ENTRE PALMERES

    

   

   En la dècada dels seixanta l’Eco comptava amb la col·laboració d’en Francisco Martínez, es tractava de la secció “En el Nuestro Radar”, on l’autor signava TARZAN. Consistia en un seguit d’entrevistes que en Paco il·lustrava amb la caricatura de l’entrevistat/da que ell mateix dibuixava. A partir de l’any 1970, fins el 1972, va canviar l’encapçalament per un altre que va titular “Entre Palmeras”, on a més de continuar amb les entrevistes hi va intercalar breus articles d’opinió, sense sobrepassar-se de l’espai assignat.

    L’altre dia que vaig fer aquesta fotografia, al veure el resultat, la imatge de l’església entre palmeres, no sé perquè però em va venir el record de l’amic Paco. Que treballava d’escrivent en l’empresa de construcció que tenia l’Antonet Parés junt amb el seu fill Josep. En Paco era de caràcter molt obert, irònic i també crític. Durant un temps, no recordo si abans o desprès de que en Fernando Marzoa impartís classes d’educació física als escolapis, ell també en va ser professor d’aquesta mateixa matèria. 

   És curiós perquè la casa on vivia en Pres, com així simplificàvem el seu cognom, feia escaire, amb la casa on  el Sr. Josep Solé, de can Tomaset, embotellava sifons i al costat mateix hi havia el local de  la que havia estat la seu de l’Orfeó Sitgetà i a sobre dels dos locals uns pisos, una casa que  ja pertanyia al carrer Sant Francesc.  El conjunt de tot plegat era propietat de la família d’en Jaume Bofill, que ostentava la Laureada de Sant Fernando a títol personal. La casa que habitava l’Antonet  Parés quedava reculada amb la del carrer Sant Francesc. Quan es van enderrocar les dues cases, se’ls hi va exigir que es reculés la nova construcció amb la finalitat de no escanyar l’entrada del carrer Sant Francesc.  Per tant aquesta última, que pertanyia al carrer Sant Francesc, va desaparèixer. De manera que  la primera que ara hi trobem,  correspon  a la que havia estat del carnisser Marià Alemany i família. 

    L’Antonet Parés estava cassat amb l’Adela Serra i en Josep i la Toni eren els seus fills. En Paco va ser escrivent de l’empresa durant bastants anys, en un temps en què aquesta empresa de construcció era molt apreciada per la clientela perquè treballaven bé. Dos dels paletes, que hi van fer anys, van ser l’Alejandro Escalona i en Francesc Lanau. 

    Desprès de la casa d’en Gregori Hill, en aquest Passeig de Vilafranca, hi havia la quadra d’en Pepito, que la veu popular coneixia com en Pepito gitano i a la seva muller per l’Antonieta gitana, que vivien davant per davant de l’Ajuntament. En els baixos hi continua vivint la Pilar Queralt. En Pepito era l’únic que vestia elegantment entre aquell veïnat, arribava a la quadra mudat de cap a peus i donava la sensació que ja tenia la feina feta, però complia amb l’horari i a ell hi acudien tots els gitanos de la comarca per a fer transaccions comercials que es vinculaven amb la venda de cavalls. Entre aquests i els que anaven a vendre als mercats, desprès de dinar, tots es trobaven al Retiro per a fer el cafè. 

      En aquest mateix espai, però a l’altra vorera, la de la banda de Vilanova, hi vivia i tenia el taller en Salvador Bové, casat amb la Trini Tutusaus. L’home feia i arranjava els guarniments dels cavalls. Ja al final de la seva trajectòria professional va tenir més feina en el camp esportiu que en el del seu propi ofici. Perquè els cavalls van anar desapareixent i es van promocionar les pilotes de futbol, que eren de cuir. I quan les peces de cuir que la formaven es descosien, li portàvem a en Vadoret, com així se’l coneixia, per a que les tornes a cosir.

    Si l’amic Paco s’inspirava entre palmeres, el Passeig de Vilafranca es pot dir que  es trobava entre paletes. Perquè en la mateixa vorera del baster hi vivia En Ginés Rufete, casat amb la Berta Paixó que, junt amb el  fill Josep Rufete Paixó, també tenien una empresa de construcció. En el pis de sobre hi vivia en Jaume Daví i Mañosa, amb la Teresina, germana de la Berta, en Jaume va ser cap de la brigada municipal.

    D’entre palmeres sorgeix la imatge de la nostra església, els bonics retaules que hi trobem en el seu interior, si  encara hi són en podem donar gràcies a l’eficàcia d’en Jaume Daví, que els va preservar de que no fossin cremats durant la guerra. 

                                                 J.Y.M.

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de novembre del 2025)

L'ÚLTIMA MIRADA A LA LLUNA

     

       Potser encara trobaríem alguna persona de Sitges que faci servir la denominació de l’Ensanxe  per a referir-se al barri que va sorgir desprès d’haver-se urbanitzat els terrenys a l’entorn de la Bassa Rodona. Els carrers que s’hi van traçar, de primer se’ls hi va posar un nom i algun d’ells, al llarg dels anys, han estat rebatejats. En ells s’hi van construir cases i els seus estadants gaudien del silenci i la tranquil·litat que imperava en aquest indret. 

    Pescadors, gent de la pagesia, sabaters... s’hi van aposentar i entre ells una parella que buscava aixopluc, s’hi va fer construir una casa. Ell era capità de la marina mercant i ella seria la bibliotecària amb més trajectòria al front de la Biblioteca Santiago Rusiñol. I mentre en David navegava al comandament d’un petroler, la Lolita com podia -no hi havia els mitjans actuals- li feia arribar notícies de com avançaven les obres de la casa nova, que construïa el mestre d’obres l’Antonet Parés. Fins que hi van anar a viure i junts van formar una família nombrosa.

    En les absències de l’espòs, la major part del temps embarcat, la Lola  portava el timó de la casa, fins que el retrobament es convertia en una festa. El pare havia tornat i a l’entorn de la llar de foc, amb espaiades pipades a la pipa, els hi explicava els detalls del full de ruta d’un navegant. O durant els sopars a la fresca, en el pati de la casa, amb l’única presència aliena a la família que era la lluna, tot i que a en David li era molt familiar. Un petit jardí molt integrat al tarannà de la gent de la casa.

    A aquesta casa  se li van afegir altres, la més propera la de l’Antoni Almirall i la de l’Enriqueta Malivern Almiñana. A la d’en David i la Lolita, el pare Jou els hi va esculpir en la pedra una imatge d’un veler, que van col·locar a damunt de la porta de l’entrada. 

    Com també eren els seus veïns la família del Sr. Gaspar Virella Termes, germà de la Sra. Adela Virella Termes, casada amb el sabater Isidre Pañella Comas. Curiosament, en la mateixa vorera hi va anar a viure el fill del paleta que els hi va construir la casa a en David i la Lolita, en Josep Parés i l’Angelina Corretger, els quals davant de la del número 21 hi van obrir l’Hotel Sant Joan. I allà mateix, cantonada amb la plaça de l’Industria hi tenia la casa en Josep Milà Pascual, més popularment conegut per en Taió, que era pagès. Pràcticament a l’altre costat  hi vivien dos pescadors, en Josep Rovira, l’Avorrit i en Sebastià Arnan López, el dimoni vermell. Pagesia i pesca. El pescadors amb la seves barques i el veí amb un petroler, la diferencia era ostensible, si més no hi havia moments en què compartien el mateix mar.

   A la casa d’en  David Jou Andreu i la Lolita Mirabent Muntané  hi van néixer bona part dels fills i tots junts s’hi van fer grans, fins que la primera que va marxar va ser la Lolita, deixant un gran buit. Van quedar en David i en Pere sols, tanmateix  no ho van deixar d’estar mai, perquè en David, en Lluís i en Xavier, amb les seves respectives esposes, uns o altres, els visitaven cada dia, mentre que el seu pare els sorprenia explicant vivències d’una capità de vaixell, així com del seus Sitges del qual tantes coses sabia, com també de la nostra gent que anaven i venien de Cuba.       

     En aquesta casa del  carrer Joan Tarrida 21, l’altre dia, els dos Davids, pare i fill, contemplaven amb el llum apagat de l’habitació, per veure-ho millor, la bonica i resplendent imatge de la lluna en mig d’un cel clar. El pare li comentava al fill, les moltes vegades que havia estat testimoni de la seva grandiositat, quan hom es troba sol, amb la resta de la tripulació, en mig de la immensitat del mar, mentre el vaixell avançava, projectant la seva ombra damunt la llum que  irradiava la seva presencia. 

      Remarcant que la bellesa de tot plegat encara assolia més vistositat quan es trobaven en el Canal de Suez, un indret llavors poc habitat, i ella contribuïa a magnificar un espectacle natural, amb el desert com a gran teló de fons. 

    La lluna que miraven, era la mateixa  que l’havia acompanyat sempre i que, arribat el moment, ell no va voler perdre’s  l’oportunitat d’acomiadar-se’n . 

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de setembre del 2024)