A LA TRINITAT PASSANT PER VALLCARCA

 

     L’ermita de la Trinitat i Vallcarca han compartit un veïnatge molt proper. I també l’ermita s’ha beneficiat de la generositat de la família Fradera, responsables de la fàbrica de ciment, que entre les avantages que van aconseguir les administradores, va ser que els van proporcionar els mitjans per poder encimentar tot el camí que puja de de dels Costes de Garraf. Un fet que va representar una gran millora i que ha facilitat la pujada de vehicles sense haver de sortejar els clots que hi trobàvem, sobretot si feia poc que havia plogut. Que era quan el camí quasi es feia impracticable i que només destres carreters s’atrevien a pujar-hi amb els seus carros. Com el recordat Vicenç Sánchez que la vigília de la festa recollia les coses de la manyeria de can Fontanals, durant el temps que la seva esposa la Bàrbara Lahóz i la Laieta Sánchez en van ser les administradores.

    Tanmateix no només els amos de la fàbrica tenien detalls envers l’ermita, sinó que també els seus treballadors es sentien atrets sobretot el dia  de la Festivitat de la Santíssima Trinitat que celebrarem aquest proper diumenge. La gent de Vallcarca eren treballadors vinguts d’arreu, principalment d’Extremadura i Andalusia, portats per l’al·licient que aquí els hi donaven treball i els hi proporcionaven un habitatge en la mateixa colònia que, per a tal finalitat, disposava l’empresa. Uns i altres es van involucrar en les nostres festes i tradicions i aquesta de l’ermita n’era una, on hi feien cap per aquest camí costerut que, des del peu de la fàbrica, s’hi accedeix. La seva presència va ser constant i molt representativa, fins i tot va continuar sent així quan van deixar d’habitar la colònia i van anar a viure a les Roquetes. Tambe la gent de Sitges anaven fins a Vallcarca en tren i des d'allà pujaven a la Trinitat

     Entre aquesta complicitat s’esqueia la celebració de dues festes que són molt properes en aquest mes de juny. L’abans esmentada i la del Corpus, quan  es celebrava en dijous, on fins i tot feien la preceptiva processó, presidida pel sacerdot que també va ser un membre influent d’aquella colònia de treballadors que fins i tot tenien església pròpia. Mossèn Esteve Closa va estar durant molts anys al servei d’aquella comunitat i va continuar sent rector de l’església de Sant Eulàlia de les Roquetes. En la festivitat de la Trinitat, l’ofici religiós que es celebra a l’ermita el presideix el senyor rector de la nostra parròquia i en alguna ocasió hi havia pujat el llavors bisbe Joan-Enric Vives  i en moltes altres ocasions van concelebrar amb mossèn Santiago Casanova, que era germà de la Remei. I ella i la Rosó Carbonell, junt amb en Joan Martí Romagosa en van ser durant molts anys administradors. A ells s’hi va despenjar, de seguida, en Francesc Planas, en Ciscu del forn, que va ser un bon puntal de la festivitat del Corpus, en el si de la nostra parròquia, per la qual sentia una especial predilecció per la susdita festa. On mostrava, també sigui dit de pas, les excentricitats del seu tarannà. 

    A la processó de Corpus que es feia a Vallcarca fins i tot hi posava l’acompanyament musical la banda del nostre poble, que dirigia el mestre Manuel Torrens. Una processó que es portava a terme a la tarda, unes hores abans que la d’aquí, per tal de que la mateixa banda pogués arribar a temps a la nostra processó. L’altra cita musical que tenien els músics locals, a més de pujar, durant uns anys, a fer una mica de ball a la Trinitat, darrerament aquest apartat musical es va limitar a la participació d’uns quants musics en l’acompanyament dels cants de la missa, amb la interpretació a l’orgue del recordat Josep Pagès Busom,  a qui va succeir en Francesc Pi. Sense oblidar que la Cobla Sitgetana amenitza l’audició de sardanes des de la seva fundació, ara ha fet 60 anys. I deia que una altra festivitat esperada a Vallcarca era la de Sant Joan, quan celebraven la festa també amb la participació  dels músics sitgetans.

     Quan mossèn Esteve es va retirar dels seus càrrecs al front de la parròquia de les Roquetes, va venir a viure a Sitges, en companyia de la seva germana la qual, durant tota la trajectòria sacerdotal del mossèn  li va fer les funcions de majordona.

     Diumenge hi ha festa a la Trinitat i tot és a punt, gràcies també a l’esforç de les actuals administradores, La Núria Carbonell i la Blanca Mirabent i de totes i tots els qui les ajuden, perquè la Trinitat també desperta motivacions entre això que anomenem sitgetanisme. No hi podem faltar.

                                                  J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de juny del 2025)

LA FLOR DE SANT JOAN

 

                                           En Leandro Barroso García i la seva flor de Sant Joan 

        Durant aquests dies predominen dos grocs, el de la ginesta i el de la flor de Sant Joan. Aquesta darrera havia tingut un protagonisme destacat en les catifes de la festivitat del Corpus. I per tant comptava amb una gent de casa nostra que la proporcionaven. Els que recordo amb més notorietat eren el Joan Ossó del Bar Español i, el seu veí, en Salvador Tudela, a qui tots coneixíem per en Totana, per ser oriünd d’aquest poble de Múrcia.

   A casa d’en Joan també és coneixia per a Can Ferri i, antigament, havia sigut una fonda que regentaven, i eren propietaris de la casa, els pares dels Pagès, a la mare li deien la Parcala i amb aquest sobrenom es coneixia a tota la família. Tornant a en Joan, els seus pares van llogar la casa i també oferien dinars, va continuar junt amb la seva esposa i filla amb el negoci, ja no de restauració, més aviat es van dedicar a servir begudes. En Joan era un catalanista acèrrim, l’únic que el dia 14 d’abril, data en què va ser proclamada la República,  penjava en el balcó una senyera catalana pintada damunt un tauler. Més per desconeixement que per altra cosa, aquest detall passava desapercebut als qui no se la sentien i quan es donaven compte, del significat, la senyera ja l’havia retirat.

    A part d’aquesta demostrada catalanitat, en Joan atresorava moltes virtuts, la principal la seva disposició a ajudar  amb el que estava a les seves mans. És clar, que també se l’havia de saber portar. Però ara que es parla que, el proper any, una etapa  del començament del  Tour de France passarà per Sitges, dir que durant els anys que va tenir obert el bar, els diumenges i festius, sembla ser que tots els controls d’avituallament tenien com a referencia el seu local. La vorera s’omplia de bicicletes i els ciclistes agafaven forces asseguts en les taules de la seva terrassa.

     Tanmateix en Joan també anava amb bicicleta, però el seu fort era caminar. Només calia que algú l’animés i l’home, com a mínim, anava fins a Montserrat. I si  com van fer uns estrangers que el van desafiar, se’n  va anar amb ells a peu fins a Barcelona i els instigadors van quedar enrere. Per la festivitat de la Trinitat, compareixia a l’ermita amb el seu gos i dubtaves on acabava l’ensenya catalana i on començaven les parts més principals del seu cos. Les quatre barres es feien visibles fins i tot en el gos que l’acompanyava.

    Doncs bé, ell també era un bon  proveïdor de flor de Sant Joan, quan aquesta se’n feia molta per les muntanyes de l’entorn i no estava protegida com ho està ara, que n’hi ha poca. Mentre que el seu veí de quasi davant de la seva casa, en Salvador Tudela, que era sereno de la vila, d’aquells que a les nou de la nit ja veies que enfilaven el carrer Sant Francesc, mentre es dirigien cap a l’Ajuntament, que era el punt on es distribuïen per a començar la ronda de nit. Era quan de dia al Cap de la Vila, de dia,  hi trobaves una parella  de guàrdies i a la nit la parella de serenos. Quan van desaparèixer va ser el començament del “xamplis-meis”. 

    I vet aquí que en Totana  també aportava una gran quantitat de flor de Sant Joan. Tanmateix s’ha de dir que, tot i el respecte i amistat que es professaven, en Joan i ell estaven a les antípodes pel que fa els seus ideals, perquè si un penjava la senyera al balcó, l’altra hi posava la bandera espanyola. I no passava res, tan amics com sempre.

    Poca poc, però, la flor de Sant Joan va anar escassejant, puntualment persones com la recordada Magina en venia uns poms en aquell escaire on es posava, al començament  del carrer Major, al costat de l’entrada de la plaça. Que a més, oferia a la seva clientela, farigola, romaní, espígol i flors que creixien en la mica de terra que envoltava la seva casa.

   Actualment el Leandro Barroso García, podem dir que és el darrer proveïdor de la flor de Sant Joan i també de les esmentades herbes boscanes i remeieres. La seva presència ens apropa a olors tan característiques com la de l’esmentada flor. I la  seva actitud ens recorda als amics, en Joan i en Tudela,  que proporcionaven la flor de Sant Joan per a la confecció de les catifes. I també com feia la Magina i ara ell, per a donar-nos l’oportunitat de tenir a prop unes flors i herbes boscanes amb les quals sempre ens hi hem identificat i que, vulguis o no, formen part del nostre llegat camperol i festiu.  

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de juny del 2025) 

MIRANT CAP A RIBES

   

   

                 Taller dels germans Balcells, coneguts pels Pericos

      Des del pedrís de casa, en el carrer Sant Francesc, quan miraves cap a Ribes, veies el taller dels germans Balcells, coneguts pels Pericos tal com es pot apreciar en la fotografia que acompanya l’article. Situat en la cruïlla que conduïa cap a Ribes, Vilanova o Barcelona. 

   Els mecànics tenien predilecció pel martell, sembla ser que moltes de les anomalies les arreglaven a cops d’aquesta eina. I que la gent poc s’imaginaven de les funcions tan efectives d’aquesta, que sembla pensada més per a desgavellar que per arreglar. Recordo que hi va haver qui se li va espatllar la cuina i va demanar els serveis d’un tècnic, aquet va solucionar el problema amb un simple cop de martell. Acabat el seu treball hi presentats els seus honoraris, sembla ser que el client es va queixar de l’import que li demanava, argumentant que només havia donat un cop de martell, cosa que el tècnic li va fer l’observació que sí, va ser un simple cop amb aquesta eina, però que ell havia estudiat i fet tot l’aprenentatge  per saber on s’havia d’aplicar el cop i, fins i tot, amb la intensitat que s’havia de fer.  Era el que els hi passava als mecànics, davant una mecànica automobilista , en aquells anys, gens complicada, podia ser que una simple batzegada poses ordre al desgavell.

    Doncs bé, trobant-te en el mateix pedrís, de cop i volta apareixia una ribetana que vivia al bell mig del carrer del Pi, de la veïna població. Ella era la Rosa Rafel, germana d’en Josep, els dos de can Maurici. La Rosa tenia el pedigrí de ribetana pujat i rebuscat, cosa que demostrava en la seva manera de ser i de parlar. El primer que preguntava, amb veu cridanera, era per a la meva germana: “ i la nenaaa ? Accentuant la e i allargant la a, que era una manera de parlar de Ribes. Llàstima que amb els anys s’ha perdut aquesta morfologia tan peculiar i característica del poble veí. Que recordava també a una ribetana il·lustre que vivia entre nosaltres des de que es va casar amb el Sr. Gaspar Virella Comas, que era mestre d’obres, i que malgrat als anys que feia que ella vivia entre nosaltres, no havia perdut l’accent de la parla a la qual em refereixo.

   El germà de la Rosa, en Josep Rafel, era fuster i músic. Però a més tenia unes grans dots de comediant. Fins el punt que quan anaven a fer sardanes alguns dels pobles del interior, encara es recordaven d’ell de quan hi anava a amenitzar la Festa Major amb l’orquestra Mozart. Havia deixat  molt bon record, degut al tarannà còmic que l’acompanyava.

    Les companyies de teatres d’aficionats, que venien a actuar aquí, li demanaven si podia interpretar el paper de còmic si l’obra ho requeria. Així el mestre Pallarès tenia amb ell un comodí, que tan li feia de músic, tocava la trompeta i el violí, com d’actor de teatre. Un de les vegades el paper que se li havia designat, en un moment de l’obra, havia de recitar un text una mica llarg, mentre que l’orquestra no tocava. Durant els assaigs el mestre només li feia referencia al seu paper, perquè només acabar de recitar el susdit text l’orquestra començava una altra vegada a tocar. I cada vegada que se li feia l’observació, ell que ho recitava d’una embranzida i en Pallarès li feia sempre la mateixa observació: “ a l’hora de la veritat ho has de fer bé”. I així va passar va arribar el moment i al ribetà no li sortien les paraules, si més no l’home no es va immutar, no va parar de gesticular amb la boca i moure mans i braços, fins que va fer un gest per a que sonés la música. Tot el temps el metre va estar apropant les orelles a l’escenari i res, no entenia el que deia. Quan l’obra es va acabar, en Gabriel que li va preguntar: “Escolta gran, que no he sabut el que deies?” Resposta del de cal Maurici: “jo tampoc, mestre”. 

     Genialitats d’alguns personatges de Ribes, com també la seva germana, que era única i que, cada dos per tres els teníem a Sitges i a més, el músic, portava els dies de festa amb el seu cotxe, al qui llavors era mestre de l’escola de Ribes i vivia, amb la seva família, a dalt de l’Ajuntament, ell era en Benito Rivero Cabalgante, també músic, tocava el saxo,  i que junt amb el ribetà formaven part de l’orquestra dels Iberos del Jazz. 

     Coses que et venen a la memòria quan mires cap Ribes. Si mires cap a casa nostra, et fa mal al cor per tot el que està passant.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de maig del 2025)