EL CAMALEÓ DE LA FARMÀCIA

    En el transcórrer de la vida s’alternen detalls que en el moment que assoleixen protagonisme, provoquen un gran impacte  en l’opinió pública i acaparen l’atenció de propis i estranys. 

   No recordo quan, el com ni el perquè, només ser que un bon dia va aparèixer, a l’aparador lateral de l’antiga farmàcia del doctor Josep Ferret de Querol, un vistós camaleó que es bellugava entre troncs i branques disposades en aquelles  interioritats farmacèutiques. I com acabo de comentar, encara desconec a que obeïa la presencia d’aquella bestiola  en un indret i en un establiment dedicat exclusivament a dispensar medicaments, destinats a guarir les alteracions de la salut que tot sovint es produeixen entre els mortals. A no ser que la seva presència tingués alguna cosa a veure amb l’intent d’eliminar insectes que es poden considerar perjudicials per a la salut... O del reclam d’algun laboratori farmacèutic per atraure l’atenció dels vianants. Si era aquesta última la finalitat, de ben segur que ho van aconseguir, perquè durant els dies , tampoc recordo quants, que hi va estar exposat , la gent ens hi paraven atrets per aquella excepcional presència. Un detall poc vist en circumstàncies normals. Convertint-se en el centre de l’actualitat del poble. 

    Això passava en uns anys, deuria ser en la dècada dels seixanta, quan la gent que habitàvem el nostre poble ja estàvem, el que se’n diu, curats d’espant. Havia contribuït a aquesta cura generalitzada,  la presència del turisme. Perquè aquests transmetien alliçonaments que ens permetia obrir la ment  a noves maneres de viure i transitar per la vida, com molt més avançats al temps  i amb mentalitat més oberta i també més receptiva a determinades situacions que fins llavors podien semblar fins i tot escandaloses.

  Tot el que vulguin, però la presència sobtada d’un camaleó en el rovell de l’ou de la vila,  miri per on es miri, era un fet excepcional, raríssim. De ben segur perquè la tendresa humana, davant la presencia animal, qui s’hagués imaginat que arribaríem a comptar amb tal nombrosa presència canina com la d’ara, ens va captivar. Sobretot per la intromissió d’una espècie exòtica que no estàvem acostumats a veure i, més curiós encara, quan el color de la seva pell anava canviant a mesura que s`adaptava a l’entorn que l’acollia. 

    I obstinat, com estic, en cercar paral·lelismes: aquest aspecte camaleònic, el de la transformació, el podíem observar en l’aparador del costat del de la farmàcia. Tot i que més que un aparador, en el significat exclusiu de la paraula,  era més aviat una finestra que deixava guaitar a les interioritats de la botiga de la Filomena i la Maria de can Mas. Unes sitgetanes també molt singulars que, junt amb la botiga que regentaven, de queviures i especialitzades en verdures i fruites, la seva presència en aquest punt tan neuràlgic del poble, era igualment un pol  d’atracció. Pel simple fet del seu tarannà, que també va assolir projecció  internacional. Es parlava d’elles arreu del món. 

     Les seves cridòries i maneres d’afrontar la quotidianitat diària, eren sempre motiu de sorpresa. Durant el temps que van compartir veïnatge d’aparador,  amb la curiositat afegida, d’un animaló silenciós, però atractiu, no va restar protagonisme a les veïnes, perquè el camaleó, tal com va arribar va pirar, i elles van continuar centrant una popularitat que s’havien guanyat sense necessitat de fer res més de ser com eren. En llenguatge popular se’n diu, ser tal com raja.  

    També en la mateixa dècada, a la qual m’he referit,  un altra cosa va atraure l’atenció. Va ser l’arribada de la televisió en blanc i negre, quan nosaltres ja hi veiem en color. Encara va tardar uns anys, la televisió, a igualar-se a la realitat.

    Els pocs establiments que mostraven un d’aquests aparells funcionant a l’aparador: a can Sales, a can Pérez..., atreien a nombrosos vianants que s’hi concentraven per a delectar-se amb aquella fascinat novetat.

  Amb tot hi havia qui  preferia delectar-se amb l’espectacle que els oferia la natura. I s’abocaven a la barana del Passeig, tot gaudint de l’alliberament de les robes que deixaven al descobert carns ben engiponades entre només dues peces de roba. Un detall que contrastava amb l’equipament dels propis homes que hi guaitaven, els quals encara tenien per costum mudar-se els dies de festa.  

      Per tant, doncs, ja fa temps que se’ns mostrava: el món  al revés.

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de maig del 2023)