Hi caldria afegir: la complicitat d’una nit, diferent a les altres, en la qual la Mireia Rosssell Pascual va saber apropiar-se’n, i amb tot un garbuix ben combinat de tots aquests elements que conformen l’anunciat, va transmetre de manera molt planera i entretinguda, l’essència d’una altra tradició sitgetana, que ella coneix prou bé, la festivitat del Corpus.
O si més no, el que representa la festa per a la gent del poble i que s’associa a les catifes de flors, als clavells, a la tasca de tantes generacions de sitgetanes i sitgetans que ha estat i segueixen sent dipositaris d’unes maneres d’ésser i de fer que s’encomanen i causen admiració. Amb la finalitat més destacada de cobrir amb flors el terra dels carrers per acollir el pas de la processó, amb la Custodia com a màxim exponent del seu significat.
Des del carrer de la seva infantessa, el Santiago Rusiñol -també conegut pel carrer de La Palma per la societat que portava el susdit nom- un carrer que els propis veïns van considerar que, per la seva llargada i amplada, faria goig si hi fessin una catifa. L’encert és indiscutible i a l’engranatge de tota la trama hi cal afegir uns personatges que ho van mamar amb pròpia persona. I ara que em refereixo al fet, s’escau referir-me a l’ingredient del verb mamar, la llet. Es dona la casualitat que en el carrer hi vivien tres veïnes relacionades amb ella. Quasi a davant de la casa de la Mireia hi vivia la Sra. Emília Camps que regentava la lleteria al carrer Àngel Vidal. Però en les interioritats de la seva casa hi cultivava els clavells que després exposava en l’Exposició, on les seves col·leccions van aconseguir nombrosos reconeixents. La tradició la van continuar el seu fill, en Ramón Gumà Camps i la muller d’aquest, la Rosita Pla.
Una mica més enllà, a l’altra vorera, hi tenia una lleteria la Sra. Maria i al capdamunt del carrer, cantonada amb el carrer Jesús hi havia la de la Sra. Filomena Fuster i Raventós. A qui ajudava a vendre la llet la seva filla la Carme Fuster i Fuster i desprès la filla d'aquesta, la Rosa Alsina Fuster. Extreta de les cabres del Corral de la Vila.
Envoltat de tanta llet, en Francesc Planas, en Ciscu del forn, hi posava el pa. No sabem si influenciat pel predomini lleter del carrer, l’home va acabar mostrant, el que se’n diu, una mala llet impressionant, que no el deixava estar tranquil en si mateix. Durant la preparació de la confecció de la catifa, els moments inicials eren els més crítics. A la més mínima sortia de polleguera i, acompanyat d’una peculiar cridòria, l’home optava per marxar a casa seva. I si no l’armava al carrer, ho feia en el moment de la sortida de la processó de l’església, de la qual col·laborava a organitzar. Resumint, a en Ciscu la festa del Corpus no li transmetia gaires bones vibracions. Em sembla que mai la va poder gaudir relaxat. Poca paciència per a una feina que en necessita molta
Ell i en Jofre Vilà, que vivia al mateix carrer, durant una època van fer societat, regentant un taller de decoració. En el qual va col·laborar la mare de la Mireia que s’encarregava de cosir les cortines que els hi encarregaven la clientela.
En Jofre Vilà també va estar molt vinculat amb la catifa del carrer de la pregonera i, com va dir ella, a l’artista no li calien plantilles per dibuixar-la. Començava per l’extrem de baix i anava pujant, en solitari, sense maldar paraula, estava per la feina i avançava amb destresa i bon pols. Si hagués imitat al seu soci hauria acabat aviat.
Mentre tot això passava, ha coincidit que ens ha deixat en Josep M. Virgili i Argilagos, fill dels masovers de can Falç de mar. Els seus pares, en Josep Virgili i la Maria Argilagos`
, també formaven part de l’engranatge d’aquesta tradició. Disposaven els testos de clavells a l’entorn del bonic “xup”, que hi havia a l’hort, i els mimaven d’atencions per a després portar-los a l’Exposició. El seu fill va ser un testimoni privilegiat, al poder seguir tot el procés, en un entorn idíl·lic.
A tots ells s’hi referia la Mireia, a la perseverança de totes les veïnes i veïns del poble que, gràcies a ells/es, fa que la tradició perduri, sense donar senyals de defalliment. I això és degut també a la feina realitzada per totes les comissions que s’han encarregat d’organitzar-la.
Ja ho sabíem, però ella ens ho va tornar a recordar, d’una manera tan propera i descriptiva que ens va emocionar. Això significa que la sensibilitat, per sort, tampoc no ha minvat. I que hi continuen havent nits màgiques. I en aquest cas, també florides i flairoses.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de juny del 2023 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada