Els anys són
com una escala on t’hi vas enfilant i quan t’adones ja no pots tornar a baixar. I a cada graó la
vida s’hi recrea, per bé o per mal, i de començament la pujada va acompanyada
d’una agilitat extremadament arrauxada,
que es converteix en enyoradissa en el moment en què comença a ser feixuga.
Aconseguir
arribar fins el graó 100 no deix de ser un mèrit molt personal. I si a més
l’ascensió ha anat acompanyada de poesia, música, i l’art que aglutina totes
aquestes i altres modalitats, el transcórrer de la vida sembla que ha de
resultar com a més complaent o, si més no, molt més gratificant que lliurar-se la monotonia dels dies i les hores
transcorregudes sense l’al·licient, el toc de gràcia que les fa diferents.
D’altra banda
néixer i viure a Sitges ja és un referent que si es mesura entre una escala de
valors, de ben segur que aconsegueix una
valoració màxima. Els sitgetans i les sitgetanes que han viscut en aquell
Sitges quasi idíl·lic i tenen la sort que es mantenen ferms damunt el graó que
els toca viure, i poder explicar les seves vivències, és una sort de la qual
ens plau compartir perquè, a raó de la seva edat, han viscut de prop el bategar
del poble que ha evolucionat de com el van conèixer en la seva infantesa.
És el cas de la
Maria Dolors Pujadas Barceló, ella aquesta setmana ha celebrat el centenari del
seu naixement. Una sitgetana que ha estat influenciada pels neguits artístics i
creatius que, des de sempre, han aportat un corrent molt influent.
Els seu pares
eren en Primitiu Pujadas Rosell i l’Adela Barceló Pelejà. El seu pare era
pintor d’ofici i la seva empresa va ser l’encarregada de pintar les
dependències que es van construir a Montjuic per acollir l’Exposició
Internacional del 1929. A ell s’hi afegí el seu germà Dimas que també va ser regidor
del nostre Ajuntament.
Així, havent
begut de les essències de l’art, la Maria Dolors es va decantar per la poesia.
I amb la rima de les estrofes, ha
descrit: un carrer, una festa, un temps, la seva gent, l’ermita de Sant
Sebastià de la qual, junt amb la seva germana Enriqueta, va ser administradora.
Com també el seu poble, Sitges. I el de la seva mare, que era de Capçanes.
Sitges i el
Priorat no s’assemblen en res, potser tenen en comú la llum groguenca de les
tardes tardorenques. Una llum daurada
que en el mes de setembre flairejava a most. El nostre ha perdut aquesta aroma tan característica del
temps de verema. A Capçanes encara s’hi ensumen les olors del vi, que
s’insinua, però que encara no es pot anomenar com a tal. I la poetessa ha
dedicat unes estrofes, reflectides en les rajoles de la placeta de davant la casa de la seva mare, a mena de benvinguda
a aquell redós.
On tan li
agrada anar, sobretot quan l’acompanyava el seu marit, l’entranyable Josep
Lluís Lligadas Plantada. El matrimoni, que ha tingut tres fills: l’Ernest,
l’Emma i en Miquel, marxava del bullici
que els envoltava, per a retrobar-se amb
calma d’un poble arrelat al Priorat. Un canvi molt sobtat
que a la poetessa li ha servit per quadrar una inspiració sorgida a Sitges i
ordenada en la tranquil·litat que l’acull entre vinyes.
De tornada a la
vila l’esperaven, però, les nostres tradicions i, com un capritx d’aquestes, volien
que els seus versos contribuïssin a enaltir les seves excel·lències. La Maria
Dolors ha posat lletra a les Caramelles del
Retiro que desprès musicava el mestre Pallarès. El mateix que donava lliçó de
música al seu fill Ernest i també a en Miquel. El primer a més d’aprendre a
tocar el piano va estudiar el violoncel i la flauta. I en Miquel el violí. La
mare hi posava la poesia i ells la música, una combinació que es complementava
i on ha prevalgut la influència de l’art que s’ha viscut a casa.
Avui
l’impressor i músic continua aportant el seu art a les formacions de Banda
d’aquí Sitges i de Vilanova. Mentre en Miquel s’ha decantat més per sobresortir
en les diferents vessants de l’art: la
pintura, el gravat, l’escultura... Obres que realitza en l’estudi de Capçanes.
Aquí, des del
seu observatori privilegiat, en la confluència curiosa de cinc carrers, la
Maria Dolors guaita al bategar del seu poble. On res és igual, però tot és
innovador. Com la seva poesia que també haurà evolucionat amb el pas del temps.
Versos que publicava en aquestes pàgines de l’Eco, i que es va proclamar
vencedora en un dels certàmens de poesia marinera, celebrats a Vilanova durant
la Setmana del Mar.
Quan aquest cap
de setmana tornem a estar de Festa Major. Curiosament a l’any 1959 va ser
designada la pendonista de Santa Tecla. Una festa, com la de Sant Bartomeu, a
la qual ha col·laborat amb un bon nombre de poesies que han sortit publicades
als programes oficials. Com aquesta que porta per títol, “Santa Tecla Sitgetana”:
“Santa Tecla al Baluard/ canta cançons
sitgetanes / i porta a dintre els ulls / orenetes dibuixades. / Perquè
sitgetana és. / Té la claror en la mirada / i tot el cant dels ocells / el
recull en una tarda. / Amb la cabellera estesa / replega el sol setembrí /i amb
l’or de la seva túnica / ha daurat tots els raïms / Si mira cap el vinyar, / és
pagesa sitgetana, / si es recolsa junt al mur/ és marinera a la platja / i dintre
els ulls hi té / color de façana blanca /amb negre plomatge d’ocell/ que ha
traspassat la mar blava.”.
Aquests dies,
quan el seguici festiu passi per sota la seva finestra, la poetessa es podrà
tutejar amb els Gegants de la
vila, centenaris com ella. Al el seu poble, ja fa temps que, a través dels seus
poemes, li parla amb delicadesa. I és que Sitges l’ha vist néixer i créixer, mentre ella s’ha
gronxat en la poesia.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de setembre del 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada