No considero oportú posar cap encapçalament al tràngol penós que suposa la mort d’un ésser estimat, deixem-ho en el record de les virtuts que la Viky atresorava. La senzillesa, la discreció, l’amor a la família. Aquests eren els eixos més destacats a l’entorn dels quals es movia la seva manera de desenvolupar uns valors basats en el respecte. Sense adonar-se’n destacava per sobre de les rutines quotidianes. Fent una pinya no solament amb la família que havia format, sinó també amb els seus pares i germans. Un acoblament que quasi bé cada cap de setmana assoleix un renovat desig de retrobament allà a Sant Miquel d’Olèrdola, on els aires camperols vigoritzen el caliu d’una companyonia que aconsegueix reunir a grans i petits, enfortint, d’aquesta manera, una convivència distesa, exemplar.
Però també era la seva ànima festiva la que la mantenia unida a les tradicions de casa nostra i la feia encomanadissa: el Carnaval, amb aquesta transformació jocosa, portada amb elegància i entre l’experiència que confereix tants carnavals viscuts des de dintre la germanor de la colla. I quan s’esqueia, la força atraient i convulsiva del ball de bastons que tant porta a dintre en Jose i que li havia encomanat a ella, a la Viki i a l’Anna. Aquest toc de gralla que sona a “corrandillo”, a “la boja”... que fan moure els peus i esperona l’esperit. Tot això combinat amb la competivitat de l’esport. En aquest terreny més aviat n’estava al marge, em refereixo que no hi participava activament, tot i que donava un valuós suport al marit que el practicava. I ho feia amb la resignació, comprensió, que suposa haver de quedar-se a casa els diumenges que hi havia partit. Sabent trampejar l’amargor de la derrota i dosificar l’èxit de la victòria, quan el futbolista tornava a la llar familiar. Unes bones lliçons que li han permès viure, com popularment es diu, tocant de peus a terra.
Era, doncs, el pal de paller de la seva institució familiar. La mare que dóna consells a les filles, que vetlla per elles, que treballa per a contribuir al benestar dels seus, amb una feina que tan ajuda a realçar la bellesa, la feminitat de la dona. I quan plegava remenava les cassoles, mentre preparava el sofregit, per a que tot estigués al seu punt. Tampoc vull dir amb tots aquests arguments que fos una excepcionalitat. Simplement era una noia de casa, amb tot el que això comporta.
Succeeix que quan tot va prou bé, qualsevol avís de desgavell et m’erma l’ànim, t’esglaia el cor. Són aquests instants delicats que et sacsegen les fràgils interioritats, quan menys t’ho esperes. El balanceig entre la vida i la mort espanta, sempre ha estat així, perquè desconeixes cap on decantarà. Les doctes mans dels especialistes són una esperança, cal confiar en ells i en els avanços de la ciència que s’hi complementen.
Mentre, al carrer, el so de les gralles, el repic del ball de bastons, el pas altiu dels gegants... acompanyen a Santa Tecla en el seu recorregut festiu. Coincideix en aquesta celebració, l’amargor amb la joia, amb l’alegria de la festa, amb la tradició, com tantes vegades acostuma a passar, no hi ha felicitat complerta. L’evolució del temps no té aturador, no es para a mirar enrere, segueix endavant, malgrat que tu no puguis seguir. No espera a ningú, tira pel dret. Caigui qui caigui, a vegades sense contemplar el que anomenem llei de vida.
De primer moment guanyava l’equip local, però quan ja quasi bé som al final de la prorroga, la sorprenent derrota és total. Decepció i incredulitat. Ella, com ja he dit abans, l’amargor de la derrota la dosificava, de forma que sabia transmetre la confiança per a remuntar els ànims. A Nosaltres no, ens ha agafat de sorpresa . I ens adonem que estem vivint en temps afegit. Prou que ella ho sabia, per això es comportava dintre les més elegants regles del joc: no volia sobresortir, el protagonisme el compartia amb l’equip de casa. Tampoc s’avenia a fer la “cameta” a ningú.
De tot, en definitiva, en traiem ensenyances, malauradament, del seu comiat també. Al constatar que era una noia estimada pel seu poble. Que tothom va seguir, compungit, l’evolució del seu procés , fins que el seu adéu va afligir a tots d’una manera molt especial i emotiva. Νο obstant el pas del temps va matisant el dolor, poc a poc els sentiments tornen al seu estat de normalitat. Fins el punt que sols en la seva casa, entre els seus, entre les companyes de treball, dintre el cercle d’amistats, es notarà més el buit que ha deixat. Quan un cert distanciament va tornant a fer de la normalitat una rutina, serà el moment d’emmirallar-nos en el seu exemple, en aquell somriure peculiar, especial, tan característic en ella. Sobretot en Jose, la Viky i l’Anna, les seves filles, que s’aferraran al seu record com el millor estímul per a continuar endavant. Sense defallir, sense apercebre en la derrota un fracàs insuperable, tot el contrari, l’estímul per a dedicar el triomf, o la simplicitat de cada acció diària, a ella. Potser una bona manera per coordinar la mancança afectiva que produeix el distanciament, és el saber que a ella no li agradaria que estiguéssim tristos. Continuar, altra vegada, el camí, encara que ara estigui farcit de dubtes, amb fermesa i decisió.
El cel que cobreix el nostre poble, ofereix aquests dies la lluminositat de la tardor, acord amb una bonança més aviat de característiques estivals. I les nits són clares i estelades, de lluna plena que encara contribueix a que el cel de Sitges ofereixi un traç de serenor. La meva cosineta Alexia, la seva nebodeta, que encara no nota la magnitud de les batzegades que la vida ens depara, sols coneix la il·lustració exultant d’aquest viure en un núvol de felicitat, ho viu amb la incertesa de no entendre res. Degut a la seva edat, no és convenient aportar al seu estat jovial d’ànim, la pena punyent de la mort. Per excusar l’absència de la seva volguda tieta, li han dit que està al cel. Que en guarda de secrets i d’emotivitats, aquesta immensitat del firmament. Cada dia, abans d’anar a dormir, han notat que la mosseta surt al balcó i torna a entrar, sense entretenir-se en gaires contemplacions, diu que surt per a dir-li bona nit a la Viky.

L’adéu és un comiat sistemàtic, rutinari. Ella ha marxat sense quasi bé poder establir el vincle de la paraula, potser per aquest motiu ens ha agafat tan de sorpresa. Però el seu record perdurarà per sempre.

J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco el dia 10 d'octubre del 2009)

EL MÚSIC MINGOTE

El cognom Mingote està molt vinculat amb la ciutat de Daroca., una vila de la província de Saragossa que Pere IV li va conferir la categoria de ciutat a l’any 1366. Una ciutat, deixem-ho així, malgrat la seva reduïda extensió urbana, que em captiva i a la qual li vaig dedicar un article, d’això fa molts anys, incidint amb les seves esglésies romàniques. Amb els venerats Sagrats Corporals que custodia la seva Col·legiata. En la Majestuositat de les portes d’entrada i sortida de la ciutat. I en les seves històriques muralles.
Curiosament em plau apuntar que entre Daroca i Sitges existeix una relació fortament lligada al cognom que avui serà el protagonista de l’article. Antigament els mestres de música, acostumaven a prendre possessió com organistes de les esglésies, aconseguint la categoria de mestre de capella. A Daroca com que hi havia unes set parròquies, els organistes amb que comptaven eren més d’un. Però el dia 19 de desembre de l’any 1891 naixia en aquell indret Àngel Mingote Lorente, fill del agutzil de la localitat i alhora organista de la Col·legiata. La seva infantessa va transcórrer, en bona part, entre les parets del temple, on la seva mare el portava per participar de les tocates que oferia el seu progenitor en el transcurs de les múltiples celebracions litúrgiques que hi tenien lloc. Aquest ambient musical, sense cap mena de dubte, va influir en la formació d’aquell infant, el qual disposava també d’una veu angelical que li va permetre entrar al cor dels “Infanticos” de la Seu de la capital saragossana.
Iniciat en els estudis de música, no va tardar gaire en sobresortir, si més no abans de dedicar-se per complert a la música, va ingressar al Seminari per iniciar estudis eclesiàstics, però els va abandonar desprès de dos anys de permanència. Va tornar a Daroca i va combinar les tasques d’organista amb les de director de la banda de música del poble. Degut a la prosperitat agrícola i comercial que es feia palès en l’entorn, la població comptava amb bones sales de ball, on ell hi actuava com a pianista, acompanyant artistes, com és el cas d’una noia valenciana que va ser contractada i que quan la va escoltar cantar, i requerida la seva opinió per part de la mare de la xiqueta, el mestre li va vaticinar una prometedora carrera artística, com així va ser la que va culminar la gran Conxa Piquer.
Àngel Mingote no va tardar gaire a posar al servei de la música popular la seva vàlua. Recuperant peces musicals d’un gran contingut tradicional i folklòric i component-ne de noves.
En els anys de la seva joventut acostumaven a estiuejar en Daroca la família Barrachina- Esquiu, que vivien a Sitges. El destí de la vida va propiciar l’enamorament entre l’Àngel i la Carme que també tocava el piano i la cosa va acabar en casori l’any 1918 en el nostre poble. El matrimoni va anar a viure a Daroca, on el marit de la Carme Barrachina prosseguia la seva fructífera tasca musical. Un any després, el 17 de gener del 1919, pel costum que hi havia que les mares anaven a tenir els seus fills al seu poble d’origen, al costat de la família, aquí va néixer el primer fill del matrimoni, l’Antoni. Tornada a la ciutat murallada i complaent vida familiar entre melodies diverses. Si més no els progressos artístics del cap de família, les constants sol·licituds per poder comptar amb la seva col·laboració pedagògica i musical, fan que el músic i la seva família, ja havia nascut un altre fill, la Mercè, vagin a viure molt a propet, a la ciutat de Calatayud. Al cap de dos anys torna, de manera ocasional, al seu poble natal i d’allà passa a la capital aragonesa de Terol. On a més de la seva vessant de músic d’orquestra, continua com a mestre organista d’unes quatre esglésies de la capital.
Entre aquests anar i venir, el seu fill Antoni era ja un noiet que també havia après de música. Fins el punt que estava capacitat per suplir el seu pare, quan aquest anava atrafegat, en el complex art de fer sonar l’orgue amb la dignitat que l’instrument es mereix. Pare i fill s’alternaven en les celebracions religioses on es requeria de l’acompanyament musical. Amb tantes esglésies sota la seva responsabilitat d’organistes, de segur que tenien totes les festes de precepte ocupades. No obstant el destí li tenia reservat a l’Antoni Mingote i Barrachina, una altra activitat artística, la de dibuixant.
Amb el traç del llapis i el so de l’orgue, la vida familiar transcorre en un ambient molt gratificant. Les satisfaccions venen avalades pels èxits del músic i pels progressos artístics del noi de la casa. El qual, malgrat tot, canvia d’aires i ingressa a l’Acadèmia Militar de Guadalajara que posteriorment abandonaria per a dedicar-se exclusivament a la faceta de dibuixant que el portaria a fer-se una celebritat. Mentre, el seus pares es traslladen a viure a Madrid, on el mestre havia aconseguit un lloc de responsabilitat en una acreditada editorial musical, fins a guanyar, per oposicions, una plaça de professor de solfeig en el Real Conservatori de Música d’aquesta capital. Però quan les coses van massa bé acostuma a interposar-se alguna que altra penúria, el 1947 moria l’esposa i mare, la Carme Barrachina. Un fet que trastornar la vida familiar fins que el pas del temps va alleugerint les penes. Al cap de set anys l’Àngel Mingote es va tornar a casar, sense haver deixat mai la seva meritosa activitat musical. Fins que el 29 de desembre del 1960 no es va despertar del seu son als 69 anys d’edat.
M’ha arribat a les mans el discurs que el Sr. Emili Reina Gonzalez va pronunciar amb motiu del seu ingrés en la “Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis de Zaragoza. Un breu tractat biogràfic del mestre Mingote, el qual per motius afins a la ciutat de Daroca que tan admiro i indirectament als vincles existents amb Sitges, he cregut oportú resumir per tal de donar a conèixer una mica de la vida i obra del pare del nostre compatrici Antoni Mingote i Barrachina, il·lustrant el contingut amb una fotografia de l’Àngel i la Carme, molt vinculada a Sitges i a un cognom que va afavorir l’ensenyament a l’alumnat de l’escola pública del nostre poble. Un cognom que igualment arrelà, amb força, entre les tradicions de la Vila. Per tants motius no podia passar per alt un referent tan curiós i encerclat per lligams sitgetans.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de setembre del 2009 )

AMB REGUST DE VI, SANTA TECLA

Entre la festa gran i, diguem-ne, la petita, el calendari festiu i tradicional sitgetà, es reserva un cap de setmana per dedicar-lo a la Festa de la Verema. On hi entra en joc un cúmul de seqüències amb diversitat de protagonistes, dels qual sobresurt la bellesa de les noies sitgetanes que ostenten la digna representació de les diferents entitats locals. Les anomenem : “ Les Pubilles” . Una d’elles, a més, tindrà el privilegi d’ésser designada Pubilla de Sitges.
Un culte al vi que poc té a veure amb aquesta coincidència i amb el feinejar que comporta la verema en si. I que té lloc en el nostre poble, quan pràcticament queden molt poques vinyes treballades dintre el terme. Amb tot, com a fet curiós, cal destacar que quasi bé totes les entrades al municipi estan custodiades per la verdor que durant dies ofereixen els ceps, fins que aviat els pàmpols iniciaran una decadència que es suma a les característiques peculiars de la tardor. Que quan l’estació es troba ben avançada , l’aspecte de la vinya decanta cap a una tonalitat predominant d’ocres i mangres que la fan igual d’interessant i pintoresca.
Un paisatge que certifica una identitat, la camperola. Malgrat que hagin desaparegut tots els cellers que hi havia repartits per entre les interioritats del poble i que ara, en ple mes de setembre, el treball de la gent que en tenien cura, es multiplicava i no es podien entretenir. Eren dies en què les mosques es feien enganxoses, pesades i que tant martiritzaven, també, als cavalls mentre esperaven, en els cellers, que descarreguessin dels carros les portadores plenes de raïm.
Amb la decadència vinyataire del nostre poble, en quant a vinyes i cellers, altres de més importants aglutinaren la collita que encara té lloc pel rodal. Les seves instal·lacions no tenen res a veure amb aquells llòbrecs cellers, amb el terres esventrats per poder-hi encabir els cups, on fermentava el suc llefiscós del raïm que hi feia cap un cop trepitjat, premsat. On les botes s’arrengleraven arrecerades sota una foscor i un silenci sepulcral. El cellers actuals semblen laboratoris espacials, per la grandiositat i la imatge metal·litzada de les tines que resten exposades a sol i serena. I per les sofisticades instal·lacions de tubs que les envolten. El resultat de tot això, un vins d’una qualitat i buquet exquisit que tan agraeix el paladar i dóna satisfacció a les preferències dels entesos.
La setmana passada, ho apunto com una curiositat vinataire i alhora musical, un amic, nascut a la Veïna població de Vilanova, l’Oriol Guevara i Sendra, va ser nomenat director d’Incavi. Institut Català de la Vinya i el Vi. Quan era un jove, amb cabells copiosos i desordenats, alternava els estudis d’enòleg amb els de la música. Dintre l’ambient de la música popular i tradicional de la comarca, el coneixíem per en “Poxi”. Els de la Cobla Sitgetana varem tenir la sort de poder comptar amb ell sempre que el necessitaven per a venir a fer “bolos” de tenora. El seu tarannà alegre, participatiu amb les creativitats del cultiu bromista, característic de la resta de companys de la formació, van aportar la joventut d’un noi que aspirava a tenir un paper destacat dintre el mon del vi. Fins que la seva plena dedicació als estudis, el van apartar de l’ambient musical. Abans de deixar-ho, però, també va col·laborar amb la cobla Miralpeix i ja no se s’hi ho va arribar a fer amb la “Neapolis”. Perquè va passar llargues temporades lluny de nosaltres, cercant ampliar coneixements i professionalitat. Fins arribar a ser president de l’Associació Catalana d’Enòlegs i, des d’ara, el màxim responsable, per dir-ho d’una manera cordial, del vi català. Un músic, tot i no estar en actiu, que s’aferra a la vinya per continuar regularitzant un món tan complex com és el de la vinya i el vi. Melodies no li faltaran, ni aromes tampoc.
Per aromes les del moscatell i la malvasia, tan amarades a l’àmbit sitgetà. El nom de Malvasia prové de Grècia, més concretament d’un indret anomenat Monemvasia, a la costa est del Peloponès, on romans i venecians, que la van ocupar, van comercialitzar la malvasia que es produïa en la zona i que, fins i tot, apareix esmentada en el Tirant lo Blanc. Actualment existeix un establiment hoteler que és conegut per Hotel Malvasia, on es serveix aquest suculent vinet dolç. Denominació i espècie, aquesta, que no es troba en cap altre més lloc, a banda de l’esmentat llogaret, que a Sitges. Aquí encara es comercialitza, gràcies al llegat del Sr. Manel Llopis i Bofill i del qual en té cura l’Hospital de Sant Joan. De les vinyes i del renovat celler en surt moscatell i Malvasia i, des de fa un temps, també un bon vi. A la Malvasia de l’Hospital, en el mercat comercial, l’acompanya la també llegendària Malvasia Robert. Tot i que aquesta ja no es produeix a la Vila , però encara manté el nom de l’etiquetatge i la forma original de la botella. No podem dir el mateix de la que comercialitza l’Hospital que ho fa amb una botella d’un disseny més esterilitzat i actual.
Aquest cap de setmana la verema tindrà un ressò especial, en aquest Sitges que ha desenvolupat moltes activitats, des de la pagesia, la del feinejar dels pescadors, la industria del calçat, l’artesana, fins a perdre quasi totes aquestes ocupacions i quedar-se sols amb la del turisme. No obstant no ha perdut l’originalitat, com ho demostra el fet que demà d’una font brollarà vi. Un detall que s’ha convertit en un referent d’aquest mes de setembre. Una font de treure i posar, on sols hi raja vi unes hores, les d’un diumenge a la tarda, per a satisfacció d’organitzadors i gent del poble, i per a curiositat de la gent que ens visita i que potser no havien vist mai un fet tan singular. A excepció d’aquells que fan el camí de Santiago, ja que a uns dos quilometres d’Estella, a Ayegui, es troben amb la sorpresa de dues fonts arrecerades en un lateral del camí, en una hi brolla aigua i en l’altra vi, gràcies a la generositat dels responsables d’una important bodega de la zona. Damunt de l’aixeta de la del vi si llegeix, entre altres, aquetes estrofes: “¡Peregrino! Si quieres llegar a Santiago / con fuerza y vitalidad / de este gran vino echa un trago / y brinda por la felicidad.”
Brindem, nosaltres, amb el record posat a aquelles vinyes d’antany, per la gent de la pagesia que en tenien cura i per aquelles cellers que tan enrenou oferien en aquesta època, quan just passada la Festa Major, l’ambient camperol s’apoderava de les vinyes i els carrers del poble. Quan no teníem font de vi, però esperàvem, amb un cert entusiasme, que posessin aixeta a les botes.
L’aixeta d’aquesta font es tancarà en un obrir i aclucar d’ulls i a partir d’aquí, si volem vi, haurem de recórrer als establiments especialitzats en la seva venda. Lluny queda el record de la garrafeta, amb la qual anàvem i veníem dels cellers, de la mateixa manera que el de la bota del racó, que tan acuradament guardàvem en una fosca interioritat de la casa pairal.
Encara amb regustet de vi, la festivitat de Santa Tecla ens farà tornar estar de Festa Major.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de setembre del 2009 )

