A la Trinitat s’hi pot anar de moltes maneres. La més saludable és pujar-hi a peu, que era el mitjà més emprat en aquells anys en què les cames no tenien masses substituts, ni alternatives. Tanmateix era tant el poder de convocatòria que atreia la seva festa, que es pot dir que al poble hi quedava poca gent, permeteu-me tal exageració, tots eren a la Trinitat. Famílies que es s’ajuntaven i hi arribaven damunt el carro tirat pel cavall.
Es buscaven les ombres, on fins i tot es respectaven els enclavaments any darrera any. I com que no hi havia tants avanços tecnològics i la intel·ligència era natural, la que cadascú ostentava i administrava. A diferència que ara diuen que a més n’hi ha una d’artificial, doncs amb la natural era suficient per passar-ho bé, tot i aprofitant aquesta festa tant sitgetana que era esperada per la gent del poble per poder gaudir d’un dia a l’aire lliure i en un marc tan bonic que dona la sensació de trobar-nos en una illa grega. Hi contribueix el blanc i el blau, com el que predomina en l’ermita i el seu entorn i els dos blaus que s’uneixen en un punt: el del mar i el del cel.
Aquests petits detalls contribuïen a que, amb poca cosa, la gent es sentia feliç. Felicitat que es compartia entre tots, de manera distesa i ben administrada. El sols fet d’anar a la Trinitat representava sortir de la rutina diària, per viure una jornada en la qual, sense cap mena de sofisticació, amb la implicació de la natura i el paisatge n’hi havia prou, ara se’n diu, per carregar les piles. Quan aquestes a prou feines existien, les interioritats es reconfortaven amb el simple fet d’estar en contacte amb aquestes petiteses que tenim tan a prop.
Els respectius administradors que s’han alternat, a la vigília, hi accedien amb un carro i cavall carregat de tots els estris que eren menester per aquest dia. Amb un recorregut que transcorria pel camí de terra, el qual es veia molt malmès si dies abans havia plogut i s’havien accentuat els reguerots. Això dificultava pujar-hi ni que fos amb bicicleta. Fins el punt també que els taxis no hi volien accedir quan eren requerits els seus serveis per a fer aquest viatge.
En els primers anys de l’administració compartida entre la Remei Casanova i Giner, la Rosó Carbonell i Ripoll i en Joan Martí i Rumagosa , aquest últim era l’encarregat de pujar a les administradores i a les sitgetanes que col·laboraven amb elles, en el seu Land-Rover que no oposava resistència davant el malmès camí.
Quan, amb la seva persistència, van aconseguir que els hi asfaltessin el camí, això va significar una important millora, de la qual es van beneficiar, a més de tots nosaltres, que ara hi podem pujar amb el nostre cotxe, també els ciclistes. Entre els més constants hi trobem el pintor Francesc Ferrer i Farreras ( Bruno), que cada dia hi anava i tornava. Es pot dir que ha estat un dels qui més s’ha abraçat a la solitud d’aquest indret. Perquè si ja de per si té molt encant el dia de la seva festa, no diguem un dia qualsevol de la setmana, quan des d’allà s’escolta el silenci o com a molt el brunzir del vent que fa bellugar la vegetació.
Pel camí de la Trinitat hi ha transitat des de gent a peu, amb carro, bicicletes, motos i cotxes, però mai una parella de gegants. Els únics que, fins el moment, ho faran són els nostres Gegants de la Vila. Els quals dintre dels actes de celebració del seus cent vint-i cinc aniversari, els geganters s’han proposat portar a terme aquesta curiosa iniciativa.
I no només s’han conformat en portar-ho a terme des del peu del camí, sinó que la proesa començarà des de l’espai de l’Escorxador on els guarden. Els seguici que els acompanya es preveu que sigui nombrós. I per poder-ho fer, sense posar ens risc a ningú, es tallà el transit de cotxes per les Costes de Garraf fins que la comitiva gegantera no hagi arribat al susdit camí. Si aquesta mateixa iniciativa s’hagués realitzat bastants anys enrere, no hagués fet falta aquest enrenou, perquè el transit era més aviat escàs, però els geganters d’aquells anys es limitaven a treure els gegants només per Corpus i la Festa Major.
També és veritat que complir 125 anys es mereix una celebració especial. El repte de pujar a peu des del poble fins a la Trinitat, ho és més pels geganters que per la pròpia parella de gegants. Si a ells els hi ha il·lusió, endavant!. Allà els esperarem.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de juny del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada