L'ÒPTICA BIOSCA

   Quin gran invent això de les ulleres, que permet millorar, i molt, la visió de les persones que pateixen algun que altre problema visual. El més freqüent, el que anomenem vista cansada i que és manifesta quan hem d’estirar els braços per poder llegir amb una certa eficàcia. Però arriba un moment en què ens falta braç i ja se’ns fa imprescindible recórrer a les ulleres. La seva incorporació ofereix una ostensible millora . Fins el punt que la vista s’hi acostuma de seguida i sense elles ja mai més ets capaç de llegir res que tingui una mida de lletra semblant a la dels diaris.

     De vegades m’he preguntat on es graduaven la vista els sitgetans/es quan a Sitges no hi havia cap òptica? Pot ser que algun dia de la setmana apareixia un òptic de Barcelona o de Vilanova i realitzava aquestes comprovacions...

    El cas és que un bon dia va aparèixer el Sr. Marcel·lí Biosca Gili que era oriünd  d’Almacelles. L’home era fill de casa de pagès i estava predestinat a treballar la terra, com havien fet sempre la seva família. Un recurs que va descartar des de que va ser el moment d’escollir ofici. I com feien altres descendents de la gent de pagès, que van optar per no seguir treballant al camp, va marxar a  Barcelona, on va entrar a treballar en una òptica i en ella va aprendre l’ofici.

     Circumstàncies de la vida va propiciar que conegués a la Francisca Robert Carbonell, amb la qual s’hi va casar i van anar a viure al carrer Sant Sebastià. No va tardar gaire que en Marcel·lí es va establir pel seu compte, obrint una òptica al carrer Jesús, enfront mateix del carrer Francesc Gumà. 

     L’home va continuar fent el que havia après a Barcelona, graduar la vista amb el sistema que encara es fa servir ara, anar posant i traient lents fins que el client hi veu bé en els dos ulls. Aleshores l’òptic apuntava la graduació i a Barcelona li feien i  adaptaven els vidres a la muntura.

Les úniques ulleres que ell tallava  els vidres, eren les de sol sense graduació. 

   A mi que, en aquells anys era extremadament jove i sortosament no necessitava ulleres, em fascinava uns elements que exposava en el seu aparador, en el llenguatge més descriptiu que ortodox, els anomenàvem “llarga vistes”, els correctament coneguts com a prismàtics. Als de la nostra edat ens encuriosia poder guaitar-hi i observar, amb expectant curiositat, com el paisatge  se’ns  apropava. En Biosca  disposava entre, els diguem-ne convencionals,  uns altres de més refinats o  millor catalogats , els quals no els teníem tan contemplats. Em refereixo als anomenats prismàtics de teatre, destinats als espectadors que estan més allunyats de l’escenari i, en moments determinat de la representació de l’obra, els permet no perdre detall d’aquesta. O també en les  funcions del gran Teatre del Liceu, a la gent benestant, els permetia xafardejar als del mateix estatus socials que ocupaven llotges més allunyades. 

    A l’òptica del carrer Jesús també s’hi podien trobar màquines fotogràfiques i els respectius carrets, oferint un servei de laboratori per a revelar les fotografies. Curiosament l’altre setmana en Josep M. Alegre, explicava a les xarxes socials, que li atreia una màquina que estava exposada a l’aparador i quan va tenir recollits els diners i la va anar a comprar, un altre se li havia avançat. Com que l’amo havia d’anar aquella mateixa tarda a Barcelona, en qüestió d’hores en Josep Maria la va tenir disponible. Una màquina amb la qual es va iniciar en el món de la fotografia i ara ves-li al darrera. 

    Un altre element no estable del susdit aparador era un llustrós gat blanc, que es passava hores immòbil contemplant l’anar i venir de la gent. Un atractiu per la mainada, a la qual no els hi interessava res més del que estava exposat que la mixina que, davant les mirades, presumia del blanc impol·lut  del seu pel i si algú que passava li veia gris, l’amo li feia unes ulleres que, fins i tot, arribaria a veure alguna pedra d’encenedor perduda en el terra del carrer.

    El matrimoni va tenir dues filles l’Emilia que és religiosa i resident a l’Hospital de Sant Joan i la Magdalena que es va cassar amb en Magí Olivella. D’aquest matrimoni va néixer la Vinyet Olivella Biosca que és una incansable seguidora del bategar cultural  que sorgeix a la vila i fora d’ella.

    Quan va tancar portes l’òptica d’en Marcel·lí Biosca, les va obrir en Jordi Cuesta al carrer Sant Francesc, a la casa d’en Rafel Villardaga que era pintor de bata, tocava el clarinet i la seva muller feia de planxadora. Curiosament en aquest tros de carrer n’hi havia dues, ella i la Maria Dolors Arnabat.

     En Jordi va representar la modernitat, oferint muntures de disseny encara que els vidres són els que són, depenen de la graduació que necessita cadascú.  

   Per a donar més uniformitat al seu ofici, vestia amb una bata tres quarts blanca. I va continuar posant solució a aquella premonició que feia servir la gent, davant qui es mirava les coses de manera obsessiva, per si hi trobava algun defecte. Aleshores  la veu popular sentenciava: “a mitja edat no hi veuràs”. Sense ser tan prim mirats, quan arribem a certa edat, sense les ulleres no veiem tres en un burro. 

  

                                                                    J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de gener del 2021 )