RELIGIOSES SITGETANES

   Fa uns quants anys que gaudeixo del privilegi de tenir per veïns de pàgina a les altes jerarquies de l’església.  Durant el temps que vaig compartir espai amb el Sr. Bisbe, cadascú va escriure al seu aire. Vull dir amb això, que ell escrivia sobre el bé, convertint les seves conclusions  en  alliçonaments. I  un servidor  ha escrit  sobre temes diversos relacionats amb el poble i la seva gent, sense ànim de fomentar cap corrent doctrinal. Tot i que moltes vegades hem coincidit en el fons, perquè viure és l’escola més diversificada, on més s’aprèn de tot.

    Ara, en aquesta nova etapa del setmanari, comparteixo veïnatge  amb un altre estatus de la clerecia,  aquest molt més proper, com ho és el Sr. Rector, mossèn Josep Pausas. A aquells que, abans i ara, opinen de la coincidència d’aquest veïnatge tan clerical, els dic que, davant l’evidència,  he de mantenir les bones maneres.

     Aprofito aquest apropament per incidir en el protagonisme de les religioses sitgetanes, una de les quals, no fa gaire, ha complert un aniversari de meritós significat. La nostra Vila, abans d’assolir aquest aspecte tan cosmopolita, amb àmplia pluralitat de creences religioses, es caracteritzava  per la convivència majoritàriament catòlica, representada pels diferents servidors.  Gent de Sitges, els quals han encaminat les seves vides vers la vessant religiosa.  No fa gaire feia esment de la celebració dels 50 aniversari de l’ordenació del pare Francesc Carreró.

     Transcorregut un temps, el 15 de gener d’aquest any, va celebrar  els 50 any d’ordenació  religiosa, la mare Maria Dolors Carbonell Ripoll, de l’ordre de les Carmelites Descalces. L’efemèride va tenir lloc al convent de la Roca del Vallès on ella, amb el nom de Glòria, n’és la superiora. La Maria Dolors va néixer a Sitges, en un carrer, en aquells temps, molt afí amb la clerecia i amb un veïnat profundament beat, em refereixo al de Sant Bonaventura. Va venir al món en la casa del costat dels Mirabent de ca l’Aixut, on els seus pares tenien cura d’una vaqueria i regentaven la botiga.

     Germana de l’Eduard, la Tresa, en Joan i la Rosó, abans de ser ordenada va passar dos anys al noviciat.  La celebració d’aquests 50 anys de trajectòria, va comptar amb la presència de la família i d’un reduït grup de gent de Sitges que van voler estar al seu costat. Junt amb el Sr. Rector, mossèn Pausas, i el sacerdot  sitgetà, mossèn  Jaume Berdoy Alemany, Vicari general del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Ell va ser l’encarregat d’oficiar la missa i en la homilia es va fer palès el nexe que els unia: l’estima mútua vers el poble que els havia vist néixer.

     Es dóna la circumstància que la nostra vila ha tingut i té una bona representació religiosa, fins i tot en les altes esferes eclesiàstiques. Si més no he puntualitzat,  en l’encapçalament, que aquesta vegada em referiria a les religioses sitgetanes. A elles igualment  hi cal annexionar l’assentament d’un nombre important d’estaments regits per religiosos/ses. Un dels més antics han estat les mares Concepcionistes, les quals ja van tenir cura de l’antic Hospital de sant Joan, situat on avui hi ha el Maricel de Mar. La seva presència, ara representada  per una reduïda comunitat, ha servit de gran ajuda i conhort quan la salut es ressent. Una servidora ha estat la sitgetana  Dolors Bernad Roig, filla de l’ataconador a qui la veu popular coneixia per en “Raspall”. La Dolors, en els últims anys de la seva vida, va estar destinada a l’Hospital de Sitges, envoltada de  la seva gent.

   Altament important ha estat la presència de  la comunitat de les mares Mercedàries de Berriz, les quals es van dedicar a la docència. En el convent que ocupaven, una àmplia extensió de terreny que anava des del carrer Francesc Gumà fins al de l’illa de Cuba, amb capella inclosa, on hi van rebre la Primera Comunió, un bon nombre de nenes i nens que avui passegen l’honrosa categoria d’avis.

   Referent a la comunitat religiosa de l’Escola Pia, tot i no estar comandada per religioses, sinó per pares escolapis,  he cregut convenient de referir-m’hi, perquè també es tracta d’un centre que es dedica a la docència i, per tant, trobo que no queda bé referir-me a l’escola de les Mercedàries i deixar de banda l’Escola Pia. On, durant uns cursos, una monja mercedària, la mare Rojas, va impartir classes de física i química.

      Reprenent el fil de l’enunciat, les religioses de Sant Josep, conegudes per les monges vetlladores, tenien el seu convent en el carrer Sant Francesc. Conformaven una imatge típica del Sitges d’abans, quan després de sopar, deixaven el convent per a dirigir-se a les cases on tenien cura dels malalts. Coincidien amb els serenos que s’anaven a incorporar al servei i, uns i altres, es barrejaven amb aquells primers turistes àvids de castanyoles i repic de tacons que trobaven en els jardins de les Societats.

  Sense oblidar-nos de la religiosa sitgetana, la mare Eulàlia  Sanahuja Milà que forma part de la comunitat de benedictines del monestir de Sant Benet, entre el bonic marc de la muntanya de Montserrat. Precisament aquests dies  ha lliurat l’ànima a Déu una religiosa filla de Vilanova.

   Durant la dècada dels 50, la Maria Vinyet Termes, religiosa de poca trajectòria, no obstant la suficient per a que fos coneguda per la Maria monja, va obrir una de les primeres guarderies de la vila, en un pis del carrer Sant Isidre.

   Els 50 aniversari de l’ordenació de la religiosa Dolors Carbonell Ripoll, honora la llarga trajectòria de vocacions sitgetanes i ens aviva el record dels estaments, de casa nostra, dels quals n’han tingut cura  les diferents ordres de religioses.

                                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de març del 2014 )

                                                                          

FUM DE FUMAR

   Això de fumar comença com una curiositat i un cert atreviment, que pot derivar a una addicció. Curiosament  ens iniciàvem  en la provatura  a una edat jove, quan ens delíem per ésser homes de noms i de fets. Mentre l’hàbit de fumar era quasi una exclusivitat del sexe masculí. I estic convençut que  tots, en el llindar d’aquesta edat, ens vam fer amb un paquet de cigarrets que, curosament, amagàvem per a no ser descobert . Era com el primer secret que implicava aparcar la innocència que ens havia acompanyat fins el moment i  actuar amb la voluntat ferma de progressar dintre una estrenada adolescència. Evidentment fumar no era un exemple on emmirallar-nos.

   Influïa en la gosadia el tarannà de cadascú. Els més temorosos, el fumar d’amagat es perllongava fins que un descuit els delatava. Els més introvertits, en qualsevol  moment  es presentaven davant el progenitors, amb el cigarret encès entre els dits. La sorpresa era majúscula, però davant la pregunta: “Què fumes ?”, la resposta era tan afirmativa, que a aquesta tan sols hi calien uns bons consells. No tots, però, en aquesta etapa, vam prosseguir en la dèria. Potser aquell gust que queda a la boca, la molèstia del fum... es va convertir en un impediment que va evitar convertir-nos en fumadors.

      Paral·lelament una de les primeres dones, que es passejava pels carrers del poble vestida amb pantalons llargs i fumant petits purets, va ser l’Anna Maria Cagigal Casanueva, que va aterrar a Sitges, en els anys posteriors a l’acabament de la guerra, com a dama de companyia de la Sra. Isabel Fernàndez de Villavicencio, marquesa de Nájera . L’Anna Maria, poetessa i escriptora, nascuda a Santander el 1900, mostrava un cúmul d’extravagàncies: fumava, vestia pantalons llargs i conduïa un “Biscuter”. Tenia problemes auditius i una peculiar manera d’influir davant la Sra. Marquesa. N’era  tanta la complicitat que ella, per si sola, decidia qui entrava a la casa on vivien, en el  de Passeig de la Ribera, al costat de l’Hotel Subur, els separava la casa de la família Ierobi. Es regia per una meticulositat que afectava als industrials, quan hi acudien, en ser  requerits els seus serveis. Barrant l’entrada als aprenents, els quals s’havien d’esperar en el portal, amatents que el seu patró els envies a buscar quelcom al taller.

     Dues dones d’un gran caràcter, en un Sitges ensenyorit per la presència de la colònia d’estiuejants i per unes corrents artístiques i culturals de primer ordre. Seguint en aquesta línea van fer amistat amb el pintor Alfred Sisquella i Oriol, a qui li van comprar obra. No obstant mai s’avingueren a ser seguidores de la nostra llengua. Aquest recel es va fer més evident en el tracte amb el Senyor Rector d’aquells anys, mossèn Pasqual Prats Boira. La màxima autoritat eclesiàstica de la Vila, els hi va mostrar una actitud d’intransigència , els  hi parlava sempre en català.  El temperament de les dones contribuïa a que el silenci, que acostuma a planar a l’entorn dels confessionaris, es desbaratés quan  la Senyora Marquesa  manifestava, en veu alta, que no entenia el que li deia mossèn Pasqual. Diferències, litigi, que es van encarregar de fer arribar al Bisbat. Amb la pretensió de destituir al propi Sr. Rector. Evidentment no ho van aconseguir.   

     Van romandre al nostre poble uns vint  anys i escaig, per a desprès taslladar-se a la terra de l’Anna Maria, concretament al llogarret de Sobremazas, en el terme de Solares. Van adquirir un conjunt de cases i les van restaurar, posant a la finca el nom de La Tudanca. La verdor dels prats oferien una idíl·lica imatge. Com els bodegons del pintor Sisquella els quals, damunt les parets de pedra i en aquells paratges, assolien un realisme que entusiasmava.

     La Marquesa de Nájera va morir en aquell llogarret a l’any 1985 a l’edat de 86 anys. I l’Anna Maria Cagigal el va deixar el 2001 quan sumava 101 anys. Per perpetuar la seva memòria l’Ajuntament de Santander li va posar el seu nom a un carrer de la ciutat.

     A altres senyores, aquestes sitgetanes, l’hàbit de fumar les va entusiasmar a una certa edat. Va ser el cas de la Maria, filla de l’Enric de les cadires, que vivia al carrer de Sant Bonaventura, en la casa propietat de la Maria i la Filomena Lluís de can Mas. La filla de l’especialista de la reixeta, era una dona peculiar. De les que s’havien fet grans,degut a l’acumulació d’anys, però  conservava la ingenuïtat d’una eterna joventut. Com també era el cas de la Beatriu de can Roca, la qual vivia en el mateixa carrer, amb la seva família, a la casa que es trobava entre ca la Guadalupe i la Florentina. La Beatriu i la Maria eren amigues i van pensar que fumar era un signe de modernitat. Tant s’ho van creure que es van lliurar a fer fum, propiciant unes sucoses  xarrupades al capdavall de la cigarreta, deixant el paper humitejat i expulsant el fum abans que aquest travesses la gola.

     Quan les germanes Lluís es traslladaren a la casa nova, a la Maria li van reservar un reduït habitacle i des d’aquell moment van conviure tres sitgetanes, solteres, que pensaven cridant. Sembla ésser que aquest veïnatge tan proper va influir en l’autoria d’un secundada afició, de les tres, al plaer de fumar. A ben segur que arribaren a la conclusió que  si no es decidien ja seria massa tard. Desprès de dinar cridaven a la Maria i aquesta hi acudia, era el moment del cafè i d’encendre un cigarret. L’estil que esmerçaven no era dels més elegants, simplement es dedicaven a fer fum.  Si més no van poder presumir que, a la vellesa, eren dones modernes.

                                                                                                            J. Y. M.

      ( Aricle publicat a l'Eco de Sitges el 14 de març del 2014 )

QUARESMA SITGETANA

   Hem passat pàgina d’un altre Carnaval, submergits i aclaparats pel soroll d’unes nits desenfrenades, on la participació dels veïns del poble, amb un devessall de fantasia i creativitat, contribueix a convertir la moguda en un espectacle que és seguit pels convilatans i per altra  gent  que, vinguda d’arreu,  aprofita aquests dies  per gaudir de l’espectacle i portar-se un bon record.

    Dimecres de cendra marca la diferència, es converteix en un pont que travessa el bullici a la recerca de les hores tranqui-les. Les d’una nit de les més silencioses i plàcides de la vida sitgetana, una vegada hem acomiadat el Carnestoltes, amb el tràmit que popularment es coneix per “l’enterro de la sardina” .  Aquest any la transformació s’ha notat més, degut a que la jornada ha estat declarada  festa local, a canvi del dia de la Festa Major que coincideix en diumenge. Junt amb el primer dia de l’any, aquest dimecres de cendra  acarona el privilegi, reservat als qui matinem, de gaudir del poble com poques vegades ens podem permetre.

   Passejar entre les primeres clarors del dia, alliberats de tota mena de  ressaques i somnolències, és un dels plaers del sitgetanisme més íntim, degut a la poca incidència en el nombre de convilatans que ho secunden. Amb tot, però, la diferencia encara es fa més evident en les primeres hores de l’any que no pas en aquest dimecres, perquè amb la gent amb la qual coincidim no és que ja s’han aixecat de dormir, sinó que encara hi han d’anar. D’aquí bé que la calma es fa més evident  a mesura que el matí avança.

    Acomiadem  una de les festes més desenfrenades i acollim,  dintre l’àmbit  de la comunitat cristiana, un període de temps on ha de prevaldre el recolliment, la penitència i l’abstinència: la Quaresma.  Quaranta dies fins arribar al diumenge de Pasqua, un interval de temps en el qual els costums han conviscut amb les tradicions. Potser la més preuada, a banda dels preceptes que mana l’església, ha estat la culinària. Amb proliferes i exquisides xatonades, acompanyades de truites d’escarxofa i els típics bunyols. Suculents platillos de bacallà, on assolien protagonisme els bacallaners com la família de la Montserrat Planas que tenien la bacallaneria en la plaça de l’Ajuntament i començament del carrer Major. Perquè si existeixen especies, com  l’humana, dotades amb un morro fi per donar plaer al paladar,   també n’hi ha amb un morro excel·lent per a ser condimentat. Com el morro de bacallà que aporta preuats i gustatius privilegis, durant tot l’any i en aquests divendres que són els dies en què ha de prevaldre l’abstinència de menjar carn.

      Als pescadors els hem de reconèixer, entre altres mèrits, l’aportació d’uns condiments que les mestresses de casa també han sabut, si no superar, igualar. Com la sípia ofegada, acompanyada de patates i pèsols. Un plat que forma part de la variada carta que, conjuntament amb el xató, ofereixen un bon nombre de restaurants de la vila. Però un plat exquisit i que quasi es prepara en la intimitat de les cases, és el bacallà amb patates i all i oli. Tanmateix qui més en sap, de tot el que s’ha condimentat en els fogons de les cases i fondes sitgetanes, és l’amic Joan Sella i Montserrat, col·laborador d’aquestes pàgines i un expert en manduca ,coneixedor de distingits panxes contentes, en el sentit més gourmet de l’expressió.

      Durant aquestes set setmanes, el protagonisme torna a les Societats del poble:  Retiro, Prado i als successors de l’antic Patronat.  I ho fa de la manera més poètica i musical: una  altra combinació molt arrelada a les nostres tradicions i que aglutina a molts sitgetans disposats a donar la benvinguda a la Pasqua, amb  cants que ho pregonen. En aquests dies, quan a la nit s’escolta el silenci, aquest és interromput pels cants de les Caramelles, tot i que els assaigs no ultrapassen de l’intimitat de les respectives Societats. No obstant els qui sabem dels costums que transcorren en paral·lel amb els fulls del calendari, valorem  i sentim com a propis, el conjunt de  detalls que emmarquen una manera de ser i de fer.

    Amb el pas del temps, han canviat  determinats costums, com era el de tapar, mentre durava la Quaresma, les imatges dels Sants amb un vel de color morat. Tampoc es podien projectar gaires sessions de cinema, ni programar balls.  Normes que tenien repercussions en la vida de les famílies sitgetanes, pel costum, els dies de festa, d’assistir al cinema desprès de dinar. I, sense moure’s del local, completar la jornada amb el ball de tarda. A falta d’aquestes diversions, a baix a mar es veia més concorregut de gent que en altres tardes de diumenge.   

        Els qui  agraïen el parèntesis eren els músics que podien fer més vida familiar. Aprofitaven aquest impàs per plegar o canviar a una altra formació orquestral. Curiosament, malgrat que ara  es toca i es balla qualsevol dia de l’any, el calendari dels músics continua estant sotmès al carnaval. Qualsevol canvi el interessat ho fa saber amb antelació, anunciant que el cessament es produirà després de les festes de carnestoltes.

     He gosat encapçalar l’article apropiant-me de la Quaresma, a l’atorgar-li  la condició de sitgetana. No obstant, a casa nostra, de sempre ha tingut un protagonisme destacat, amb connotacions artístiques i culinàries. Les quals s’evidenciaven amb l’assaig i representació de la Passió, els cants de les Caramelles i el condiment d’aquests platillos pensats i elaborats per a que  l’abstinència esdevingui un precepte de bon compliment.   

                                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2014 )

                                                            

L'ESPERIT DEL CARNAVAL

     Durant aquests dies, es parla molt, en els mitjans de comunicació d’àmbit local,  de l’esperit del Carnaval. Que no és altra cosa que el compendi  de sentiments, il·lusió, esforç i treball. Uns i altres són imprescindibles  per portar a terme una festa que ha aconseguit tal magnitud d’èxit, que córrer el perill que se’ns escapi de les mans. I s’aparti, com ja de fet ha succeït, del genuí sentit d’aquests dies.

   Aquesta festa  ha estat una de les manifestacions de caire burlesc, amb connotacions cent per cent paganes, envoltades d’una pragmàtica sàtira, que s’engloben  dintre el calendari dels costums i tradicions dels pobles i ciutats. No obstant tota aquesta suggestiva combinació de  picaresca i imaginació,  posada  a la pràctica per a ridiculitzar personatges i posar en evidència situacions de caire polític, ha passat a millor vida.  Perquè tal esperit, a casa nostra,  ha derivat a un espectacle d’exhibició i lluïment

    L’evolució cap a una desfilada organitzada, això sí, amb gran mostrari de  colorit i exaltació de pit i cuixa, per davant i per darrera, diuen que és el Carnaval que la majoria  vol. Però també és cert que aquesta posada en escena, comporta molts maldecaps als organitzadors, sotmesos a les normes que els hi exigeixen, per motius de seguretat, els màxims responsables. I és que el tema del Carnaval no ha estat mai fàcil de digerir.

     Des de sempre han prevalgut les rivalitats entre les entitats, elles han tingut i tenen un protagonisme de primer ordre. Es pot dir que són  les que han propiciat, entre la seva massa social, un ambient que ha derivat en lluïdes festes dintre les respectives societats. I que sortien al carrer organitzats en unes populoses comparses, on la rivalitat es demostrava en la capacitat d’engrescar als socis i així  poder treure el nombre més gran de parelles. Vestides adequadament amb el caire de la festa i segons fos la temàtica escollida. Prado i Retiro  van viure i protagonitzar moments estel·lars durant uns carnavals que es celebraven més en les interioritats dels seus respectius locals que al carrer. Aquesta intensa rivalitat va contribuir  aportar al Carnaval de Sitges una categoria d’acord amb la programació d’actes molt lluïts, amenitzats per les millors orquestres del moment.

   Carnavals que van tenir continuïtat durant els temps en què la llibertat estava sota control. Malgrat les prohibicions, la gent de Sitges va continuar celebrant les festes de carnestoltes, sota un disfressat, i mai millor dit, reclam que s’anunciava com a “Fiestas de Invierno”.  Que per combatre la fredor ambiental es recorria a una populosa dosis d’imaginació que comptava amb la implicació de tot el poble i les bones arts de la màxima autoritat local, per tal d’avalar, davant el governador de torn,  el seny i la responsabilitat de la qual farien gala els seus convilatans.  Així, pel carrer, anaven i venien  esporàdiques disfresses que amb aquell caire satíric, propiciaven els moments més divertits d’una festa familiar i original.

 

   Cada època ha tingut els seus protagonistes rellevants, en la dels nostres pares triomfava la Vargas i l’Enric del “Rincón”, per posar un parell d’exemples. En la nostra: en Genís, conegut més popularment pel “Purri”, amb la seva inseparable bicicleta i l’Amate, en Felipe, que cada any es disfressava de Charlot . Unes icones del Carnaval que la gent ja els esperava i només els veien venir, la seva presència certificava que ja hi eren tots.

   Els porters de les Societats eren els encarregats de verificar la identitat de les persones que anaven amb la cara tapada i, com a curosos notaris,  donaven fe , davant la parella de la guàrdia civil, que coneixien a la persona que s’amagava darrera la careta. A  la porta del Prado, en Juanito Bartés  que s’abraçava a totes les tradicions, igual per Carnaval es posava un nas i un bigoti postís, com a l’estiu a la porta del jardí, es vestia amb trajo negre, barret cordovès i clavell vermell al trau. Molt acord amb els “ fandangos i buleries” que es ballaven en l’escenari. Al Retiro l’Agustí Capdet que de dia era un especialista en refer culs, els de les cadires de reixeta, durant les nits de cinema i ballarugues  tenia cura de l’entrada principal de la sala.

    Eren també nits de ressopons, comptant que les panxes  anaven balderes, era un al·licient afegit el poder donar plaer al paladar i omplir el pap. Amagant la identitat sota una disfressa provocativa. Més d’un, amb gana d’altres requisits, quedava enlluernat i acabava pagant  la carn amb pèsols, amb el desig d’acariciar les carns íntimes  d’aquella doris. Però tals belleses, quan ja havien tret el ventre de pena, els deixaven amb un pam de nas i “sin plumas y cacareando”.     

   Era allò de la intimitat a la qual em referia. Avui el carna-val s’ha fet gran i té un seguiment massa massificat. Mentre prima l’espectacularitat per damunt de l’essència. Per aquells els quals de tranquil·litat en fem un estendard i un bé molt preuat, com tampoc ens estem de pregonar que el nostre mal no vol soroll, se’ns presenten mals dies. De la mateixa manera que se’ns fa estrany, davant el blindatge del poble, que ens haguem d’identificar per poder arribar fins el nostre domicili. No sé si l’abast de tota aquesta moguda es veu recompensada per un divertiment, entre cometes,  que té un cost, en tots els aspectes, massa elevat i uns beneficis a mitges tintes.   

   Esperit...?, deixem`ho en el desig que s’acabi en pau i tranquil·litat.

                                                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de febrero del 2014 )

                                                    

ELLA

  Que una casa disposi d’oratori, no és un fet gaire habitual. Les interioritats de les cases sitgetanes, amb una certa antiguitat, acostumen a deparar sorpreses. Conserven l’encant i el romanticisme  d’un temps passat que les fa diferents, atractives, però sobretot acollidores. La casa d’aquest començament del carrer Sant Gaudenci és l’única que no desentona amb la veïna casa senyorial dels Llopis. Té tots els ingredients d’una construcció sense cap altra pretensió que l’elegància, a la qual influeix l’austeritat del projecte que es fa evident en la façana principal.

    He tingut la sort de furgar en les seves interioritats, d’explorar tots els racons, tot remenant calaixeres, llits, armaris i tot el que s’ha posat pel mig.  I ella, incansable i amb les idees clares, ha dirigit tantes mogudes com han desfilat pel seu pensament o les circumstàncies així ho han requerit.  Ultrapassant, fins i tot,  els àmbits locals, perquè, com la cosa més normal del món, el rebombori s’expandia fins als dominis de Barcelona, allà  la remenadissa continuava sense treva, entre el brogit de la capital, assolint un caire de notorietat  degut al bon gust que sempre ha imperat en la manera de disposar.

    En una d’aquestes mogudes necessitàvem unes cordes per baixar un moble i, a l’hora convinguda érem a la porta del pis de la casa del carrer Sant Gaudenci, trucàvem al timbre i ningú responia, el silenci era absolut. Fins que unes veus autoritàries ens deixàvem perplexos, una representació de la benemèrita, va irrompre  a l’entrada cridant el: “ alto quien vive...!”. I nosaltres, més morts que vius, no enteníem absolutament res del que passava. Resulta que l’autoritat competent  havia acudit a la trucada de l’àvia de la casa, la qual reclamava la seva presència en no reconèixer la identitat d’aquells personatges que es trobaven  plantats en el replà, amb un material  no gaire convincent. Una situació que, veritablement si no sabies de que anava la pel·lícula, es prestava a  confusió. D’aquí bé  que, enganxada al telèfon, ella els insistia: “los ladrones... los ladrones...” Una anècdota que quan ha hagut rebombori, que ha estat molt sovint, sempre s’ha fet present  aquesta versió  exclusiva, i amb la salseta que li sabia posar, en sorgia un “poti- poti” d’una aventura  de les  més sucoses de  lladres i policies. Sense els uns, però sí amb els altres.  Que una àvia, molt preventiva, va voler resoldre, amb decisió i valentia, una situació que va considerar anòmala.

    Ella comptava amb el suggestiu  privilegi, perquè no tothom pot dir el mateix, d’haver nascut en el Cap de la Vila, a sobre de la pastisseria Massó, cosa de la qual n’estava molt cofoia.  En aquests moments tan decisius del part, la seva mare, des del llit, veia el rellotge de la torre de la casa Bartomeu Carbonell.   Un detall significatiu, primer per allò d’una hora ben curta, doncs quina millor posició per comprovar si es corresponia amb la realitat.  I desprès per certificar, amb més exactitud impossible, l’hora del naixement.

     La seva vida ha transcorregut  a frec de  les dues arestes de l’escaire que forma el Cap de la Vila i el carrer Sant Gaudenci i entre un extrem i l’altre, la botiga de roba  de vestir d’home en el carrer sant Francesc.  Cop d’ull i tacte de bona comercianta, ha marcat una manera de fer, la de saber convèncer el client en el moment més oportú, i amb la formula  més adient. Que arrodonien els nois de “casa bien” quan davant de la botiguera, ells mateixos trobaven l’expressió que certificava la venda:  “me queda de puta madre”. No en parlem més i embolica.

     La seva popularitat s’havia forjat  a base d’una espontaneïtat que la feia sobresortir per sobre de la monotonia. De la mateixa manera que va saber aprofundir en l’inesgotable repertori dialèctic que feien servir persones de Sitges agraciades pel  toc magistral de la  popularitat. Com la “Nitus”, dona eixerida i peculiar. Tot un nervi. Ella era l’enllaç que li recollia  pantalons i altres peces que requerien cosir la vora  i les tornava a portar una vegada el retoc estava enllestit. En el moment d’explicar-li  els detalls  de la modificació, escoltava amb atenció i  certificava l’entesa amb un sonor: “tupetu, tupetu “ . Expressió que no va tardar en adoptar,  quan les conclusions eren satisfactòries.   

      En una d’aquestes gratificants trobades, segurament per planificar projectes estructurals d’alguna que altra moguda,  va i em diu: “demà vaig al metge i em dirà el dia que m’haig de morir”. Ella que va néixer encarada al rellotge, amb la precisió horària que això comporta,  li semblava que el mateix rigor  es produiria en el moment d’ajupir el cap sota l’ala. Òbviament no va obtenir per resposta concrecions que li certifiquessin la data.        

      Pragmàtica, realista, raonava que quan fa temps que no veus a una persona coneguda, és que està als Camils.

    Feia dies que no la vèiem, s’havia complert la seva teoria?  Li va arribar el dia, aquell pel qual estava preparada. Un dia que ningú no li va saber concretar amb exactitud. Una mica apartada del Cap de la Vila, ens deixava la Mª. Victòria Peris Massó, la Toia. En el seu últim passeig va vorejar aquesta plaça tan cèntrica, tan nostra, entre la casa del rellotge i  aquella on va néixer. Paradoxes de la vida, però, per poder-ho fer  es va haver de demanar permís. I és que quan la vida ens abandona, fins i tot els petits  privilegis terrenals deixen de ser-ho. Queden els records d’una vida viscuda i compartida. I aquests sí que no moren mai.

                                                                                                                 J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de febrero del 2014 )

 

LA SABATERIA I EL COCODRIL

   Vivim en una època on l’activitat comercial mostra  canvis constants, avui s’obre una botiga i al cap de res es tanca i. Quan precisament, aquests dies, és notícia el tancament d’establiments que són una icona dintre la seva especialitat  i que ha perdurat fins els nostres dies. La causa, la no renovació del contracte d’arrendament o que per fer-ho la propietat demana un lloguer molt superior al que es venia pagant. Al nostre poble queden pocs establiments que aportin una antiguitat que els converteixi en un emblema de determinada activitat comercial o bé sigui per la decoració que hi sobresurt i els fa diferent, motiu d’ admiració de clients i curiosos.  Pocs negocis han sobreviscut a tres generacions, perquè quan la  jubilació arriba als fills, continuadors del negoci dels pares,  arrien  la persiana i lloguen el local al millor postor. Sempre hi ha excepcions. Perquè generen més beneficis les rendes  del lloguer que estar  al peu del canó.

    Un dels darrers establiments que ha tancat, causant una nostàlgia continguda, degut a la singularitat del local i al mèrit d’haver-lo vist obert tota la vida, ho diríem els de la meva edat, sense exagerar, ni posar ni treure, ha estat el Bar Xatet. I del seu tancament ja en fa uns quants anys. Una mica més enllà, en el carrer Parellades, acaba de tancar  la sabateria Anna, la qual la regentaven, conjuntament, en Jordi Barrachina i la seva esposa, l’Anna Sala. Continuant d’aquesta manera amb la tradició de l’activitat comercial en el ram del calçat que va iniciar el pare d’en Jordi, el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu. El qual a més de ser-ne un expert, tenia oberta una reduïda sabateria en un costat de l’entrada de la casa del carrer Sant Pere, on vivien el matrimoni i els fills. En Samuel i en Jordi, van seguir l’ofici i a més, aquest últim, com ja he dit, tenia al seu càrrec la sabateria. L’altre fill, en Paco, també va estar relacionat amb la sabates, treballava en el magatzem de pells que  tenien  els germans Picas, al costat de l’entrada principal dels Escolapis. Deixant per l’Alícia la gratificant responsabilitat d’atendre la clientela de la sabateria.

    Ara a l’Anna li ha recaigut l’emotiva responsabilitat de tancar, per sempre més, la porta. Desprès de 52 anys d’activitat familiar en la venda de sabates  però sense la companyia d’en Jordi. I ho fa en el moment que ha considerat  més  oportú per donar per acabada la seva aportació a l’activitat comercial. En un dels carrers més cèntrics del poble, la sabateria ha estat un referent d’una solida continuïtat, avalada per la garantia que ofereix ésser de l’ofici o, el que és el mateix, haver viscut en la pròpia pell el contacte directe amb la pell de les sabates.  

    Amb el tancament s’ha produït un fet curiós, degut al  protagonisme que havia assolit un element que formava part de la decoració del local. Em refereixo a un impassible cocodril, més ben dit, una espècie  dels “Alligatos” . Dissecat, d’una mesura no massa gran,  col·locat damunt de la porta  de l’establiment. Un símbol que, com passa en altres  comerços que mostren detalls peculiars, ha mantingut desperta la tafaneria de la majoria de clients que han freqüentat el local. I com no podia ser d’una altra manera el cocodril, en qüestió,  atresorava en la silueta d’escames repujades , de color marró, una historieta gens complicada d’entendre quan els records familiars, d’una existència viscuda lluny de Sitges, la sustenten.

    El senyor Santiago Barrachina i Esquiu, germà d’en Samuel, en el seu dia, es va traslladar a  El Salvador, concretament en un poble anomenat San Miguel,  allà va treballar en una ferreteria, situada en una cantonada d’un carrer,  a l’altra costat  hi havia una farmàcia. El destí va voler que l’home s’emmaridés  amb la germana del farmacèutic i va ser així com el Sr. Santiago va passar a treballar en el negoci del seu cunyat. En un dels viatges a Sitges va convèncer al seu nebot, en Joan Sella i Barrachina,  per a que es desplacés  a aquell indret amb el compromís que el seu cunyat li donaria feina a la farmàcia, com així va ser.

   En un d’aquests anar i venir de Sitges, el germà d’en Samuel li va portar la bestiola la qual, per les dimensions que fa, l’embalatge seria voluminós.  Un cop aquí, i superada la sorpresa inicial, el van disposar en la paret de l’escala que pujava al pis. Allà hi va estar fins que en Jordi el va integrar en la decoració de la sabateria del carrer Parellades.

    En el moment de posar fi a l’activitat comercial, s’han  liquidat totes les existències, però quedava, damunt la porta, el convidat impertorbable que mantenia la boca oberta, ensenyant unes dents esfereïdores. L’amiga de l’Anna, la Montserrat Bartés Abella,  seguint el corrent de sentimentalisme que mostra pels detalls relacionats amb el protagonisme de les  histories de les famílies sitgetanes que, com el seu pare, han arrelat en terres llunyanes, ha adoptat, en regim de propietat absoluta i benefactora incondicional, un animaló que no reclama cap altra atenció que la de ser contemplat com un element més de la decoració. Amb la coincidència afegida que la Gabriela, que havia treballat set anys a la sabateria i era l’encarregada de treure-li la pols, es retroba amb ell, al qual li haurà de continuar passant el drap, mentre ajudi a la Montserrat en les feines de la casa. Quantes mans i mirades amigues acaronen la presència d’una bèstia que va acabar la seva vida, vagin a saber com, i s’ha eternitzat com un curiós element de l’entorn comercial i familiar.

                                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de febrer del 2014 )

                                                              

LES RAJOLES DE LES VORERES

   El traçat dels nostres carrers obeeix a un pla urbanístic que nosaltres, els de la meva edat, hem trobat fet. Com a molt hem estat testimonis de l’obertura de nous carrers, la major part  d’ells a l’extraradi del poble. Els de més edat ens han parlat de quan els carrers eren de terra, amb els consegüents comentaris del molest que resultava, sobretot quan plovia i es formava fangueig, el qual embrutava la blancor de les parets dels baixos de les cases. Tantes eren les incomoditats, que quan van ser pavimentats va significar una gran millora, amb l’afegit de  les corresponents voreres que són  l’avantsala del pedrís d’entrada a les cases.

    Les ciutats van optar per les llambordes per cobrir la part central dels carrers, en un temps en què el quitrà encara no estava inventat. Reservant per a les voreres unes rajoles que han derivat en aquesta popular i molt emprada  composició  que s’assembla a una presa de xocolata per estar formada per un repartiment de quadricules en cada rajola. La seva disposició es complementa amb la renglera de pedra viva. Són unes rajoles comunes en tots els àmbits urbans. La major part d’elles sorgides de l’empresa Escofet.

    A Barcelona, per qüestions de proximitat, podem veure,  amb tot detall, com s’han alternat diferents formes i models. La més comuna, a la part de l’Eixample, correspon a la que té forma de flor: un cercle central i uns altres de semicirculars, com si fossin els pètals, que l’envolten. Aquest model també ha estat el triat  com a símbol remarcable de l’anomenada ruta del modernisme, destacant el color vermell de la  rajola col·locada a la vorera, davant l’edifici catalogat. D’un temps cap aquí la rajola és promociona com un emblema més  de la ciutat i es pot trobar en les botigues especialitzats en oferir tota mena de  records. Un detall que servirà per recordar les anades i vingudes dels visitants  per unes voreres, les més cèntriques.  A excepció de les del Passeig de Gràcia que cada rajola, de forma hexagonal,  hi destaca un insinuat  relleu al·legòric al fullatge adscrit  al   modernisme.

     En els pobles, com el nostre, ha prevalgut el projecte de convertir els carrers més cèntrics en una transformació destinada  a donar prioritat als vianants. Amb aquesta modalitat de traçat o de manera d’entendre l’espai públic, s’ha prioritzat el fet de facilitar la  passejada mentre es pretén una vinculació  més còmode i  agradable  amb els establiments comercials. Una iniciativa, molt secundada, que ha propiciat un canvi, ostensible,  en el terra. Amb ell  han desaparegut les voreres, un detall en el qual molts veïns han coincidit amb l’opinió que d’aquesta manera el carrer perd una mica de la seva identitat. Per contra, s’ha prioritzat un enrajolat molt neutre per tal de passar el màxim desapercebut.

    De fa un temps venim observant que les voreres, quan són remodelades o les que es fan noves, es substitueix la peculiar rajola de quadrets, per uns panots allargats de ciment premsat, els quals són disposats amb un sistema de col·locació no gaire convincent, en sec, damunt un llit de pols de ciment, Això fa que poc a poc aquests panots, al no estar ben fixats, es belluguen. Fins i tot no tan sols la renovació d’algunes voreres relega la típica rajola a l’oblit, sinó que també, amb ella, desapareix la disposició d’aquestes  peces  de pedra que limiten la vorera amb la superfície del carrer.

       A Sitges, en un tram  relativament curt,  hi havia dos fabricants de mosaic, estaven situats a la pujada de l’estació,  en els baixos d’una casa que tenia en  Panxito Pagès, en el pis hi vivia la família Almirall-Viñola, i  més amunt  la dels germans Chacón que es trobava situada on ara comencen les dependències del mercat. Aquesta darrera  ubicació permetia veure, tot passant pel carrer, i a través de la finestra,  com la màquina barrejava el material i el removia. Fabricaven mosaic per cobrir els terres de les cases i posteriorment, quan es van dedicar a la venda de materials en continuaren subministrant, com aquestes rajoles per a les voreres

    En Panxito Pagès i el seu soci, en Joan Montroig, fabricaven rajoles de vorera, entre dues cases molt singulars: on hi havia ubicat el Bar Español, de la família Pagès, antiga fonda , se la coneixia  per  ca la Parcala,   i la casa d’en Gori. En aquesta última, durant una època, es va alternar l’agencia de transports amb la venda de material per a la construcció. Per tant, una vorera amb negocis molt afins. I és que en aquelles interioritats de la família Chacon- Palma, s’hi trobaven alguns magatzems dels constructors locals, com el d’en Ginés Rufete.

    Acabada la jornada laboral, en Panxito anava a fer de músic, havia tocat el trombó amb les orquestres dels Iberos del Jazz i la de la Mozart en el Prado, entitat la qual va arribar a presidir. En Panxo, com l’anomenava la Pepeta Arnabat, la seva muller, va ser un fabricant de rajoles de vorera que durant la jornada laboral  oferia una imatge de treballador incansable, tirant de carretó. Després es mudava i anava a fer de músic i quan va deixar aquesta l’afició musical es va dedicar a viatjar, dintre un utilitari de mesures molt reduïdes, massa per la complexitat grassoneta d’en Panxo i la Pepeta. El moment de la sortida era esperat pel veïnat que seguien, amb sorneguera atenció, tots els moviments que precedien a l’ acomodament a l’interior del vehicle. Ells que estaven  tan relacionats amb les voreres, circulaven feliços, que no vol dir còmodes, per la carretera.

                                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de febrer del 2014 )

ELS COSTUMS DELS DISSABTES

   El dissabte no és un dia qualsevol, és vigília de festiu i també una jornada amb uns determinats costums, alguns dels quals han  canviat amb el transcórrer  dels anys.  Per a tots aquells que la jornada laboral acaba el divendres, al dissabte se li encomana un repunt festiu del diumenge. Però això no ha estat sempre així, abans d’aconseguir les millores  laborals que han fet possible aquesta reducció de jornada, la gent el treballava tot el dia i els escolars anàvem a escola fins al migdia. I era a partir de quan plegaven la gent d’ofici que els preparatius decantaven a unes rutines que havien derivat en costums.

     Com que l’implicació de la dona, en el món laboral, no  era tan secundada com ara,  les mestresses de casa aprofitaven aquest dia, la mateixa paraula ho indicava, per a fer dissabte. A prop de casa tal xafarranxo era de domini públic. La Teresa Nebleza vivia en el pis de damunt del local social de l’Orfeó Sitgetà, on els de casa hi van disposar el taller i després el magatzem. Davant mateix de l’entrada principal de la fàbrica de can Benazet. Eren veïns de la mateixa casa, tot i que accedien per diferent escala, les famílies d’en Paco Viñola i d’en Julio Sales. I a l’altra costat del local, el Sr. Soler, més popularment conegut per en Tomaset, omplia sifons. Vinc a dir que  la Teresa, a primera hora del dissabte, desmuntava el parament del llit i treia, fins i tot, aquells somiers de fusta i de malla metàl·lica, els repenjava a la barana del balcó, els sacsejava  amb l’espolsador, passava el drap   de bancades i travessos, fregava a sota el llit i els tornava a posar al seu lloc. Lliure el balcó, abocava damunt la barana els matalassos i, amb el singular pica matalassos de vímet,  els propiciava una enèrgica i sonora pallissa. Passava el d’esteranyinador pels sostres i enllestida el repàs de la pols, es disposava a fregar tot el pis. Per tenir el camp lliure enviava al seu marit al carrer i ja tenim a en Lluís, el popular València, com així se’l coneixia per la seva procedència d’aquell territori, el qual entre altres dedicacions havia despatxat  patates, vins i vermut a la bodega de ca la Candelaria, en aquella hora tan crítica, l’home s’asseia  al pedrís de la porta esperant que la dona li permetés l’entrada. A ell li tenia reservada la part exterior quan, de tant en tant, li manava repassar amb calç les parts més principals de la façana. La gent que sabia de la l’extremada i maniàtica  disponibilitat de la Teresa per la neteja, a l’home li dedicaven tota mena de comentaris:  “una altra vegada castigat...?”. O quan veient-lo tan disposat amb l’emblanquinada, fins i tot mal imitant la parla, li feien el crit  “València, que emblanquexas la faxá”. I ell, sense tombar-se, els responia: “ Els dellonses t’emblanquexinaré “. 

     Ja acaronant-nos amb el  límit de la tarda amb el de la vesprada, quedava temps per acudir a les barberies, per a desprès integrar-se en els  grups de tertúlia que es formaven en el Cap de la Vila. I un altre detall que ocupava aquesta franja del dia, consistia en anar a omplir la garrafa en els diferents cellers del poble. Aquí hi coincidien dues preferències, el vi i la malvasia o moscatell. En quant al primer el contingut de la garrafa durava pràcticament una setmana. La garrafeta de moscatell allargava més, pel fet que no se’n bevia a cada menjada, es reservava per les festes per acompanyar els melindros. En aquelles vesprades, pel carrer de la Bassa Rodona, s’apreciava un anar i venir de gent amb garrafes més petites que s’encaminaven al carrer de Sant Antoni, al qual tots anomenàvem el carrer del gas, per estar-hi ubicada la fàbrica. Allà hi havia el celler  de cal Garcia Munté i el seu moscatell ho revifava tot. Després es va traslladar al carrer Jesús, on havia estat la fusteria d’en Ramon Martín i Munté.

    Altres costums del dissabte, a excepció de la neteja, es convertien en els preparatius pel diumenge. Així, els aficionats a la bicicleta  la despenjaven de la biga,  inflaven les rodes i la deixaven a punt. I aquells que tenien la dèria d’anar a caminar per la muntanya, anaven a comprar una arengada de casco per coure-la en un raconet del bosc.

    I un dels costums, el qual es barrejava entre tan bona i calculada disposició, i que contribuïa a la dinàmica  del dissabte, era la rebuda de l’Eco, cosa que tenia lloc quan la tarda esgotava els seus límits. Tots els qui hem tingut la sort de compartir la seva presència com una més de les  disposicions familiars, ho hem viscut ja no com un costum, sinó com una companyia inseparable  entre tants i tants dissabtes de compartida convivència. Durant aquest transcórrer del temps hem vist com el seu contingut creixia en nombre de pàgines i de col·laboracions.

    Fins que les noves tecnologies, aplicades a la compaginació i impressió, ha permès que actualment l’Eco arribi al quiosc a primera hora del matí del divendres. Aquest avançament ha influït en la data que apareix en  la capçalera,  la qual  es va  optar per a que reflecteixi el dia exacte de sortida. Avui, divendres 31 de gener, el setmanari torna a la seva cita habitual generant  molta curiositat. Alimentada, en bona part, per aquest procés de reestructuració, el qual influeix en aquesta enorme expectativa per veure com serà. D’una cosa podem estar convençuts, s’ha obrat en consciència i assenyada  responsabilitat per a que l’Eco continuí sent aquest bocí de Sitges  i no deixi de formar part dels costums del cap de setmana.

     Donem-li la benvinguda que es mereix i el suport que necessita.

                                                                                                               J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco renovat el 31 de gener del 2014 )

L'ÚLTIMA PÀGINA

 

    Aquestes fotografíes tenen un significat especial per a l'història de l'Eco i per en J.Y.M. És l'ultima página del tomb per casa que surt de la màquina de l'imprempta del C/ Bonaire. La qual es va imprimir el dijous dia 16 de gener del 2014 a les 12'15 h. La darrera setmana que es plegaven els fulls del setmanari, flairant a tinta, damunt els taulells del taller. I també el darrer Eco imprès  en el seu format convencional. L'esdeveniment bé es  mereixia fer un tomb per la casa, per agrair a la familia Soler totes les atencions rebudes i acomiadar-me, en persona, d'aquesta tercera página, la qual he procurat servir amb tota la meva estima i respecte als lectors.

   Es tanca una etapa i se'n obre una altra, amb renovada il·lusió per tal de que l'Eco segueixi ocupant la seva posició  en l'àmbit sitgetà. La propera cita será el dia 31, una bona ocasió per a dispensar-li la rebuda que es mereix.

MÚSIQUES D'ANIVERSARI

   Em complau acomiadar-me d’aquest espai  on he tingut el plaer d’omplir de contingut durant uns quants anys, amb l’honor que també suposa compartir veïnatge amb el Sr. Bisbe. I he considerat que el millor per materialitzar aquest adéu, era fer-ho  amb una altra de les meves aficions, la música. D’aquí la raó de tal complaença. Abans de seguir, però, haig de puntualitzar que aquest comiat tan sols afecta a la meva estreta  relació amb aquesta pàgina, en concret la número 3, perquè la nova direcció del setmanari em  té reservada una parcel·la dintre una nova secció en  la renovada compaginació de l’Eco. Un esdeveniment, aquesta novetat de reestructuració , que ens implica a tots; col·laboradors, lectors, anunciants  i que fa que desperti moltes expectatives, ja abans de sortir al carrer el proper dia 31. Un gest que agraeixo molt, perquè ja tinc més que assumit  el compromís que, per voluntat pròpia,  fa molts anys, vaig contraure, resultant d’aquesta altra afició, la literària.

    Permeteu-me, doncs, que sigui la música, i en concret una música d’aniversari, l’escollida per marxar amb l’últim fotolit del full a sota el braç, una vegada enllepolit de tinta  per la màquina que l’imprimeix. M’acompanya una profunda admiració   a en Josep Delgado Rubia que ha tingut cura del seu comandament durant tot aquest temps.

    Una  temàtica, la de la música, que he viscut intensament a casa des de que tinc ús de raó, degut a la tradició familiar que va encapçalar l’avi Joan, les seves dues germanes, la tia Lola i la tia Pepita, el meu pare, l’oncle, jo mateix, el nostre fill, una neboda i un nebot, fills respectius de les meves dues germanes. Aquesta implicació l’hauran pogut seguir, molt sovint, en les meves col·laboracions, on  aporto anècdotes i temàtica diversa, protagonitzades pels músics i els mestres de música. Es dóna la circumstància que amb aquests últims he tingut la sort de compartir moltes hores d’aprenentatge i  una amical relació que m’ha permès implicar-me en aspectes diversos de les seves respectives famílies.

     Del mestre  Gabriel Pallarès em va captivar un raonament que posteriorment he pogut corroborar.  Estàvem asseguts tots dos davant el piano i, com tenia per costum, en una de les improvisades i magistrals interpretacions que em dedicava, quan va acabar em deixà anar  una conclusió  sublim: “Sí, Joan, la música és molt bonica, llàstima que s’hagi de tractar amb  músics”. Per aquesta proximitat familiar tenia coneixement de les excentricitats que acompanyen als intèrprets, que en certa manera  forma part del tarannà de cadascú, però més que això  de les genialitats que van en consonància  amb l’aureola  que envolta cada artista.

      Els músics locals, el dia de Sant Esteve de l’any 1964, van materialitzar un projecte que va comptar amb la implicació de molts entusiastes de la sardana i de les  nostres tradicions, amb el rerefons del so de les gralles. Perquè va ser el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu el qui, prèviament,  va impulsar una colla de grallers que seria coneguda per la colla dels músics, degut a que els components tenien relació amb les diferents orquestres de les quals formaven part. No obstant el projecte del Sr, Samuel tenia molt més projecció, pretenia dotar a Sitges d’una Cobla de sardanes. Li van fer costat les autoritats locals, encapçalades pel batlle Sr. Josep Ferret de Querol que van posar a disposició dels intèrprets els instruments pertinents i els professors per guiar-los en els corresponents aprenentatges. La bona disposició, d’uns i altres, va fer realitat un somni. Aquest amb noms i cognoms propis.  Ens trobem, per tant, al capdamunt de la rampa de llançament d’un aniversari  que, als qui avui en som components,  ens aporta satisfacció i confiança. Serà en la  diada de Sant Esteve, d’aquest any que acabem d’estrenar, quan la Cobla Sitgetana compleixi 50 anys de la seva existència.

     S’ha fet un llarg recorregut, la xifra en dóna testimoni, i en aqueta travessa els bons records superen les adversitats. I això és bon senyal i, en bona part, és degut que en el si de la formació ha prevalgut, per damunt d’ interessos i escala de valors personals, una relació exemplar entre tots els components, els de plantilla, i tots aquells que en un moment puntual ens han ajudat. L’aspecte negatiu,  es tradueix que hem deixat pel camí a bona part dels músics  fundadors. Ells han estat un referent i un exemple de perseverança,  de bones arts, tant quan les coses han anat bé  o quan, des de casa mateix, s’ha deixat de fer costat a la Cobla amb raonaments que no venen al cas.

     Ens hem perdut entre compassos durant la interpretació, cosa que passa als  més professionals, i també en, en un moment d’aquesta trajectòria,  hi cap el mèrit d’haver-nos perdut,  en plena nit, en la capital Austríaca de camí a Zakopanne ( Polònia) . Quan el sentit d’orientació del  més introvertit de la colla falla i t’adones  que transcórrer el temps, flaquegen les forces  i tot es veu des de la mateixa perspectiva, la de la desorientació total. Ha estat de les poques vegades que la bona harmonia s’ha alterat entre mecaguns, a boca plena,  dels més impulsius, o no tan comprensius amb les tàctiques orientatives del company.   Tot i que  el primer músic local, intèrpret de tible, que es va avançar a la internacionalitat de la Cobla, va ésser en Josep Torrens que presumia d’haver estat el representant mundial de tible en les pròsperes Amèriques, en concret, a la ciutat de Nova York, on  en la Fira Universal de 1964-1965 hi van actuar, durant uns mesos,  els ballets de Sitges. En un període de temps en què en Josep no era component de la Cobla i a partit d’aquí  l’Anna valls i en Jofre Vilà, van confiar amb la formació sitgetana per acompanyar les actuacions del ballet que dirigien i que va actuar dintre i fora de la nostra geografia.

   També hi ha hagut  situacions que  han  acabat  amb un esglai, com la caiguda d’en Manel, en el moment d’entrar a l’escenari allà a  la ciutat de Múrcia, prèvia retirada, involuntària, de la seva cadira per part d’un músic de la bancada de darrera. En Manel es va deixar caure convençut de trobar el  seient  i va anar a parar a l’empostissat, oferint una caiguda espectacular que, sortosament, no va tenir altres conseqüències que l’esglai per part  de tots.

    En els àmbits més propers,  la Trinitat, l’Hospital, el Vinyet, la Festa Major, la festa de la Verema... ha fomentat uns lligams d’apropament i la sensació compartida de: “encara hi són”. Una conclusió que va reconèixer el jurat del Premi Trinitat Catasús en atorgant-nos la distinció, compartida  amb el matrimoni Krahn –Uribe, a l’any 2000.

     Tindré temps, durant aquests mesos  que falten, per anar aportant pinzellades que acoloreixin  aquesta trajectòria. Ara toca tancar aquesta pàgina i deixar-la a punt per adaptar-la a la que els tècnics de grans projectes anomenarien la segona fase. La primera ha durat 127anys i escaig. Entre músiques d’aniversari, em plau implicar-me amb unes il·lusions i complicitats abocades en el nou projecte.

    Que refili el flabiol per a donar pas a un nou introit. I deixem el contrapunt per a la Sitgetana.  

                                                                                                                 J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de gener del 1014. Es dóna la circumstància que va ser l'ultim exemplar que es va imprimir a l'imprempta del c/ Bonaire. Aquest tomb per casa va entrar a la màquina a les 12,15 h. del dijous 16. )