Les dolçors
s’alternen amb les amargors i les persones les tenim de trampejar de la millor
manera. I com diuen els castellans: “a
nadie le amarga un dulce”. Les llaminadures, i en concret els caramels, són
el complement potser dels més antics amb els quals n’estem familiaritzats. La
seva evolució, així com les formes, ens han acompanyat des de que vam néixer.
Perquè el
costum era un cop batejats, en el berenar que precedia a la cerimònia, de
xocolata desfeta amb melindros,
s’obsequiava amb una bosseta de confits. Unes llaminadures que, si no es
consumien aviat, acostumaven anar a parar a dintre les vitrines on quedava
visible la bosseta de cel·lofana.
El protagonista
tardava mesos en poder llepar el seu confit. Abans, amb la intenció
d’alleugerir el dolor i el consegüent desfici
que produeix la sortida de les dents, les mares preparaven, en deien una
“muñica”, que consistia en un petit tros de tela on hi
disposaven un polsim de sucre i tot seguint feien un nus i la criatura llepava
la roba fins apercebre la dolçor de la sucre.
Un element que
es va afegir a les satisfaccions del paladar d’una mainada sotmesa a la realitat econòmica de les
famílies ,que no era gaire opulent, i quan no existien masses sofisticacions en
el tema que ens ocupa. Sabedors que els caramels eren molt apreciats per la gent jove, la gent gran sempre en
portaven a les butxaques, per quan
coincidien amb els més menuts.
Tant era el
costum que si s’havien acabat les reserves, el recurs era donar un propina,
destinada a la mateixa finalitat: “per a
que et compris uns caramelets”. Entre els avises va estendre el costum, per si calia
apaivagar les inoportunes pessigolles de la gola, de portar un capseta de les famoses pastilles Juanola. La seva
presència es va convertir en un altre recurs afí a les llaminadures. Amb l’afegitó
que l’oferiment tant l’apreciava un de
jove que un que no ho fos tant. Quelcom semblant era la pega dolça, també molt
apreciada-
Els caramels
igualment es consumien en les sessions de cinema que tenien lloc en les tardes
dels dies de festa. Proveïdors de
caramels i d’altres entreteniments, n’era l’Esperança de la casa dels pobres,
coneguda així per tenir cura de la
porteria de l’Asil de Sant Josep que es trobava a frec d’un ull del pont de la
via del tren. Els seus fills, la Rita, en Josep i en Jordi Carbonell Freixas,
ajudaven a la seva mare. Amb un cistell de vímet, acabada la sessió de cinema,
irrompien a la pista, oferint caramels a les parelles que estaven ballant. Al
Rialto els proveïdors eren l’Hermenegild Sabaté i la Carmeta, la seva muller.
Al Retiro hi posava paradeta la mare de la Rosa de la granja del carrer Tacó i
ella que també l’ajudava. Els caramels, en aquestes improvisades parades, es
despatxaven a tant el grapat. Eren quan totes les botigues de queviures
disposaven d’uns pots de vidre molt peculiars, allargats amb l’obertura tancada
amb una tapa roscada i metàl·lica que permetia poder accedir fàcilment al seu
contingut. En aquests establiments es donava el cas que si hi entrava un nen/a
conegut d’una clienta, aquesta s’afanyava a demanar al dependent que servis uns
caramelets al jove visitant i que els afegís a la suma de la compra.
Fa poc l’església ha celebrat la festivitat de Sant Blai. L’endemà de portar
a beneir les candeles, es feia el mateix amb els caramels. Els típics de la
diada semblaven de goma, tous, ensucrats.
Una vegada beneits es deia que alleugeraven el mal de coll. A les farmàcies despatxaven uns d’eucaliptus, de sabor molt
fort.
Per Carnaval
les confiteries lluïen en els seus aparadors uns caramels molt especials;
allargats, més aviat gruixuts i anaven embolicats amb un paper ideat per a
l’ocasió, o al menys així ho semblava. El conjunt oferien unes formes
singulars, igual la manera de rematar l’embolcall, Altres, del mateix gust i
també de color vermell iamb una certa lluentor,tenien una forma rodona i amb
uns orificis que permetien, mentre es llepaven, fer-los servir de pito.
A la veïna
població de Vilanova els caramels , durant el transcurs de les comparses, han
tingut i tenen un protagonisme cabdal. Sobretot quan les banderes amb els
corresponents comparses/eres entren a la plaça de la Vila, que és on s’entaula
una autèntica batalla campal i on la munició són els caramels. Més d’un n’ha
sortit amb un ull de vellut. Sobretot quan es feien servir uns de gruixuts,
sense embolcall, que se’ls coneixia per“Guixots”
. Els havia, fins i tot uns que tenien com unes punxes. Si t’acariciava un
d’aquests et podia deixar apanyat. Uns i altres els van prohibir per la seva
perillositat i han estat substituïts pels convencionals. Caramels que han
format part de la vida dels vilanovins i vilanovines. Sense ells les Comparses
no serien el que són . Com tampoc la indumentària que es complementa amb el
mocador de farcell que porta el comparser i que serveix per transportar-los.
Entre tots
els caramels, aconseguiren notorietat uns de rodons als quals hi anava enganxat
un palet . Altres, de forma quadrada i textura tova i enganxosa i embolicats
amb papers de colors variats. Mentre obrien botigues especialitzades en el
producte i que la veu popular identifica per “xuixes”.
Només començar l’any, els caramels acompanyen al seguici
reial. En la vesprada de la nit més màgica, la presència dels Reis Mags ve
acompanyada dels caramels que els seus servidors i ells mateixos, reparteixen
en el transcurs de la cavalcada. Caramels que revifen les il·lusions de petits
i grans.
Amb sucre, sense
sucre i sense gluten....El caramel és el discret protagonista que igual els
podem trobar en una recepció d’hotel, que en un tanatori, com en el taulell
d’una entitat bancària. Aquí deu ser per endolcir l’amargor de trobar-te el
compte en números vermells. Tot té solució, per molt amarg que sigui el motiu.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de febrer del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada