L’èxit de molts esdeveniments rau en la projecció que se’n fa i, per consegüent, per la resposta que s’aconsegueix. El nostre Carnaval es pot considerar un “èxit” entre cometes per un cúmul d’aspectes que no tots van en consonància amb l’autèntic sentit d’aquesta festa. Si ens dediquem a mesurar la part exitosa de cada apartat, sens dubte el protagonisme se l’emporta el treball del conjunt de totes les colles, els components de les quals dediquen moltes hores del seu lleure a preparar aquesta vistosa parafernàlia que surt al carrer les dues nits de les rues. Amb connotacions brasileres, res a veure amb el carnaval satíric i divertit, ofereixen un espectacle del qual són protagonistes la gent d’aquí. Un jovent alegre, divertit, creatiu, que aconsegueix atraure una gran multitud, però que, paradoxalment, a molts dels espectadors d’aquí ens pot semblar avorrit. Massa del mateix. Si més no me’n guardaré prou de restar mèrits a totes les propostes, de la versió plomera , que s’exhibeixen al carrer, a banda de les afortunades o desafortunades estètiques de pit i cul.
Després d’haver tancat el poble, durant molts anys, en els dies previs a la festa, a cal i canto, fent molt dificultosa la tasca dels qui treballem, aquest any ha estat una satisfacció poder comprovar que sols s’ha barrat el pas en els moments previs al pas de les rues. Malgrat que a certa hora de la nit, hagis de demanar permís per poder entrar al carrer per anar a casa. Fins el moment, tot sigui dit, no m’he trobat en cap impediment, els agents de l’ordre sempre m’han deixat passar. La mínima restricció circulatòria ha conferit al poble una sensació de normalitat, sobretot pels motius de treball esmentats i per a les persones les quals, degut a raons de mobilitat, els cal poder apropar-se a les seves cases amb qualsevol mena de vehicle. Ni que sigui per descarregar les garrafes d’aigua, o la compra del supermercat. Tinc constància que aquesta sensació de tancament, d’aïllament, els feia estar neguitosos, incòmodes, per no poder arribar en cotxe fins a la porta de casa. O si per raons d’un mal de ventre havien de córrer.
En quant a l’horari, segons la meva modesta opinió, un altre encert. Ben poques famílies i jo mateix, vam arribar veure mai per televisió tota una rua sencera. Acabava a les tantes, per la qual cosa, com que cada dia s’alternava el torn de sortida, una nit veiem una part i el dimarts l’altra que començava i acabava a la mateixa hora que las primera. Ha estat un plaer poder-ho seguir tot, amb un final de la desfilada pel Cap de la Vila sobre les 24 hores de la nit, que no és cap hora intempestiva.
Ha vingut gent, però no la invasió d’altres anys. Ho noto en el carrer de casa. En edicions d’anys anteriors, era un no parar de crits i soroll, sobre tot la nit de dimarts a dimecres. Ha hagut moviment, però ni molt menys com abans. El canvi d’horari no sé si haurà influït gaire, més aviat la crisi que també és un element dissuasiu. Sigui com sigui tot haurà influït a que el Carnaval no hagi estat tan conflictiu, malgrat les concebuts mastegots que on hi ha aglomeracions de gent sempre se’n escapa algun.
El pas dels anys és inexorable i a mesura que et fas gran els diferents aspectes de la vida es viuen des d’una perspectiva més còmode, és allò que diuen: “El meu mal no vol soroll”. I cercant la tranquil•litat molta gent de Sitges, durant aquests dies de gresca, marxen a llocs més tranquils, allunyats del “mundanal ruido” . Altres amb no tanta disponibilitat, clamen: “Ja voldria que hagués passat”. És un desig per tornar a la calma la qual on s’apercep en tots els seus encants és en la vesprada del dimecres de cendra, quan ja s’ha enterrat tot. Aquelles hores, d’aquella nit, em sembla que són, a nivell de carrer, les més silencioses de tot l’any. O potser es nota més la diferència, perquè les han precedit hores de molt soroll.
Crida també l’atenció la calma que plana en el carrer Sant Bonaventura, durant aquestes nits carnavalesques. Hom recorda aquells anys de la represa , on l’estretor del carrer havia de donar cabuda a la gran multitud de gent que s’hi aplegava per veure desfilar aquells imponents vestits, amb llargues cues que vestien uns personatges, ni carn ni peix, els quals, malgrat no es vulgui reconèixer, van contribuir a incentivar el nostre Carnaval. Molta gent venien més per veure aquesta moguda que altra cosa. Sortosament el temps també s’ha encarregat de posar cadascú al seu lloc i aquest carrer ha tornat pràcticament a la calma de quan predominaven els cellers. Serà que aquella que organitzaven la moguda també s’han fet grans i s’han instal•lat en la comoditat a la qual em referia.
El nostre Carnaval és de les tradicions la que potser més ha evolucionat. Si la comparem amb la dels nostres avis i pares, quan eren èpoques d’arrelament a les Societats i on, curiosament, el dia de Reis ja engegaven balls com a preludi del que havia de venir. I tot girava a l’entorn d’una acèrrima rivalitat entre les dues Societats que prenia forma en les anomenades comparses que fins i tot portaven en el màxim secret de com seria la vestimenta. Podem parlar d’un Carnaval competitiu, on s’erigia guanyadora la Societat que més parelles treia al carrer, això implicava treure del llit a endormiscats i joves comparsers, quan s’intuïa que el recompte anava ajustat.
I va arribar la nostra època , any de prohibicions. De carnavals restringits, però amb l’encant d’haver de disfressar-se assumint un risc, sobretot pels agosarats que ironitzaven fent servir una crítica ben dissimulada que passes el més inadvertida possible als ulls de l’autoritat competent. Han estat, pels qui agrada el carnaval del fardo, de la disfressa original i creativa, satírica, el Carnaval genuí, l’autèntic, l’irrepetible. Quan el poble era una gran família, on ens coneixíem tots, menys aquests dies que sota la pregunta clau: “Que me conoces? S’obrien els dubtes i les suposicions. Érem sols, com a molt venien gent de Ribes, pocs. Ens aplegàvem al Cap de la Vila que era el lloc on passaven tots i sense cap ordre establert anaven desfilant, sota les rialles, l’admiració i fins i tot l’obsessió per intentar esbrinar la identitat de qui ens havia assetjat amb la típica pregunta. Era, per tant, una Carnaval íntim, viscut a recer de les Societats, quan ja aquelles acèrrimes rivalitats anaven a la baixa, no obstant prevalia la complicitat per tal de poder aconseguir que les autoritats pertinents fessin la vista grossa i aconseguir una mica de màniga ampla. Com que la qüestió del “permís” sempre ballava damunt de la corda fluixa, la gent improvisava el vestit a l’últim moment, un homenatge a la creativitat. I així fins l’esplendor de l’anomenada represa i d’aquí al refinament generalitzat. Però també a la grollera i massiva irrupció del personal que quan perd el control amenaça amb un perill que fa estar amb l’ai al cor a tots els qui, en primer lloc, estimem la nostra integritat física i després que hem estat educats dintre un ordre i un respecte per les persones i les coses.
Hem passat un altre Carnaval i aquesta vegada hem salvat la bugada. Una festa que agrada però, des d’una altra vesant, fa respecte. Més d’un respira alleugerit. Falta saber si el grau de divertiment és rentable amb el de patiment. Bé, és com ballar damunt un sostre fals.
J.Y.M.
Després d’haver tancat el poble, durant molts anys, en els dies previs a la festa, a cal i canto, fent molt dificultosa la tasca dels qui treballem, aquest any ha estat una satisfacció poder comprovar que sols s’ha barrat el pas en els moments previs al pas de les rues. Malgrat que a certa hora de la nit, hagis de demanar permís per poder entrar al carrer per anar a casa. Fins el moment, tot sigui dit, no m’he trobat en cap impediment, els agents de l’ordre sempre m’han deixat passar. La mínima restricció circulatòria ha conferit al poble una sensació de normalitat, sobretot pels motius de treball esmentats i per a les persones les quals, degut a raons de mobilitat, els cal poder apropar-se a les seves cases amb qualsevol mena de vehicle. Ni que sigui per descarregar les garrafes d’aigua, o la compra del supermercat. Tinc constància que aquesta sensació de tancament, d’aïllament, els feia estar neguitosos, incòmodes, per no poder arribar en cotxe fins a la porta de casa. O si per raons d’un mal de ventre havien de córrer.
En quant a l’horari, segons la meva modesta opinió, un altre encert. Ben poques famílies i jo mateix, vam arribar veure mai per televisió tota una rua sencera. Acabava a les tantes, per la qual cosa, com que cada dia s’alternava el torn de sortida, una nit veiem una part i el dimarts l’altra que començava i acabava a la mateixa hora que las primera. Ha estat un plaer poder-ho seguir tot, amb un final de la desfilada pel Cap de la Vila sobre les 24 hores de la nit, que no és cap hora intempestiva.
Ha vingut gent, però no la invasió d’altres anys. Ho noto en el carrer de casa. En edicions d’anys anteriors, era un no parar de crits i soroll, sobre tot la nit de dimarts a dimecres. Ha hagut moviment, però ni molt menys com abans. El canvi d’horari no sé si haurà influït gaire, més aviat la crisi que també és un element dissuasiu. Sigui com sigui tot haurà influït a que el Carnaval no hagi estat tan conflictiu, malgrat les concebuts mastegots que on hi ha aglomeracions de gent sempre se’n escapa algun.
El pas dels anys és inexorable i a mesura que et fas gran els diferents aspectes de la vida es viuen des d’una perspectiva més còmode, és allò que diuen: “El meu mal no vol soroll”. I cercant la tranquil•litat molta gent de Sitges, durant aquests dies de gresca, marxen a llocs més tranquils, allunyats del “mundanal ruido” . Altres amb no tanta disponibilitat, clamen: “Ja voldria que hagués passat”. És un desig per tornar a la calma la qual on s’apercep en tots els seus encants és en la vesprada del dimecres de cendra, quan ja s’ha enterrat tot. Aquelles hores, d’aquella nit, em sembla que són, a nivell de carrer, les més silencioses de tot l’any. O potser es nota més la diferència, perquè les han precedit hores de molt soroll.
Crida també l’atenció la calma que plana en el carrer Sant Bonaventura, durant aquestes nits carnavalesques. Hom recorda aquells anys de la represa , on l’estretor del carrer havia de donar cabuda a la gran multitud de gent que s’hi aplegava per veure desfilar aquells imponents vestits, amb llargues cues que vestien uns personatges, ni carn ni peix, els quals, malgrat no es vulgui reconèixer, van contribuir a incentivar el nostre Carnaval. Molta gent venien més per veure aquesta moguda que altra cosa. Sortosament el temps també s’ha encarregat de posar cadascú al seu lloc i aquest carrer ha tornat pràcticament a la calma de quan predominaven els cellers. Serà que aquella que organitzaven la moguda també s’han fet grans i s’han instal•lat en la comoditat a la qual em referia.
El nostre Carnaval és de les tradicions la que potser més ha evolucionat. Si la comparem amb la dels nostres avis i pares, quan eren èpoques d’arrelament a les Societats i on, curiosament, el dia de Reis ja engegaven balls com a preludi del que havia de venir. I tot girava a l’entorn d’una acèrrima rivalitat entre les dues Societats que prenia forma en les anomenades comparses que fins i tot portaven en el màxim secret de com seria la vestimenta. Podem parlar d’un Carnaval competitiu, on s’erigia guanyadora la Societat que més parelles treia al carrer, això implicava treure del llit a endormiscats i joves comparsers, quan s’intuïa que el recompte anava ajustat.
I va arribar la nostra època , any de prohibicions. De carnavals restringits, però amb l’encant d’haver de disfressar-se assumint un risc, sobretot pels agosarats que ironitzaven fent servir una crítica ben dissimulada que passes el més inadvertida possible als ulls de l’autoritat competent. Han estat, pels qui agrada el carnaval del fardo, de la disfressa original i creativa, satírica, el Carnaval genuí, l’autèntic, l’irrepetible. Quan el poble era una gran família, on ens coneixíem tots, menys aquests dies que sota la pregunta clau: “Que me conoces? S’obrien els dubtes i les suposicions. Érem sols, com a molt venien gent de Ribes, pocs. Ens aplegàvem al Cap de la Vila que era el lloc on passaven tots i sense cap ordre establert anaven desfilant, sota les rialles, l’admiració i fins i tot l’obsessió per intentar esbrinar la identitat de qui ens havia assetjat amb la típica pregunta. Era, per tant, una Carnaval íntim, viscut a recer de les Societats, quan ja aquelles acèrrimes rivalitats anaven a la baixa, no obstant prevalia la complicitat per tal de poder aconseguir que les autoritats pertinents fessin la vista grossa i aconseguir una mica de màniga ampla. Com que la qüestió del “permís” sempre ballava damunt de la corda fluixa, la gent improvisava el vestit a l’últim moment, un homenatge a la creativitat. I així fins l’esplendor de l’anomenada represa i d’aquí al refinament generalitzat. Però també a la grollera i massiva irrupció del personal que quan perd el control amenaça amb un perill que fa estar amb l’ai al cor a tots els qui, en primer lloc, estimem la nostra integritat física i després que hem estat educats dintre un ordre i un respecte per les persones i les coses.
Hem passat un altre Carnaval i aquesta vegada hem salvat la bugada. Una festa que agrada però, des d’una altra vesant, fa respecte. Més d’un respira alleugerit. Falta saber si el grau de divertiment és rentable amb el de patiment. Bé, és com ballar damunt un sostre fals.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de març del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada