Les nits són les escorrialles del dia. Quan aquest arrastra al sol cap el
seu ocàs, la claror del dia no té on
agafar-se i es va despenjant per damunt un vel negre que l’acaba deixant cobert
i a les fosques. Res és igual, però la
nit també té el seu encant.
He conegut artistes que han escollit la nit
per a realitzar la seva obra, com en Francesc Ferret Farreras, en Bruno. M’explicava que
la concentració que li proporcionava el silenci, la calma, no ho trobava en cap
altra hora del dia. I jo mateix, què faria sense la nit? Que és quan em puc
seure a la seva falda i escriure de
coses que passen o han passat.
Vaig néixer en un carrer on ella hi tenia
uns fidels servidors. Davant de casa hi havia el convent de les monges
vetlladores que, quan la nit era acabada d’estrenar, les veies sortir i es dispersaven cap a les cases on en tenien cura dels malalts. I tornaven quan
ella es desmaiava abraçada a la llum de l’alba.
En el moment de la sortida, coincidien amb
els serenos, els guardians de la nit, que es dirigien a prendre possessió. Uns
i altres donaven testimoni, que durant
aquest impàs també hi havia vida.
Més amunt, uns altres treballadors que s’hi
implicaven: els forners que comandava en Pablo i que mentre el pa es coïa,
sortien al carrer per a fer-li companyia.
Sense deixar el carrer, a can Jaume Sauch, allà on
l’amo de la casa tallava els cabells i
afaitava, ells mateixos hi van obrir una bodega. Li van posar per nom “La Viña”,
però ningú no hi anava a rebassar, sinó a degustar el xarop sorgit de collites
diverses. Costat per costat, a ca la Laieta, la seva botiga de queviures, es
va convertir en una bodega a la qual
l’amo de la casa li va transferir el seu nom. I res va tornar a ser igual en
aquelles nits.
Perquè es va perdre el silenci i no l’hem tornat a
recuperar mai més. Va coincidir amb l’arribada
d’aquells turistes, als quals els hi va arrelar tal sentiment patriòtic,
que esperaven a la nit per manifestar-lo, cantant una cançó de colló de mico,
amb una estrofa que es repetia : “...que viva España!” . I si no fos perquè
està muntat així, la nit ens hauria deixat plantats, no s’hi trobava còmode.
Enyor de quan esperava que cantés el gall per començar a tocar els dos. Ara marxa atabalada.
Ja fa uns quants anys que Sitges viu la nit
amb intensitat, inclús li ha perdut el respecte. Però continua tenint el seu encant i ha esdevingut
aliada de la cultura, convertint-se en excel·lent decorat dels concerts
nocturns, de curses sota la llum de la lluna, de caminades nocturnes, de
visites als museus acompanyats per la seva foscor...
Divendres de la setmana passada, quan es va
fer de nit, ens vam reunir al Retiro, per
posar noms als protagonistes de la Nit dels Premis Sitges. Em va agradar
la rebuda que ens va dispensar la Presidenta de l’Entitat, quan al final del
seu parlament va dir: “Amics, esteu a casa”. I que millor per escenificar
aquesta familiaritat que comptar amb una veïnat d’excepció, el de Les Veïnes. La
millor representació de tot un veïnat com en els millors temps, quan a la nit
sortien a la fresca i alternaven converses i xafarderies. Però en aquesta
ocasió hem compartit el goig de veure reconeguts els mèrits dels nostres veïns
i veïnes.
I ve que es fa de dia i tot són preparatius
per a l’endemà. I aquest promet, però un fet luctuós s’interposa i fa que, tot
el veïnat de la vila, ens apleguem a missa de 9, d’aquest diumenge. A la mateixa que ella, la Maria Teresa Marcet,
hi acudia cada festa i hi participava llegint les lectures. Aquesta vegada ha estat diferent, l’hem
acompanyat amb el cor compungit pel seu
adéu, per l’amistat que ens unia a ella, al seu marit Joan i a tots els fills i
nets. Un despertar trist per a un veïnat que estava delerós per redescobrir un
llogaret amagat de casa nostra. Ella ha volgut emprendre el camí oposat, aquest
que l’ha portat a una altra ermita. Allà on hi acabarem descansant tots. Maria
Teresa, tu que ja hi has arribat,que tinguis un bon descans.
I és una cosa que no puc evitar, sempre que
acompanyo a un ésser estimat, en el seu últim passeig, i observo l’entorn, em
faig la mateixa reflexió: “guaita, la vida continua, com si no hagués passat
res”. I així ha estat una vegada més. La nova imatge de Santa Bàrbara esperava
rebre la benedicció, per emprendre el camí fins a la seva ermita. Ho feia
acompanyada d’una comitiva d’expectants seguidors. L’originalitat del moment,
recordava algunes seqüències de pel·lícules amb una certa empremta italiana.
Al final del recorregut ens ha sorprès
l’ermita, que llueix una acurada restauració. La missa sota un cel que lluïa
per a l’ocasió, com no podia ser d’altra manera, el blau de Sitges, ha donat
pas a tota la resta d’actes programats.
A
banda i banda les terres estan
remogudes, i deixen entreveure noves avingudes, nous carrers, el conjunt
de tot plegat farà que l’ermita, fins ara amagada, es converteixi en un punt de
referència. Mentre que la nit resta dividida en dues parts: la bulliciosa i la
tranquil·la. La que abraça l’ermita pertany a aquesta última. I el mateix
podrem dir del dia, que entre la llum que li arriba des de mar i la de que li
pertoca de la muntanya, sorgeix una llum que no té nom. La lluminositat que
pintors, poetes, artistes i els nostres avantpassats, se la van apropiar. Arribant
a la conclusió, que com la llum de Sitges n’hi havia poques de tan excelses.
D’un trosset de nit, la de l’altre
divendres i un trosset de dia, el del passat diumenge, hem fet un dia complert.
D’aquest tan de Sitges, marca de la casa,
que no es compra ni es ven: simplement,
se’n gaudeix. .
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada