50 ANYS D'UN NADAL NEVAT

Per un poble de pescadors, també de gent arrelada a la pagesia, Nadal ha representat, en primer lloc el simbolisme d’una festa excepcional i, després, una implicació amb les diferents maneres de celebrar-ho, sempre segons els costums d’aquesta gent amb dedicació a una i altra activitat. També hi té a veure el marc, l’entorn; el mar, la muntanya, amb les masies disperses pel contorn. Amb les xemeneies fumejant, i nits abraçades a un silenci perdurable, tan sols desbaratat pel lladruc del gos que intueix que quelcom es mou dins la seva zona de vigilància. Entre nits, clares, estelades, però, fredes. I amb el llogaret de Jafre, per exemple, amb la seva senzilla i solitària capella. Vinyes, camps de conreu, horts, adormits. I barques varades a la platja. Carrers que acullen estables, cellers. I les espaioses entrades de les cases dels pescadors, on damunt l’humitat que desprenen les velles rajoles, si apilaven xarxes i nanses, a resguard d’una nit especial.

Quants escenaris per disposar-hi el pessebre, mentre esperem l’hora. Per caminar sota el vel espès d’una vesprada de la vigília, per entre camins amb les herbes gebrades. Abrigats i sense presses ni angoixes. Fins arribar al llogaret d’església senzilla, amb una foguera arrecerada a frec de l’entrada, cremant, amb guspires que espeteguen i salten al seu capritx, com volen fugir de tanta incandescència . Un trajecte que es repetia cada nit de Nadal, degut a la perseverança de gent que han estimat la muntanya, el Garraf i , sobretot, grans entusiastes de les tradicions. Ells en aquest punt d’inici del Nadal, organitzaven la Missa del Gall a Jafre i el resplendor de la foguera es feia notar sota un cel ennegrit, era com la llum de l’estel. Que durava mentre el volum de la llenya alimentava un foc que s’aniria apagant a mesura que els assistents a la Missa anaven emprenent el camí de retorn. Quedava, però, un rostoll que encara espurnejava durant les primeres llums de l’albada, era, ni més ni menys, que el caliu del Nadal, transportat a les llars sitgetanes que flairava a fum durant el dinar, tan carregat de simbolisme i emotivitat.

Arribades aquestes dates, pescadors, gent de la pagesia, menestrals... tots habitants del nostre poble, hem buscat un apropament al paisatge, el més acord possible amb un imaginari pessebre. Fins i tot la Trinitat també ha acollit, esporàdicament, alguna missa acomboiada pel seu significat en un marc muntanyenc, sense pastors, no obstant amb la panoràmica on una nit de lluna pot ajudar a magnificar el contingut.

Precisament els components de la secció gastronòmica del Prado, organitzaven, durant les vigílies de Nadal, un sopar a la Trinitat. Convidaven a compartir taula a una persona, sitgetà o sitgetana, que visqués sola. Un àpat nadalenc, anticipat, en un marc incomparable, i en companyia del convidat que presidia la taula a mena d’homenatge solidari i complaent per a qui havia recaigut l’honor de compartir estovalles en la taula de la sala gran de la casa dels ermitans. La posició enlairada, la solitud en aquelles hores de foscor, ha permès que la companyia, en aquests dies tan especials, pugui haver entusiasmat al protagonista. Gràcies a la idea d’un grup d’amics que, durant l’any, es reuneixen per preparar i degustar tot el millor que saben cuinar.

Cercant aquest ambient camperol i per assistir a la Missa del Gall, ens hem desplaçat fins a les ermites del contorn. Amb especial preferència per l’església d’Olivella. Així en la nit de Nadal de l’any 1962 algunes famílies sitgetans s’hi van apropar. I quina no va ésser la seva sorpresa que al sortir els va sorprendre una copiosa nevada. Hi ha haver les consegüents dificultats per poder tornar, perquè ningú anava preparat per una conducció en aquella circumstància. La neu és molt bonica veure quallar estant a aixopluc i ben climatitzat, altra cosa ben diferent, trobar-te en mig i no poder anar ni endavant ni fer marxa enrere. Sembla ésser que es va poder tornar, amb feines i treballs, i amb l’angoixa que propiciava la situació a una sitgetana embarassada.

La resta ens vam despertar el dia de Nadal amb la sorpresa d’una nevada que havia deixat uns bons gruixos. Es podia qualificar d’una gran nevada en el dia més adient. Deixant cobertes totes les figures dels pessebres a l’aire lliure. Com el que feien al peu del monument al Greco, l’Associació dels Amics dels Jardins, els quals s’implicaven molt en l’ornamentació nadalenca. A més del Foment del Turisme que s’encarregava d’organitzar la resta de la decoració.

La neu va caure, ininterrompudament, durant tot el dia. Fins el punt que amb la inclemència meteorològica van començar a sorgir els problemes, com va ésser el tall del subministrament elèctric i la nul•la viabilitat de poder viatjar amb tren i fins i tot en cotxe. Els propietaris de cases amb teulades i terrats no massa fiables, els hi va assetjar la por a que degut al sobrepès aquests es poguessin enfonsar. Afrontant el temporal, anaven treien amb pales la neu que s’acumulava.

Aquell any el dinar de Nadal va estar acompanyat per una blancor més pròpia d’altres països que del nostre poble. La sobretaula va ésser deliciosa i a mesura que es feia fosc es va haver de recórrer als quinqués i fou el moment més adient per explicar contes a la vora del foc. Van quedar sospesos els balls de tarda i nit de les respectives Societats. En aquelles vesprades, junt amb el Quinto , les ballarugues del dia de Nadal es portaven a terme amb molta concurrència .

Cinquanta anys enrere , tots els de la meva edat érem uns vailets que no havíem vist tanta quantitat de neu, encara no existia la moda d’anar a esquiar. Ni tampoc els més grans recordaven una cosa semblant. L’endemà, el dia de Sant Esteve, va lluir un sol dels més nets, l’acompanyava un cel blau espectacular. Una circumstància ideal per sortir al carrer per gaudir d’aquell Sitges tan engalanat de blanc. La gent acudia a baix a mar i tothom volia plasmar les imatges en les càmeres fotogràfiques, essent un protagonista destacat aquell pi, el més retratat de tots, el qual s’abocava cap el passeig i les seves branques encerclaven, de forma original, la imatge de la Punta. Tant trepitjar neu, tant estar en contacte amb el fred, les galipàndries es generalitzaren i encara recordo les conseqüències.

Després d’aquella data ha nevat altres vegades, però mai més per Nadal, ni tampoc amb tanta intensitat com ho va fer en el de 1962. Que també va coincidir en dimarts.

A mena de felicitació el nostre director, en Josep M. Soler i Soler, va publicar en el setmanari el vers; Nadal, 50 anys desprès em plau copiar les últimes estrofes: ... Si pogués fer ben meu el mot: Nadal!, / i comprendre’l, i veure’l sens temença, / i tenir-lo per escut contra l’asfalt / sens gens d’odi, amb amor... com qui comença.

Bon Nadal!

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de desembre 2012 )

LA LLUM DE LA COVA

La llum és el far de la vida. L’electricitat aplicada en la il•luminació de les llars, dels carrers, ens permet acomodar les vesprades a una panorama d’absoluta normalitat i claredat. Els nostres avis varen ésser testimonis de l’arribada de l’electricitat a les cases i per consegüent el poder prescindir dels llums d’oli, quinqués, espalmatòries i llums de carbur. Ja a l’any 1868 es va canviar l’enllumenat d’oli pel de petroli.. I a l’any 1880 s’instal•la el de gas. Fins que en el transcurs del 1913 l’electricitat arriba al poble. L’espetec de claror marcava una diferencia ostensible a la feble llum que propiciava aquells primitius mitjans.

El invent en qüestió, però, va significar haver de front a una nova despesa, com ho era els rebuts per l’import del consum que a partir de llavors ja mai més no han tingut cap interrupció. Acostumats a poca llum, però a la minsa despesa del carbur o del petroli que podia gastar-se amb la simple i feble il•luminació, l’aplicació d`haver de pagar pel subministrament, va venir de nou a aquella gent d’economies gens folgades. De manera que van començar amb unes bombetes d’una certa potència i al primer pagament van canviar-les per altres de més poc consum. Expliquen les veus presencials que el panorama que oferia aquell avanç, el qual va acabant tenint com a resposta un minsa voltatge que continuava aportant, malgrat el revolucionari invent, poca llum a l’ambient familiar.

Amb aquesta implantació llumínica també va desaparèixer el càrrec de fanaler municipal, el qual l’ostentava el Sr. Antoni Hill que tenia cura d’encendre i apagar l’enllumenat públic, consistent amb uns fanals supeditats al subministrament de gas. Amb el canvi tampoc parlem d’una il•luminació massa espectacular, tot el contrari, els punts de llum es trobaven distanciats l’un de l’altre i un braç amb una pantalla metàl•lica folrada de porcellana blanca encerclava la bombeta per tal que la mica de blancor del contorn servis per fer de reflector a la també minsa claror resultant d’un voltatge tampoc massa generós. Fet que propiciava que a certes hores de la nit, sobretot durant els mesos d’hivern, en els carres predominaven més les ombres que les clarors nítides.

I així va continuar fins que tant a les cases com en les vies públiques el voltatge va a anar pujant a mesura que l’economia de les famílies i els ajuntaments , es consolidaven una mica més generoses. Fins i tot ens podíem permetre el luxe de deixar la llum encesa d’una estança de l’habitatge mentre en freqüentàvem un altre. Aquesta llibertat, però, acostumava a enfrontar-se amb qui es feia càrrec del rebut de la llum. Als més joves ens semblaven exagerades les reprimendes per malbaratar l’energia, quan aquesta la pagaven els nostres familiars i com que això no anava amb nosaltres, no ens venia d’un pam. Curiosament quan ens hem fet càrrec de pagar la nostra particular aportació a la companyia subministradora d’electricitat, ens hem adonat de la raó que fonamentaven aquelles continuades exclamacions, perquè som ara, nosaltres, els recriminadors que apel•lem a fer-ne bon ús, perquè la despesa resulta una càrrega per l’economia familiar.

D’aquí que amb un criteri estalviador una lectora del setmanari, la setmana passada, en una carta dirigida al director, apel•lava a la necessitat d’estalviar llum per part del responsables d’administrar els interessos del poble. Des del seu respectable punt de vista, trobava poc encertada la despesa que s’ha de fer front pel manteniment de les llums de l’ornamentació nadalenca. No soc qui per rebatre o sumar-me a la seves teories i pretensions estalviadores, però sí que em sento facultat, degut al meu entusiasta esperit nadalenc, per poder opinar sobre el tema.

Desconec si la Montserrat disposa el pessebre en aquestes vigílies tan propicies per establir diferencies entres les rutines, avui angoixants, del dia a dia. Si no ho fa li recomano, sense cap apassionament, ni tampoc influencia, que ho tingui en compte. Perquè els preparatius són d’una simplicitat absoluta i, mentre persisteix tot el muntatge, s’estableix una complicitat fàcil de transmetre i d’assumir en un ambient engrescador, tot i tenir consciència plena i solidaria de les dificultats del moment. Contribueix a magnificar aquest ambient nadalenc, que també reconec i respecto que a molts no els hi agrada gens, la fragància de la humitat de la molsa, de les herbes boscanes que li confereixen un esquitx de verdor. Tot s’acobla al guió establert i quan l’entorn està a punt per rebre l’estaticisme de les figures, allà, en el fons de la cova, ben dissimulada en un raconet, s’hi disposa una bombeta que permetrà il•luminar als seus estadants, amb una llum molt dèbil, suficient per guiar la mirada a aquesta interioritat, senzilla però força carregada de simbolisme.

Arribat el dia, durant la sobretaula del sopar de la nit de Nadal, que és curta perquè nosaltres, els catalans, celebrem més el dia que la nit, jo li recomano que apagui totes les llums de la casa i que sols llueixi la llum de la cova. L’efecte és sensacional, les ombres predominen entre l’ambient pessebrístic i la silueta dels estadants del portal, aconsegueix els matisos de la rellevància, a pesar de la feblesa d’una claror somorta que s’escapa a l’encontre dels pastors de l’anunciata i en el camí cada cop va perdent una mica més de la seva ja debilitada intensitat. Sense aquesta llum, única i absoluta, en aquests moments tan íntims, tan intensos, la sensació no seria la mateixa. Mai no és res igual, però aquestes simplicitats tenen el valor que no es paguen amb diners quan, en aquest cas, la despesa és poca.

Si apaguem la llum de la cova, la de les garlandes del carrer. Si ens quedem amb les llums d’un dia qualsevol, de segur que estalviarem diners, però haurem perdut l’oportunitat de sentir dintre nostre la diferencia entre el dia i la nit d’una diada tan especial com ho és la de Nadal. Malgrat que la realitat predominant se’ns presenti tan despietada, tan angoixant, poc adient per a celebracions. Tanmateix en aquests moments difícils, quan patim moltes adversitats, em venen al pensament les paraules que ha escrit el polifacètic escriptor austríac, Peter Handke, quan diu: < ja que no podem canviar la realitat, canviem la manera de mirar-la>.

Avui no hi ha res gratuït, el cost de la il•luminació nadalenca és, sens dubte, discutible, fins i tot pot resultar molesta per a les persones que també celebraran el Nadal si prescindim de les llumetes. Si més no, com he dit, si ho apaguem tot, inclús aquest petit far que posa un ble de llum a la vida, la foscor d’un Nadal atípic, tampoc resultarà gaire edificant per els ànims abaltits, necessitats de detalls externs per tal de recrear la mirada i revifar l’entusiasme. Hi pot contribuir la simple contemplació d’unes llums que s’han convertit en tradició i guia. Com l’estel que va il•luminar el camí a Betlem.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de desembre del 2012 )

EL VI NOVELL

En el transcurs del mes de novembre es produeix un fet destacat que implica als responsables dels cellers. Es presenta en societat el vi novell. No sempre aquest fet va acompanyat d’una solemnitat que magnifiqui el procediment. Seguint el costum que s’ha desenvolupat en les interioritats dels cellers, posar aixeta a la bota es desenvolupa de manera senzilla, íntima. Malgrat que aquesta operació ha anat perdent protagonisme a mesura que han desaparegut, del panorama sitgetà, quasi bé tots els antics cellers.

Deixar rajar el primer rajolí estava envoltat d’incògnites, perquè ningú podia assegurar amb exactitud les particularitats més preuades del vi novell. A diferència d’ara que durant tot el procés el vi està sota “vigilància” controlada. Les noves tècniques posen a l’abast dels enòlegs la possibilitat de fixar, fins i tot, el grau que més els convingui i d’aquí mantenir-lo fins el final. Aquest control aporta la garantia quasi absoluta de que el vi no es tornarà agre. Particularitat que ha estat el malson de la gent de la pagesia que han tingut cura dels seus cellers. D’aquí que quan les pautes ho manaven, cremaven un lluquet de sofre dintre la bota per fer desaparèixer, a mesura que es buidava, l’aire que s’hi emmagatzemava, causant d’una possible agror que espatllava per complert tota la feina i els beneficis que derivaven de la venda al detall.

A Sitges han existit dues maneres d’anunciar l’arribada del vi novell. La més generalitzada i coneguda ha estat penjar una branca de pi damunt la portalada del celler. No obstant com disposàvem de pregoner, en Rupert Roca rebia l’encàrrec de pregonar, a toc de trompeta, que en tal o qual celler havien posat aixeta. L’home es permetia la llibertat d’opinar sobres les seves excel•lències a l’haver estat convidat a un gotet de vi, per tal que l’anunci es fonamentes darrere el testimoni del tastador, el qual el seu càrrec oficial no l’eximia de certificar l’autenticitat i les qualitats d’un producte que, des de sempre, ha tingut molts adeptes.

La veïna població de Vilanova s’ha servit més de la branca de pi que aquí per anunciar la bona nova. Com a curiositat un carrer que honora a l’aigua amb el seu nom, ha exhibit més branques de pi, amb la finalitat d’anunciar que en els cellers del carrer de l’Aigua hi ha més vi que el seu aigualit anunciat del carrer. El mateix emblema s’exhibia a Sant Pere Ribes on la branca del pi, penjada en aquestes, encara avui, peculiars casones, sintonitzaven amb el majestuós pi que s’aboca en un carrer que porta aquest nom en el seu honor.

L’altre dia em va sorprendre una bonica imatge, la de la façana principal de l’edifici de l’Hospital, on hi penjava una branca de pi. Quan hi vaig tornar amb la màquina de fotografiar ja no hi era. Sort que en Josep Manel Palacios va captar la instantània i l’ha cedit per il•lustrar l’article. El detall de la branca significava que havia estat presentat el vi novell elaborat en el celler de la casa. Aquest emblema em va agradar molt. Tornava a coincidir amb la interpretació d’un costum molt enraigat entre els responsables dels cellers. I que avui, quan ens trobem envoltats de tecnologies i altres sofisticacions capdavanteres, és agradable coincidir amb aquest símbol presidint la noble planta d’aquesta institució sitgetana. Una petita lliçó per a molts joves que fins aquest moment, no sabien interpretar aquest missatge.

El Blanc Subur, d’una nova anyada va estar presentat en societat. Si té el mateix buquet de les anteriors, el cronista pot testimoniar i lloar la seva excel•lència. La qual s’afegeix a les joies de la casa, com ho són el moscatell i la malvasia. I en especial la dedicada a la celebració del centenari de l’edifici. Extreta de la bota del racó que de manera fortuïta van trobar, tot i que pugui semblar una llegenda urbana, mig oblidada entre tants suculents xarops i, un cop informades les parts interessades de la troballa, es va optar per guardar-la fins a ésser embotellada, en una edició especial i limitada, i d’aquesta manera contribuir a endolcir la celebració dels 100 anys. La presentació del vi novell es va fer coincidir amb la setmana dedicada a la Malvasia.

Les vinyes de l’Hospital , provinents del llegat del diplomàtic Manel Llopis, han comptat amb la col•laboració de la gent de la pagesia de casa nostra, com el popular pagès ric, en Josep Carbonell i Company, que erra el masover dels Llopis. Passant per en Joan Martí i Romagosa , el qual va ésser un dels últims pagesos que va trafegar en el celler del carrer Sant Bonaventura , abans de fer-se servir l’actual que es troba ubicat en l’entorn de l’edifici.I en Josep Almirall que actualment treballa les vinyes. El conjunt de la feina es veu referendada i controlada per la labor dels enòlegs, entre altres, per l’Antoni Almirall i Andreu, la seva neta Anna Baqués Malivern i pel qui avui és el responsable en Josep Pasqual i Puig.

El celler de l’Hospital és pràcticament l’últim testimoni que sincronitza amb el record de tants cellers que feien, arribades aquestes dates, honor al vi novell i ja fos, amb l’anunci d’en Roca o amb la branca del pi, despertava entusiasme entre la clientela delerosa d’anar a omplir la garrafa. Un esdeveniment que quasi no necessitava presentació perquè la gent ja estava amatent d’aquestes dates.

Benvingut sigui el vi novell i brindem per la seva excel•lent qualitat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de desembre del 2012 )

DETALLS DE LES TRADICIONS

Les tradicions venen avalades per un devessall de detalls que les fan diferents les unes de les altres. Sempre han estat acaronades entre llegendes, símbols i altres particularitats que hi coincideixen, convertint-les en úniques i rellevants. I festejades segons els costums de cada lloc, fent possible un ambient festiu que es consolida amb una implicació generalitzada.

El passat diumenge, 25 de novembre, l’església va celebrar la festivitat de santa Caterina, la data coincideix amb els 150 aniversari del pessebrisme associatiu a Catalunya. Quan la tradició de fer el pessebre es remunta al segle XII, concretament a l’any 1182, quan sant Francesc d’Assís va fer el primer en el seu poble, Assís. Uns començaments, per tant, que els historiadors situen a Itàlia. Posteriorment la ciutat de Nàpols és coneguda per ser un referent del pessebrisme. S’encarreguen de difondre aquesta representació, franciscans, dominics i jesuïtes. I segons consta en documents, el primer pessebre català es va introduir en el segle XIV.

A partir d’aquí el pessebre ha estat rellevant durant les festes nadalenques, però si fem cas a la tradició, aquesta es regeix en què el pessebre s’ha de posar el dia de santa Caterina i s’ha de treure per la Candelera. Des de l’any 1786, pessebristes i gent de tradició, troben tots els elements imprescindibles en la popular Fira de Santa Llúcia, en el singular i bonic contorn de la Catedral de Barcelona. Parades que han passat de pares a fills, amb la implicació dels artesans de les figures, molts d’ells amb reconeguda solvència artística en aquest camp.

Recentment el Sant Pare, Benet XVI, ha donat a conèixer unes conclusions, les quals fan esment als estadants de la cova. Segons els estudis portats a terme dintre aquesta temàtica, afirma que en el moment transcendental del naixement a Josep i Maria no els acompanyava ni bou ni mula. Mala notícia pels artesans d’aquestes petites obres d’art i perplexitat per tots aquells que no hem concebut el nucli principal de la representació del Naixement sense la presència dels dos animalons. Que vist des d’una perspectiva plàstica, sempre fan de mal col•locar. Sobretot quan el portal és més aviat de mesures reduïdes. No obstant, per no crear més confusió, davant tants canvis, la màxima autoritat eclesiàstica s’ha afanyat a puntualitzar que, sense representar cap mena de sacrilegi, tot el contrari, podem continuar disposant aquests elements tan antagònics en el conjunt de la nostra obra particular. Mal anirem si les veus doctes, en un futur, continuen retallant la presència dels estadants d’aquest símbol simpàtic i creatiu. Ja de per si qüestionat, perquè gent dotats d’una saviesa assenyada difereixen en quant a l’època de l’arribada al món de tan esperada criatura, perquè ells situen l’esdeveniment envoltat d’una climatologia molt més càlida que no pas tan gèlida com la del mes de desembre.

El pessebre recrea moltes singularitats, fins a l’extrem en què hi ha molta gent s’hi implica i desenvolupa la seva preparació durant tot l’any. És el cas dels artistes que confeccionen les figures, en moltes ocasions, atenent encàrrecs de col•leccionistes, comandes que degut a la bona demanda que hi ha, són servides a molts mesos vista. Una altra presentació molt real la trobem en els diorames. En va ser el precursor en Sr. Antoni Moliné i Sibil ( 1880-1963), el qual a l’any 1912 fa servir el guix per crear espais virtuals que ens apropen a un paisatge real i entranyable. En commemoració dels 150 anys d’aquest impuls associatiu i dels 100 anys dels primers diorames, el tradicional pessebre de la Plaça de sant Jaume de Barcelona , està dedicat a aquesta presentació.

La nostra associació de pessebristes locals, sorgida de l’Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Pia i sota l’aixopluc de l’Associació dels Balls Populars, fa anys que ens delecten amb el seus diorames en el bonic marc del Palau del Rei Moro. Moltes hores de treball i un bon doll d’imaginació són necessaris per portar a terme aquestes singulars obres d’art, amb les quals s’impliquen als nostres amics. La seva afició contribueix a engalanar, de manera molt virtual, el nostre particular Nadal. A més de conrear l’afició entre tots els qui fan el seu pessebre i s’inscriuen en el concurs que cada any convoquen. La presència dels membres de jurat, durant la pertinent visita per tal d’establir el corresponent criteri, serveix per a deixar constància que fer el pessebre, a més del simbolisme que representa, equival a mostrar els avals artístics de cada participant.

Curiosament la festa de santa Caterina, a més d’establir la data per tenir enllestit el pessebre, té sota el seu patronatge a les noies solteres. D’aquí que a França els grans modistes per aquesta data han confeccionat originals barrets, verds o grocs, que desprès s’han posat les noies fadrines amb el convenciment que trobarien un pretendent aviat i evitar convertir-se en solterones. Amb aquest convenciment les “Caterinetes” han desfilat pels carrers, dipositant el seu barret al cap de l’imatge amb el desig de veure’s complagudes amb la petició. Com ho demostra, al cap i a la fi, que l’implicació amb la barretada a la santa té per finalitat allunyar el malefici que tant neguiteja a les noies solteres, com és el de quedar-se per vestir sants. Ni que sigui per vestir-la, per sempre més, amb l’atribut d’un barret.

A banda de la relació que s’estableix amb els nostres pessebristes, Santa Caterina dóna nom a una de les portes per les quals s’accedeix al interior del temple parroquial. Portalada que va ésser trasllada des d’un altre enclavament del temple, durant l’ampliació, a l’any 1854, d’una nau lateral on hi ha l’oratori de l’Ecce Homo, la capella del Santíssim i la de la Mare de Déu de Montserrat. La pintura del seu timpà la va realitzar el pintor Arcadi Mas i Fontdevila , a l’any 1913, per encàrrec de Charles Deering. Pintura que degut el pas del temps i a la proximitat amb el mar va anar desapareixent paulatinament. Sent suplantada per restauracions realitzades per pintors locals.

La portalada acostuma a està tancada durant tot l’any, a excepció dels mesos d’estiu, quan durant la celebració de les misses s’obra per facilitar un refrescant corrent d’aire. Vista des de fora competeix, paisatgísticament parlant, amb la de la sagristia. El racó que forma l’escaire és un dels punts més ben situats per guaitar i admirar la bonica panoràmica, si més no quan es deslliurem de les bastides que distorsionen, del conjunt de Maricel i Cau Ferrat.

Santa Caterina aporta moltes implicacions amb la tradició i amb aquesta portalada adossada en un enclavament estratègic, privilegiat, com ho és aquest segon baluard de darrera la rectoria. Allà on l’airet de mar s’hi arremolina, resistint-se a marxar. Cent cinquanta anys dels pessebristes associats, cent dels primers diorames i un gran èxit de públic en una nova edició de la Fira de Santa Llúcia, recent inaugurada. Són els detalls que ens apropen al Nadal i a una tradició que contribueix a conferir un alè d’il•lusió en aquests moments difícils.

J. Y. M.


( Article publicat a l?eco de Sitges el 30 de novembre del 2012 )

AMBIENT DE CARRER

El carrer és l’espai més fidedigne per observar molts aspectes de qualsevol ciutat o poble. Perquè el que succeeix en ell determina unes circumstàncies, marca unes pautes, mostra unes maneres de fer, reflecteix un abans i un després, així com l’actualitat més destacada del dia a dia. En definitiva, és un espai obert on hi podem recrear la historia, fins extreure detalls i seqüències que formen part de l’entorn més proper. És aquí on ens podem adonar millor de quines són les inquietuds, les maneres de ser i comportar-se dels vianants que hi transiten.

Per tant, el carrer és la tribuna oberta a uns neguits, entre un anar i venir de veïns i de gent coneguda i també desconeguda. A mesura que el poble s’ha fet gran, hem anat perdent aquella mena d’intimitat, amb la qual ens escudàvem com per fer-lo més nostre, més acoblat als costums del moment. I això es notava molt durant els anys de la nostra infantesa, quan un dels entreteniments era sortir a jugar al carrer. Si aquesta activitat es portava a terme sense fer-ne un abús, fins i tot servia per enfortir lligams de convivència veïnal en un temps en què, aquesta, es renovava a cada moment. Començant de bon matí, quan les mestresses de casa escombraven el seu tros de carrer i un cop enllestida la feina, tenien per costum agafar-se a l’escombra mentre parlaven entre elles en animada conversa, o amb les amistats que anaven a comprar el pa i la llet. Un seguit de detalls que s’identificaven amb la marca exclusiva de poble. Sortosament encara en queden llocs, o fins i tots carrers del nostre entorn, on alguns dels costums no s’han perdut. Per la qual cosa es converteix en una imatge la qual ens fa reviure les petiteses del viure quotidià.

Els carrers del nostre poble, encara avui, a hora matinera, salvaguarden la tranquil•litat per mostrar-la, en el seu estat més captivador a tots aquells que gaudim del privilegi de transitar pels seus carrers, just en el moment en què presenten una solitud de calma generosa, exclusivament reservada als més matiners. És dels pocs detalls que encara queden per donar testimoni que vivim en un poble. Són els moments previs a la transfiguració, mentre que la claror d’un nou dia empeny a la foscor, fins acabar dominant la situació. En aquesta hora ja coincidim amb gent que venen caminant des de Terramar. Tan sols amb la companyia del remor de les ones que, segons sigui el estat de la mar, seran més o menys sorolloses a l’estendre’s damunt de la sorra. És aquí on hom s’adona que determinats costums o rutines, poden més que la comoditat acaparadora del llit. Mar endins, una filera ben arrenglerada de llums, delaten la presència de les barques dels pescadors que feinegen en aquest llindar que separa la nit i el dia, en línea recta amb un horitzó el qual sembla posar també límits entre el cel i el mar. Sitges, en aquests moments de calma, acarona la bellesa d’un instant i el fa sublim, quasi perfecte, si no fos....

L’ambient del carrer ha evolucionat com la vida mateix, tot i que hi ha moments del dia, com el que em referia, més amunt, que tenen l’exclusivitat de poder oferir una altra visió de la Vila. Molt més encisadora i també íntima i sensitiva. Factors determinants per establir un nexe d’unió entre el passat i el present. Perquè els vilatans encara ens interessem per persones que malgrat els pros i els contres que conflueixen en el nostre entorn, potser també de la simplicitat d’unes maneres d’ésser i de viure, han acabat projectant una bona imatge i deixant la seva identitat cisellada en el record de molts. No obstant el pas del temps, dels anys, va deixant enrere , com una ombra que es va difuminant fins a desaparèixer, el record d’uns personatges que han existit si més no per a les noves generacions, probablement, que no han escoltat referir-s’hi mai a ningú.

Si abans les tertúlies de carrer, les més concorregudes, es repartien entre les quatre cantonades del Cap de la Vila, sobretot al vesprejar, a hores d’ara en qualsevol carrer, davant el portal de casa, pot tenir lloc una trobada fortuïta entre coneguts i amics i aprofitar l’ocasió per fer-la petar.

Va succeir l’altre dia mentre al portal de casa estava enraonant amb un amic, va coincidir que passava en Ramon Artigas, l’arquitecte, i es va interessar per la identitat d’un tal Pere al qual la veu popular el coneixia millor per en Pere puça. Entre les reflexions i divagacions s’escau centrar el mot en la família Mestres. L’endemà la filla de l’Agustí del Coro, la Rosa Bertran me’n va fer cinc cèntims. Resulta ser que els seus avis materns, donada la circumstància que en Pere Mestres -de ben jovenet- s’havia quedat sense pares, opten per afillar-lo i d’aquesta manera s’aconsegueix establir uns lligams familiars més propers. El susdit Pere es dedicà a la pagesia i el seu fill l’Isidre Mestres va fer molts anys la Moixiganga. Aquesta versió també me la va explicar, abastament, la neta del Isidre, la Lydia Mestres Vicente, durant la nostra conversa de Festa Major, la qual va sortir publicada en el programa oficial d’aquest any.

La temàtica de Sitges, la seva gent, sempre desperta curiositat entre nosaltres i és enormement constructiu i satisfactori aquest esporàdic interès el qual, d’una manera fortuïta, en qualsevol moment, pot molt bé servir per fer un repàs a seqüències, moltes d’elles no les hem viscut, on la transmissió oral, també determinades vivències, permet adquirir un coneixement i una proximitat amb el Sitges d’antany i amb la seva gent.

Tamé en aquesta fugaç tertúlia de carrer, va sortir el tema del contraban. Però no exactament el més conegut com és el del tabac, amb el qual n’estaven implicats molta gent i que el fet de desembarcar-lo i guardar la mercaderia en lloc segur, suposava guanyar una llaminera quantitat de diners. Existia una organització quasi modèlica que implicava a algun confident gràcies al qual l’operació es podia portar a terme amb certes garanties d’èxit o al revés, també comptaven els confidents que informaven a les autoritats pertinents el dia i l’hora que es produiria la descarrega i els sorprenien en plena activitat.

Aquest era el contraban més habitual, però ens vam referir a aquell que la mercaderia constava de sedes i perfums i que provenia de llocs més llunyans com l’Alguer de Sardenya. Sembla ésser que hi havia involucrats pescadors i fins i tot hi ha constància que tot sovint venia a Sitges el potentat mallorquí Joan March. Aquesta presència avala l’envergadura dels negocis que es portaven entre mans. O era quan feien bones, o per honorar al senyor March, el cas és que tot sovint “s’entrejaven” i se les veien amb un ranxo de llagostes. A porta tancada i sense la presència de ningú que no formes part d’aquella troica.

En les vesprades d’aquests dies de tardor, l’ambient del carrer mostra la realitat actual: poc entusiasme i una melangia encomanadissa. Sort d’aquestes improvisades tertúlies que, poc o molt, serveixen per parlar de Sitges i de la seva gent.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de novembre del 2012 )