L’enunciat de
l’article d’avui pot semblar tan rocambolesc que fins i tot jo mateix he dubtat de deixar-lo
així. Les festes de Nadal compten amb una sèrie de complements que serveixen per celebrar-les seguint la
tradició establerta. El primer contingut d’aquest títol només reflecteix les petiteses d’un afegitó
tan important que quasi esdevé un resum del que ha estat aquest període
nadalenc que és a punt d’acabar.
La tradició de
fer cagar el tió, per exemple, ve precedida d’uns preparatius tan bàsics com
necessaris. Així, doncs, el primer que s’ha de fer és alimentar-lo, i aquí
entren en valor els neguits de la mainada per tal de que al tronc no li faltin,
per exemple, les mandarines que les deixen en lloc visible, apropades a una
simplicitat a la qual hi veiem una
expressió de felicitat generalitzada. I quina no és la sorpresa dels cuidadors quan
s’adonen que el tió s’ha menjat tot el que li han deixat i que potser fins i
tot s’ha entretingut a treure la pell a les mandarines.
Una vegada al
personatge que monopolitza el tronc l’han ben atipat i la cagarada ha estat del
tot complaent, les mandarines tornen a ser consumides pels mortals de la casa.
Amb això arribem a l’última nit de l’any o a la primera matinada d’un que
anomenem nou, el límit el marca les dotze campanades del rellotge, les quals s’acompanyen amb el mateix nombre
de gotims de raïm. Un protocol que sembla fàcil, però que quan la gargamella s’embussa
feina hi ha per engolir, amb el flux
continuat i sense aturador del sonor
batall. I és que les complicacions poden arribar amb el més petit descuit i
trobar-nos amb la desencisadora sorpresa de que les dotze ja han tocat i encara
et queda algun gotim per portar a la boca.
El segon
element que esmento al títol, secundari però també molt útil per continuar
avivant la innocència, són les garrofes. Al fruit del garrofer se li fa un lloc
preferent entre l’escampall de sabates disposades per a que els Reis Mags hi
encabeixin els regals. Els més menuts han aprés que als cavalls i camells de
tan il·lustres personatges se’ls ha de
mimar. S’entén per això, que vagin ben alimentats. Les garrofes es converteixen
en un ingredient més d’una nit màgica. I
si el bestiari rep tants bons tractes, que menys que també el tinguin els Reis i
el seu seguici. Així, quan irrompin en la intimitat de les cases, és de cortesia
que es trobin amb un gotet de moscatell
per endolcir la seva frenètica activitat. I l’endemà , davant l’escampall d’il·lusions
anhelades, a cap vailet se li escapa observar com els Mags d’Orient s’han begut
el moscatell i s’han emportat les garrofes i d’aquesta manera associen la generositat
dels personatges amb l’atenció que ells han tingut en deixar-los preparat un
detall, el qual cada família té per costum disposar.
Quan tots
esperàvem les preceptives campanades i la posterior arribada dels Reis, el
mossèn ens deixava, precisament el dia dels Sants Innocents. Per ell, que era
persona seria, considero que no era el millor dia per marxar. Per la seva
vocació i pel compliment del seu Sagrat Ministeri sabia prou bé el consell
Bíblic que diu que hem d’estar preparats perquè no sabem ni el dia ni l’hora.
Sobra dir que la seva preparació era el resultat d’una crida que va obrar que
mossèn Joaquim Comas i Xirau fos ordenat sacerdot i per sempre més seria el que nosaltres, amb raó de causa, anomenàvem
Senyor Rector.
Ho va ser de la
nostra parròquia durant anys, amb els quals va fer moltes reformes i millores a
l’església i en altres dependències. Mentre, mossèn Joaquim passejava un posat
molt seu: seriós i amb abric o gavardina que es cenyia al seu cos alt i prim
que li conferia una imatge molt integrada i encartonada a la seva personalitat.
Entre les moltes
virtuts que l’identificaven s’hi combinava també la intransigència quan creia
que complia, estrictament, amb el que ell considerava que era just i necessari
pel bon compliment de la missió que
tenia encomanada . Però no sempre les seves decisions van ser ben enteses pels seus
feligresos. Recordo un any en el transcurs de la processó de Sant Bartomeu, que
sempre ha tingut fama d’acabar tard, veient que l’horari es sobrepassava de molt a
la seva meticulosa puntualitat, va manar tancar les portes del temple. De
manera que arribada la imatge del Sant, al Baluard, la van haver d’aixoplugar
al Maricel on es guardava la parella de gegants de la vila.
Una anècdota
que ara s’explica com una d’aquelles sublimitats que tots, en un moment o altra
de la nostra vida, ens hem apuntat a raó de les nostres caparrades.
Va deixar la
nostra parròquia quan va ser destinat a l’església de Betlem a Barcelona,
situada a la Rambla fent cantonada al carrer del Carme. Com que a Sitges va
deixar moltes amistats, aquestes, de tant en tant, li anàvem a fer una visita.
Fins el punt que el sagristà d’aquella parròquia es va famililiaritzar amb els
visitants i ja no ens calia identificar-nos, ell li anunciava la visita i el mossèn ens rebia amb aquell somriure tan
seu i sempre delerós de les notícies que li portaven de Sitges.
Ni els metges,
que saben furgar en les interioritats del cos per trobar el remei que
proporcioni dosis de vida. Com tampoc els sacerdots que estan més en gràcia de Déu, ni uns ni altres,
arribada la seva hora, no hi ha coneixements ni influències que valguin,
desfilen com humans que són. Però sap greu quan se’n van, persones, com ell,
amb qui hi has mantingut un tracte amical i respectuós.
Ha marxat, sense esperar que sonessin les dotze campanades, un sacerdot bo. Potser
la seva pressa era deguda a que de toc de campanes n’havia escoltat molts i a
certes edats el que un més aprecia és la calma i la tranquil·litat. Ara la pau
eterna serà per sempre més seva. Així ho havia predicat.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de gener del 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada