LA NIT I LA LLUNA

   La lluna, que fa companyia a la nit, és una inesgotable font d’inspiració. Potser perquè entre la foscor, la singularitat de la seva llum, suau i gens enlluernadora, revifa sentiments que no troben motivació en plena llum del dia. Ara, però, els científics estan preocupats, perquè diuen que han pogut apreciar que  cada any que passa, la seva posició, recula un parell de centímetres.

   A banda de la saviesa que hi esmercen les persones doctes en la matèria, el seguiment de la lluna, els seus canvis de formes, és tinguda en compte per la gent de la pagesia i també pels pescadors. Els primers saben en quina fase d’aquesta han de plantar tal o qual cosa. Els pescadors tres quarts del mateix, serà la influència de la lluna que els afavoreix la pesca d’aquesta o d’aquella altra espècie. Posicions que també respecten els qui es dediquen a tallar arbres per obtenir la fusta. Ells coneixen la fase de la lluna que és més adient per a tallar-los, amb la finalitat  de que la fusta obtinguda sigui menys propensa a corcar-se. I com no, també influeix en les persones que a vegades estem de mala lluna i no en sabem el motiu.

   Avui mateix, la lluna tindrà un protagonisme especial. Els organitzadors de la cursa solidaria de “ Nits de Lluna Plena”, han de tenir present el divendres d’octubre més proper  a que la lluna llueixi aquesta forma. Córrer sota la seva llum ja es de per si un privilegi, que li influeix un cert romanticisme.

    En Pol Lahóz Campañá era un jove que s’abraçava a la vida duna manera especial, com tants nens i joves que esperen que aquesta sigui generosa amb ells. I en aquesta successió de dies i nits; la seva bondat, les ganes de viure, el seu somriure esperançador, esdevé un revulsiu per a que les persones aciençades treballin sense defallir a la recerca del mitjà que guareixi als qui confien en els seus coneixements. Els qui els hi fan companyia, també  nosaltres que ens mostrem solidaris, sentim la necessitat que el seu somriure no s’entristeixi.

   Aquesta nit hi haurà lluna plena, altra cosa serà si es deixa veure, i per a que la seva llum es converteixi en un bonic detall de col·laboració amb la causa, quan els participants de la cursa passin pel passeig, s’apagaran els llums per a que sigui només ella la que il·lumini el camí. De la solidaritat de tots plegats dependrà que per aquest camí es segueixi avançant  .

   I vet aquí que quan la lluna es retiri i el dia saludi al diumenge, tot serà a punt per començar la jornada caminant. Perquè  a finals d’octubre, la gent del Centre Excursionista de Sitges, organitzen la tradicional caminada popular.

       I això em recorda quan no hi havia tantes distraccions, ni es disposava de cotxe, la gent del poble quan arribava la tardor, anàvem d’excursió per aquests indrets tan coneguts dintre de la toponímia local. I mentre caminàvem ens entreteníem a mirar sota la pinassa per si trobàvem rovellons. I els aficionats al parany, que n’eren molts, hi disposaven les teles. Però mireu si era important el nombre de caminants que aprofitaven la festa per sortir a la muntanya, que aquests  caçadors de parany preferien qualsevol altre dia de la setmana al diumenge, perquè consideraven que els hi espantaven els passerells que remuntaven el vol quan notaven la presència de la gent.

    Diumenge la muntanya tornarà a acollir als participants de la caminada popular. És un rencontre amb la natura, amb els amics. Alguns ja caminen durant tot l’any, fent d’incendiaris de les seves interioritats, quan se’ns diu que  van a cremar els sobrants, allò que fa més mal que bé. I quan s’escau participen de les caminades que durant tot l’any també programa el Centre Excursionista.

   I qui tenia una estreta relació amb la lluna,  era l’Isidre Pañella. Per donar a conèixer  el seu art havia d’esperar que es fes de nit, perquè només amb la foscor la seva obra lluïa i causava admiració. De tots nosaltres, ningú com ell ha sabut   pintar el cel amb aquesta amalgama de colors i formes. I tampoc ningú com l’Isidre s’atrevia a tapar la lluna amb una cua de foc que s’enlairava i esclatava davant seu i li treia el  protagonisme que sempre ha tingut.

    Per Festa Major o per Santa Tecla, ha pogut molt ha pogut poc,  aquesta lluna s’aposenta damunt el campanar, llavors el Castell de Foc disposa d’un element afegit que contribueix a fer més bonic l’espectacle. Perquè un cel estrellat i amb la presència de la lluna, de sempre  ha estat la millor garantia per al pirotècnic, significa que la nit està al seu costat. Només li fa falta que l’airet sigui comprensiu amb la seva obra i s’emporti el fum.

    La vida de l’Isidret ha estat sempre sotmesa a la nit, i només ella li permetia desbaratar la seva foscor,i s’havia d’afanyar perquè li tenia reservades unes hores, doncs desprès ja era massa tard. Es quedaria sol, sense espectadors i la llum prematura de l’albada li acabaria de fer la  guitza.

   D’aquí que l’amic va esperar que es fes de nit per marxar; una nit estrellada,  amb lluna. Una nit que ni pintada per enlairar un castell de foc. Però no era el moment, no la va poder aprofitar i es va fer de dia i ell ja no hi era. I els qui creiem, de seguida se’ns acut dir: “estarà a dalt al cel”. O no. Perquè tantes vegades pendent d’aquest, sempre mirant cap amunt, esberlant el seu silenci, arriba un moment que ni el cel està per ell, ni al pirotècnic potser no li agradarà guaitar de dalt cap a baix, no és la seva posició. Segur que estarà millor imaginant-se que va damunt aquella singular moto,mentre la nit l’acompanya i la lluna  il·lumina el camí.

    Posats a imaginar, d’ell ens ho podem esperar tot. Com nosaltres, també el cel i la lluna el trobaran a faltar.

                                                                          J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'octubre del 2018 )