VACANCES

Una de les més preuades reivindicacions, dintre el mon laboral, va ésser aconseguir estructurar un període de vacances, més o menys adaptat a un merescut descans. Pels nostres avantpassats aquesta paraula no formava part d’una normalitat generalitzada, més aviat la ignoraven per ésser aliena a l’estructura laboral del moment. Si més no la Festa Major canalitzava la tradició amb un cert descans que abraçava els dies previs i potser un parell de posteriors. A banda d’aquest breu impàs, les jornades laborals aglutinaven tots els dies de la setmana excepte els diumenges i les festes de precepte. Encara vaig coincidir amb la gent que plegava els dissabtes a la tarda. I segons m’han explicat, anys fa, que els aprenents anaven els diumenges al matí als seus respectius tallers a escombrar i a fer recompte d’eines per tal de no se’n quedés cap perduda entre els encenalls. Eren altres temps.
Sitges ha esdevingut un destí molt apreciat i secundat per la gent que planifica passar les vacances entre nosaltres, els anomenem: turistes. I els d’aquí fem al revés, viatgem fins als seus dominis. Les vacances s’han convertit en un intercanvi de gent de diferents nacionalitats i de dedicacions laborals. No obstant segons l’activitat desenvolupada i el lloc on es porta a terme, aquests dies s’han de planejar d’acord amb les circumstàncies. Quan molts dels nostres convilatants escolliren el mon de l’hostaleria per fer-ne el seu ofici, els és impensable poder fer festa en ple mes d’agost. No és ben bé el cas dels industrials, aquests quasi sempre ens hem emparat amb els dies posteriors a la Festa Major per a dedicar-los al lleure.
La direcció d’aquest setmanari acostuma aprofitar la setmana de la Festa Major i la de Nadal, per deixar de sortir al carrer. Això equival a que els col·laboradors puguem espaiar aquesta mena d’obligació setmanal, sense haver de pensar en el tema d’un nou article. No obstant el parèntesis dura poc i s’ha de tornar a la tasca sotmesa, simple i llanament, a una afició que ha derivat en un cert compromís amb la direcció i fins i tot amb els lectors. Aquesta dinàmica en certa manera no altera el costum del col·laborador el qual, després de tants anys d’assídua permanència, ha assolit un entrenament que li permet desenvolupar, amb una certa facilitat, el contingut de les successives temàtiques desenvolupades en els articles. El més peli agut es concentra quan el responsable de la secció no en té prou amb saltar-se una col·laboració, sinó que encarant projectes de lleure particulars més amplis, necessita estar absent unes quantes setmanes més. Com que el compromís és tan amical, em refereixo que no existeix cap lligam laboral i per tant sense cap deure observat dintre de les pròpies lleis laborals, que vogui entre uns drets i deures adquirits entre les dues parts, en aquest cas, doncs, el col·laborador, quan ho cregui convenient, es pot prendre la llibertat de fer campana, amb el total convenciment que aquesta decisió no li comportarà cap repercussió. En tenim prou de comunicar-ho, amb una certa antelació, als seus responsables i tan amics com sempre. Però quan es dóna el cas, es fa palès com una mena de punt d’honor que et costa prescindir d’aquest contacte setmanal. Aquest voler estar present encara que estiguis absent, repercuteix en que has de deixar enllestits els articles corresponents.
Sortosament les noves tecnologies permeten, en situacions com aquesta, poder enviar l’article des d’on et trobis. L’avantatge et proporciona l’atenuant de la llibertat que no interfereix en les presses i preparatius d’última hora que ja són prous estressants.
Quan els destins allunyats eren impensables, les nostres destinacions més preuades venien a ésser les tranqui-les i fresquívoles interioritats dels Pirineus. Ja que hom sempre acostuma a buscar el contrari del que es té. I com que tots més o menys teníem les mateixes predileccions, aconseguíem trobar-nos en plena natura, per a satisfacció d’uns i altres, amb molts dels nostres.
Aporto aquesta imatge del poble enlairat de Morella, en la província de Castelló, perquè considero que parlar de vacances sense il·lustrar el contingut amb una fotografia queda una mica incomplet. Aquest és un destí apropat a la nostra terra i em retorna a uns records de joventut. Quan seguint recomanacions del Sr. Serra, el qual era l’encarregat del servei de paqueteria de l’estació del tren i marit de l’admirada artista Teresa Ferrer, ens va parlar molt bé del poble i d’un hostal, el nom del qual encara recordo, Ca l’Elías. Estava ubicat a dalt un pis, on també hi havia el menjador que s’abocava al balcó principal. Sempre he manifestat una gran consideració per aquestes fondes de poble, on el tracte és molt familiar i el menjar que serveixen de toc sensacionalment casolà. Com que no disposaven d’un ampli nombre d’habitacions, ens van allotjar en una casa particular, un paral·lelisme equivalent a la mateixa disposició que empraven els hotelers del nostre poble, quan l’establiment estava ple i recorrien a les habitacions que llogaven moltes llars particulars.
L’estada va resultar molt agradable, tot i que no va satisfer del tot les expectatives gastronòmiques del establiment, de ben segur que amb el canvi d’aires la gana es tonifica i tot sembla poc. Ignoro que valia, en aquell temps, hostatjar-se a pensió complerta, en un establiment d’aquella categoria, ja s’ho poden imaginar. I malgrat que la panxa no atengués a raons, vist amb la perspectiva realista que propícia el pas del temps, no es podia demanar res més. Que ni aplicant un suplement econòmic atenien, ja que les limitacions de la cuina i del personal que en tenia cura ho desaconsellaven. Es regien amb el regim que havia implantat la propietat, res a dir.
Morella serva l’encant d’un poble enlairat, turístic i artesà. Amb una església- basílica que és una meravella, tan interior com exterior. Amb un castell que convida, als qui no els fa mandra caminar, a pujar-hi. És un poble on el mateix aire és art. I si, a més, fa reviure records d’antany, el plaer de la visita esdevé complert.
Un bon lloc per començar vacances.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de setembre del 2009 )

GUAITANT LA FESTA

La Festa Major ens té avesats en la contemplació d’un seguit de detalls i de personatges que, al inrevés, guaiten o participen del seu entramat. Quan et converteixes en un mer observador, a base d’anys de fer el ronsa entre aquest entreteniment visual, t’adonés que es produeixen unes seqüències repetitives i que al mateix temps acaronen uns detalls que són exclusivitat d’aquests
dates.
Completament contraposat al costum que existia, entre els sitgetans d’antany, de mudar-se per donar la benvinguda a la festa, això ha canviat. La gent, en el moment crucial, vestim de manera informal. S’han posat de moda les samarretes de disseny propi. Fins i tot hi ha que és repetitiu en la indumentària, com en Trino Carbonell. Ell, per aquesta ocasió, recupera una camisa de ratlles que mostra una exagerada concentració de cremades provocades per les abrasives guspires de diables i feres fogueres, desprès d’anys d’acostament al foc de la besties i del seu seguici. Aquí el veiem amb un altre complement de la seva festamajorenca indumentària, el barret, tot i que aquesta vegada no és el de palla, amb animada conversa, dissertant no, precisament, sobre la temàtica de les modes dels modistos més afamats, sinó dels costums casolans i particulars que es barregen a recer d’una singular tradició.
Una altra imatge que detalla els costums d’aquesta vigília, reflecteix l’espera dels homes durant l’entrada de les gralles. Que per ser tan tradicionalistes, fins i tot ho són en el lloc que escolleixen. Cada any mostren una perseverança inamovible, en quant al seu posicionament. També recorda aquelles entrades de gralles quan predominava, en primer lloc, el silenci com a màxim exponent del respecte que es professava a aquest acte inicial. Amb poca presència femenina, a excepció de les dones que sortien als balcons o a les portes de cases seva que s’alineaven al llarg del carrer d’entrada. A elles els preparatius les limitava la possibilitat d’una assistència massiva. L’haver de tenir els vestits de mudar ben planxats, o les faldilletes i els pantalons dels integrants dels balls i, sobretot el rostit del dinar de la diada de Sant Bartomeu, malbaratava el poder arribar a temps a l’avanç jocós dels grallers. Sortosament els temps i determinats costums s’han adaptat a unes noves maneres de fer.
I mentre el bloqueig festiu es va alleugerint per la successives posades a punt, l’Isidret perpetua, amb cara de satisfacció, els retocs imprescindibles en la direcció del muntatge del Castell de Foc. Un moment crucial en la nit de la vigília i que ell sap transformar entremig d’una màgia canviant entre llums que es fonen en la foscor del firmament i de trons que pertorben el silenci expectant dels espectadors de tan magne espectacle.
La imatge de la banda, amb el seu entusiasta impulsor, bufant per entre l’immens recargolament dels tubs de la tuba, ha estat un moment esperat. Perquè un nombre important de músics de la Vila, joves i altres que no ho són tant, nois i noies, homes i dones, dediquen unes hores del seu temps de lleure, per assajar. El seu esforç, la meritosa tasca de tots, seria com cavar en terra erma, si no tinguessin l’oportunitat de donar a conèixer els fruits. Pell de gallina a l’escoltar la seva música. Satisfacció pel fet de que s’hagin pogut integrar a la nostra Festa Major. Tal com ha d`ésser, potenciar i protegir les coses de casa és, sense cap mena de dubte, un deure. L’exemple servirà per motivar a altres possibles integrants de la banda.
Quatre imatges d’avui per a recreació del demà.
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de setembre del 2009 )

ESQUITXOS DE FESTA MAJOR

" EN FELICITO "

Les circumstàncies de la vida, tot sovint, et deparen un cúmul de sorpreses. Agradables unes i sense ser-ho tant altres. Avui , a les vigílies de la Festa Major, he volgut aportar la meva modesta col·laboració, fent esment a un d’aquests avatars al qual em refereixo. Agradable, des de la vesant anecdòtica, però desenvolupada entre unes circumstàncies luctuoses. El seu protagonista, no n’és cap altre que l’amic Àngel, de la nissaga popular dels “Periquin”. l’Àngel era en aquells anys un jove que es desenvolupava entre les peripècies i alegries que deparava la quotidianitat del “anar fent”. El que equivalia a que no es parava gaire atenció a dertimats detalls, diguem-ne, del protocol social, en definitiva, de les bones maneres de tractar determinats aspectes que es succeeixen en el transcórrer de la vida col·lectiva.
Un dia es va veure amb el compromís d’haver d’assistir a un enterrament. En el moment del comiat, quan els familiars del difunt s’arrengleraven a la sortida de l’església, entre la porta lateral i la capella de l’Ecce Homo, per tal de que els assistents els hi transmetessin el condol, generalment amb una encaixada de mans, quan li va tocar el torn, ell va seguir totes les pautes, si més no van ser les seves paraules les que no s’ajustaven amb el significat d’aquella acció. O potser va ser una enjogassada sinceritat la que es va interposar amb les formes establertes. El cas que l’Àngel, mentre agafava la mà del familiar més proper al difunt, li estibava aquest discordant, però original, condol: “et felicito”. Per sorpresa, és clar, del compungit familiar.
Per aquell temps el xicot trampejava per casa nostra i l’anècdota va ultrapassar tota intenció de transmetre un respecte davant la mort aliena. No va ser així perquè el formulisme emprat aconseguí els suficients mèrits, per tal de fomentar una conya mofeta que encara, com aquell qui diu, perdura quan ens retrobem. Al mot generalitzat de “Periquin” se li va afegir, des d’aquell dia, per mèrits propis aconseguits, el de: “en Felicito”.
Curiosament, després del temps transcorregut, se’l ha de felicitar pel protagonisme assolit pels anys d’haver estat el majoral del Cercolets, substituint a en Casildo Vivó que n’era una institució. També n’havia estat majoral l’Enric Capdet i en Ramon Aliaga que ho fou fins que va ser rellevat per en Toni Muñoz. Com tot sovint recorda la seva filla Angelina, la qual ha viscut amb intensitat aquests moments previs de la nostra festa, quan els preparatius desbarataven els costums de la vida familiar, per a dedicar-se en cos i ànima a tenir-ho tot apunt. I quan ja tot estava més o menys enllestit, el propi Casildo, un dia abans de la vigília, sortia a buscar el graller que venia a peu des de Begués. En Ciscu era pastor i tocava la gralla i el sac de gemecs. De manera que un any venia amb un instrument i l’altre canviava. Els feia sonar en el pati de la casa, per a satisfacció de grans i petits, ja que representava el preludi de la Festa.
Al mateix passava a la casa de la Mercè Fontfria, els de can Mec, en aquest raconet del carrer d’en Bosc, amb l’arribada de la Festa Major hi coincidien dues activitats força suggestives , la comercial i la festiva. En quant a la primera, era un dels dies de més transaccions comercials, per l’important volum de venda de melons i síndries que la gent comprava amb la intenció de menjar, a la platja, durant els transcurs de la revetlla i com a postra del propi dinar de la festa, abans que les sofisticades exquisideses de pastisseria suplantessin tan diatètica fruita. Quan es tractava de la vesprada de la vigília, abocaven la fruita a la voreta del mar, just que les onades les cobrissin i així, de manera tan simple, es refrescaven les seves interioritats. Ja en la intimitat de les cases, disposaven la síndria o el meló a dintre una galleda, entre el vi i la gasosa i ho arriaven fins aconseguir arribar a les fresques aigües del pou.
A la casa d’en Mec, a can Curt, la Festa Major representava un ball continu, encapçalat per la venda de la susdita fruita, les concebudes evolucions del ball dels Pastorets i per a culminar la jornada, unes intenses i ininterrompudes ballarugues als jardins del Retiro. De segur que quan la Festa tombava la cantonada i la tranquil·litat tornava a consolidar-se en el poble, en Jaume i la seva muller, dormirien, el que se’n diu, plans.
No voldria deixar aquest bocí de carrer, sense fer esment al veí més proper de Can Mec, els de cal Liri. La Lolita Vigó, filla de la casa, és dipositaria, també, de les vivències viscudes de joveneta quan el seu pare es feia, després de la corresponent subhasta, amb el bastió de la Moixiganga.
I vet aquí que quan una nova Festa Major truca a la porta de casa nostra, el que són les coses, els de dalt van trucar a la de l’amic Josep Montserrat i Torralbas. Un home que ha viscut de ple aquests preparatius i la posterior posada en escena. Vinculat durant molts anys a la Societat del Prado, va portar a terme, entre altres quefers, la responsabilitat de contractar orquestres i artistes que actuaven a l’escenari del saló teatre i a la pista d’estiu, durant el transcurs de totes les festes de l’any.
La de la Festa Major la vivia i la gaudia darrera un protagonisme que mai el va portar a escudar-se al costat d’unes pretensions. Tot el contrari, pocs sabien que ell era l’artífex de les actuacions que tenien lloc en aquelles vetllades, amb les quals s’acomboiaven les ballarugues de la festa més especial de totes les festes. Restava amatent per a que cap detall pertorbes els plans. Que cap soci, o visitant esporàdic, es trobés incòmode dintre les dependències de la Societat.
Amic i lector assidu d’aquest setmanari, d’aquesta modesta secció, de la qual tot sovint em comentava detalls del contingut de la mateixa. Molt eficient quan acudies a ell per demanar-li informació, es preocupava per tenir-la a punt en la major brevetat possible. En el moment de la seva jubilació, recordo que li vaig dedicar un article amb un anunciat que em va semblar original: “Un home del Prado en el Retiro “. Un joc de paraules que s’avenien amb el seu retir professional i pretenia ironitzar amb la rivalitat, que ha existit entre les dues Societats.
Ara, sense deixar de felicitar-lo, també a títol pòstum, pel seu ben portat sitgetanisme, per la seva eficient manera d’ésser, per la seva discreció i humilitat, pel seu saber estar. Per tantes coses bones, ens cal apuntar que el sitgetanisme ha perdut un soci dels bons. Que Prado, Retiro i Sitges, en general, trobarem a faltar.
En més d’una ocasió, la Festa Major ha esdevingut tristona degut a fets luctuosos. Forma part del deambular entre la fragilitat de la vida. Amb raó diuen que la felicitat no és mai completa. Felicitem-nos per haver tingut el privilegi d’haver compartit amistat amb tants amics que ja no hi són. Amb persones, com en “Felicito” que ens honoren amb la seva companyia i amb els records de les festes viscudes.
Felicitats, malgrat tot, pel fet de poder donar la benvinguda a una altra Festa Major.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 agost 2009 )

LA MARE DE DÉU DEL LLIT

He tingut en ment, a l’hora d’escriure l’encapçalament, dues opcions, si més no m’he decantat per aquesta perquè la considero més original que haver escrit, curt i ras , “Maria” que era l’altre títol, diguem-ne, candidat per encapçalar l’article d’avui.
I si la Mare de Déu d’agost, una altra opció a la denominació, s’avé amb la coincidència de celebrar-se en aquest mes, és perquè el calendari marca les pautes. Atorgar a la mateixa Mare de Déu una denominació acoblada al llit, s’ha de reconèixer que propicia una ben guanyada curiositat. L’església commemora en aquesta festivitat la seva mort, per tal motiu en molts llocs era costum parar un llit dintre l’església, el qual assolia un destacat protagonisme i pel que sembla ser era guarnit sense que li faltes cap mena de detall. De manera que les agulles que subjectaven el coixí eren apreciades car la fe feia pregonar que curaven del maldecap. Ara que en parlo em ve al pensament del Sant Crist de les agulles que hi ha a la Trinitat, on els fidels treuen hi posen les agulles de cap del coixinet, amb el convenciment que ens guarirà de les molèsties que de tant en tant assetgen la part frontal d’aquesta façana cabeçuda, i perdonin l’expressió, malgrat que moltes vegades d’estar normal a cabut, simplement es fa palès dintre les interioritats del pensament, també influeix la manera d’ésser de cadascú. De la mateixa manera que antigament la gent, quan el dolor es feia molest, s’entortolligaven un estrenyecaps moll d’aigua de Sanativa, d’una olor molt forta. Tant, que quasi ofèn.
Al poble veí de Vilanova, pel que sembla ser hi havia per costum, cobrir el terra de l’església amb ramatges d’espígol que després la gent recollia, amb preferència per aquelles que es trobaven més apropades al llit, i les guardaven per quan hi havia tempesta. Aleshores cremaven aquesta planta flairosa, amb el convenciment que feia campar el núvols, afeblint l’ímpetu l’aigua de la pluja, quan es converteix en una amenaçadora tempesta . La fe cura, o al menys ajuda a contenir la desesperació en moments difícils.
Desconec si aquí a Sitges es parava el llit, de ben segur que també. Però jo no recordo haver vist, ni escoltar parlar mai d’aquest detall tan específic, el qual formava part de la tradició eclesiàstica, secundada pels feligresos i congregacions que els hi feien costat. Una curiositat que s’involucrava amb altres aspectes, com pot ser el fet d’aglutinar, en aquesta festivitat, un gran nombre de festes majors que es celebren arreu.
A nosaltres ens queda pràcticament a una setmana vista. No obstant la disposició de la fira, en aquell primer tram de la platja, era com parar el llit als somnis més anhelats de la nostra infantesa. Quan havies d’esperar aquests diades per tal de vitaminar una mica la il·lusió, la qual es conformava amb poca cosa. Tots teníem ben assumit que no es podia estirar més el braç que la màniga. Que les virolles es necessitaven per altres afers més importants i necessaris Quan la fira va deixar de ser tal, per convertir-se en una mena d’improvisat parc d’atraccions, combinat amb degustacions per a acontentar el paladar, es va tancar una etapa molt bonica de la nostra vida, es va esfumar aquell encant que les paradetes, ben assortides, ens oferien i que tant es van ensenyar a saber valorar i a gaudir d’unes simplicitats que cuidàvem i guardàvem com un preuat tresor.
Des de fa un parell d’anys, el que queda de la simbòlica fira, s’instal·la a l’entrada del Parc de can Robert i aquest canvi ambiental sembla ser que s’adapta bé a l’entorn. O al menys projecta la imatge d’un poble en festa. Produeix una grata sensació quan hom viatja per aquests mons de Déu i a l’entrada d’un poble coincideixes amb les bambolines festives d’una celebració local. És el millor cartell anunciador de què el poble està de festa.
Si més no hi han altres detalls que encurioseixen les sensibilitats dels més amatents a cercar curiositats. Ja fa uns quants anys, en la vesprada de la vigília de la festivitat d’aquesta Mare de Déu d’agost, mentre guaitava l’anar i venir de la gent en ple carrer Sant Francesc, vaig coincidir amb l’amic Francesc Adell, en Ciscu de la llegum, denominació que li ve conferida per coure, durant molts anys, llegum i la seva posterior venda en la botiga del seu germà, “Marianu”, ubicada en aquest mateix carrer. Deia que durant aquest retrobament, dintre un ambient bulliciós de gent, sufocada pel calor, em va causar una agradable sorpresa veure el cistell de vímet que portava, penjat del braç, ple de rovellons. Degut a la meva ignorància boletaire, mai hagués raonat una tan eloqüent realitat: la de menjar rovellons, acabats de trobar, en ple mes d’agost, repeteixo, per a mi era, fins aquell moment, una qüestió impensable. Home, de cara al setembre em semblava més normal. Tot i que les muntanyes dels Pirineus, guarden dintre de les seves entranyes la humitat i la frescor, provocades per unes pluges, que si es produeixen en el moment escaient permet aconseguir troballes com les que obsequiaren a en Ciscu i en Ferran, ells que són uns experts i grans coneixedors de quan el terreny ofereix certes garanties d’èxit en aquesta vesant rovellonera. Fer-ne, diguem-ho en termes no gaire adients, una collita en ple mes d’agost, em sembla que cal tenir un bon ull clínic. O al menys d’especialista boletaire.
De totes maneres s’estan produint ostensibles canvis en aspectes tan establerts i tradicionals en el camp de la pagesia, com pot ser la verema que començava desprès de la Festa Major i s’allargava fins a l’octubre. Bé doncs, d’uns anys cap aquí, també hem observat que s’avança unes setmanes. No cal anar gaire lluny per comprobar-ho, en aquestes vigílies de la festivitat que ens ocupa, a la hisenda de l’Isidre Pagès, en el nucli camperol de les Torres, els va entrant, en les seves instal·lacions de celler industrialitzat, el primer raïm procedent de ca l’Amell, el seguirà el de can Planes, deixant fins a final del mes d’octubre la collita del raïm moscatell d’aquesta finca, per a satisfacció dels nombrosos porcs senglars que campen per aquells verals i es mengen, a cor que vols, la seva dolça polpa.
Tornant al fil conductor de l’article, la Mare de Déu del llit podria encapçalar el patronatge d’aqueta important peça del parament de la llar. Al qual ja fa molts anys li vaig dedicar un article, reivindicant un monument per al seu inventor. Desconeixent, en aquella ocasió, que el record de la Mare de Déu s’ajeia, cada 15 d’agost, en el llit que un populós nombre d’esglésies paraven per a l’ocasió. Jo que n’he remenat i en remeno tants, des d’ara, em serà un referent , on implorar per a que el llit no perdi el protagonisme que té, malgrat que les tendències l’han adequat a les modes de cada època. I per a que no falti mai una bona son per redimir entre els llençols que cobreixen el matalàs. Sols així el llit tindrà una ben guanyada perpetuïtat. I la Mare de Déu un proteccionisme molt vinculat a la seva festivitat.
Moltes felicitats a totes les Maries i Assumptes.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 d'agost del 2009 )

"LA CASA DE LOS ABUELOS "

Quan hom déu tenir més d’una casa, em fa l’afecte que ha de ser lògic posar-li un nom a cada una d’elles per tal de poder-les identificar amb facilitat. No passa el mateix quan, nosaltres, emprem una identificació, amb la qual generalitzem una mica, sense especificar quina casa en concret. És el cas de quan ens referim, per exemple, a les Cases Noves, les Cases Barates. La Casa Encantada, ubicada en la zona residencial. Les Cases del Sord...
Centrant-me en l’enunciat, de no haver acompanyat l’article amb la fotografia, pocs sabrien relacionar la denominació amb la casa de la qual vull escriure. Fins i tot els més grans potser encara la denominen els Maristes, degut a que durant uns anys s’hi van instal·lar per impartir classes. Propietat de la família Vidal i Quadres, els tres germans que encarnaven la descendència més directa, s’hi referien amb aquests termes cada vegada que l’ocasió propiciava parlar-ne. Degut a que en la casa havien viscut els seus avis.
Tres germans, en Manuel, la Mercedes i l’Elisa, els quals compartien un solteria crònica, de les longeves. Situació sentimental que els havia unit encara més, formant una pinya, on totes les decisions eren consensuades i preses de mutu acord. Se’n diu d’això, estar ben avinguts. Fent us d’una educació exemplar, la qual els distingia i els honorava.
Quan venien a Sitges, ocupaven la planta baixa, les finestres de l’esquerra. Curiosament a la vivenda del costat, cada vegada que s’hi referien, la denominaven: “la casa de los Rocha” per haver-hi viscut aquesta família. Un detall que delatava complicitat amb els seus estadants, el nom del qual va estar, per sempre més, relacionat amb aquell espai, com una mena d’homenatge a una família exemplar, de la qual guardaven uns grats records.
Perquè això també ho tenien, eren lleials al seu entorn, a la gent que els hi havia merescut confiança. I com que les seves maneres de ser eren tan educades, tots els hi teníem una gran consideració i apreci.
Durant un temps llarg, varen habilitar els pisos superiors com habitacions que servien d’annexe de l’hotel Miramar, també de la seva propietat, després d’haver reconvertit la casa pairal, en un establiment hoteler d’una certa categoria, on el personal que hi treballava havia contribuït a conferir. A dalt de tot de la casa, a la qual em refereixo, hi han unes golfes que ells denominaven “el altillo”. Un malson per tots els qui hi treballaven. Pel fet de quan estaven aquí, els mesos d’estiu, tocava pujar-hi i baixar infinitat de vegades. Els agradava la bellugadissa, em refereixo a fer canvis constants. Hi ajudava la bona memòria de que disposaven. Sabien amb exactitud on es trobava ubicada cada cosa. D’aquesta manera sempre anaven sobre segurs, la percepció del lloc la tenien ben assumida i, d’un any per l’altre, recordaven que tal peça es trobava en tal apartat i al costat de tal altra cosa. Els operaris se’n feien creus.
El que més feia la guitza a la germana petita, l’Elisa, era la seva aguda sordesa, degut a aquesta s’acompanyava sempre d’aquella mena de trompeta que s’apropava a l’orella per tal de poder escoltar una mica millor. Va esperar, amb resignació, que els avanços quirúrgics s’avinguessin amb aquest defecte i es va anar a operar a Suïssa. A partir de llavors hi va sentir perfectament. Avanços de la ciència. I objectiu del seu tarannà, sempre encuriosit, tafaner, però alhora fent ús d’unes estrictes normes del saber estar.
Els seus dominis es limitaven entre els costats d’un triangle, amb el vèrtex centrat en aquesta casa i amb els costats limitats per l’Hotel, la porteria , que havia estat el celler, i de la qual en tenien cura les germanes la Pepeta i la Maria Pañella. La primera era la titular, ja que la Maria treballava a la fàbrica de capses de cartró de Can Selva. La Pepeta desenvolupava un càrrec al Hotel, i a més havia de tenir cura de fer complir els encàrrecs que els amos li transmetien, deixant les claus de tots els dominis als industrials de confiança de la casa. Completava l’altre angle de la imaginativa figura geomètrica, el casalot de tocar a mar que anomenaven “ las cocheras” i que durant l’estiu llogaven al seu cosí, “ el conde Pries”. Home, de nom Adolf, tractant de borsa , en diuen agent i pel que es deduïa, d’important solvència, que es passava tots els dies tancat en el despatx habilitat en una habitació, on el mar s’esclafava sota mateix de la finestra. I la seva brisa refrescava una interioritat on els valors borsatils es bellugaven enjogassats , sempre amb el rerefons d’una desitjada pujada. Aquest casalot, a banda dels museus, és el més apropat al mar, destinat a vivenda particular.
Els de casa, hi va haver una època que disposaven d’un tricicle, per moure’s amunt i avall. Des del primer dia, el vehicle en qüestió, portava de cap a la Elisa. Es delia per pujar-hi, i com que els meus ho notaven, en una d’aquestes anades i vingudes per entre els seus dominis, se la va convidar a pujar. No s’ho va pensar dues vegades, malgrat que la posició de l’acompanyant del conductor no era gens còmode, tot el contrari i fins i tot un xic arriscada. Aquells passeigs la feien feliç, una dona que tenia a la porta el cotxe i el xofer corresponent a la seva disposició, gaudia pujada damunt un “carromato”. Altra vegada haig de parlar de que a voltes la senzillesa sobresurt per damunt els luxes.
La casa Vidal i Quadres guaita al mar, els qui hem guaitat una mica a les seves interioritats, recordem la patxoca que feien els tres germans, que s’avenien amb determinats costums de caire anglès i honoraven als seus avantpassats, tot recordant que aquella era “ la casa de los abuelos”.
J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 8 d'agost del 2009 )

COMENÇA L'AGOST

Durant els mesos d’estiu una característica comuna n’és la calor, xafogor que fa més palesa la pujada dels termòmetres. Tanmateix el fumut seria que ara fes fred, esdevindria la ruïna total en tots els aspectes. Quelcom hauria canviat, i molt, en la successió de les estacions i en les seves peculiaritats més afins.
Un mes, aquest, que s’abraça a la tradició i al lleure propiciat per les vacances. Al coincidir tantes festes i altres opcions, escollides entre una gran varietat, l’agost dóna la sensació que escurça els seus límits. Em refereixo que se’ns fa curt, passa com una volada. Com la dels mateixos falciots que l’endemà mateix de la festivitat de Sant Jaume, quasi bé desapareixen del tot, queden els més petis, és un fenomen molt curiós, el qual indica la precisió amb que la natura domina el seu medi. Quelcom passa amb els dies que van escurçant la seva claror diürna, fins arribar a la conclusió que ho referma: “Per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc”.
Si més no, deixant de banda totes aquestes curiositats, aquest mes acabat d’estrenar, ens apropa a una festivitat molt sitgetana, la de la Mare de Déu del Vinyet. No pot tenir, per tant, un començament millor. Sitges i el Vinyet representen dos àmbits integrats en un mateix entorn. El nom de la Vila és sinònim de beutat, d’hospitalitat, d’ambient i tarannà cosmopolita. Admirat i consolidat arreu del mon, per la diversitat cultural i paisatgista que ofereix. De manera especial el Passeig Marítim, el qual, a tothora diversifica els encants, consolidats entre dues opcions: la de passejar, o la de poder banyar-se en les seves ben cuidades platges. Com a curiositat cal destacar que el Passeig disposa d’uns caminants/es fixes, els quals cada dia i en diferent horari, començant en una hora ben matinera, s’alternen en la caminada, a la qual jo, en el seu dia, vaig propiciar-li una denominació: “La ruta del colesterol”.
Curiositats a banda, la Vila diversifica un variat entramat de l’art en totes les seves vessants. I els museus que hi donen aixopluc. Amb tot, el símbol més representatiu, és la imatge de la nostra església parroquial i les interioritats que s’apleguen per entre el seu entorn: Maricel, el racó de la calma, el Cau Ferrat... Contribueixen a engalanar el nom amb els adjectius més escaients per denominar tantes
El Vinyet, en canvi, és dipositari d’una intimitat més nostrada. Que fou erigit entre vinyes i ha acabat envoltat de senyorials edificacions. Si ens donessin a escollir, els més romàtics, ens quedaríem amb un Vinyet espurnejat pel verd dels ceps, amb el paisatge camperol que ofereix la ubicació de les masies que completaven la imatge de la vinya, amb el pagès ensulfatant i la seva muller tenint cura de la mica d’hort i del galliner. Però bé, això seria retrocedir massa en el temps. Equivaldria a viure en un passat, on el present ja ens hagués aixafat la guitarra. Els de la meva generació ja pràcticament hem vist l’entorn del Vinyet, més o menys tal com està ara. Tot i que encara vam ser a temps a coincidir en la darreres activitats camperoles, als estadants de la masia de can Marcé, la de can Rampí, la d’en Pixa Brosses, la de can Pei, can Lleuger. I més cap al poble la sínia Bor, potser l’última, d’aquest sector, que encara conserva la seva fisonomia. I llevat d’aquestes , poques més que jo recordi haver vist ni que fos el seu final.
Parlo de quan anar fins al Vinyet també representava un al·licient que motivava una de les excursions dels diumenges a la tarda. Els de casa, em refereixo en el sentit més ampli de la paraula, ens hi van familiaritzar, fins el punt que aquella pressa de contacte, ha perdurat per sempre més. De quan parlo, a falta de cap mitja mecanitzat, ni una simple bicicleta, ens hi apropàvem caminant. En arribar-hi, un al·licient afegit, corresponia al fet de poder veure aigua de la cisterna, la qual s’extreia pouant el cantiret de zenc, amb l’acompanyament del sorollet que produïen les anelles de la cadena al refregar per la curriola. Aigua fresca, quan això de beure aigua a fora de casa, des de sempre, no se per quina raó, ha motivat enormement a la mainada.
Fer la visita al santuari es convertia un altre fet ponderant, abraçat, però, a un sitgetanisme en el seu més pur estat. No obstant quan l’edat no es debat entre fervors pietosos, sinó que l’emotivitat es centra en altres detalls més insignificants, el motiu de la visita es fa flexible a certes preferències. Una de les més popularitzades, consistia en dipositar un centimet a la caixeta de l’escolanet, el qual, recordo perfectament que ja fa anys va complir una edat significativa, no em facin dir ara quants en té exactament, sols recordo que també vaig aprofitar per dedicar-li un article. El que si els puc assegurar és que ja deu ser grandet, pel nombre de gernacions que l’han afalagat amb el valor d’una ben intencionada almoina, potser no gaire copiosa, si més no lliurada amb tota l’estima i, sigui dit, per la curiositat, afegida, de poder escoltar el “cling “ nítid que sobresurt de entre el silenci., per a fascinació de tots els qui ho esperen, com si fos el comprovant del susdit ingrés.
Tornar al Vinyet, en aquets començament d’agost, és refermar la continuïtat basada en la devoció i l’estima per les coses que ens han ensenyat a respectar, a tenir-ne bona cura i que, a la llarga, es converteix en un far que ens guia a cada moment. El d’ara, els dels dies successius, ens permetrà apropar-nos, dia darrera dia, fins arribar a la Festa Major, que obre i tanca moltes etapes, la de l’esclat de la festa i pràcticament es pot dir que tanca les portes a l’estiu, turísticament parlant, malgrat que no s’hagi arribat al final de l’estació.
A partir d’ara, d’aquest començament, cada instant guarda un símbol, una referència, de tot plegat.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'agost 2009 )

LA NIT DORM A SITGES

En l’article d’aquesta setmana, incorporo una pinzellada del Sitges diürn, just en els començaments de la incorporació del turisme a la Vila. Fins aleshores el poble gaudia d’un ambient íntim, on tothom es coneixia i a l’estiu els seus habitants es podien permetre el detall de sortir a seure als carrers. Es refermava, així, una més estreta convivència veïnal, amb implicació de la nit que esdevenia tranquil·la i modelada a gust de la gent que assaboria la frescor que ella, de manera gratificant, abocava per damunt carrers i places.
La façana marítima ha canviat, i s’ha potenciat realçar la silueta de la Punta, la nostra església que ha esdevingut l’emblema més ponderat. Si més no hi ha racons que conserven l’encant de poble, on sembla que els temps s’hagi encallat per establir una certa relació amb el Sitges d’ahir. És a la nit quan més es fa palès aquest espurneig d’estels que planen per aquests bocins més carismàtics dels pobles del mon. La nostra universalitat així ho confirma.
Serveixin aquestes imatges nocturnes, per completar unes modestes opinions, escrites amb l’entusiasme del qui es sedueix amb els encants del seu poble.
Ja sigui de nit o de dia.

DE LA BARBERIA DE CAN ROCA AL ROY

L’estiu no té limitacions, amb les quals intentar parcel·lar un espai. Però sí que quasi bé podem assegurar que cada estiu és diferent. I aquesta diferència es fa palesa en el carrer. Els lectors més veterans de segur que s’avindran amb mi. Si comparem els estius dels anys quan va començar a proliferar el turisme amb ara, cal dir que no té res a veure. Aquells sobreeixien molt encant ambiental, potser hi tenia quelcom a veure la novetat. Degut a que un poble acostumat al tràfec que produïa la industria del calçat, la dedicació dels pescadors i de la gent de que treballaven la terra, de cop i volta es va veure transformat; els carrers plens de gent forastera, els quals durant el dia lluïen bronzejades esquenes i roses melenes, faldilletes curtes i atrevits escots i de nit anaven a ballar al Prado i al Retiro i en altres raconets també d’ambientació musical. Tot això era quelcom novador, un filó que semblava inesgotable
Desenganyem-nos, tot es devia a les economies dels respectius països, més en concret a la seva moneda que era més forta que la nostra. A tots el canvi els afavoria i l’efecte col·lateral es feia pales amb la següent resolució econòmica sorgida de la veu popular, davant d’una eloqüent realitat: amb quatre rals passen. No només això, sinó que vivien a cos re rei i pràcticament passaven tot el mes de vacances entre nosaltres. I de ben segur que encara estalviaven diners. Aquesta folgança econòmica es feia notar en tots els àmbits locals, en les botigues dedicades a la venda de records, en els bars. I fins i tot en un detall molt curiós, quasi al mateix temps que els serenos feien via cap a l’Ajuntament per iniciar el seu torn i que les monges vetlladores, sortien del seu convent per anar a cuidar els malalts, els retratistes es disposaven a disparar les seves màquines, per a captar instants que els turistes volien immortalitzar, per ells eren uns moments sublims i en volien deixar constància, qui sap si amb la intenció de fer el “fanfa” entre les amistats del seus països respectius. La qüestió que el fotògraf de nit, es va arribar a convertir en un testimoni excepcional d’un temps i d’unes quasi bé similars actituds. Els estrangers es feien retratar per tenir un record més i els d’aquí que havien aconseguit ballar amb una “minguesa” amb la voluntat de perpetuar una ballaruga amb balladora de caire internacional, la qual cosa vestia molt entre les amistats.
Totes les imatges eren transportades al paper en la tonalitat de blanc i negre, característica que feia passar desapercebuda eloqüents vermellors, provocades pel xarop de pàmpol, sota una denominació que els apassionava, ho continua fent, endolcida i de grau superior, anomenada “sangria”. Aquests incansables professionals de la fotografia receptors de certes extravagàncies, no totes protagonitzades per la gent de fora, disparaven les seves màquines al mateix temps que un fugaç llampec, provinent d’aquell voluminós flash, deixava la visió pertorbada.
Aquest era, a grans trets, l’ambient dels estius, on es combinava elegància, amb una mica de màniga ample, degut a que desprès de xarrupar, sota el pretext que era barat amorrar-se a l’aixeta, tothom es veia amb cor de cantar “ La Parrala”. I si tenies la pega de que un cor d’improvisats cantors, contents i alegrets, s’entretingués sota el balcó de casa, ja havies begut oli. El estadants menys tolerables, apaigaven aquestes pujades de to, amb llançament d’aigua. La quantitat depenia de la conciència dels veïns molestos, a voltes amb una mica consideraven que n’hi havia prou, altres de més impetuosos abocaven tot el contingut de la galleda. Depenen d’aquests detalls anecdòtics, molts eren els qui amb aquest mètode es prenien la justícia pel seu compte. Una justícia aigualida i sense paraules, si més no a voltes eficient, diguem-ne de sentència ràpida. A partir d’aquí va ser com es va començar a trencar el silenci de poble, el que també anomenem tranquil·litat .
I vet aquí que l’espai que queda limitat entre el que era la barberia de can Roca i el Roy, no guarda cap excepcionalitat que vingui al cas, sinó més aviat una normalitat que s’ha escudat amb determinats detalls del viure quotidià i que en aquesta època de l’any assoleix una més gran rellevància. En primer lloc perquè hi confluïen un reguitzell de singularitats de poble. La d’un carrer, el de Sant Pau que baixa fins a mar, per on el turisme el transitava mentre anava i venia de la platja, continua sent lloc d’enllaç entre baix a mar i el centre del poble. Pel seu ben ponderat enclavament hi va haver la primera oficina de Turisme de la Vila.
Mentre en Roca afaitava i tallava el cabell, dintre la barberia, un immillorable observatori del carrer, a pocs metres d’allà l’amic Virgili i la seva muller, collien els fruits de l’hort del qual tenien cura. Un hort al bell mig del poble, no n’hi havia cap de tant cèntric. I el barber, home destra en l’ofici, es podia permetre la gosadia d’afaitar amb la navalla afilada i al mateix temps dirigir mirades de curiositat al carrer, sense que el client patís cap mena de tall significatiu, al menys no vam escoltar mai cap mena de comentari ensangonat, senyal que l’home, malgrat la distracció encuriosida, mai es va portar per endavant cap orella.
A l’Eduard l’arribada del turisme també li va representar una mica de ganga, amb tot mai més va tenir el local tan ple de gent i d’operaris que l’ajudaven que quan hi havia el costum, cada dissabte, que els homes havien de passar per la barberia, en deien, per arreglar-se. L’home podia molt o podia poc, el cas que quan el turista s’adonava ja el tenia assegut al silló, amb aquella mena de capa blanca subjecta darrera el clatell. Es pot dir que va ser un barber internacional i que ja amb edat avançada es feia entendre amb tots els idiomes. Aquesta ha estat una altra qüestió , la catalanitat, el castellà, van quedar curts davant la irrupció d’altres llengües al si del poble. Tots aquells que han tingut més tracte directe amb el turisme, els ha estat imprescindible parlar, el que en diguem, idiomes. Quants més millor.
A la part superior de la casa d’en Joan Utrillo, amb l’entrada principal pel carrer Sant Pau, la família Canals regentava l’hotel que portava el nom del carrer, en Jaume i la seva muller van entrar de ple en el mon de l’hostaleria a partir d’aquesta arribada massiva de turisme. Ell era fumador de puros i només acabar d’esmorzar, sortia al carrer amb un bon exemplar encès entre els dits. La seva primera visita era al seu veïnat més proper, a can Genís i l’Araceli que no fa gaire ens acaba de deixar, allà intercanviava conversa i l’allargava amb el guàrdia de torn del Cap de la Vila i amb el Sr. Ferret de la farmàcia. Amb poc en tenia prou, ja estava al corrent de tot el que havia succeït. Encara el poble gaudia d’aquesta categoria tan intimista. Els turistes que s’hostejaven en el seu establiment, com succeïa en molts altres, hi tornaven un any darrera l’altre, podem parlar d’una clientela fixa i lleial.
Una mica abans d’aquest boom turístic, en un lateral dels baixos de la casa d’en Robert Teixidó, hi tenia oberta una rellotgeria el Sr. Obrador, ajudat també per la seva muller. De les primeres rellotgeries en oferir rellotges dels anomenats de polsera , al poc d’anar perdent-se el costum de portar d’aquells de cadena que es guardaven dintre una reduïda obertura de l’armilla. La seva experiència en l’ofici, li va permetre aconseguir una bona reputació.
La terrassa del Roy, ha estat i ho continua sent, una referència turística i també ho és del paisatge sitgetà, el d’aquest centre tan carismàtic. On el turisme ha modificat esquemes.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de juliol del 2009 )

LA PADRINA ALÍCIA

A les persones la vida, quan s’escau, ens afalaga amb un seguit de qualificatius de diferent procedència: maco, maca..., fins i tot si afegeix algun que altre títol nobiliari: el rei, la reina de la casa. Però bé de Déu que no seríem res si en el moment del bateig, el padrí i la padrina no s’haguessin posat d’acord en el nom amb el qual se’ns coneixerà per sempre més. Cal dir que tot aquest formulisme ha canviat amb el pas del temps. No entro en detalls
Amb quasi cinquanta anys de vida l’opinió de la padrina, com és de suposar, encara prevalia, perquè es remunta a mig segle enrere, quan els costums es regien pel que sempre havíem vist fer. El nostre bateig, però, va ser peculiar no va caldre que el sacerdot esparses aigua beneïda per sobre les testes de ningú. I el nom va ser consensuat per tots: pels batejats, la padrina i pels qui van portar la iniciativa. Ella va acaronar el naixement d’un fet, pel qual el pare de la criatura hi va posar tota la il·lusió i va bregar fins que fou una realitat.
Un bateig sense pila baptismal, sense els escolans tocant les campanes, sense confits. I amb l’absència dels protagonistes secundaris, si més no imprescindibles en aquestes celebracions, en definitiva, sense la canalla. Un bateig, doncs, no cal insistir-hi més, peculiar per damunt de tot.
Va tenir lloc al Vinyet, el 26 de desembre de l’any 1964, la nostra padrina, encarnava la joia d’un esdeveniment covat per l’entusiasme que hi van esmerçar tots plegats. Es contemplaven cares de felicitat, de satisfacció, de complicitat. I ella, com sempre, radiant, amb el seu somriure característic, amb la seva simpatia que encomanava optimisme, apadrinava a una colla de bufadors, nascuts sota diferent signe, però escollits per combinar el treball, l’ofici de cadascú, amb l’art musical. Per tant apadrinava, també, l’afició que els havia aplegat i que durant tants anys la música els havia agermanat.
El bateig va ser un èxit i de seguit el flabiol refilava allà a l’era de l’ermita, el seu so nítid, agut, donava l’entrada als fillols de la noia del carrer Sant Pere, però també deixava la porta oberta a determinats dubtes i que els més savis s’encarregaven de predir, per cert, amb no gaires bones perspectives: “ Això durarà quatre dies...”. La resta acollí el bateig amb satisfacció, il·lusionats de poder fer camí junts i dansant al seu so. Les autoritats de torn, que s’hi havien implicat a fons, seguint de prop tota l’evolució, quasi es disputaven la paternitat de la criatura. No obstant el pare de l’Alícia aglutinava el mèrit d’haver promogut els inicis de tota aquella moguda, en benefici de la nostra dansa i per tal de que la vila disposés d’una formació, la qual representava la culminació de la colla de grallers que també havia animat a formar i que als seus components, tothom va acabar denominant-los els grallers músics
Els actes protocol·laris van acabar, com no podia ser d’altra manera, amb el banquet preceptiu. Com un bateig de casa bé. I ja s’ho podeu imaginar, a l’hora del cafè, l’engrescament era indescriptible, no hi varen faltar els parlaments, els bons desitjos i l’emotivitat pel fet d’haver aconseguit una fita que semblava impossible.
Des d’aquell moment i per sempre més, la padrina va fer costat, amb entusiasme i predilecció, als apadrinats. Seguia les seves evolucions i quan el novembre, sota el patronatge de Santa Cecília, ells es reunien per celebrar-ho, ella no hi va faltar mai. La seva presència i la seva jovialitat engalanava aquell lloc destacable de la taula presidencial. Reia, fruïa, amb les ocurrències i anècdotes que li explicàvem, fins que les subtileses s’arrodonien amb aquell implicat i preceptiu “cap mas”, amb el qual en Manel tancava oficialment el banquet de celebració. De ben segur que amb el pas dels anys, constatant que el seu padrinatge feia l’efecte desitjat, es sentia orgullosa de ser la padrina d’un naixement singular.
Durant aquest recorregut, s’han quedat pel camí companys, la presència dels quals va permetre enfortir lligams d’amistat. I amb la fraternal manera de compartir neguits, ha permès assolir no uns grans objectius dintre l’afició escollida, si més no ens ha servit per valorar que de les petiteses de la vida se’n pot extreure unes bones lliçons. La seva n’era un exemple constant. Assenyada, optimista i animosa, quan els vents no han bufat del nostre costat. Les seves lamentacions no va voler mai que fossin un lastra amb el qual atiar encara més el nostre ressentiment.
La Alícia ha estat una bona padrina, que ens ha esperonat, des del seu recolzament, sempre que hem coincidit amb ella, com en els darrers anys de la seva estada a l’Hospital, mentre la vida se li esmicolava, amb la fragilitat que es reserva per l’última embranzida. Ha exultat, amb exemplaritat, el record del seu pare, en Samuel Barrachina i Esquiu, promotor d’aquell projecte. I quan l’ocasió ho requeria no desaprofitava l’oportunitat per manifestar-nos el content que estaria el seu progenitor de veure com, malgrat les misèries alienes, continuàvem en el camí que ell va traçar.
En aquesta fotografia la veiem a la mateixa era del Vinyet, vint-i-cinc anys més tard d’aquell bateig, concretament el 26 de desembre de l’any 1989, amb motiu de la celebració de les noces d’argent, de les quals també en va ser la padrina, sense que tampoc hi hagués un matrimoni per apadrinar, però sí un ferma voluntat per continuar units.
No ens podrà acompanyar en la celebració dels 50, ella que era una padrina il·lusionada amb els seus fillols i un exemple de conformitat, resignació, quan les coses van maldades. Però també de perseverança i fortalesa per mirar sempre endavant. Just ara, ens ha quedat enrederida, algun dia la retrobarem. Mentrestant, els components de la Cobla Sitgetana, la tindrem, per sempre més, en el nostre record i en la nostra gratitud.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de juliol 2009 )

A l'ermita de Sant Cristòfol hi va haver festa

El dia 10 de juliol, festivitat de Sant Cristòfol, com cada any, a la veïna població de Vilanova, a l’ermita dedicada al Sant, té lloc una festa molt entranyable la qual culmina amb la benedicció dels cotxes i una audició de sardanes que amenitza, des de que es va fundar, la nostra Cobla Sitgetana.
És un racó que guarda les reminiscències de la Història vilanovina, amb el protagonisme que li confereix la memòria d’Eugeni d’Ors que va habitar la casa que està adossada , on hi va morir el 25 de setembre del 1954. I per acollir als seus peus un element important, cabdal, que guia als navegants, em refereixo al seu majestuós far, actualment encara en funcionament.
Serveixin aquestes imatges per a testimoniar el seguiment d’una festa simpàtica, on a cada conductor que s’apropa per beneir el seu vehicle se li lliura uns branquillons d’espígol. El seu flaire perfuma una tradició que agrupa a vilanovins i sitgetans.

"AVUI FA UN DIA SITGES "

En ple hivern, quan fa un dia rúfol i impera el fred, diguem que fa dia de Nadal. Perquè de tots els dies de l’any, el destinat a aquest festivitat, preferim que no faci sol, tot el contrari com més lleganyós millor, ja que amb aquestes inclemències , dóna la sensació que la diada queda infinitament ambientada que si, per contra, llueix un sol radiant. A l’exterior hi ha d’haver gebror per a que al interior el caliu familiar doni escalf a l’ambient nadalenc.
Durant la resta de l’any les persones hem anat adequant la climatologia segons les preferències i conveniències de cadascú i el clima que més convé, ja sigui per sortir de casa o a l’hora de treballar. Seguint amb aquesta tònica, hem escoltat dir: “ Avui fa dia de musclos”, entenent que l’estat del mar és propici per cabussar-se i la lluna és l’adient per a que estiguin plens. Com també, abans d’arribar a determinada estació, proclamem: “ Avui fa dia de primavera”, és quan durant el hivern surt un dia esplendorós, sense fred i amb el sol que calenta. O a l’inrevés, quan les tempestes d’estiu refreden l’ambient excessivament i l’entristeixen, la conclusió ve a ser la mateixa: “ fa dia d’hivern “. I així successivament, fins i tot adaptant l’ambient exterior a determinats aspectes culinaris. És quan el fred castiga i recapitulem: “avui fa dia de caldo”.
Per tal de promocionar la Vila, els qui en tenen bona cura, han trobat en, “el dia de...”, una formula propagandística, la qual s’afegeix a tants dies que seleccionem per fer quelcom segons sigui la meteorologia o la nostra disposició. D’aquesta manera es convertirà en un bon referent, quan una Sra. Maria, que tan pot viure a Barcelona que a Vilafranca... a l’hora de despertar-se, al retirar la cortina, mentre observa l’exterior, la bonança imperant, el cel blau, una lluminositat extrema, li faciliti l’origen de la seva destinació, el qual més s’adapta a totes les singularitats observades i d’aquesta manera, darrera l’expressió creada a l’efecte: “Avui fa un dia Sitges “, motivi a la família a viatjar fins aquí. O tan sols l’expressió es quedi com un referent, sempre que les característiques esmentades aconsellin fer us de l’expressió que també, al cap i a la fi, serà una bona propaganda. I una pinzellada que es plasma en el subconscient de tots aquests observadors anònims , els quals, sols guaitant a la complexitat de la climatologia, saben com qualificar el dia que es mostra davant la seva mirada.
Paral·lelament a aquest criteri tan d’àmbit local i donat a conèixer de manera elegant, no per això prendrà el protagonisme l’expressió manifestada per qui sempre ha qualificat una determinada bonança amb uns termes vulgars, grollers, si més no igual d’entenedors, a aquesta persona sempre li costarà dir fa un dia Sitges si està vessat a expressar-ho amb aquests altres termes incisius: “ avui fa un dia de collons “. A voltes amb poques paraules n’hi ha prou, malgrat que aquestes no siguin gaire ortodoxes., però sí que, igualment, molt entenedores, massa, i abocades a la familiaritat d’una popular i senzilla parla, la qual té molts adeptes.
Tot sovint en la televisió, quan surt l’home del temps, desprès de les notícies, fa esment, un ús didàctic de la càmera instal·lada a la veïna població de Vilanova, per referir-se a la climatologia de la comarca del Garraf i, quan s’escau, es refereix a Sitges per comentar temperatures o els litres d’aigua caiguts. Si les persones enteses arribessin mai a servir-se de la acabada d’estrenar denominació, la deferència tindria un ressò extraordinari, molt ampli. Estaria en boca de tothom. I el dia Sitges, lluiria més que el sol, que ja és exagerar.
Existeix un col·lectiu important de persones , als quals quasi bé no els cal guaitar enlloc per tal d’esbrinar el temps que fa, o fer un pronòstic d’un cert canvi a hores vista, en tenen prou de fiar-se dels seus ossos, dels dolors que els assetgen, per diagnosticar que la situació del temps ha experimentat un determinada descompensació en quasi tots els aspectes. Tard o d’hora, si ens guiem per aquestes referències, tots acabem pronosticant canvis, esporàdics i puntuals homes del temps, en la vesant fotuda, d’acord amb les fiblades resultants del si no fos. La guitza mortificant de determinades articulacions, de ruptures concises, fins i tot amb el simple enverinament del ull de poll, n’hi ha prou, per quasi predir que el dia Sitges esdevindrà passat per aigua, allunyat de les característiques que degut a una bonança immillorable, l’han consolidat com un bon i simpàtic referent.
També el instint, per altra banda alliçonador, fantàstic, de la gent de la pagesia i dels pescadors, ha servit per preveure canvis de temps, sense necessitat de disposar de mètodes sofisticats. Un amic em comentava que una vegada es va fer a la mar amb la barca de l’Avorrit. L’estat del mar era bo, si més no quan ja s’havien separat de la costa, en un moment donat el mariner va exigir tornar a la platja, el seu esporàdic acompanyant no comprenia la sobtada decisió, mentre l’home insistia i encarava l’embarcació cap terra. De seguit el mar es transformava per moments, de tal manera que van fer just per poder arribar sense cap incident. L’experiència de conèixer la rapidesa amb que es produeixen els canvis, els hi val als pescadors una eficient i reconeguda reputació meteorològica. Els seus coneixements dels vents, els canvis que provoquen, són cabdals per a confiar en la seva experiència, la qual, quan s’escau, els autoritza a fer prediccions, quasi sempre, encertades.
I la diversitat que a voltes es confabula amb aquest: “ avui fa dia de...” ens l’adaptem a les nostres conveniències. De manera que quan ens plau anar a algun que altre lloc, acomodem l’expressió, com pot ser el cas: “avui fa dia d’anar a la muntanya”, perquè tenim ganes d’anar-hi i el temps es converteix en el nostre millor aliat.
Però desprès del dia festiu, l’endemà, arribat el moment del “sant tornem-hi, ens abat la melangia, mentre exclamem: “ avui tindria de ser festa”. És clar que aquest desig s’acabaria fent etern, no trobaríem mai el dia per tornar-hi.
Vet aquí que la diada de Sant Fermí ha acabat entristin al poble de Sitges, pels tràgics fets per tots coneguts. No estem acostumats a aquestes barbaritats, són fets aïllats, no obstant fan molt mal a la família que ho pateix, a les amistats i a tots en general. Que el nom de Sitges quedi tacat, davant la magnitud del succés, no ha de preocupar, és més important una vida humana ja que aquesta no es recupera. Preocupa, també, el comportament de determinats col·lectius que actuen sense contemplacions, amb una violència que fa por.
Tant de bo que de la manera que estan les coses, això no vagi a més. A qui correspongui haurà de vigilar, amb rigor i actuar amb celeritat davant el comportament d’aquesta gent conflictiva que campa en els llocs cèntrics del poble, aliens a totes les més mínimes normes d’urbanitat i és aquí on una cosa porta a l’altra.
Avui fa un dia de Sitges trist.
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de juliol 2009 )

Potser la primera obra pictòrica de la remodelada Platja Sant Sebastià

La Pilar Mena és una artista sitgetana que amb el seu peculiar estil s'obre camí en el món de l'art. Aquesta obra, tan característica, reflecteix la seva sensibilitat i plasma un entorn molt sigular. El de la Platja Sant Sebastià, acabada de transformar, on la nit contribuiex a crear un ambient molt entranyable en aquest bocí de Sitges el qual, des de sempre, m'ha fascinat. I més ara que presenta aquest aspecte de jocosa novetat. És al veprejar quan el indret, il·luminat amb una llum feble, molt adient, ens apropa al Sitges íntim.

La SuburBand a les Cases Noves

La festa de les Cases Noves

Les Cases Noves, a frec de les cases dels pescadors, han acollit una nova edició de les seves populars festes. Per unes hores la monotonia ha claudicat davant la gatzara que hi campa durant les revetlles i el diumenge. Una festa de barri que engalana la Vila de Sitges.

Amb l'actuació de la SuburBand, la banda de casa nostra la qual va aconseguint una sonoritat molt digne. Ens podem congratular de tenir una formació musical d'aquestes característiques, on hi poden desenvolupar els seus neguits artístics tots els qui la música els apassiona.