Molt haurien de canviar les coses per a que un
general quedés degradat a la no menys honrosa
categoria de pintor de parets. Interpretis l’enunciat d’avui com una altra de les meves
fantasies. Quan sí que és cert que, anys fa, existia en les casernes una
activitat, entre els soldats de lleva, que consistia en ser assistent dels
oficials. A partir de tinent tenien dret a un de particular. Aquest soldat fins
i tot servia als interessos domèstics de la pròpia família de l’oficial i segons era
el seu ofici, en la vida civil, el desenvolupava en la casa particular
d’aquest. Així si era pintor, de tant en
tant, li tocava fer un repàs a la vivenda que el seu superior tenia assignada. Segons era el tarannà de la família, el soldat
passava una “mili” relativament
relaxada, o no. Implantada la
professionalitat de l’exèrcit, i suprimida l’obligació que tenien tots els
xicots, una vegada assolida l’edat, de complir amb la pàtria, ignoro si aquesta destinació, la d’assistent,
encara existeix. Que en termes populars es coneixia per la denominació de “”matxaca”. El benestar d’aquest depenia
del tarannà que gastava la parenta del militar.
Si era de les de, “ordeno y mando”,
com també diuen els castellans: No te
arriendo la ganancia....”. De tot n’hi hauria.
I si en
l’article de la setmana passada vaig recalar en la casualitat que en un tram de
carrer, el de les Parellades i adjacents, hi coincidien militars d’alta
graduació, no menor és la casualitat que, en el mateix carrer, i en unes cases,
una al costat de l’altra, hi van viure quatre pintors amb les seves respectives
famílies.
Al costat de la
casa de la família Sastre - Tutusaus, hi
vivia el matrimoni format pel pintor Ricard Baqués Marín i l’Assumpció
Alari Marrugat, amb els seus cinc fills; en Ricard, l’Isidre, en Jaume,
en Miquel i l’Antoni. A excepció del
gran que va néixer a Barcelona, la resta van venir al món en aquella casa de les Parellades. En Ricard, el
Isidre i en Jaume es van dedicar a la pintura. Quan s’esqueia el pare portava els gegants. En Ricard, a més d’un
gran expert muntanyenc, va ser fundador
de la Colla Castellera de Sitges. També ha estat un dels
campaners, que des del campanar ,
han fet parlar les campanes amb els tocs
i repics pertinents a cada acte, en concret, als de la Festa Major. l’Isidre, fins fa poc ha
remenat els pinzells i el recordem també la seva etapa de futbolista i bastoner. A les Parellades, els cinc fills, que eren
jovenalla, van deixar el record de quan
la mainada jugava al carrer i per tant un testimoni eloqüent de domini i
d’entretingudes juguesques.
L’Assumpció
Alari, sitgetana, la seva mare era de Vilafranca, era cosina d’en Jaume Marrugat i Mestre, oriünd de Vilafranca, degut a
aquest parentiu en Jaume va venir a treballar també de pintor en l’empresa
familiar dels Baqués. Aquí va conèixer a la Gloria Argenter, es van casar, i es
van establir una mica més amunt del carrer, quasi al cantó amb el carrer
Bonaire. La Gloria és modista, de les poques que queden d’aquella època, i junt
amb la seva filla regenten l’acreditada Boutique de confecció que porta el nom
que identifica a mare i filla. Mentre en Jaume es movia amb la seva Mobylett , on del manillar hi penjaven
les galledes
A la casa del
costat dels Baqués hi vivia el matrimoni format per en Magí Camps i la Pepa Ferrer de ca l’Americano. Amb el matrimoni es van ajuntar mar i muntanya,
perquè el pare d’en Magí era pagès i el de la Pepeta pescador. Una bona
representació del poble de Sitges on la pesca i la pagesia eren els oficis,
junt amb el de sabater, que predominaven. Però també el de pintor, com ho
corroborava l’ofici d’en Magí i el de
tants pintors que hi havia a la Vila.
Just també a la
casa del costat hi vivia la família de l’Enric Hill i Martorell, qui amb els
seus pares també van venir de Vilafranca. Tres
veïns amb arrels a la capital del Penedès. El seu progenitor ja era
pintor i ell va continuar l’ofici. Recordo que només obrir la porta de casa
seva es feia visible la presència d’un antic escriptori on tot sovint trobaves
a l’Enric portant, el que se’n deia, el llibres. Va ser regidor de
l’Ajuntament, quan li va ser assignada la regidoria d’ensenyament i que va
culminar amb la inauguració de l’escola Esteve Barrachina, Un pintor polifacètic que va participar en la
Junta de la Parròquia i la presidència del Patronat d’Acció Social Catòlica.
Col·laborant en aquestes pàgines amb una secció que signava amb el pseudònim “El Mestretites”. Estava casat amb una
filla del mestre d’obres més conegut per en “Gepet”, la Concepció Carbonell, una altra coincidència amb el nom
de la seva veïna,.
Només un
parell de cases separaven la vivenda d’un altre pintor, entre elles la del
fuster Pepet Marcè, que després la convertiria en un Hostal, hi havia la
vivenda del pintor Sr. Jaume Milà i Parés, conegut popularment
per en Pairet . Durant un temps va
fer companyia amb el seu germà Josep. El fill d’aquest en Joan també li va
donar un temps a la brotxa. Va continuar l’ofici el
gendre d’en Jaume, en Ramon Serra, el matrimoni i els seus fills vivien
al carrer de Sant Sebastià.
A poca distància,
en el carrer Marqués de Mont-roig hi
trobàvem els germans Planas, pintors. Van
continuar l’ofici els dos fills de
l’Antoni i la Ramona Mateu; l’Antoni i en Magí.
Amb tants
pintors en el mateix tram de carrer, on també hi coincidien militars amb
graduació de l’Estat Major, no podem dir, davant les evidències, que la resta de veïns no pintaven res. Han estat
els pintors del carrer Parellades , els quals també s’han mantingut al peu del
canó. Essent, però, les seves úniques armes i munició, les brotxes, la pintura,
les galledes i escales. Però que, quan calia, la canviaven pel
pinzell fi i amb ell perfilaven sanefes i aquells medallons florejats que hi
havia per costum pintar al contorn de les aranyes de cristall que penjaven del
sostre. Gent d’art i ofici.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada