Aragó s’anuncia com a terra
d’acollida, i és veritat. I també hi
afegiria, terra de contrastos. Moltes singularitats que fan que el visitant
s’hi trobi bé i pugui escollir entre la molta diversitat d’oferta de tot tipus
que ofereix aquesta regió. La capital, Saragossa, custodia tres joies que són l’orgull dels aragonesos:El
Pilar La Seu i l’Ebre. El riu i la Basílica, amb les seves torres que s’albiren
des de molt lluny, i que es converteixen en el símbol més conegut i apreciat de la ciutat.
Aquest divendres
és la festivitat del Pilar i, per tant Saragossa i tots els pobles de la
comunitat, ho celebren amb tots els honors. Entre nosaltres ha arrelat un
col·lectiu de manyos que no queden enrere, cada dos anys fan una celebració
especial, aquest any tocava. Un dels actes dels de més rellevància que
organitzen, és la “missa baturra” i després el seguici amb l’acompanyament
d’una rondalla. Si més no fa pocs dies que ens va deixar un puntal de la festa,
en José Mateo, molt integrat a Sitges; a les nostres tradicions, però sense
oblidar mai que les que són afins a la seva terra . Davant aquesta luctuosa
circumstància, la resta d’amics, han considerat que era massa aviat encara per
lliurar-se a festes i celebracions, per tant han suspès totes aquestes fins al
proper any i així retre homenatge a la seva memòria..
Són els mateixos
manyos-sitgetans que en un restaurant de molt anomenada de Saragossa, situat en
el carrer Major, que té per nom “El Fuelle”, un dels dies que s’hi van aplegar
van voler deixar-hi constància. Així, en la paret a frec de la taula on van
menjar, hi van penjar unes rajoles emmarcades on s’hi pot llegir una dedicatòria, amb la
següent identificació: “los maños de Sitges”. Una representació d’aquests,
perquè són molts els qui resideixen entre nosaltres.
Fins i tot els
navarresos, que geogràficament tenen una altra posició en el mapa, a ells també
se’ls coneix pels “maños. Era el cas d’en Justo Marín que va treballar,
pràcticament tota la seva vida laboral, a la companyia del gas. L’home, com la
seva muller, l’Antonia, eren de Cintruénigo, que pertany a la comunitat foral
de Navarra i està prop de Tudela. Els seus companys de treball, amics i
coneguts, tots el coneixíem pel “maño”.
Durant moltes
festes del Pilar, al bell mig de la plça que porta aquest nom, s’hi celebra un
festival de “jotas” el ball típic i vistós d’Aragó. En una d’aquelles convocatòries
hi va participar el grup de cor i dansa de Sitges que van ballar Les Majorales d’Ulldemolins,
una vistosa i picaresca jota que es
balla en terres tarragonines, frontereres de Catalunya amb l’Aragó. L’actuació
va causar admiració pel ball i per l’acompanyament amb instruments de cobla de
sardanes que s’apartava força de les peculiar i típiques bandúrries. Ells amb
el complement del “cachirulo “ i nosaltres amb la “barretina”, dos elements que
ens identifiquen i que estableixen lligams de confraternitat entre dues
regions: l’aragonesa i la catalana.
Abans havíem
participat en la tradicional ofrena de flors, com a representants de Catalunya.
L’endemà de la festivitat del Pilar vam prendre part en la també típica ofrena
de fruits i en l’espectacular “Rosario de Cristal”. Una processó on surten
representats tots els misteris del rosari i tots contenen elements de vidre
que, amb una ben disposada combinació de llum , aconsegueixen una plasticitat d’un gran
efecte, del qual poc habituats estem a veure. Unes obres d’art que no tenen res
a veure amb la imatgeria, diguem-ne, convencional. Aquest acte té lloc al vesprejar, per tal de
que quan la foscor s’imposa, les llums combinades amb els vidres de colors,
produeixen un efecte d’una gran bellesa.
A la festa del
Pilar de Saragossa, s’hi traslladen un
bon nombre de gent de Sitges que, bé sigui per visitar als familiars que viuen
per aquelles terres, o simplement atrets pel ressò de la festa, hi acudeixen en el transcurs d’un dia en què
Saragossa registra una gran afluència de gent. Fins i tot havia coincidit que
una prestigiosa agència de viatges local, amb el Sr. Josep Abella al capdavant,
cada any, i com a final de temporada organitzaven una sortida d’uns quants dies
de durada, amb diferents destinacions. Com un al·licient afegit feien coincidir
el primer o el darrer dia de la sortida, amb una parada a la capital aragonesa
el dia de la seva festa, tenint programat el dinar en un restaurant del centre.
Per als viatgers la planificació els hi resultava molt engrescadora. No així
pel xofer de l’autocar que se les veia i desitjava per poder deixar als
ocupants de l’autocar el més a prop possible del seu destí, o de la Basílica
del Pilar que resultava una visita obligada. Quasi sempre qui havia de fer mans
i mànigues per poder portar a bon terme la missió, era l’eficient Jaume Monasterio. Però quan el rellevava un empleat, aquest
acompanyava, a les múltiples prohibicions de circular que es trobava en el
trajecte, amb un bon repertori de lletanies. Ben excusades per la dificultat
esmentada.
Al Pilar hi
coincideixen molts detalls, sobretot la devoció a la Verge. Doncs és un lloc de peregrinació
constant, tots els dies de l’any i a tota hora hi ha gent que hi fa la seva
visita. El seu interior atresora un bon nombre d’obres d’art, començant per
l’altar major i per les seves cúpules, una de les quals està pintada pel
il·lustre aragonès Francisco Goya.
Per acabar he
considerat que res millor que unes estrofes del començament d’una jota molt
popular que, no ho he dit, però igual són cantades per homes que per dones que
mostren una capacitat i timbre de veu extraordinari. La jota comença amb una
breu introducció de la bandúrria i el
cant d’aquesta diu així: “El Ebro guarda silencio/ al pasar por el
Pilar. / La virgen está dormida/ y no la quiere despertar....”.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada