LES MÚSIQUES DE LA VILA

El món de la música i els músics en general, hem perdut en les acaballes de la darrera setmana a un bon mestre i gran amic. L’Agustí Cohí Grau era un músic polivalent, compositor i arranjador meticulós, pràctic i gens mandrós, vull dir que no es complicava la vida i era capaç de fer papers nous, adaptats als músics d’una formació de cobla, sense disposar de tots els seus elements, mentre s’assajava algun que altre ballet. L’Agustí era fumador de pipa i abans que el núvol de fum es diluís en l’ambient, prenia les decisions ràpides i encertades. Passejava aquell ímpetu tan característic, decisiu i resolutiu, per ell res era impossible, tenia la virtut de convertir en fàcil tot el que semblava difícil. Mentre la seva bonhomia el distingia i li conferia un estil, una manera d’ésser, un carisma que s’avenia amb els tarannàs més enrevessats. En Cohí era home de món i també tenia el mèrit de saber com tractar als seus ciutadans.
Junts havíem viatjat per mig d’aquest mon i recordo que era quan encara en els autocars es podia fumar i mentre devoràvem quilometres, i el temps durava tant com tot el recorregut, és a dir, una eternitat, la seva voluminosa personalitat s’envoltava de fum i entre la nuvolada ressonava la veu potent, assenyada, que intentava alliçonar quan algú de més savi gosava interferir per vaticinar que el xofer s’havia equivocat de carretera. Era de les poques vegades que l’havia notat intranquil, potser una mica desafiant, perquè sabia sortir en defensa dels professionals, davant la crítica imaginativa i poc infundada d’algun atrevit.
Per aquelles acaballes del mes d’agost a Polònia feia una certa fredor, evito dir fred tot i que seria la definició més exacta. I en mig de la gelor ambiental en Josep Torrens es passejava amb mànigues de camisa, desafiador i bellugadís com sempre. I el mestre es quedava perplex de tanta valentia. Però en Josep li desvetllava el secret, portava unes quatre camises, una a sobre l’altra i ell, davant l’ocurrència del músic, aprofundia en una sorollosa rialla. I en Torrens l’insistia: “Qui no té seny, no té fred”. Li vam atorgar una categoria diplomàtica, la d’ambaixador de l’estiu.
En Cohí ha mantingut lligams musicals amb la vila , de quan dirigia l’apartat musical dels ballets que comandava l’Anna Valls i en Jofre Vilà i que abans havia estat responsabilitat de la Remei Casanovas i de la Telo Borrell, per posar una integrant del ballet com a representació de totes les components d’aquell conjunt folklòric. I també recordo que va compondre una Americana per a ésser cantada per la colla de Caramelles del Patronat i ell, personalment, la va venir a assajar un dijous Sant, amb músics i cantaires aplegats damunt l’escenari del teatre Vell del Patronat del carrer Sant Gaudenci. Un local emblemàtic i amb un, diguem-ne, conserge, excepcional. L’Àngel Trigueros, era un xic murri però dominava quasi tots els jocs de taula, si més no la seva especialitat era el joc de les “dames”. Quasi bé es pot dir que no tenia rival, tots els assidus sucumbien a la seva destresa, al seu joc que tenia molt estudiat. D’aquí que quan hi acudia algun que altre foraster, mesurava els seus coneixements amb un rival que no sabia del peu que coixejava. Si perdia la partida li servia de lliçó, per posar en el seu lloc les pretensions de campió. Però si guanyava es creia que encara havia de néixer el rival que el tombes. Mentre jugava havia d’atendre als clients que li demanaven algun que altre refresc i recordo que tenia uns boquerons amb vinagre que eren una delícia. En Josep Pagès li havia fet molta companyia, després d’haver passat moltes hores davant el piano. I és que en Josep, a més d’ésser virtuós d’aquest instrument, era home del Patronat i en Trigueros li reservava el petit plaer, entre simfonia i simfonia, d’una conversa, no se si gaire amena, perquè a l’home sempre li agradava tenir la raó i el dret guanyar totes les partides, però com la perfecció no existeix el sols fet d’interposar paraules a la música ja era un petit privilegi que suplia altres ingredients més rebuscats.
La música ha trobat en la vila a bons intèrprets i a mestres que a més d’impartir classes de solfeig i de piano, de ser directors de les dues orquestres locals, han estat inspirats compositors que quan ha calgut, com ara en plena Quaresma, s’han esmerçat en compondre boniques Caramelles que han interpretat les tres colles durant tantes Pasques viscudes. Unes músiques que han format part de la tradició musical de la Vila .
Com també ho és la música de gralla, tan esperada a les 12 del migdia del dia de la vigília. I és el que deia la setmana passada, els de la meva edat també hem tingut el privilegi de gaudir de la intimitat de l’entrada de gralles, quan aquest acte, es pot dir, tenia lloc entre un ambient familiar, perquè en aquells anys, per no haver, quasi no hi havien ni turistes. Tan sols els senyors de la colònia i molts vivien la seva privacitat en el reclòs de les seves torres i poc s’apropaven al poble, qui ho feien amb més assiduïtat eren les minyones que s’havien quasi integrat amb els nostres costums i també elles aprofitaven l’horari de les compres per rebre als grallers, barrejades amb la gent del poble, els pocs que s’arrengleraven al llarg del carrer Sant Francesc. Eren les mateixes que desprès coincidien en les ballarugues de les dues Societats i que tan de corcoll feien anar a més d’un pretendent enamoradís de mena.
L’Agustí Cohí també havia fet l’arranjament de les partitures del ball de la Moixiganga, que ballada pels nostres en terres llunyanes, et provocava una emoció difícil de poder descriure amb paraules. Obligat per les circumstàncies a Zakopane el mestre va haver de fer un arranjament pels músics que érem i amb una durada de temps establerta, la qual s’apropava a uns vint minuts. Va estar escrivint tota la nit, entre roncs i arravato de tos. Ho va titular Recordant la nostra Terra. Un popurri de les nostres cançons més populars que al final els qui havien de posar una qualificació ho van revocar perquè ho van considerar massa perfecte.
Les músiques de la Vila són extenses i variades, com la del ball de bastons que fa bellugar els peus i el cos dels qui ens ho mirem. O la que sona, simple i senzilla, en el ball dels Pastores i dels Cercolets. Són les músiques del poble, que s’escolten des de temps immemorials. Abans, com he dit, amb més atenció degut a la calma ambiental i ara amb més dissonàncies que les distreuen i les fan com a més populoses, menys nostres i més barrejades amb altres cridòries que les devaluen.
Les músiques de la Vila han sobreviscut al pas del temps, no així els intèrprets els quals, junt amb els mestres ens han anat deixant, mentre noves incorporacions garanteixen la continuïtat. Hem viscut moments estel•lars, musicalment parlant, quan aquests dies del interior de les Societats s’escapen tonadetes que estan deleroses d’anunciar la beutat de la primavera i la joia d’una nova Pasqua, revivim els records de músiques passades i, pels qui vam tenir el goig de tractar-lo el record d’un mestre, un home bo, que va dirigir i compartir moltes de les nostres músiques.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de març del 2012 )