DUES GERMANES DEL CARRER ESPANYA

  

   

    Feia molts dies que trobava a faltar la Rosita Puig, aquesta veïna del carrer que ha canviat de nom: d’anomenar-se Espanya a Bassa Rodona. Em ve a la memòria, ara que m’hi refereixo,  que quan es va procedir al susdit canvi , després d’una consulta popular,  va sorgir una anècdota molt curiosa. La va protagonitzar un d’aquests personatge populars del poble, en Luís España. En Lluís és dels timbalers més singulars que hem tingut, component durant molts anys de les colles de grallers i caixista oficial de totes les bandes de música local que s’han organitzat, a més d’un peculiar conversador. 

    Va coincidir aquest canvi de nom del nostre carrer amb la causa per la qual estaven implicats  els anomenats Ducs de Palma. I que degut a aquestes circumstàncies, els hi van despenjar el rètol que els associava amb un de la ciutat de Palma de Mallorca. Llavors en Lluís hi va saber trobar un paral·lelisme, aguditzant el seu enginy en va treure profit, quan deia: “que se fastidien los Duques de Palma si les han quitado el nombre de su calle, a mi también me han quitado la mia y no digo nada”. 

    Tornant a la Rosita, tota la vida va viure en aquest carrer, en una d’aquestes cases tallades pel mateix patró, que són propietat de la família Mestres. I on la dona es va passar bona part de la seva existència asseguda  a la màquina de cosir sabates. Mentre que el seu tarannà, jovial i alegre, li permetia protagonitzar sublims mostres d’afecte i simpatia davant les nombroses amistats. Singularitats amb les quals li havien permès formar part del Sitges íntim. Integrat per personatges que no sortiran mai en els llibres de pronoms il·lustres del poble, però que sense ells/es, que s’han mogut dintre una manera de ser, més o menys discreta, al poble li faltaria quelcom per no ser diferent a tots els altres, on aquests personatges populars contribueixen a ressaltar les diferències que sobresurten per damunt de les monotonies de la vida quotidiana.

    La seva veu potent, més aviat cridanera, que es superava  quan es creia tenir la raó, la feia única. Com en diguem en el llenguatge popular: tal com raja. Va treballar tant que quan es va jubilar no se’n sabia avenir. Tot sovint passava pel carrer de casa i fent us de la potencia de la seva veu, cridava al treballador que era a dintre del taller: “”minyó, quin dia és avui?”. Si et trobaves d’esquena al carrer, la seva veu era inconfundible i la pregunta tampoc et sorprenia. Perquè ho preguntava amb una certa sorna, com per fer-te dentetes perquè tu encara treballaves i ella ja es passejava. Mentre reblava la ironia tot dient: “és que des de que estic jubilada, no se en quin dia visc, per a mi tots són iguals”. Tot i fent una recomanació molt temptadora: “plega, home, plega. No treballis més”. Per la confiança que ens teníem li responia: “fot el camp que t’empaito”. I marxava entre sorolloses  risses que omplien tot el carrer. I ella a viure la vida i el treballador, capcot, reflexionant sobre la recomanació de l’amiga. 

   La Rosita era filla d’en Josep Puig Herrera ( en Xaruc) i de l’Antonia Vela Cortiella, matrimoni que va  tenir dues filles; la pròpia Rosa, soltera i la Motserrat casada amb en Miquel Marrades, recordat i apreciat carter. 

   Es dona la casualitat que una germana del pare de les dues noies, la Cristina Puig i Herrera, és la noia del canti que apareix en el bonic quadre Cala Forn que va pintar el pintor local, Joaquim Sunyer a l’any 1917.

    El  pare de les nostres protagonistes va treballar de sabater i va participar de la Festa Major en la colla, ara anomenada de les gitanes, i també com a Llucifer  dels diables. Durant els seus  últims anys va ser col·laborador del Club de Mar.

    Fa pocs dies em vaig trobar amb en Josep M. Marrades que, junt amb el seu germà Miquel, són els nebots de la Rosita, i li vaig preguntar per aquesta. Informant-me que a l’abril de l’any passat ens havia deixat. En un dia dels tants que li semblaria igual. Si més no va topar amb un que va ser diferent a tots. I obsessionada com estava, d’aquesta igualtat, tampoc  li donaria la sensació  que no fos com els altres. Doncs, no. 

 

                                       J.Y.M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de juliol del 2022)

EL PASTORET I LES PASTORETES DE CALA FORN

   

      La fredor de la Nit de Nadal gebra la molsa que s’insinua per entre les pedres disperses que delaten un abandonament progressiu, el mateix que ha anat degradant tot l’entorn de l’ermita de Santa Bàrbara. I també la masia, on quasi cada dia s’hi  apropava, muntat sobre la bicicleta, el seu darrer propietari, el Sr. Ballester que, ja gran, encara cultivava l’hortet. Va ser dels últims privilegiats de contemplar aquelles feixes de terra on hi florien els ametllers, s’hi escapava el flaire de les garrofes i on també hi brotava la vinya.

   Avui el progrés ha cobert d’asfalt aquella terra que la gent de la pagesia havia treballat i, com el Sr. Ballester, quan començava a fosquejar es retiraven amb el carro i el cavall cap a casa. L’amo del llogaret ho feia damunt la seva bicicleta, amb el cabasset  de la collita penjat del manillar. Mentre l’ermita s’abraçava a una solitud que la va conduir a la decadència amb la qual castiga el pas del temps.

    Al nostre Nadal li plau aixoplugar-se entre aquestes reminiscències del passat i mentre restin aquests vestigis, ni que siguin mig enrunats,  hi trobarem certes similituds amb aquell portal de Betlem.

      A l’any 1917 el pintor sitgetà Joaquim Sunyer i Miró, va pintar, molt a prop de l’ermita de Santa Bàrbara, el quadre que va titular Cala Forn. Recordar-lo, ara, en aquestes vigílies de Nadal, aconsegueix transmetre un cert caire pastoril, per la posició de la jovenalla que l’artista pinta en primer pla. És com si l’àngel se’ls hi apareixes per anunciar-los la bona nova. No obstant el nostre Nadal es desperta entre el fred  hivernal. El noiet i les noies que apareixen en l’obra vesteixen robes d’estiu i mostren les fruites pròpies d’aquesta estació. No hem d’oblidar, però, que una part de món celebra Nadal en ple estiu. El quadre en si,  no es pot dir que sigui una fantasia, al menys pel que fa als personatges que hi apareixen, tot i que es presta a moltes interpretacions, sobretot de caire paisatgista , perquè ofereix una imatge del poble molt diferent si la comparem amb l’actualitat.

      Amb l’Isidre Roca que aguanta el porró amb una mà, ell que vivia amb els seus pares a la masia de santa Bàrbara de la qual eren els masovers.

    Tenim, doncs,en Joaquim Sunyer pintant el quadre en aquest indret dels horts, darrera seu, una mica més amunt hi havia la masia del Fondac, per sobre el mas d’en Liri. I a l’altre costat de carretera,  l’hort i la casa de la família Arbonès. L’Angeleta Camps i Soler, que és la noia que apareix vestida de negre era la germana d’en Josep Camps que tenia cura de les terres del Fondac, el qual es va casar amb l’Angeleta Oller Miracle qui a la vegada venia de casa de pagès, de les Coves. El matrimoni va tenir dos fills i una filla,  l’Andreu casat amb l’Antonia Pérez Casas. En Joan que fa poc ens ha deixat, casat amb la Lolita Fusté Franc, aquesta va viure amb els seus pares i germanes a can Lluçà, per sota de Santa Bàrbara. I  la Pepita que es va casar amb el pintor també de quadres Manel Ferrer.  

    La noia asseguda, vestida de blanc és la Filomena Carbonell Vendrell , els seus pares estaven de masovers a Miralpeix. La Filomena es va casar amb en Marcel·lí Ramon Viñola Garcés, oriund de Fanlo (Osca). El matrimoni va tenir dos fills, en Ramon i en Miquel Viñola Carbonell.

            La Josepa Escolà Pagès és la noia que apareix  pintada aguantant un plat amb préssecs. El seu pare, l’Antoni Escolà era matalasser que va venir del Vendrell. Es va casar dues vegades, de la primera dona, la Maria Pagès Porta, va tenir a la Josepa . La mare va morir al poc temps del part. l’Antoni es  va tornar a casar i amb tan mala sort que també se li va morir aquesta segona esposa. Portat per les circumstàncies  va marxar a  Cuba, deixant a la nena en mans dels seus oncles materns que no tenien fills. En Francesc Lluís, en Xitu de Can Mas i la seva muller, la Francisca Pagès de can Parcala. Germana del pare dels germans Pagés.

   Els avis de la Josepa tenien vinyes per allà al costat del Mas d’en Liri, podria ser per aquest motiu, que la noia , que  hi anava tot sovint,  coincidís quan el pintor Sunyer  pintava el quadre i li demanés que acompanyes a les altres protagonistes .  La Josepa  es va casar amb en Josep Roca González i van tenir dos fills, en Francesc i la Maria Roca Escolà.

     La noia del canti és la Cristina Puig Herrera. Era la petita de quatre  germans: la Maria, en Josep, la Carme que va morir jove, i ella. La  qual va marxar a Cuba i es va casar amb un vilafranquí de nom Jaume i allà regentaven un hostal, no van tenir fills. El seu germà,en Josep Puig Herrera, “en Xaruc” va ser un personatge popular de la Festa Major, va fer el ball de les gitanes i també de Llucifer.

    Personatges que guarden relació amb aquest entorn camperol, el de les masies que tenien com a referent l’ermita de Santa Bàrbara. Un indret que ara per ara mostra la senzillesa del no res, però encara s’hi conserva, ni que siguin mig  enrunades, unes formes que permeten imaginar el lloc escollit. Quan fent camí , la família  s’aparta de la modernització, del confort dels habitatges que s’hi alcen i, per contra, trien les engrunes d’un passat per tal de que entre les despullades parets hi neixi la seva criatura. Han passat més de dos mil anys, però aquella llum de l’estel encara ens guia en el camí.

    El pastoret i les pastoretes de l’obra Cala Forn conformen un quadre que no se’l va imaginar així l’autor. Sols passar que quan no saps pintar i escriure a prou feines, la imaginació  és la que rutlla. D’ella ha sorgit  la caparrada de fer aquesta variació per associar l’obra al paisatge del  pessebre.

   Ja està tot dit, només em queda desitjar-vos Bon Nadal!

                                                                                            J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de sitges el 22 de desembre del 2017 )