Més que ha plorat el cel en aquests dies, espero que tardi molt ha tornar a repetir aquesta desmesurada i desconsola ploranera, que també ha trasbalsat el mar i el vent que ha bufat amb molta força, potser amb la intenció de fer escampar aquests núvols tan feixucs i carregats de maldat. Si més no, encara ha estat pitjor, perquè la seva fúria ha contribuït a fer més mal del que ja havien provocat la pluja i el temporal de mar.
Davant aquestes evidències, podem assegurar que la Candelera ha esdevingut una ploramiques abans d’hora. Si aquest diumenge, dia de la seva festivitat, riu, més que presagiar que l’hivern encara és viu, ho podem contemplar com un despropòsit, davant el paisatge desolador que ha quedat.
Un detall insignificant, però un indicador de la magnitud de tot plegat, són la gran quantitat de paraigües que hem vist abandonats a les papereres o en qualsevol racó. D’on sobresortia el desordre patètic de la barnilles indomables. Uns clars exponents que demostren que la desfeta ha estat considerable. De les vegades que més ens hem tingut de centrar, per intentar tornar al seu lloc la complexa disposició que es desplega sota la tela impermeable. Ben mirat, una petita obra d’enginyeria pensada per resguardar-nos de la pluja. Només una ventada d’aquesta magnitud ha fet que aquestes interioritats es descol·loquessin tantes vegades, fins que les barnilles quedaven fora de control i només el mànec restava subjecte a la mà. La resta, sinistre total. Una paupèrrima imatge d’un inoportú desordre que deixa dubtes que ser previsors no sempre és garantia d’èxit.
Per aquesta festa de la Candelera, la tradició mana de treure el pessebre. La veritat és que costa mantenir-lo parat fins aquesta data, perquè pel qui desconeix el costum , li pot semblar un signe de deixadesa. L’Arcadi Amorós, un dels entusiastes del pessebrisme local, ens ha deixat sense esperar a la Candelera, per tornar a desar les figures a dintre la capsa de sabates, embolicades amb paper de diari. S’ha estalviat aquest frisant repunt d’emotivitat quan, poc a poc, anem retirant les figures dels camins, les del naixement i tot seguit, les muntanyes, les casetes rònegues i el paisatge hivernal que forma part del muntatge. Fins que queda l’espai desmantellat i l’ànim una mica desolat, perquè hem esborrat l’última pinzellada d’un altre Nadal.
Pel proper ell ja no hi serà, però el seu record es tornarà a fer present quan desemboliquem les figures del paper de diari. Potser alguna d’elles sortirà d’entre el full de l’Eco, on la Núria Camps, la seva neboda, li dedica unes boniques paraules de record. Un full arrugat que, com els altres, porten impreses notícies i records d’un temps ja passat. I una altra vegada el pessebre anirà agafant forma, com si el temps s’hagués aturat des d’aquella mitjanit, la d’un Nadal llunyà però que amb aquesta distribució se’ns fa més proper.
Des de fa uns anys viu entre nosaltres un xicot que, des de Puig-reig, va venir amb els seus pares i es van acomodar en el pis que tenien per venir a passar els estius. En Faustí és un noi que es fa estimar, perquè la seva bonhomia està apuntalada en una manera de ser; senzilla i noble. Deslliurat de rancúnies i altres subtileses que no porten a res de bo, sinó a passar per les amargors que es desperten quan et dones compte que la vida ens la compliquem nosaltres mateixos
El jove de Puig-reig venia amb l’aval que al seu poble tothom el coneix i l’estima i aquesta estigma de convivència és cada vegada més valorada. Doncs amb aquest repunt d’humanitat, reconeguda també per nosaltres, s’ha trobat ben acollit en el nostre poble. Ha fet amistats i es mostra atent, servicial, col·laborador del Casal i molt integrat a les nostres festes i tradicions. Vist el seu entusiasme, en Mane Alemany, li permet col·laborar amb la colla dels gegants Moros. Un petit detall que sobrepassa la grandària de la parella gegantera. Així, quan és Festa Major, en Faustí es vesteix de geganter i la seva existència aconsegueix igualar-se amb els cims més dificultosos. On per ell cada pas és un triomf
En Faustí Horta Guitart, com els pessebristes tradicionals, va disposar el seu pessebre només repuntar el mes de desembre. I des de llavors s’interessava si les amistats havien fet el mateix. Demanava per visitar-lo, aprofitant per desplegar la seva atenció per sobre de cada detall de les diferents composicions. Un cop ha passat revista, l’amic queda satisfet. I ja acabades les festes s’ha encarregat de recordar-nos que el pessebre no es treu fins a la Candelera, ha insistit durant tot aquest temps. Fins i tot hi havia moments en què endevinaves una certa incredulitat per part seva, com si ja l’haguessis desmantellat, malgrat les seves recomanacions per mantenir-nos ferms a la tradició. Faustí, ha arribat el moment.
Si la Candelera plora, l’hivern és fora. I si la Candelera riu, l’hivern és viu. Si més no entre una i altra premonició s’escau la moderació. No ha estat així en els darrers dies viscuts. Potser perquè nosaltres anem per una banda i la natura va per una altra. Ens haurem de posar d’acord.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 de gener del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada