La fredor de la Nit de Nadal gebra la molsa que s’insinua per entre les pedres disperses que delaten un abandonament progressiu, el mateix que ha anat degradant tot l’entorn de l’ermita de Santa Bàrbara. I també la masia, on quasi cada dia s’hi apropava, muntat sobre la bicicleta, el seu darrer propietari, el Sr. Ballester que, ja gran, encara cultivava l’hortet. Va ser dels últims privilegiats de contemplar aquelles feixes de terra on hi florien els ametllers, s’hi escapava el flaire de les garrofes i on també hi brotava la vinya.
Avui el progrés
ha cobert d’asfalt aquella terra que la gent de la pagesia havia treballat i,
com el Sr. Ballester, quan començava a fosquejar es retiraven amb el carro i el
cavall cap a casa. L’amo del llogaret ho feia damunt la seva bicicleta, amb el
cabasset de la collita penjat del
manillar. Mentre l’ermita s’abraçava a una solitud que la va conduir a la
decadència amb la qual castiga el pas del temps.
Al nostre Nadal li plau aixoplugar-se entre
aquestes reminiscències del passat i mentre restin aquests vestigis, ni que
siguin mig enrunats, hi trobarem certes
similituds amb aquell portal de Betlem.
A l’any 1917
el pintor sitgetà Joaquim Sunyer i Miró, va pintar, molt a prop de l’ermita de
Santa Bàrbara, el quadre que va titular Cala Forn. Recordar-lo, ara, en
aquestes vigílies de Nadal, aconsegueix transmetre un cert caire pastoril, per
la posició de la jovenalla que l’artista pinta en primer pla. És com si l’àngel
se’ls hi apareixes per anunciar-los la bona nova. No obstant el nostre Nadal es
desperta entre el fred hivernal. El
noiet i les noies que apareixen en l’obra vesteixen robes d’estiu i mostren les
fruites pròpies d’aquesta estació. No hem d’oblidar, però, que una part de món
celebra Nadal en ple estiu. El quadre en si, no es pot dir que sigui una fantasia, al menys
pel que fa als personatges que hi apareixen, tot i que es presta a moltes
interpretacions, sobretot de caire paisatgista , perquè ofereix una imatge del
poble molt diferent si la comparem amb l’actualitat.
Amb l’Isidre
Roca que aguanta el porró amb una mà, ell que vivia amb els seus pares a la
masia de santa Bàrbara de la qual eren els masovers.
Tenim, doncs,en
Joaquim Sunyer pintant el quadre en aquest indret dels horts, darrera seu, una
mica més amunt hi havia la masia del Fondac, per sobre el mas d’en Liri. I a
l’altre costat de carretera, l’hort i la
casa de la família Arbonès. L’Angeleta Camps i Soler, que és la noia que
apareix vestida de negre era la germana d’en Josep Camps que tenia cura de les
terres del Fondac, el qual es va casar amb l’Angeleta Oller Miracle qui a la
vegada venia de casa de pagès, de les Coves. El matrimoni va tenir dos fills i
una filla, l’Andreu casat amb l’Antonia
Pérez Casas. En Joan que fa poc ens ha deixat, casat amb la Lolita Fusté Franc,
aquesta va viure amb els seus pares i germanes a can Lluçà, per sota de Santa
Bàrbara. I la Pepita que es va casar amb
el pintor també de quadres Manel Ferrer.
La noia
asseguda, vestida de blanc és la Filomena Carbonell Vendrell , els seus pares
estaven de masovers a Miralpeix. La Filomena es va casar amb en Marcel·lí Ramon
Viñola Garcés, oriund de Fanlo (Osca). El matrimoni va tenir dos fills, en
Ramon i en Miquel Viñola Carbonell.
La Josepa Escolà Pagès és la noia que
apareix pintada aguantant un plat amb
préssecs. El seu pare, l’Antoni Escolà era matalasser que va venir del
Vendrell. Es va casar dues vegades, de la primera dona, la Maria Pagès Porta,
va tenir a la Josepa . La mare va morir al poc temps del part. l’Antoni es va tornar a casar i amb tan mala sort que
també se li va morir aquesta segona esposa. Portat per les circumstàncies va marxar a
Cuba, deixant a la nena en mans dels seus oncles materns que no tenien
fills. En Francesc Lluís, en Xitu de Can Mas i la seva muller, la Francisca
Pagès de can Parcala. Germana del pare dels germans Pagés.
Els avis de la
Josepa tenien vinyes per allà al costat del Mas d’en Liri, podria ser per
aquest motiu, que la noia , que hi anava
tot sovint, coincidís quan el pintor
Sunyer pintava el quadre i li demanés que
acompanyes a les altres protagonistes .
La Josepa es va casar amb en
Josep Roca González i van tenir dos fills, en Francesc i la Maria Roca Escolà.
La noia del
canti és la Cristina Puig Herrera. Era la petita de quatre germans: la Maria, en Josep, la Carme que va
morir jove, i ella. La qual va marxar a
Cuba i es va casar amb un vilafranquí de nom Jaume i allà regentaven un hostal,
no van tenir fills. El seu germà,en Josep Puig Herrera, “en Xaruc” va ser un personatge popular de la Festa Major, va fer el
ball de les gitanes i també de Llucifer.
Personatges que
guarden relació amb aquest entorn camperol, el de les masies que tenien com a
referent l’ermita de Santa Bàrbara. Un indret que ara per ara mostra la
senzillesa del no res, però encara s’hi conserva, ni que siguin mig enrunades, unes formes que permeten imaginar
el lloc escollit. Quan fent camí , la família
s’aparta de la modernització, del confort dels habitatges que s’hi alcen
i, per contra, trien les engrunes d’un passat per tal de que entre les
despullades parets hi neixi la seva criatura. Han passat més de dos mil anys,
però aquella llum de l’estel encara ens guia en el camí.
El pastoret i les pastoretes de l’obra Cala
Forn conformen un quadre que no se’l va imaginar així l’autor. Sols passar que
quan no saps pintar i escriure a prou feines, la imaginació és la que rutlla. D’ella ha sorgit la caparrada de fer aquesta variació per
associar l’obra al paisatge del pessebre.
Ja està tot dit,
només em queda desitjar-vos Bon Nadal!
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de sitges el 22 de desembre del 2017 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada