ELS 50 ANYS D’UN CARRETÓ DE MERCADERIA DOLÇA

   Tirar de carretó és una de les activitats  més selectes del feinejar quotidià. Ho escric conferint-li una categoria com a molt especial, de manera que vostè quan ho llegeixi s’estranyarà  d’aquesta sublimitat, quan fins ara s’havia cregut que empènyer el carretó representava més aviat tot el contrari, s’entén més com una feina de camàlic que d’altra mena de genialitat superlativa.      

   Explicaven veus testimonials que en els anys difícils, quan es volien imposar paràmetres d’igualtat entre rics i pobres, es pretenia que els primers penquessin com ho feia el gruix de la classe obrera i sembla ésser que alguns d’aquells  benestants van tirar de carretó per purgar la seva privilegiada condició, amb treballs destinats a la causa social. El Sr. Paretó era propietari del conjunt de cases, d’idèntic disseny, que es troben en la carretera de Vilanova. L’home vivia de renda i quan les coses van anar maldades sembla ésser que el van obligar a treballar. La seva activitat més visible consistia en tirar de carretó i acostumat anar mudat, la roba de treball, bruta i mal engiponada, li atorgava una imatge d’obrer, sense experiència però amb voluntat. La veu popular s’ensenyava  quan el veien i li dedicaven tota mena de comentaris, ell els responia amb tota naturalitat: “Hay que trabajar chicos”. Una resignació que potser venia a avalar aquella conclusió que diu que el treball dignifica.

     Els carretons han format part del paisatge sitgetà, durant els anys en què la mecanització no estava a l’abast de tothom. Tiraven de carretó els pescadors, els pagesos i els aprenents dels tallers. A excepció dels negocis que disposaven d’un burret que feia la feina d’arrossegament . Alguns aconseguiren una merescuda popularitat i és que les bestioles també van fer mèrits per aconseguir-la.   

   Durant els mesos d’estiu uns carretons molt peculiars i específics cobrien, principalment, el trajecte del Passeig. Em refereixo als carretons que transportaven els populars “mantecaueros” . Aquell gelat del diumenge a la tarda era sospirat durant tota la setmana i la seva frescor, la llepissosa formula amb la que estaven fets, fluïa per la gola per a satisfacció de petits i grans. A excepció de més duna vegada quan el gelat o bé es trabocava de la caperutxa, o s’estovava la galeta i regalimava sense contemplació per la punxa del capdavall fins a embrutar les pulcres i exclusives robes dels dies de festa, per a desesperació de les mares que havien preparat el vestit invertint temps i molta il·lusió per tal que la canalla fes goig i vet aquí que una inoportuna xorraeta malbaratava tanta meticulositat i aquell passeig perdia tota mena d’encant perquè tota l’estona les mares no paraven de refregar uns regalims que s’havien incrustat en les fines teles i es resistien a desaparèixer . Aquelles taques delatadores turmentaven, sols de pensar que la resta de passejadors les podrien descobrir, l’harmonia  d’unes hores que s’intuïen relaxades.

   Durant els primers dies del mes d’abril d’aquest any, un peculiar carretó, encabit  dintre el paisatge  de baix a mar acaba de complir els 50 anys de permanència, des de que el matrimoni format pel Sr. Paco Bedma   i la Sra. Araceli Junco, andalusos de Granada ell i de Sevilla ella,  l’abril del 1962, van aparcar el seu carretó a frec d’aquell singular pi que disposava d’una forma que emmarcava la silueta de l’església, molt original, un dels pocs que quedaven, després d’aquell gran i destructiu temporal, en la seva arrasadora trajectòria. A l’ombra del seu ramatge es dedicaren a torrar ametlles ensucrades, garapinyades, com popularment són conegudes. Cinquanta anys de permanència en aquest indret, els converteix en uns veterans del susdit paisatge i uns especialistes de la dolçor. Entreteniment, junt amb els talls de coco, les xufles... que s’alternaven amb els gelats i durant també uns quants anys amb aquell sucre que moldejava l’Andrés Abellán i que quedava com un núvol que s’aixafava només acostar els llavis, deixant la seqüeles de la dolçor repartida per quasi bé tota la cara.

    En Paco i la Araceli han estat dos personatges peculiars del nostre Passeig, perquè a més d’aquesta llarga trajectòria, el posat de la parella deixava al descobert les diferències entre els dos: en Paco més aviat baixet i seriós i l’Araceli  tiarrona i xerraire. D’aquí que ella estigués més de cara el públic i a ell el trobéssim  dedicat a fer bullir l’olla, malgrat que l’expressió no s’ajusti ben bé a la realitat, però les ametlles que coïa sense descans, de retruc, anaven temperant l’economia familiar.  

     Durant tants anys de permanència en el lloc, han vist passar per davant del carretó innombrables turistes i gent del poble. Han estat testimonis de com les façanes que tenien al seu davant s’anaven transformant i s’omplien de taules on s’hi asseuen gent de tota mena enduts per les normes bàsiques de la subsistència i a la vegada per satisfer les seves preferències gastronòmiques. Mentre coïen i venien les ametlles garapinyades les seves esquenes eren acariciades per la brisa d’un mar que, al cap de tant temps, ja no el notaven, llevat dels dies que s’enfurismava, sabien que el tenien molt a prop. No obstant per allà, com per tot arreu, també hi han passat els anys que, poc a poc han anat desfilant, sense fer-se veure, però deixant-se notar.

    Amb aquest pas inexorable, amb les maleses  i estralls que propicien en Paco deixa el carretó, obligat sota el pretext inexorable que ha arribat el dia  i l’Araceli s’adona que després de  tants anys d’haver estat remenant la dolçor dels entreteniments, no s’escapa dels amargors de la vida. Una difícil combinació que no se’n salva ni els que estan en contacte permanent amb el sucre, matèria de felicitat però segons com també de preocupació. No tot són flors i violes, tirar del carretó ja de per sí és un presagi que tard o d’hora la vida ens passarà factura

   En Paco absent i ella descansant desprès d’haver oficialitzat, durant tants anys, la condició de serventa de la dolçor i relacions públiques d’una carretó molt singular, dels pocs que encara queden que ens recordin els nostres anys d’infantesa i joventut. Arribat a aquest punt s’ha encarregat de mantenir l’oloreta que desprèn les garapinyades, mentre es couen, el seu fillol en Fabià Delgado, de la mà del qual s’ha aconseguit arribar a aquests 50 anys de presència en aquest tram del Passeig, a redós d’aquell pi on tantes parelles s’havien fet retratar per aquells fotògrafs, com en Pepet Tutusaus , que tenien l’enfocament exacte i l’enquadrament de la perspectiva, sabien de la manera de col·locar a les parelles, a les famílies al complert, per tal de que la imatge reflectís un temps  i una posició de lloc privilegiada.

   I qui no diu que mentre posaven pacientment a la meticulositat d’en Pepet, aquell flaire de les garapinyades el fes sucumbir als encants del producte i a les habilitats dels responsables del carretó, en Paco i l’Araceli, dos andalusos que tiraven d’un carretó impregnat de bones oloretes i de la brisa del mar.    

                                                                                                                                        J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de maig del 2012 )             

DIBUIXOS I NINOTS

   També ho hem denominats guixots, “garabatos”, més o menys insinuacions de dibuixos que tots hem realitzat en els anys d’infantesa, quan començàvem a agafar el llapis i damunt el paper hi fèiem guixades desordenades. A mesura que anàvem pujant graons, els dibuixos aconseguien prendre una mica més de forma. El que és curiós que tots hem passat per dibuixar una casa, on no hi acostumava a faltar cap detall: l’obertura d’entrada, les finestres i fins i tot la xemeneia fumejant. L’entorn tampoc s’apartava d’una imitació generalitzada: l’arbre, uns ocellets, núvols i un sol rialler. Ben pocs vam continuar exercitant en el traç del dibuix, va ésser un entreteniment d’infantesa, fins i tot una assignatura durant els anys de l’escola i poca trajectòria més.

  A diferència de qui el dibuix els va motivar de tal manera que, des de una vesant aficionada van practicar fins aconseguir un domini acceptable. Altres, com el senyor Josep Vidal, del dibuix en constituïren una càtedra, ell amb l’especialitat de perspectiva. Un mestre amb domini del dibuix i la seva profunditat. Però no tots s’hi dedicaren professionalment, el meu avi Joan era un fanàtic del dibuix, sempre tenia el llapis a punt i portava a la butxaca un petit bloc on aprofitava les fulles, no hi deixava un espai blanc. Fins i tot mentre esperava que li posessin el plat a taula dibuixava en els quadrets blancs de les tovalles , per a desesperació de la meva àvia que va optar per posar, al costat dels coberts, un full de paper evitant així que la seva obra s’escampés per cada requadre del seu entorn. Aquesta afició pel dibuix el va portar a realitzar una obra a la qual va dedicar moltes hores, va fer un retrat, tamany natural, de l’Alfons XIII vestit de gala amb totes les condecoracions i el va exposar en l’aparador d’un comerç del Cap de la Vila, que es complementava amb una copia de mida més petita que va enviar a la Casa Reial i li van contestar felicitant-lo. En els primers dies de la revolta, el van plegar i amagar, si més no l’àvia va tenir por que els trobessin i el dibuix els hi portés complicacions i no va parar d’insistir fins que l’avi, amb molt pesar, el va cremar. Sempre se’n penedí perquè hi va dedicar molts temps i estava satisfet del resultat obtingut, per haver d’acabar destruït per les flames.

   La gent que tenia aquesta afició, que n’hi havia molta, eren feliços davant la blancors de les taules, amb sobre de marbre, dels cafès de l’època . La temptació era irresistible i mentre assaborien el cafè es dedicaven a dibuixar pels costats de la tassa i de la singular botella d’aigua que ho acompanyava. Els cambrers que coneixien els costums d’aquests clients, es sentien atrets per saber que havien deixat dibuixat, moltes vegades se trobaven amb la seva silueta, o la d’altres assidus dels tertulians habituals. Fins i tot els sabria greu haver de passar aquella baieta, humida, per esborrar la petita obra. Els ha hagut, com el Sr. Bonaventura Montaner, fabricant de gasoses i sifons, que han tingut un precís domini en el dibuix a ploma que és una especialitat que requereix precisió i domini de la tècnica i una gran pulcritud en el traç.

   Molts es van decantar per l’aquarel•la i per la pintura a l’oli, però totes les tècniques necessiten del domini del dibuix. Els pintors de paleta han begut de la lluminositat del nostre poble i aquesta dosis precisa els ha permès crear unes obres que reflecteixen, a més de les seves bones disposicions, el seu estil, la llum del nostre Sitges, tan apreciada pels creadors d’unes obres d’art que, tot i el pas del temps, conserven la nitidesa d’un paisatge excepcional.

   Quan aquests dies ens ha deixat un dibuixant excepcional que va veure la primera llum en aquest Sitges, el 17 de gener del 1919 , festivitat que popularment coneixem com la de Sant Antoni dels burros, d’aquesta coincidència ell en feia broma. l’Antoni Mingote i Barrachina s’havia especialitzat i aportat un estil molt particular, el de les seves singulars vinyetes, publicades diàriament, durant quasi 60 anys en l’ABC i altres diaris on ha col•laborat. Sempre he trobat molt difícil reflectir l’actualitat mitjançant el traç del dibuix i que aquest aporti, al mateix temps, una dosis d’humor, crítica, sarcasme i una pinzellada necessària d’art Aquest sitgetà ho va aconseguir a recer d’un cognom molt vinculat a aquesta vila. L’estil de l’artista, el seu traç, el distingiríem encara que no portés la seva signatura. Són ments privilegiades que tot i disposar d’aqueta facilitat han tingut de treballar molt, fins l’últim moment, per tal de mantenir-se dalt del pedestal. I també per complir amb l’obligació contreta amb el diari. Com ell deia, fes fred o calor, estigués inspirat o no, la seva vinyeta havia d’arribar a la redacció del diari a temps per ocupar el requadre que tenia assignat, és una responsabilitat que angoixaria a molts.

   Existeixen, també, els dibuixants que s’han especialitzat en una temàtica concreta, com el Sr. Vicenç Eyré, pare de la popular periodista que acaba de publicar un llibre sobre la Reina. Ell junt amb la seva família van viure temporades primer en la casa dels Srs. Bofill, de davant de casa, en el carrer Sant Francesc, on avui hi ha un hotel. En el primer pis, en la sala central del llarg balcó, hi tenia el seu estudi, en el qual realitzava uns retrats a llapis que semblaven talment fotografies. Va dibuixar moltes sitgetanes i la seva obra continua present en moltes de les seves llars.

   Altres, com l’amic Joan Soler-Jové ha escollit una temàtica de la qual n’és un gran entusiasta, el circ. I en especial la figura del popular pallasso Charlie Rivel, a qui ha dibuixat des de totes les vessants , hi ho ha fet amb una simplicitat de traç admirable. Aquest domini, el que amb poques ratlles es reflecteixi, fins i tot l’estat d’ànim del protagonista, en aquest cas del pallasso, fa mereixedor a l’artista de l’obra d’un mèrit que n’és la nostra admiració. En moltes ocasions, en Joan, es retroba amb els seus inicis , quan dibuixa un sol molt peculiar que ens recorda a aquell que tots havíem dibuixat. El seu és un sol divertit que sembla il•luminar la blancor del paper, que malgrat la simplicitat ofereix una elegància difícil de superar.

    Però no tots els artistes s’han apartat de les quatre ratlles, simples i pelades, dels ninots de la nostra infantesa, és l’exemple d’en Jesús Saumell, del qual avui li presentem al Retiro el llibre que ha publicat sota un títol que resumeix la seva habilitat : “Els ninots d’en Saumell”. Un home de món que s’ha bellugat entre l’art des de ben jovenet, com demostra el fet que va entrar d’aprenent en el taller d’un escultor que, majoritàriament, feia imatges religioses, va continuar enguixant parets a França. Per acabar regentant una galeria d’art a Barcelona. Inquiet i introvertit, en Jesús guixa ninots, als quals adapta a les situacions actuals, els hi posa lletra de contingut crític i els publica a les pàgines de l’Eco. Ninotaire, vet aquí, és l’ultima activitat a la qual hi dedica temps i aquesta il•lusió necessària per atacar la monotonia de les llargues hores de l’espai del jubilat. Ben poques vegades els ninots, simples i pelats, han estat tan protagonistes com per integrar-se en un llibre, en Jesús Saumell i Valls ho fa possible, perquè beu de l’elixir de l’eterna joventut.

                                                                                                                                    J. Y. M.

( Article publicat el 20 d'abril del 2012 )

UN BISCUTER EN EL TERRENY DE JOC

Resulta molt gratificant i engrescador quan lectors/es del setmanari et comenten detalls de cròniques publicades en aquestes pàgines. Aquesta atenció s’agraeix i permet , moltes vegades, ampliar els coneixements de causa i saber més dels protagonistes o de l’ubicació de la temàtica escollida. També pot passar que et quedi una sensació de frustració per no haver pogut ampliar més tot el que has explicat i pel teu interior et dius: si ho hagués sabut abans... Afegint els comentaris que em fan arribar, l’article s’hauria enriquit en el seu plantejament i tots els qui em llegeixen podien tenir una informació més apropada a un temps i a la gent que implico en les meves incursions. Si més no estic segur que comprendran que s’escapen, per desconeixement, molts detalls, alguns dels quals, són quasi impossibles de saber si no n’has estat testimoni directe.
Resulta que en l’anterior escrit un jugador del carrer, en Trino Carbonell, corrobora que el de Sant Bonaventura era un camp per excel•lència que acollia les corredisses de quasi bé tota la mainada del veïnat. I ara ve l’afegitó de l’amic, el tram que comprenia entre aquest i el de Sant Josep tenia la particularitat que els improvisats partits de futbol es feien sobre terra, i ells ho preferien perquè s’adaptava millor a les característiques d’un camp dels de veritat. Així és que quan plegaven dels escolapis, l’equip local i el dels visitants, que sortia del mateix lloc, tenien partit en una carrer sense pavimentar. No sempre el camp oferia les millors condicions, sobre tot si havia plogut. El seu criteri era suficient com per suspendre i aplaçar el partit. Però mai s’havien trobat amb un impediment tan imprevisible, un Biscuter aparcat en un lateral del camp, situació que dificultava jugar a ple rendiment. Sense pensar-ho gaire, els integrants dels dos equips, van apartar amb la força del braços aquell reduït però molest mitjà de locomoció. Inspeccionat el terreny de joc pel delegat de camp, res més impedia començar la confrontació. Així ho feren fins que van veure venir al seu propietari, el Sr. Josep A. Morató, neguitós al guaitar que el vehicle no es trobava en el lloc que l’havia deixat. I és que en aquells anys tots els mitjans de locomoció estaven identificats, al retirar el Biscuter sabien la identitat del seu propietari, d’aquí que quan el van veure treure el cap, ja tots esperaven la reprimenda. Però no va ésser així, en Morató amb aquella veu portentosa que el caracteritzava, no tan sols no els va amonestar, sinó que va comprendre que allà molestava i els va assegurar que mai més aparcaria en el camp de futbol. Per a satisfacció i garantia de tots els ocasionals futbolistes que d’antuvi tenien la garantia que sempre més trobarien el terreny de joc lliure d’entrebancs.
Com així va ésser fins que la vida, amb la progressiva implantació del progrés es va complicar per a tots, un dia van aparèixer els operaris d’en Frederic Montornès per cobrir la terra amb ciment, per desencant dels futbolistes que els hi declararen el boicot i quan plegaven de feinejar els hi abocaven els bidons d’aigua. Inclús els partits van acabar resultant molestos per a tothom, mentre els cotxes s’anaven aparcant a una de les voreres i aquests no eren com el Biscuter, com per carregar-los a pes. Amb aquestes limitacions i impediments sobrevinguts, poc a poc es va anar dilatant una època daurada per la mainada i la joventut d’aquella època que no tos participaven d’aquestes confrontacions futbolístiques. El recordat Marcel•lí Almirall, que vivia junt amb els seus pares, en Pere i la Carme, en el segons pis de la casa de l’Esperança de Miralpeix, el xicot per recomanació familiar s’ho tenia que mirrar des de darrera la barana del balcó. I és que la Carme era una meticulosa de la netedat, no vull dir que la resta de mares no ho fossin, però a ella la neguitejava enormement que el seu fill tornès a casa brut de la terra del carrer. Això en Marcel•lí no ho entenia i ploriquejava mentre durava el partit, tot i estar a tribuna, una situació privilegiada.
Curiosament en el primer pis de la mateixa casa vivia en Samuel Barrachina, amb els seus pares, en Samuel i la Victòria i amb la seva germana que també porta el nom de la seva mare. En Samu i jo som, si fa o no fa, de la mateixa edat i als dos la pilota ens anava poc, el nostre entreteniment posava el colofó al ja fràgil, tocat, “empipament” de les veïnes que entre penjades de pilotes al balcó i refregades a les blanques parets de les cases, només els hi faltava haver d’atendre al timbre de la porta, anar a obrir i no trobar-se ningú. Un entreteniment amb el qual, nosaltres dos, junt amb altres que s’hi afegien, ens havíem especialitzat. Em consola en el meu tardà penediment, que aquesta era una “malifeta” menor, si la comparem amb les que hem patit i patirem. En Samuel Barrachina, per completar el currículum de les tradicions dels veïns del Carrer Sant Bonaventura, també va cantar Caramelles en la colla, que abans de quedar desprotegits i sense sostre, representava l’Eschola Cantorum del Patronat.
M’he referit al Biscuter d’en Morató, gràcies a la gentilesa d’en Trino per explicar-me l’anècdota de irrupció en terreny de joc i que els propis futbolistes van resoldre sense haver de reclamar a les instàncies superiors i també que el propietari tampoc va voler interposar demanda per manipulació d’un bé aliè. Ans els contrari va donar paraula que mai més, per la seva culpa, haurien de retardar el començament del partit. I és que un home que tenia una gran sensibilitat pel cant i dotat d’unes bones condicions, les coses que es poden enraonar són petiteses davant la potència de la veu i el control que s’ha d’exigir per tal de no fer cap gall. En Morató era un home gros que es desplaçava amb un cotxe petit. Les mesures a vegades no estan compensades, simplement no cal, perquè en molt d’aquests casos el que més preval és la grandària del cor.
Ara que estic posat en pilotes i caramelles i cotxes petits, recordo a l’Esteve Sucarrats que també era cantaire i un bon puntal de la colla del Patronat, l’home tenia una mena de furgoneta molt peculiar, adaptada a les seves limitacions de mobilitat i que li servia per anar d’una banda a l’altra i de pas com a eina de treball per entatxonar-hi cartons i ferralla en el seu ofici de drapaire. Quan arribava, sobre tot el dilluns de Pasqua pel matí, venia amb la que nosaltres sarcàsticament anomenàvem “carraca”. Quatre llaunes socarrimades i no es vulgui trobar amb la denominació sinònim amb el seu cognom, ho escric així degut als innumerables caliquenyos que havia consumit entre aquell reduït espai. En Sucarrats, amb abric llarg, barretina, caliquenyo entre llavis i bastó, oferia un aspecte de respecte, d’home pràctic i mesurat i al mateix temps una imatge de personatge molt singular que s’havia guanyat una merescuda popularitat. Quan l’escoltaves cantar n’hi havia per treure’ns el barret, ni que en aquest cas fos la barretina, que pel fet és el mateix.
Els carrers del nostre poble, com el de tots, han tingut el privilegi d’acollir les enjogassades activitats de la mainada, quan no disposàvem de quasi res. L’enginy ho suplantava tot. La resta s’adaptava a les modes del moment, com jugar a patacons, a güitos, a saltar i parar, a cuit amagar, a fer ballar la baldufa... El progrés ha anat malbaratant uns moments que eren el preludi d’una joventut passatgera i que ara recordem amb satisfacció.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges 13 abril 2012 )

MENTRE PUJA I BAIXA LA CISTELLA

Amb en Josep Matas Martin vaig compartir anys d’infantesa i veïnatge, quan jo vivia al tombant del carrer Sant Bonaventura en aquest tram del de Sant Francesc i ell en la casa del costat del celler del qual en tenien cura els de can Mas. Era quan en Ramon Planas, també de la nostra edat, fill de l’Andreu i de l’Angelina Massip, ja trafegava amb el matxo, ajudat per un altre veí, en Francesc Serra Camps, el qual encara viu en la casa on hi havia el celler, un dels pocs veïns originari que queda d’aquells anys. Per tant situo aquest inici en un època ja llunyana, si més no just quan nosaltres teníem unes edats que ja havien deixat enrere l’infantesa. Per tant dominàvem el carrer, abans ho havien fet altres, com En Manel Martí i Mirabent, igualment un dels pocs veïns originari i que encara viu en el carrer Sant Francesc. El de Sant Bonaventura feia les funcions de camp de futbol, això sí, estret i llarg, el que originava que la pilota estigués sotmesa a aquestes dimensions i rebotés, persistentment, a cada costat. En un d’aquests partits improvisats en Manel xutava la pilota i en Palomo feia de porter, el fill de la Plàcida, nebot d’en Felipe barber, vivia en el sentit oposat de casa meva. No sé si el xut d’en Manel va ésser massa fort, el cas és que en Palomo no ho va poder parar i la pilota va travessar el vidre del finestral de la casa del davant mateix del carrer, que està en el de Sant Francesc però mira cap el de Sant Bonaventura, amb la coincidència que la Maria Concepció es trobava alletant al seu fill Joan, darrere el finestral d’aquell quarto de reixa . Afortunadament no li va passar res al seu fill i d’en Vicenç Lluís de can Lleuger. Tot va quedar en un ensurt em suposo, però, amb la consegüent reprimenda que va obligar a suspendre tots els partits i incursions fins que les aigües, en aquest cas la llet, tornessin al seu lloc.
En Matas i jo ens vam fer grans al mateix temps i es van quintar junts i als dos ens van destinar a l’Àfrica . Però molt abans la relació amb la família Matas -Martin estava arrelada amb la meva família, com ja he apuntat, per raons de veïnatge, també perquè les dues parts tenien mainada de la mateixa edat i per un fet significatiu, estàvem conduits als aciençats coneixements mèdics d’en Joan Hostench , oncle d’en Josep per estar emmaridat amb la seva tia, la Carme Martin Argilagos. Bon metge, però per damunt dels coneixements mèdics sobresortia la vesant humanitària. El doctor Hostenh era, insisteixo, molt bona persona i dotat d’excel•lents neguits artístics, a estones lliures pintava unes aquarel•les que aglutinaven, amb excel•lència, el tarannà creatiu, amb el qual arrodonia la seva bondadosa i, també, artística personalitat.
A la vegada la família Martin feien gala d’una bona amitat i parentesc amb els Argilagos que eren masovers de can Milà, propietat de la família Robert , és així com moltes tardes de les vacances d’estiu, ens portaven a la finca, ens acompanyava en Joan, germà d’en Josep, i les nostres juguesques transcorrien a l’entorn del xup que, com el de can Falç, oferia un encant especial. Jugar a pilota en aquella immensitat alliberava de les estretors del carrer llarg i estret. Era com jugar en un camp de primera divisió, amb els ceps com espectadors.
Mentre anava transcorrent el temps i s’alternaven les estacions, ja estrenada la primavera uns dies de recolliment portaven el silenci i la tranquil•litat al carrer i nosaltres el respectàvem com els més joves avaladors d’una altra Setmana Santa. Pel respecte que ens havien inculcat les nostres famílies i perquè ben a prop de casa, en el convent de les monges vetlladores hi exposaven, a partir de la tarda del dijous Sant, el monument. El recolliment perdurava fins desprès de la processó del divendres. A partir de la primera hora de dissabte els pals de les tres colles de Caramelles es concentraven a la floristeria de la Teresa Mirabent i els anaven a buscar, el costum encara perdura, abans de la vesprada, cadascuna amb un ram de flors amb les més distingides essències primaverals: els colors atractius i elegantment combinats. Ben poques vegades trobarem un pal d’una llargada considerable i amb un final tan florit i completat per una cistella artísticament engalanada que saltironeja i dringuegen els picarols d’entre la munió de les betes que s’entrellacen a cada sacsejada.
També la tradició de la diada s’arraulia en el carrer Sant Bonaventura, els pocs homes que hi vivien, hem de tenir en compte que predominaven les dones, alguns d’ells eren cantaires de Caramelles. A can Mas, l’Andreu i el seu fill Ramon ho eren del Prado, fins que el noi va passar a les del Patronat. En el pis de sobre els baixos on vivia la família d’en Josep Borràs, un bon fuster i fumador de pipa, hi residia en Llorenç Güell de cal no l’apaguis. Un mot que provenia del seu pare, abnegat fumador que sempre estava pendent de qui fumava i bans que aquest tires la burilla li feia tal petició. En Llorenç havia estat component de la colla del Retiro.
En Josep i jo també varem coincidir amb la colla del Patronat, en la mateixa època que hi participaven els veïns de casa, en Ramon Martí i el seus dos fills, en Manel i en Toni, un altre integrant d’aquella colla d’amics, amb seu social sota el cel del carrer dels cellers. I en Trino Carbonell de can pagès ric, el qual, tot i que ara no hi viu, ha engrandit els dominis que té en aquest carrer, ell també va ser cantaire d’aquesta colla.
Després de moltes Pasques compartides amb cants i música, en Matas va ser designat cap de colla, càrrec que va ostentar fins ben bé el final de la seva vida. La renovació no estava exempta d’ultimàtums i d’un que altre amago de dimissió, al•legant: estic cremat. I és que la feina de cap de colla, no és que excedeixi de les recomanacions sindicals, sinó que s’ha de saber trampejar el tarannà de tants components. O les excentricitats dels encarregats de portar el pal de la cistella, els quals en un moment de sublimitat emocional, deixaven plantat l’emblema mentre s’aventuraven en una discussió on es feia necessària la mediació del cap de colla, per tal de retornar la pau en un sector gremial, el de portador de pal, caracteritzat per les desavinences i subjecte a les marcades personalitats i afany de protagonisme que s’hi haguessin rivalitzat en unes oposicions els encarregats de decidir el guanyador ho haguessin tingut difícil.
En la llarga trajectòria caramellaire totes les colles han aportat una garantia de continuïtat, en bona part gràcies a la brillantor escènica dels seus components. Perquè sense la seva perseverança, la seva disposició per cantar i, alguns, per escenificar amb escreix el que ja sabíem, hauria estat difícil mantenir aquest equilibri que caps de colla, com en Josep Matas Martin, van saber conduir sense necessitat de grans projectes que avalin la seva dedicació, fins a un punt que la tradició, tot i passar per les dificultats del moment, manté el remor viu d’uns cants que sols s’escolten amb l’arribada de la Pasqua , mentre puja i baixa la cistella.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'abril del 2012 )

REGALAR CARAMELLES

A tots ens agrada rebre un regal original, perquè amb l’originalitat es contribueix a que l’impacta sigui més sensacionalista i gratificant. Regalar una cantada de Caramelles aglutina tots els ingredients d’originalitat que hom es pugui pensar. I també amb aquest detall es col•labora en aquesta tradició tan bonica, on s’impliquen molta gent de casa nostra. Començant pels mestres els quals han de posar música a les estrofes que han escrit poetes/esses, sempre inspirades en la sublimitat de la primavera, la joia de la Pasqua i la bellesa de les noies sitgetanes. Cantat per una munió d’amics que durant la Quaresma les han assajat.
De bon principi, sembla ésser, les Caramelles van estar pensades, a banda de contribuir al sentit de la diada, per obsequiar a les donzelles a les quals, des de sota el balcó, davant de la finestra, una colla d’amics els hi cantaven inspirades estrofes i, entre uns i altres també s’obsequiaven amb les autèntiques mones, les quals deferien d’aquestes més sofisticades. Per tant una de les raons de la sortida de les Caramelles al carrer ja contemplava aquesta idea generosa. Poc a poc la cantada va anar derivant, sense deslligar-se per complert de la tradició, a organitzar les cantades a canvi de rebre una estimulació econòmica, la qual depèn de les possibilitats i de la generositats de tots els qui accepten rebre el gruix de la colla a casa per a que els hi dediquin la cantada. En aquesta modalitat es contempla, com en qualsevol activitat, els clients que són fixos d’una de les tres colles, fins hi tot n’hi ha que ho són de les tres. Però les Caramelles s’han vist afectades per un factor aliè a la tradició, si més no molt tingut en compte per les famílies que disposen de dies de vacances i ho aprofiten per marxar vers diferents destins. D’aquí que es vegin obligats a excusar la cantada de les Caramelles degut a la seva absència.
La meva llarga experiència com a músic de les Caramelles, m’ha permès observar moltes genialitats. Entre tantes quan algun cantaire, en un moment d’engrescament, després d’unes quantes remullades de la gola, quan aquesta es reseca de tan solejar, amb el fi i penetrant moscatellet, a hora ben entrada la matinada, els hi acostumava a sacsejar un rampell de sublima generositat, el qual es traduïa en el desig d’obsequiar a l’estimada amb la cantada. Quasi sempre resultava que la beneficiaria vivia a les afores del poble i la colla just acabava de cantar en una casa del centre, era una hora en què el cansament ja es feia notar i la caminada no venia gaire de gust. Bé prou que s’intentava persuadir al galant cantaire per a que posposes l’obsequi fins el dilluns. Si més no, ho reconec, quan en un moment donat se’ns apodera una caparrada és convenient portar-la a terme, del contrari a l’endemà la generositat acostuma a afeblir-se i queda en foc d’encenalls. No obstant també és cert que quan es fa present un engrescament fàcil, aquest acostuma anar acompanyat d’una bondadosa generositat, els límits de la mateixa són difícils de preveure.
Res millor, i en certa manera econòmic, que respondre al impulsiu rampell de generositat que dóna via lliure a aquesta en forma de cantada de Caramelles. Així doncs, ja ens teniu sota el balcó de la protagonista. Sonen els cants amb l’acompanyament de la música i les persianes resten tancades i quina sensació més bonica deu ser despertar amb aquesta combinació tan enraigada amb la tradició. I sobretot perquè en aquesta hora, tan tardana, és quan les Caramelles sonen millor, degut a que les veus estan més ajustades i no criden, també la música és com a més pastosa, no tan estrident, podem parlar que el transcórrer de les hores, el silenci de la nit és el component invisible, no obstant el que permet polir certes imperfeccions. En mig d’aquesta beutat harmònica , una mirada adormida guaita i escolta, corpresa, el rebombori de dissabte de Glòria, traduït en poesia, música i cants. Mentre el cantaire, engrescat, demana fer-se amb el solo. I tots nosaltres que estàvem en certa manera implicats i de retruc còmplices de la generositat i l’implicació, fèiem el nostre paper posant l’ànima i el sentiment.
L’impacta era atractiu per la resta dels qui ens sentien igualment generosos, la valentia en aquestes situacions no té aturador i així, a l’acabar, sortia d’entre la colla un altre cantaire que pretenia el mateix, anar a cantar a casa la seva noia, que vivia a la banda oposada d’allà on ens trobàvem. Sortosament el cap de colla, persona assenyada, aconsellava anar a dormir. I efectivament el dilluns la generositat d’aquells impulsius galantejadors, havia caigut, si no per sota mínims, en una normalitat que no feia preveure altres atreviments sorgits dels efectes del sempre incitador moscatell.
Les Caramelles tenen una gran casa de referència, on té lloc la primera cantada del dilluns a la tarda. Antigament les colles hi acudien desprès de venir de menjar la mona a l’era del Molins, la del Retiro i pels verals dels Pins Vens, la del Prado. Sabedors del costum la gent de Sitges acudia a l’Hospital, ho continua fent ara, perquè al peu de l’escala de la porta principal, les tres colles s’alternen per regalar als estadants de la institució la cantada. Són tants anys els transcorreguts que aquesta tradició va acompanyada d’una gran quantitat de fotografies, són el testimoni gràfic d’aquesta assiduïtat i de l’alternança de la nostra gent.
Em referia a la meva col•laboració com a músic, a la qual li van precedir bastants anys de seguidor de la colla del Retiro, també per l’afinitat musical que em motivava, acompanyant al pare i a l’oncle que n’eren músics. Em cridava l’atenció aquells grans faristols de fusta, on hi podien posar les partitures dos o tres músics a la vegada . Ho complementava els singulars llums de carbur, era quan els carrers no estaven tan il•luminats, ni havia tants lluminosos comerços. La seva fogosa flama, tot i que prima, deixava anar, a més d’una afeblida llum, un intens olor de carbur que inclús atacava la gargamella dels meticulosos solistes. La cantada d’aquesta colla acabava a la casa del mestre Pallarès al carrer de l’Aigua. El mestre entrava a casa seva on l’esperava la senyora Lola, amb el finestral, tan a frec de vorera, obert de bat a bat. Per aquesta ocasió, dirigia la colla en Quimet Ràfols. La Dolors Carbonell, riallera com sempre, s’arrecerava a l’espòs i ell, amb el seu posat seriós, escoltava i pel seu interior encara hi trobava defectes, perquè de tant en tant deixava anar una ganyota, delatora de disconformitat. Si per ell hagués estat no hauria tingut inconvenient de parar la cantada i, desprès de donar les indicacions pertinents, haver manat tornar a començar. S’ho podia permetre, ell ho havia parit i estava a casa seva. De ganes de ben segur no li faltaven, potser un cert mirament a la seva muller el frenava. O pel senyoriu que el distingia. Era, com he dit, l’ultima casa i tots tenien ganes d’acabar.
Regalar una cantada de Caramelles, aglutina molts encants i es contribueix a donar continuïtat aquesta a tradició que a casa nostra té tots al•licients que la fan diferent a altres.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de març del 2012)

A PEU PLA

Un dels anhels o el costum més generalitzat ha estat, fins fa relativament poc, anar a viure en els nuclis urbans, siguin de poble o de ciutat. Fins el punt de convertir-se en el desig més preuat de la gent que vivien al camp, perquè la soledat, les incomoditats que comporta viure aïllat, es converteix en un impediment per moltes de les raons esmentades i altres relacionades amb la convivència. Amb tot, els masovers que tenien cura de les masies del nostre terme acostumaven a ser gent resignada, molts d’ells naixien en aquests indrets i aquella vida, el silenci de la nit, no ho haguessin canviat per res. Una vida allunyada de les comoditats, tanmateix viscuda entre la més absoluta tranquil•litat. Si més no l’ésser humà necessita bellugar-se envoltat d’altra gent i a la vegada beneficiar-se dels avantatges que ofereix aquesta convivència . De no ser així no s’hagués arribat a l’abandonament d’aquests masos.
Vet aquí, però, que quan les persones hem experimentat aquest conviure entre una certa massificació, han tornat les ganes de fixar la residència en llocs més apartats que, sense estar-ho gaire, permet gaudir d’una mica més d’independència. Amb aquesta finalitat es van urbanitzar indrets muntanyosos i els carrers acabats de traçar van limitar parcel•les on es podia construir una casa d’unes certes dimensions. Es va anomenar urbanització. Moltes van assolir bon impacte, altres els promotors van fracassar en el intent i la feina i els maldecaps van passar a tots aquells que havien comprat amb il•lusió i amb la promesa de que podrien disposar de tots els serveis bàsics. Encara n’hi ha que hi batallen. I també ara ens adonem que moltes parelles decideixen anar a viure a poblets, abans en deien: “pobles de mal humor”. A vegades atrets per les avantatges que ofereixen per tal de que no es quedin sense habitants. I altres cansats de viure tan atapeïts i delerosos de respirar aires sans.
La primera urbanització que es va emprendre a Sitges, va ésser la de Terramar, malgrat que l’adquisició d’un terreny i la posterior construcció de la torre sols estava a l’abast d’unes economies privilegiades. Moltes d’aquelles construccions es van convertir en una icona de l’arquitectura i en un referent del senyoriu que ha contribuït a donar prestigi a la nostra façana marítima i que tant hi contribueix, també, aquest esplèndid passeig.
En aquesta expansió urbanística i de caire senyorial, hi van quedar integrades un seguit de sínies i casones de gent treballadora, a frec de l’anomenat camí fondo. Al final aquells horts i sínies han acabat sucumbint a les pretensions de promotors i visionaris. De les poques que queden d’aquell Sitges camperol i ancestral, són les cases d’en Jaumet de la llet, les quals comparteixen veïnatge amb la casa de la Magina i d’altres construccions senyorials. El pare d'en Jaume Vidilla en aquest indret hi tancava les cabres i ell a hores lliures feia de músic. Que segons diuen, si s’hi hagués dedicat, tenia ofici i bones arts per haver anat amb les millors orquestres. La sonoritat que treia del saxo i del clarinet, encara és recordada pels qui van ballar al compàs de l’orquestra dels Iberos del Jazz que va formar i dirigir aquell gran músic del trombó que era en Magí Almiñana. Però totes les facultats que tenia per llegir i interpretar en Jaumet, també les combinava amb unes eloqüents excentricitats, potser les típiques d’artista. Així si els components de la formació acordaven anar tots vestits de negre per a una actuació, ell hi compareixia vestit de blanc de cap a peus i a l’inrevés si calia anar de blanc, ell de negre. Però, és el que dèiem, aquests rampells es veien compensats a l’hora de la veritat, quan la veterania d’en Jaumet suplia les deficiències d’uns músics joves que tot just començaven el seus periples musicals i que gràcies a l’empeny d’en Magí i als continuats assajos va aconseguir que l’orquestra quasi bé sones com una formada per músics professionals. En quant a la perfecció en Vidilla també hi ficava cullerada , de tal manera que quan un ballable no sortia prou bé, l’home opinava amb recomanable serietat :”nois, això s’ha d’assajar més”. Per això que no quedés, el director manava més temps d’assaig, però el saxofonista no hi acudia per emprenyamenta del mestre i de la resta de companys. I, per consegüent, reprimenda, d’aquest, al músic: “home,no vareu venir.... Resposta del recriminat: “Per què ?, si a mi ja em surt bé”. El cas és que les cases d’en Jaumet han prevalgut a qualsevol neguit de transformació, en mig d’un sector residencial.
Després d’un temps en què Terramar va ésser la pionera, el poble creixia cap a la muntanya. Vallpineda n’era un altre referent, també Aiguadolç, la Llevantina... Poc a poc el paisatge es transformava i la verdor de la serralada es tacava amb l’opacitat del ciment. Una altra moda va incidir en els costums, es preferia anar a viure a llocs més allunyats del nucli central del poble. Aquesta predilecció ha ofert, també, l’oportunitat de gaudir de bones vistes, però passa com tot, arriba un punt que no se’n fa cas i a partir d’aquí prima els inconvenients: l’haver de necessitar d’un mitjà de locomoció, l’inconvenient d’endreçar la mica de jardí que es pugui tenir. L’haver d’anar a munt i avall, sobretot quan els oblits fan imprescindible tenir de tornar al poble. Fins que aquesta vivència es fa feixuga i costeruda, arriba el moment de tornar anar a viure a peu pla.
Que tampoc aquesta planúria que descric és ben bé una realitat. Tenim un quants carrers que són costeruts, són els que pugen de mar. No obstant els que semblen planers no ho són del tot i aquest detall, curiosament, el notem quan els anys ens fan adonar-nos d’aquesta realitat . Quan les cames comencen a notar aquests desnivell, tenint en compte que no ho havíem apercebut en els anys de joventut, això significa que quelcom ha canviat, perquè la situació dels carrers és la mateixa, són les cames que no van tan lleugeres. És un dels primers senyals, el notar pujada allà on semblava que no n’hi havia. Ho escoltem als més grans: “anar fins allà se’m fa una muntanya...
Dels carrers costeruts el carrer Nou sembla el més planer. Just al tombar cap a la pujada de l’Ajuntament, hi havia l’obrador d’en Marià Camps, a l’entorn del forn si van entaular interessants tertúlies, mentre la seva muller, la Pepita, despatxava darrere el taulell i el recordat Carles, el fill del matrimoni, tenia cura que les mones no es cremessin, mentre el seu pare atenia a un selecte grup de cantaires de les Caramelles del Patronat que, després del ressopó, hi acudien a obsequiar-los amb una peculiar cantada.
En Marianu , entre fornada i fornada encara li quedava temps per escriure una entranyable columna que anava a lliurar a la redacció d’aquest setmanari la qual, curiosament, també es troba al començament d’una baixada i al capdamunt d’una pujada.
Han estat gent de Sitges, de tarannà planer, tot i viure en carrers costeruts. En zones residencials i allà on ens feia l’afecte que tot era a peu pla, fins que les cames ens han fet adonar-nos que existeixen uns desnivells. I és que amb el pas del temps el nivell es descompensa.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de març del 2012 )

LES MÚSIQUES DE LA VILA

El món de la música i els músics en general, hem perdut en les acaballes de la darrera setmana a un bon mestre i gran amic. L’Agustí Cohí Grau era un músic polivalent, compositor i arranjador meticulós, pràctic i gens mandrós, vull dir que no es complicava la vida i era capaç de fer papers nous, adaptats als músics d’una formació de cobla, sense disposar de tots els seus elements, mentre s’assajava algun que altre ballet. L’Agustí era fumador de pipa i abans que el núvol de fum es diluís en l’ambient, prenia les decisions ràpides i encertades. Passejava aquell ímpetu tan característic, decisiu i resolutiu, per ell res era impossible, tenia la virtut de convertir en fàcil tot el que semblava difícil. Mentre la seva bonhomia el distingia i li conferia un estil, una manera d’ésser, un carisma que s’avenia amb els tarannàs més enrevessats. En Cohí era home de món i també tenia el mèrit de saber com tractar als seus ciutadans.
Junts havíem viatjat per mig d’aquest mon i recordo que era quan encara en els autocars es podia fumar i mentre devoràvem quilometres, i el temps durava tant com tot el recorregut, és a dir, una eternitat, la seva voluminosa personalitat s’envoltava de fum i entre la nuvolada ressonava la veu potent, assenyada, que intentava alliçonar quan algú de més savi gosava interferir per vaticinar que el xofer s’havia equivocat de carretera. Era de les poques vegades que l’havia notat intranquil, potser una mica desafiant, perquè sabia sortir en defensa dels professionals, davant la crítica imaginativa i poc infundada d’algun atrevit.
Per aquelles acaballes del mes d’agost a Polònia feia una certa fredor, evito dir fred tot i que seria la definició més exacta. I en mig de la gelor ambiental en Josep Torrens es passejava amb mànigues de camisa, desafiador i bellugadís com sempre. I el mestre es quedava perplex de tanta valentia. Però en Josep li desvetllava el secret, portava unes quatre camises, una a sobre l’altra i ell, davant l’ocurrència del músic, aprofundia en una sorollosa rialla. I en Torrens l’insistia: “Qui no té seny, no té fred”. Li vam atorgar una categoria diplomàtica, la d’ambaixador de l’estiu.
En Cohí ha mantingut lligams musicals amb la vila , de quan dirigia l’apartat musical dels ballets que comandava l’Anna Valls i en Jofre Vilà i que abans havia estat responsabilitat de la Remei Casanovas i de la Telo Borrell, per posar una integrant del ballet com a representació de totes les components d’aquell conjunt folklòric. I també recordo que va compondre una Americana per a ésser cantada per la colla de Caramelles del Patronat i ell, personalment, la va venir a assajar un dijous Sant, amb músics i cantaires aplegats damunt l’escenari del teatre Vell del Patronat del carrer Sant Gaudenci. Un local emblemàtic i amb un, diguem-ne, conserge, excepcional. L’Àngel Trigueros, era un xic murri però dominava quasi tots els jocs de taula, si més no la seva especialitat era el joc de les “dames”. Quasi bé es pot dir que no tenia rival, tots els assidus sucumbien a la seva destresa, al seu joc que tenia molt estudiat. D’aquí que quan hi acudia algun que altre foraster, mesurava els seus coneixements amb un rival que no sabia del peu que coixejava. Si perdia la partida li servia de lliçó, per posar en el seu lloc les pretensions de campió. Però si guanyava es creia que encara havia de néixer el rival que el tombes. Mentre jugava havia d’atendre als clients que li demanaven algun que altre refresc i recordo que tenia uns boquerons amb vinagre que eren una delícia. En Josep Pagès li havia fet molta companyia, després d’haver passat moltes hores davant el piano. I és que en Josep, a més d’ésser virtuós d’aquest instrument, era home del Patronat i en Trigueros li reservava el petit plaer, entre simfonia i simfonia, d’una conversa, no se si gaire amena, perquè a l’home sempre li agradava tenir la raó i el dret guanyar totes les partides, però com la perfecció no existeix el sols fet d’interposar paraules a la música ja era un petit privilegi que suplia altres ingredients més rebuscats.
La música ha trobat en la vila a bons intèrprets i a mestres que a més d’impartir classes de solfeig i de piano, de ser directors de les dues orquestres locals, han estat inspirats compositors que quan ha calgut, com ara en plena Quaresma, s’han esmerçat en compondre boniques Caramelles que han interpretat les tres colles durant tantes Pasques viscudes. Unes músiques que han format part de la tradició musical de la Vila .
Com també ho és la música de gralla, tan esperada a les 12 del migdia del dia de la vigília. I és el que deia la setmana passada, els de la meva edat també hem tingut el privilegi de gaudir de la intimitat de l’entrada de gralles, quan aquest acte, es pot dir, tenia lloc entre un ambient familiar, perquè en aquells anys, per no haver, quasi no hi havien ni turistes. Tan sols els senyors de la colònia i molts vivien la seva privacitat en el reclòs de les seves torres i poc s’apropaven al poble, qui ho feien amb més assiduïtat eren les minyones que s’havien quasi integrat amb els nostres costums i també elles aprofitaven l’horari de les compres per rebre als grallers, barrejades amb la gent del poble, els pocs que s’arrengleraven al llarg del carrer Sant Francesc. Eren les mateixes que desprès coincidien en les ballarugues de les dues Societats i que tan de corcoll feien anar a més d’un pretendent enamoradís de mena.
L’Agustí Cohí també havia fet l’arranjament de les partitures del ball de la Moixiganga, que ballada pels nostres en terres llunyanes, et provocava una emoció difícil de poder descriure amb paraules. Obligat per les circumstàncies a Zakopane el mestre va haver de fer un arranjament pels músics que érem i amb una durada de temps establerta, la qual s’apropava a uns vint minuts. Va estar escrivint tota la nit, entre roncs i arravato de tos. Ho va titular Recordant la nostra Terra. Un popurri de les nostres cançons més populars que al final els qui havien de posar una qualificació ho van revocar perquè ho van considerar massa perfecte.
Les músiques de la Vila són extenses i variades, com la del ball de bastons que fa bellugar els peus i el cos dels qui ens ho mirem. O la que sona, simple i senzilla, en el ball dels Pastores i dels Cercolets. Són les músiques del poble, que s’escolten des de temps immemorials. Abans, com he dit, amb més atenció degut a la calma ambiental i ara amb més dissonàncies que les distreuen i les fan com a més populoses, menys nostres i més barrejades amb altres cridòries que les devaluen.
Les músiques de la Vila han sobreviscut al pas del temps, no així els intèrprets els quals, junt amb els mestres ens han anat deixant, mentre noves incorporacions garanteixen la continuïtat. Hem viscut moments estel•lars, musicalment parlant, quan aquests dies del interior de les Societats s’escapen tonadetes que estan deleroses d’anunciar la beutat de la primavera i la joia d’una nova Pasqua, revivim els records de músiques passades i, pels qui vam tenir el goig de tractar-lo el record d’un mestre, un home bo, que va dirigir i compartir moltes de les nostres músiques.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de març del 2012 )

TESTIMONI D'UNA GENERACIÓ

Els de la meva generació ens separava una dècada, any més anys menys, de l’acabament de la guerra. Per tant els anys més difícils de la postguerra relativament els varem esquivar. Vull dir amb això que, malgrat que les coses estaven difícils, les nostres famílies van fer tot el que va estar al seu abast per tal de que no passéssim gana. Molt important per la memòria, a la qual hi van quedar gravades simples anècdotes d’una vida sense luxes, però de bon record. La nostra edat ens permetia estar desconnectats de les situacions escabroses per les quals poguessin passar els nostres familiars, no hi ha res com la innocència per viure al marge del patiment. Teníem a cada menjada el plat a taula i convivíem envoltats de coses pràctiques, no sobrava res, però tampoc hi faltaven les coses bàsiques. Amb una austeritat establerta com una normalitat, la nostra infantesa va transcórrer sense escarafalls. I aquest poc de tot ens va permetre, sense adonar-nos, valorar tot el que ens envoltava i també tot allò que aconseguíem després de moltes peticions, algunes van quedar, per sempre més, apuntades en el llistat d’unes il•lusions que si mai es van poder portar a terme, tampoc van representar-nos cap trasbals. Tot el contrari.
Els nostres pares es van esforçar per a que aprenguéssim, deien, fins allà on ells no van poder arribar. Ja va dependre del nostre interès, de la nostra capacitat. Els de l’escola van ésser anys daurats, malgrat que la sensació fos tot el contrari. Volíem ser grans per deslliurar-nos de la fèrria disciplina dels mestres. I vatua Déu que ho varem aconseguir. Els uns van continuar en estudis superiors i els altres ens incorporàrem al món laboral sense més complicacions. Era la darrere època dels aprenents i ja a les vacances fèiem pràctiques pel dia de demà.
Entre aquests períodes d’evolució personal, accedíem a la complaença dels pares que un dia de festa ens premiaven amb una sortida a Barcelona, festa grossa. I anàvem, com a cosa extraordinària al “parque”. La visita al zoològic era èxit assegurat. Hi passàvem el dia i a l’hora de dinar sortien les truites que la mare havia preparat, truites fredes pel temps transcorregut. Però el viatge tenia un altre al•licient afegit, el tren. Encara aconseguírem aquells trens de màquina de vapor i vagons de fusta que se’ns representaven escenes del Far West. Era un viatge una mica llarg, ple d’emocions: els túnels, el soroll del comboi quan passava per damunt el pont que travessava el riu Llobregat. Quina sensació, la de veure el riu. Semblava qui sap que. I els esbufecs de la locomotora, amb insistents glops de fum negre, el seu sorollós xiulet que feia estremir. El pas per l’estació se Sants, amb aquelles rajoles blanques amb els laterals bisellats i que es trobava a l’exterior, Des d’allà fins a “l’apeaderu”. El tren enfonsat però a cel obert, des on guaitava la gent encuriosida per veure el pas del comboi . I d’aquí a l’estació de França, l’elegant estació. I allà mateix hi ha el parc.
Anar a Barcelona no freqüentejava, unes quantes vegades a l’any. Per raons de renovar la vestimenta, per anar al metge de la clínica o per lleure, entre altes, per visitar també el Tibidabo. El que més molestaven eren aquelles visites mèdiques, per anar a treure, en deien, els “carnots”. Una collonada, si no fos perquè desprès sempre queia alguna coseta com a premi: per haver-te portat bé. Hi tornàvem per tal de comprar l’abriguet, visitant cal Jorba, l’Águila i el Sepu... Motivava la il•lusió del viatge, perquè la compra de l’abric acabava sent un martiri, compensat amb un berenar al carrer Petritxol .
Eren els anys que vestíem la roba de cada dia i la de mudar, que ens havien ensenyat que la de vestir s’havia de treure només arribar a casa i deixar-la ben posada. Una i altra no es barrejaven i la contemplació del costum era estricta. I quan estrenàvem indumentària la primera visita era a casa els avis, abans que una inoportuna refregada pogués malmetre aquella impecabilitat i com a respecte als més grans de la família a qui se’ls reservava petits privilegis.
La majoria de les famílies no disposaven de telèfon a les seves cases. Els de la meva generació encara vam aconseguir que per telefonar havies d’indicar el número a l’operadora i esperar que ella hi connectés. Com que el llistat era reduït a voltes sols calia demanar a l’empleada pel nom de la casa i ja t’hi posava. Quan s’havia de parlar amb un abonat de Barcelona, se li demanava conferència i tot seguit el número. Varem conviure bastants anys amb aquest sistema, fins que es va automatitzar i ens van implantar uns telèfons negres amb una roda on uns forats coincidien amb els números i fent-la girar marcaves i establies comunicació.
Abans d’aquests canvis, els trens de carbó van ser substituïts pels moguts per electricitat. Els anomenàvem els trens elèctrics, va representar un gir a la rapidesa i a la comoditat. I les estacions continuaven sent una atracció, quan a la bonança les mares ens portaven a veure arribar i marxar trens i ens fascinava la tasca d’aquells fogoners, ennegrits per la matèria, que no paraven d’omplir de carbó aquella enrogida caldera que ens semblava la boca de l’infern.
Una generació, la nostra que va viure a cavall d’un progrés que anava transformant tota una societat. Privilegiats testimonis de la irrupció de noves tecnologies com la de la televisió amb blanc i negre. La nostre joventut feia preveure que encara veuríem coses més grans. Els nostres pares van poder comprar un cotxe, quan pels carrers no en circulaven i podíem jugar sense entrebancs. Va arribar el color, quan la joventut ja s’anava diluint en aquella bassa d’oli que va permetre lubricar els començaments de l’existència, sense gaires amargures, llevat de les desgràcies amb que a voltes la vida sacseja a les famílies. La gent tenia feina i havíem complert amb l’obligació de fer el Servei Militar. Aquest cúmul de circumstàncies i sobretot els anys acumulats, ens van elevar a la categoria d’homes i dones respectivament. Jugàvem ja en una altra categoria.
Casats i amb mainada, la generació assegurava el relleu, mentre el món es tornava més exigent. Reclama preparació i competivitat, al temps que la tecnologia avança i durant aquest període temps, en concret, dels cinquanta fins ara, el nostre entorn no el coneix ni la mare que el va parir. El poble de pescadors de camperols, d’artesans, ha crescut a cavall de les noves corrents urbanístiques, dels interessos dels especuladors, de les generositats dels bancs sotmesa a lletra petita, dels polítics que han jugat a visionaris i de tots els qui s’han vist en cor de remenar les cireres. Les conseqüències, maldecaps per nosaltres que havíem viscut tranquils els canvis, pels nostres fills que no troben feina i pels governs que dóna la sensació de no saber per on van.
Les avantatges, que Barcelona és la capital mundial de la telefonia mòbil. Un invent que ens permet portar el telèfon a la butxaca i enviar un “email”. I que podem pujar a un tren a l’estació desconeguda de Sants i presentar-nos a ciutats dispars en relativament poc temps. Qui ho ha vist i qui ho veu.
Vet aquí una generació, la meva, que ha conviscut amb els avanços, el progrés i els canvis més significatius d’una època. I, al final, la incògnita per saber com serà el demà.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de març del 2012 )

POST CARNAVAL

L’èxit de molts esdeveniments rau en la projecció que se’n fa i, per consegüent, per la resposta que s’aconsegueix. El nostre Carnaval es pot considerar un “èxit” entre cometes per un cúmul d’aspectes que no tots van en consonància amb l’autèntic sentit d’aquesta festa. Si ens dediquem a mesurar la part exitosa de cada apartat, sens dubte el protagonisme se l’emporta el treball del conjunt de totes les colles, els components de les quals dediquen moltes hores del seu lleure a preparar aquesta vistosa parafernàlia que surt al carrer les dues nits de les rues. Amb connotacions brasileres, res a veure amb el carnaval satíric i divertit, ofereixen un espectacle del qual són protagonistes la gent d’aquí. Un jovent alegre, divertit, creatiu, que aconsegueix atraure una gran multitud, però que, paradoxalment, a molts dels espectadors d’aquí ens pot semblar avorrit. Massa del mateix. Si més no me’n guardaré prou de restar mèrits a totes les propostes, de la versió plomera , que s’exhibeixen al carrer, a banda de les afortunades o desafortunades estètiques de pit i cul.
Després d’haver tancat el poble, durant molts anys, en els dies previs a la festa, a cal i canto, fent molt dificultosa la tasca dels qui treballem, aquest any ha estat una satisfacció poder comprovar que sols s’ha barrat el pas en els moments previs al pas de les rues. Malgrat que a certa hora de la nit, hagis de demanar permís per poder entrar al carrer per anar a casa. Fins el moment, tot sigui dit, no m’he trobat en cap impediment, els agents de l’ordre sempre m’han deixat passar. La mínima restricció circulatòria ha conferit al poble una sensació de normalitat, sobretot pels motius de treball esmentats i per a les persones les quals, degut a raons de mobilitat, els cal poder apropar-se a les seves cases amb qualsevol mena de vehicle. Ni que sigui per descarregar les garrafes d’aigua, o la compra del supermercat. Tinc constància que aquesta sensació de tancament, d’aïllament, els feia estar neguitosos, incòmodes, per no poder arribar en cotxe fins a la porta de casa. O si per raons d’un mal de ventre havien de córrer.
En quant a l’horari, segons la meva modesta opinió, un altre encert. Ben poques famílies i jo mateix, vam arribar veure mai per televisió tota una rua sencera. Acabava a les tantes, per la qual cosa, com que cada dia s’alternava el torn de sortida, una nit veiem una part i el dimarts l’altra que començava i acabava a la mateixa hora que las primera. Ha estat un plaer poder-ho seguir tot, amb un final de la desfilada pel Cap de la Vila sobre les 24 hores de la nit, que no és cap hora intempestiva.
Ha vingut gent, però no la invasió d’altres anys. Ho noto en el carrer de casa. En edicions d’anys anteriors, era un no parar de crits i soroll, sobre tot la nit de dimarts a dimecres. Ha hagut moviment, però ni molt menys com abans. El canvi d’horari no sé si haurà influït gaire, més aviat la crisi que també és un element dissuasiu. Sigui com sigui tot haurà influït a que el Carnaval no hagi estat tan conflictiu, malgrat les concebuts mastegots que on hi ha aglomeracions de gent sempre se’n escapa algun.
El pas dels anys és inexorable i a mesura que et fas gran els diferents aspectes de la vida es viuen des d’una perspectiva més còmode, és allò que diuen: “El meu mal no vol soroll”. I cercant la tranquil•litat molta gent de Sitges, durant aquests dies de gresca, marxen a llocs més tranquils, allunyats del “mundanal ruido” . Altres amb no tanta disponibilitat, clamen: “Ja voldria que hagués passat”. És un desig per tornar a la calma la qual on s’apercep en tots els seus encants és en la vesprada del dimecres de cendra, quan ja s’ha enterrat tot. Aquelles hores, d’aquella nit, em sembla que són, a nivell de carrer, les més silencioses de tot l’any. O potser es nota més la diferència, perquè les han precedit hores de molt soroll.
Crida també l’atenció la calma que plana en el carrer Sant Bonaventura, durant aquestes nits carnavalesques. Hom recorda aquells anys de la represa , on l’estretor del carrer havia de donar cabuda a la gran multitud de gent que s’hi aplegava per veure desfilar aquells imponents vestits, amb llargues cues que vestien uns personatges, ni carn ni peix, els quals, malgrat no es vulgui reconèixer, van contribuir a incentivar el nostre Carnaval. Molta gent venien més per veure aquesta moguda que altra cosa. Sortosament el temps també s’ha encarregat de posar cadascú al seu lloc i aquest carrer ha tornat pràcticament a la calma de quan predominaven els cellers. Serà que aquella que organitzaven la moguda també s’han fet grans i s’han instal•lat en la comoditat a la qual em referia.
El nostre Carnaval és de les tradicions la que potser més ha evolucionat. Si la comparem amb la dels nostres avis i pares, quan eren èpoques d’arrelament a les Societats i on, curiosament, el dia de Reis ja engegaven balls com a preludi del que havia de venir. I tot girava a l’entorn d’una acèrrima rivalitat entre les dues Societats que prenia forma en les anomenades comparses que fins i tot portaven en el màxim secret de com seria la vestimenta. Podem parlar d’un Carnaval competitiu, on s’erigia guanyadora la Societat que més parelles treia al carrer, això implicava treure del llit a endormiscats i joves comparsers, quan s’intuïa que el recompte anava ajustat.
I va arribar la nostra època , any de prohibicions. De carnavals restringits, però amb l’encant d’haver de disfressar-se assumint un risc, sobretot pels agosarats que ironitzaven fent servir una crítica ben dissimulada que passes el més inadvertida possible als ulls de l’autoritat competent. Han estat, pels qui agrada el carnaval del fardo, de la disfressa original i creativa, satírica, el Carnaval genuí, l’autèntic, l’irrepetible. Quan el poble era una gran família, on ens coneixíem tots, menys aquests dies que sota la pregunta clau: “Que me conoces? S’obrien els dubtes i les suposicions. Érem sols, com a molt venien gent de Ribes, pocs. Ens aplegàvem al Cap de la Vila que era el lloc on passaven tots i sense cap ordre establert anaven desfilant, sota les rialles, l’admiració i fins i tot l’obsessió per intentar esbrinar la identitat de qui ens havia assetjat amb la típica pregunta. Era, per tant, una Carnaval íntim, viscut a recer de les Societats, quan ja aquelles acèrrimes rivalitats anaven a la baixa, no obstant prevalia la complicitat per tal de poder aconseguir que les autoritats pertinents fessin la vista grossa i aconseguir una mica de màniga ampla. Com que la qüestió del “permís” sempre ballava damunt de la corda fluixa, la gent improvisava el vestit a l’últim moment, un homenatge a la creativitat. I així fins l’esplendor de l’anomenada represa i d’aquí al refinament generalitzat. Però també a la grollera i massiva irrupció del personal que quan perd el control amenaça amb un perill que fa estar amb l’ai al cor a tots els qui, en primer lloc, estimem la nostra integritat física i després que hem estat educats dintre un ordre i un respecte per les persones i les coses.
Hem passat un altre Carnaval i aquesta vegada hem salvat la bugada. Una festa que agrada però, des d’una altra vesant, fa respecte. Més d’un respira alleugerit. Falta saber si el grau de divertiment és rentable amb el de patiment. Bé, és com ballar damunt un sostre fals.
J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de març del 2012 )

FRESCOR DE QUARESMA

La Quaresma enceta un parèntesis de transició que va de la disbauxa carnavalesca a un recolliment emocional, el qual també ha anat perdent aquella intransigència i meticulositat que predominava, en quant al sever compliment, en els anys d’obediència. On més es notava era en la suspensió dels balls i altres gresques que no s’avenien amb el recolliment quaresmal. Aquest impàs era aprofitat per les orquestres per fer canvis dels seus components. Encara és ara que la temporada d’una formació musical s’estén de carnaval a carnaval i majoritàriament els músics ho respecten, en cas de voler marxar fan saber a la direcció que després de carnaval plegaran.
Pels components de les orquestres locals, aquells que es dedicaven a la música els diumenges i festius, quan tenien festa dels seus treballs, aquesta alliberació de l’obligació d’haver de formar també els diumenges a la tarda, aportava una gran dosis de sensibilitat familiar, perquè podien dedicar-se a una activitat tan simple com era sortir a passejar, amb la família, després de dinar. O si es creia oportú fer una sortida a Barcelona. Tinguis en compte que en aquell temps es treballava el dissabte tot el dia, per tant el diumenge era l’únic dia festa de la setmana i pel músic representava que havia d’estar pendent tot el dia, esperant l’hora del ball. Per a molts el costum havia arrelat amb tanta consideració que els primers diumenge trobaven a faltar el ball, havien perdut el costum de passejar, encara que sembli irrisori, no en sabien. Perquè aquesta formula tan casolana sorgeix de la tranquil•litat, el saber que no calen presses.
El bo que ha tingut la quaresma, i em perdonaran els doctors de l’església, si amb la meva predilecció devaluo l’autèntic significat, el que representa per la comunitat cristiana, quan conscientment cerco positivisme entre els fogons tradicionals. En els plats típics d’aquesta època que creients i altres que no ho han estat tant, preparen els ”platillos” de quaresma que, desenganyem-nos, aporten plaer al paladar, malgrat les abstinències, com ho és l’evitar menjar carn els divendres. Són requisits senzills, pensats per substituir les viandes prohibides. A les quals sols s’hi tenia dret si es pagava el que en deien la “bula” Amb el pagament el pecat semblava estar redimit. En el món sempre hi han hagut diferències.
La sípia ofegada parla per si sola, quan s’ha ofegat entre el suquet que l’ha cuit a la xup-xup i on el seu naufragi esdevé una delícia per a tots els sentits, mentre s’hi suca pa i s’enalteix una recepta tan simple com sublim del temps quaresmal. El xató condiciona el dijous gras i el dimecres de cendra i la seva salsa acarona, a parts iguales, la disbauxa i la serenor dels dies posteriors, quan tot torna a la normalitat i qualsevol dia pot ser bo per fer una xatonada. O també un arròs de bacallà i uns ous durs, amarats amb una salsa que s’acompanya amb pèsols i escarxofa... I per postra els bunyols de quaresma. Que no em diguin que la quaresma no té els seus encants, a banda del simbolisme de la penitència, la reflexió i l’acolliment que tan han de vitaminar els sentiments. No obstant la vida ha de tenir uns al•licients que mitiguin les penúries, dissortadament ara hi ha poca cosa que serveixi per restablir alegries, perquè la situació no és la més adient. Els nostres avis de trampejar temporals n’estaven avesats, d’aquí que amb un plat, com els que he apuntat, en feien festa i es congratulaven que la quaresma fos tan complaent amb les seves predileccions culinàries, encara que no poguessin anar a ballar a cor que vols. Fins que l’arengada cuita en el rostoll d’uns fogots de pi, en plena muntanya, el divendres Sant, era el preludi de la llibertat, em refereixo a l’alliberament de les prohibicions als balls de tarda i el poder menjar de tot. S’apropava el moment, també, de destapar les imatges dels Sants i amb el record recent de tants requisits quaresmals, més d’un es retrobaria amb la conclusió que diu: “Els Sants no mengen però donen de menjar”. Malgrat que el benefici santoral, en aquest cas, no s’ajustava a l’obra sinó al fet, perquè gràcies als preceptes implantats per l’església, més d’un treia el ventre de pena.
No obstant durant la Quaresma una fredor ambiental acompanya el seu transcórrer, la quietud de les nits, tan sols desbaratada pel remor dels assaigs dels cants de les Caramelles. Tot segueix un ordre amb la particularitat que al cap de les set setmanes, el temps, en la vesant meteorològica, aportarà més escalforeta per la seva irrupció en les beceroles d’una nova i complaent primavera..
Mentre les temperatures, a pesar que fresques, han assolit uns paràmetres que s’agraeixen, tot i la normalitat que, en articles anteriors, m’hi referia en quant a un fred que antigament s’assemblava al que feia en aquells hiverns, quan tampoc existien tants avanços per combatre’l. S’havia de recórrer a les estufes i a posar mantes i edredons als llits. Les estufes eren de llenya. El pare n’era un entusiasta, no va parar fins que es va fer amb una Salamandra de segona mà. Si no vaig mal fixat la va aconseguir a casa de la família Rocha que vivien a la platja de Sant Sebastià cantonada amb el carrer de l’escorxador, allà o en un dels veïns del mateix bloc. Els propietaris no la feien servir i els hi va proposar daurar uns detalls de l’habitació isabelina a canvi de l’estufa, ho van acceptar i un dia recordo que la vam anar a buscar amb una carretilla. L’home estava d’allò més feliç, la va restaurar, canviant les fines làmines d’amiant de la porta, a traves de les quals es podia observar el rostoll de l’interior sense que en sortís fum. En va restar enamorat per sempre més i en els diumenges d’hivern, nomes dinar, abans d’anar a fer de trompetista amb l’orquestra del Retiro, en aquells balls de tarda als quals em referia, ens afanyàvem per anar fins al bosc del mas d’en Liri, per fer-nos amb pinyes verdes, les quals oferien un gran i durador rostoll. Combinat amb carbó d’antracita d’un color plata.
Curiosament en aquells anys els carboners no eren de Sitges, el dos que hi havien estaven a la Vila per circumstàncies de la vida. En Guirro perquè havia perdut el cotxe de línia que enllaçava amb de Vilafranca, tafanejant pels voltants de can Perico li van oferir feina a can Fausto, el ferrer, i va acceptar. Desprès vindria el negoci del carbó i petroli, en la carboneria del carrer Parellades i posteriorment a les Cases Noves.
En Martínez que tenia la carboneria al final del carrer Jesús, venia a Sitges a fer la campanya d’estiu, amb un producte completament oposat a les finalitats del carbó, despatxava gelats a les ordres del popular “mantecauero” conegut pel “Ché”. De la mateixa manera que en Martínez van fer cap els germans Paredes, els quals per la seva peculiar manera d’anunciar la mercaderia: “Helaito”, se’ls hi va quedar per mot l’abreviatura de “Laito”, un dels germans va arribar a ésser guàrdia municipal de la Vila.
A les estufes de petroli les van succeir les de butà. De les bombones en tenia l’exclusiva aquí en Buixens del carrer Sant Francesc, amb la Pepita al capdavant de la botiga, ajudada per la Blanca Mirabent.
Eren anys de freds importants, de brasers cremant terregada, de tertúlia familiar a la vora del foc i de preceptes quaresmals. Rigorosos, però alhora complaents amb el paladar. Que és quan les penitències són de més bon suportar.
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de febrer del 2.012 )

CARNAVAL AMB POCA MÚSICA

El Carnaval s’ha fet gran i sembla ésser que fins i tot perillós, com ho demostra la implicació del propi Conseller de Governació que es desplaça a la Vila per tractar i lligar els aspectes més puntuals de la seguretat. De sempre a les autoritats competents el tema els ha mantingut amatents de qualsevol incident que pugui malbaratar l’ordre. Sobretot en els anys de prohibició, una responsabilitat pels alcaldes de torn que sortien com avaladors d’aquelles anomenades “Fiestas de Invierno” un anunciat que servia per a disfressar, i mai millor dit, la realitat de la festa . Que comptava també amb la justa permissivitat dels cossos de seguretat d’aquella època.
No obstant un gruix important de les manifestacions carnavalesques, tenien el seu desenvolupaven festiu dintre les respectives societats, les quals organitzaven lluïts balls. Sobretot el dilluns quan tenia lloc el “Panaché” al Retiro i el sopar a l’americana en el Prado. Els dos actes s’havien convertit en un referent del carnaval sitgetà, on els assistents es mudaven i ballaven fins ben entrada la matinada, ho amenitzaven les millors orquestres del moment. I la concurrència era massiva en els dos locals. Era, junt amb els anomenats balls de Societat, un dels actes més esperat i més celebrat en la vida sitgetana, perquè s’implicaven molts sitgetans i sitgetanes d’aquells anys, fins el punt que el dilluns de carnaval guardava les essències de la complicitat, ben mirat, amb una competència on l’elegància, la coqueteria, aportava a les sales de ball una vistositat i una categoria que implicava al bo i millor dels pradistes i retiristes, amb els seus respectius presidents i les juntes al capdavant i amb el gruix dels socis, majoritàriament gent senzilla si més no lliurats a les societats per les quals simpatitzaven, fins l’extrem de rivalitzar amb cos i ànima.
Si haguéssim de concretar posicions, podríem parlar dels anys daurats d’aquests locals. Els quals, també sigui dit, mai van nedar en l’abundància, sempre han tingut de trampejar vents adversos, però quan aquests han estat favorables, com totes les empreses, han coincidit amb temporades bones. Però un dels factors que més ha prevalgut ha estat la lleialtat de la seva massa social. La gent era addicta a una de les dues, ja ho mamaven des de ben jovenets i la mamella els enlluernava i mai més s’hi desenganxaven. Aquesta fidelitat es feia palesa en tots els actes que organitzaven i ja no parlem dels balls. Perquè a la gent els hi agradava ballar i n’havien assolit un bon domini . I per a satisfer predileccions existien una mena de carnets de ball, els quals els balladors s’havien d’afanyar a emplenar i aquesta selecció implicava haver d’afinar i assegurar un ball concret. Sabedors de la noia que millor ballava tal o qual moviment, abans de començar es dirigien a ella per sol•licitar-li l’honor de formar parella en aquella peça en concret, si acceptava ho anotaven en la cartolina fins a completar-la. Era un compromís que es respectava i d’aquesta manera els balladors/es tenien garantida l’elegància i les bones formes dels moviments, l’èxit estava assegurat i les seves evolucions es feien mirar. No els calia haver anat a aprendre a escoles de ball, dubto que existissin, l’aprenentatge es feia de ben jovenets a darrera les llotges, fins que l’atreviment els portava a trepitjar la pista que es trobava sota vigilància dels respectius i eficients empleats. Poder burlar, ni que fos per poc temps, la seva fèrria disciplina, era el premi a la perseverança, al seu atreviment el qual, al cap d’uns quants anys més, s’havia d’emprar per a tal de que la mare de la noia a qui es demanava per sortir a ballar, li donés el consentiment a través d’un dissimulat senyal que transmetia i la balladora sabia interpretar.
Amb els detalls que anaven associats les ballarugues m’he apartat de les músiques del carnaval. Una de molt repetitiva s’escolta a la veïna població de Vilanova, em refereixo al pasdoble militar El Turuta, compost a l’any 1926 per Roman de San José. Es pot dir que és l’himne de les Comparses i per tant es repeteix infinitat de vegades en aquesta manifestació comparsera del diumenge de carnaval. A Sitges també s’ha interpretat en les rues, no obstant abans que aquestes es decantessin per una versió més apropada al carnaval brasiler. Foren en els anys de la represa, recent instaurada la democràcia, el 1976, quan el carnaval, d’una manera més organitzada, va tornar a sortir al carrer. Enrere quedaven els anys en què les disfresses anaven per lliure, els anomenats “fardos” els quals, a pesar de tot el que s’ha vist, encarnaven l’autenticitat, el carnaval genuí, el de la sàtira i el del poc refinament. Aquest campi qui pugui no s’acompanyava de cap música, era silenciós si el comparem amb el d’ara.
Aquest nou ressorgir va estar amenitzat pels músics locals, després s’hi afegiren xarangues vingudes de terres navarreses i fins i tot d’una banda de l’estranger, eren els temps daurats que no venia de cinc: Ai! Maties te’ls haguessis guardat quan els tenies. Amb tot, aquests grups de músics quedaren curts per a tant exhibicionisme, es va haver de recórrer a la música enllaunada i el so es va amplificar al màxim suportable, era el final de l’acompanyament musical per part dels músics.
Al mateix temps que també desapareixien dels escenaris de les Societats, aquelles formacions orquestrals de gran renom les quals, conjuntament amb les orquestres locals de la Mozart i els Iberos del Jazz, es van alternar en la programació carnavalesca i sobretot en la nit del dilluns que era una data molt significativa en el calendari de les societats i en els de les formacions musicals. Aquesta decadència desllueix la programació dels respectius locals, quan sols anuncien música de disc i s’ha acabat. Una modalitat que es va imposant i això repercuteix en el bon funcionament de les orquestres, on els seus components, sobretot els qui viuen professionalment de la música, pateixen les conseqüències també de la falta de feina i no només això, sinó que quan fan una actuació tarden mesos en cobrar. De tots és coneguda aquella expressió que diu: “músic pagat fa mal so”. Seria en els anys de bonança, però ara, després de tants mesos vista, ningú recorda ni la música que va sonar. Sols la tenen present aquells que encara no han cobrat.
Totes aquestes músiques carnavalesques estaven dirigides als més grans dels simpatitzants de les societats, per als més petits el seu moment era el del ball infantil. Per unes hores podien fer de les seves a la pista gran, sense temor a les incriminacions dels empleats. Al Retiro, que és on més freqüentava per lligams familiars, la cloenda del ball infantil el posava una escena amb connotacions surrealistes, es tractava de la gran moguda de les butaques que s’alineaven al contorn de la sala, per tal de posar-les en posició de cara a la pantalla i poder delectar-nos amb una sessió de cinema còmic que era el súmmum del divertiment.
Un protagonista excepcional de la nit del dilluns de Carnaval era en Jànio Marti i la seva orquestra, que va amenitzar durant molts anys aquest ball del Retiro. El seu repertori va permetre gaudir de moments excepcionals entre la gent retirista. El seu record estarà present ara i sempre, sobretot quan torna el Carnaval i ho fa amb poca música i molt soroll.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de febrer del 2012 )

EL FRED D'ABANS

Avui la meteorologia està tan a l’abast de les persones que permet preveure com serà la situació amb una certa antelació. Aquest diguem-ne control, fa possible informar i per consegüent prevenir les conseqüències d’un aire fred d’origen siberià. Els experts han estudiat, des de fa anys, els fenòmens que originen els canvis de temps i les conclusions ha que han arribat es fan paleses en els seus pronòstics , primer d’un dia per l’altre i ara amb uns quants d’antelació. La sofisticació, els mitjans, han aconseguit un elevat grau de perfecció i això fa molt més fiable aquestes previsions. Recordo que quan van començar a sortir els anomenats homes del temps a la televisió, els quals fins i tot van assolir molta popularitat, les seves conclusions moltes vegades no s’avenien amb la realitat, si certificaven que l’endemà plouria, feia sol i a l’inrevés. També l’encertaven, és clar, no obstant no eren massa de fiar. En l’actualitat el marge d’error és molt ajustat i per tant els seus criteris són molt fidedignes.
Sense tanta sofisticada predicció, la nostra gent, pagesos i pescadors, es guiaven per una intuïció producte de l’experiència. Com per la direcció dels vents, pels canvis de la lluna. I la gran majoria per detalls molt simples, com el mal que de sobta atacava alguna part de l’esquelet. Fins i tot els ulls de poll aconseguien equiparar-se amb els baròmetres: Plaurà, vaticinava algú, amb la següent conclusió: em fa mal l’ull de poll. I sobretot amb els canvis de temps es ressenten els qui pateixen mal als ossos o han estat remenats per alguna intervenció quirúrgica .
Depèn del lloc on es viu aquí a Sitges, el so de les campanes també són un avis. Em refereixo al toc de les hores del rellotge de l’església, aquells que ens trobem una mica allunyats del campanar, per norma no escoltem els tocs, quan de sobte hi ha un dia que s’apercep, assumim que bufa el Llevant. Aquesta puntual circumstància fa preveure que plourà, perquè aquest vent fa canviar el temps i porta aigua. Són conclusions casolanes que han permès vaticinar un pronòstic de molt d’estar per casa. Antigament diuen que per la nit, el sereno s’encarregava d’anunciar, de viva veu, les hores i acompanyava la informació amb la situació meteorològica del moment. Aquesta predicció resultava de molta utilitat pels pescadors, els quals havien d’incorporar-se a la barca en plena nit i des del llit s’assabentaven de la situació.
Dintre la intimitat de les cases tots eren conscients que de l’hivern no se’n podia esperar res de bo. Feia fred i ja començava a refrescar a l’octubre i per Tot Sants: capes i mocadors grans. I per la fira de Vilanova, fred quasi rigorós. Entre aquestes fredors la mainada anàvem a escola amb tota normalitat, els vailets amb pantalons curts, els llargs eren reservats per una edat que representava el canvi a més adolescent i això es respectava. Vull dir que si els marrecs vestíem amb pantalon curt, les mosses ho feien amb faldilles que no abandonarien mai més, perquè veure una dona vestida amb pantalons era interpretat com una extravagància. Es deia que a les cases els pantalons els portaven els homes, com a signe d’autoritat, ara aquesta conclusió fins i tot es podria interpretar de masclista. Llevat excepcions, perquè també es canviaven les tornes, malgrat que no es notés amb la vestimenta. I és que la història particular de les cases ens trobem amb dones, en deien: “de armas tomar”. Amb mèrits, doncs, portar els pantalons. La resta ho aportava les circumstàncies i les havien de trampejar.
Durant els hiverns gelava durant molts dies, aquest fet es centrava dintre una normalitat absoluta , pròpia d’aquesta estació de l’any. La solució passava per abrigar-nos més i arribaven a l’escola que sols quedaven els ulls al descobert. M’ho recordava l’altre dia en Trino Carbonell, que la distracció consistia en trepitjar els dolls d’aigua estancada per tal de trencar la capa de gel. Aquests gelades, formaven part de la normalitat hivernal. Feia fred, era el que tocava. Les dones ho patien amb els dolorosos penellons, degut al contacte de les mans amb l’aigua freda, gelada. Per a moltes d’elles era un calvari perquè se’ls hi encetaven els dits hi patien molt. La mainada, amb menys escala, també ho reflectíem , s’acostumaven a fer presents en el contorn exterior de les orelles i ens produïen molta picor.
La gent sabia d’aquestes incongruències que es repetien cada any i excepcionalment, com va passar durant el Nadal del 1962, una nevada emblanquinava el paisatge. Aquella va capgirar la normalitat del nostre contorn. Desconec si la gent estava ben informada, pel servei meteorològic, del que s’aveïnava. Recordo que durant el matí de la vigília va nevar una mica i cap a la tarda fins i tot es va veure una ullada de sol. La sorpresa va ser quan ens varem llevar el dia de Nadal i la neu ho cobria tot amb un bon gruix que es va anar ampliant durant tot el dia. No es va produir cap col•lapse perquè tot estava intransitable i tampoc hi havia escola per les vacances, hi estic convençut que no es va culpar al govern, l’únic que hi havia per damunt dels ajuntaments i les diputacions, d’aquella excepcionalitat, per no haver-ho informat abans i prendre les precaucions necessàries. El sentit comú de les famílies era suficient per vetllar per a que els seus terrats no cedissin al pes de la neu, treien amb pales aquella blancor que, gelada, i al no estar preparats les soleres per a que la neu caigués pel seu propi pes, l’havien d’abocar al mig del carrer. Després va tocar netejar, cadascú, les seves portalades i tot va quedar com una bonica anècdota que va engalanar aquell Nadal i el dia de Sant Esteve quan, amb un sol lluminós, la gent va sortir al carrer per gaudir del paisatge i fer fotografies.
La veritat és que tampoc transitaven tants cotxes com ara i potser la gent estava més acostumada a reaccionar davant les inclemències pròpies de l’estació. Fins el punt que ningú els havia d’avisar del que tenien de fer. No calien tancar escoles, cada família tenia el suficient criteri per saber com calia actuar en cas de mal temps. Que jo sàpiga, mai vaig deixar d’assistir a escola per culpa d’aquestes circumstàncies, plogués o fes molt fred, no era excusa per quedar-se a casa. Ni amb amenaça de nevada si n’hi va haver. No existia la predicció a tan llarg termini i l’únic indicador, fiable, consistia cada matí en aixecar la persiana de corda, mirar al cel i obrir el porticó, n’hi havia prou per saber si ens havien de posar botes d’aigua, o abrigar-nos més. Si el fred, les inclemències del temps, haguessin acollonit a les nostres mares i a més el govern hagués pres la decisió de tancar les escoles, avui encara viuríem mirant el cel i les estrelles, pendents de les nuvolades i les postes de sol. Ara el criteri el deixem per a les persones aciençades que es guien per sofisticats aparells i quan preveuen que farà el fred que havia fet anys enrere, ens informen com una gran excepcionalitat i el govern de torn pensa pel bé de les famílies i prenen precaucions no fos cas que els sacsegin amb crítiques punyents.
Durant aquells anys ho pregonaven els malintencionats de l’època, quan manifestaven: “en Espanya reina un frío general”. Per tant, a l’hivern, eren dues les fredors que s’havien de suportar. Hi estàvem avesats i, mai millor dit, ni fred ni calor.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de febrer del 2012 )

EL SAJÍ

Els ingredients culinaris són molts i variats, la gran majoria d’ells han tingut continuïtat entre els actuals, altres, com el sagí, han passat una mica a engrossir l’historial culinari de les receptes de les nostres àvies. Aquest greix més aviat extret del porc, s’ha fet servir per donar gust a l’escudella. N’és suficient un trosset petit per a contribuir, amb la resta d’ingredients, a delectar el paladar amb el sabor característic que ofereix un bon caldo. Atenent que som en temps de sopetes i altres condiments que estan pensats per aportar certa escalfor a les interioritats desvalgudes quan el fred s’acusa., hi ha per norma fer bullir l’olla i una vegada el s’aconsegueix extreure les essències de tot el que s’ha posat, es separa el bullit del caldo aconseguit. Que en temps hivernal és una menjada excel•lent i les dues coses, tant el bullit com la sopa, competeixen per trobar l’equilibri just que ens és difícil per decantar-nos per un més que per l’altre.
El sagí es podia comprar en establiments especialitats en llars, cansalades i altres elements i menudeses provinents del porc. No és que se’n hagi perdut la mena, perquè encara existeixen establiments que en posen a la venda, però pocs. Es presentava enrotllat i lligat amb un cordill, a mena de tall rodó. Sempre s’ha comprat en petites porcions, degut que amb poca quantitat s’aconsegueix el toc de la gràcia desitjat. Però la cuina moderna ha experimentat un seguit de transformacions i, amb elles, bastants ingredients han quedat quasi en l’oblit. El sagí no ha estat una excepció i d’això de ben segur em donaran la raó les mestresses de casa que fa anys que remenen cassoles i saben, millor que ningú, dels secrets que aporten un gust bo a tot el que cuinen. Secrets i receptes extretes de les experiències de les seves mares, les nostres àvies, que abocaven al caldo i altres condiments, a més del seu saber, la matèria que calia per a que el resultat fos d’allò més satisfactori i suculent.
A elles no els vindrà de nou que els hi surti amb el sagí com a tema principal del condiment de l’article d’avui, avesades com estan a trafegar per entre fogons i en les cases que disposaven de llar de foc, tenien per costum posar l’olla al foc, damunt d’aquells tres peus i que s’anés coent amb el rostoll de la llenya, de les brases enrogides amb un vermell morat.
Com tampoc s’estranyaran que els parli del pedrer, que són vísceres situades en l’esòfag de les aus, els més preuats, també per fer un bon caldo, són els pedrers de pollastre. La bullició els enfortia i tenien gust de carn, molt apreciats en el moments de retirar tots els ingredients, igual que el fetge. Com acostumava a agradar a tothom, en compraven més perquè també hi havia qui no els volia. M’hi refereixo en passat perquè si no vaig mal fixat els pollastres, ànecs ... que es posen a la venda, plomats i a punt de condimentar, els hi han retirat els pedrers, els fetges, perquè la seva venda sembla ésser que esta restringida. La reglamentació sanitària no ho permet. Les menudeses són elements grans, malgrat les seves reduïdes dimensions, vull dir amb això que aporten valuós condiment i són apreciats pel paladar, acostumat a detalls simples però gustosos.
Deixem el mes de gener que ha estat generós en caldos i escudelles, sobretot al començament que veníem avalats per calderades tradicionals, com la sopa de galets del dia de Nadal amb el concebut bullit i carn d’olla i de portentoses carcanades que van acabar a dintre de l’olla per d’extreure’ls-hi tota la substància. Durant aquest inici d’any han ressorgit les calçotades , les quals tenen l’epicentre en terres tarragonines. Són menjades simples degut a la matèria prima, perquè les cebes tendres no tenen cap secret, ni poden fer gala d’ésser un element copiós de contingut. Aconsegueix, però, satisfer el paladar la salsa romesco amb la qual s’acompanyen. La combinació és excel•lent i convida a menjar-ne fins a no poder més, ja que embafa més la susdita salsa que el propi calçot que és d’una suavitat molt digerible.
Són els costums, les tradicions que han arrelat i han motivat l’entusiasme de la gent per determinades menjades. Amb aquesta excusa, la de fer una bona calçotada, la província de Tarragona es veu molt concorreguda de visitants que s’hi apropen per menjar el singular calçot. Mai com ara , des de ja fa uns anys, la cuina tradicional, les menjades típiques de cada indret, han posat en moviment tanta personal. Sempre havien estat menjades assaborides en la intimitat de les famílies, quan la qüestió ha transcendit fora de la demarcació familiar, ha esdevingut l’especialització de cada indret, de cada regió. I això té ganxo, produeix curiositat i, en definitiva, ganes de provar. I aquesta provatura acaba consolidant-se i es repeteix l’experiència, perquè el paladar té bona predisposició per retenir els gustets que li produeixen sensacions d’exquisidesa.
Al apropar-nos al carnaval, el xató desperta la passió, el deliri per tornar a degustar suculentes xatonades. Tampoc el sagí n’és un ingredient, malgrat que la grassa es concentra, aquesta vegada, en la botifarra blanca, imprescindible com a component de la truita que porta el seu nom i que s’escau com a segon plat de la menjada de xató. Així com els calçots tenen denominació d’origen per l’entorn del Baix Camp, el xató té el seu centre neuràlgic en el nostre litoral. No obstant la seva popularitat ha desbordat els límits geogràfics on s’assenten , fins el punt que arreu del territori nostrat podem veure’ns sorpresos per l’anunci de les dues especialitats. Altra cosa serà el bon condiment de les dues salses, les quals guarden moltes afinitats, que són la gràcia i la base pel resultat final.
Desconec si la cuina dels grans mestres actuals, aquests que atresoren determinat nombre d’estrelles, el protagonista de l’encapçalament té cabuda, ni que sigui en una proporció petita, en els sofisticats condiments que preparen per tal de mantenir-se en el candeler de la fama. Els sabors que innoven diuen que han refinat el paladar de tal manera que s’ha tornat més imaginatiu que jutge de les menjades de sempre.
Vivim en l’època de la sofisticació, el que no vol dir que això sigui més bo que allò, referint-nos a temes gastronòmics, succeeix que la normalitat molt sovint cansa i es tendeix a buscar nous plaers culinaris. Unes vegades l’encertarem i altres l’elecció no s’adaptarà a la simplicitat del nostre paladar. Una incògnita que forma part del contingut de les exquisideses les quals, per la seva complexitat, no seran sempre del nostre gust. Forma part de la curiositat.
Si més no quan les tradicions marquen les seves pautes, tornem als plats de sempre; l’escudella, els calçots, el xató..., convençuts que no fracassarem. I els petits detalls, com el sagí, les salses, retornen al seu protagonisme, amb la garantia que no defraudaran .
Avui m’he referit a un ingredient que tendeix a desaparèixer. Com també aquella elocució que s’emprava per descriure un lloc amb una certa brutícia, es comentava: “hi ha més merda que sagí”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de febrer 2012 )