SITGES VIST DES DELS PEUS

   La part del cos que és a nivell més baix  i  per tant està   en contacte  amb el terra, són els peus. Curiosament són les extremitats més importants, perquè  aguanten tota l’estructura de l’anatomia. I tampoc depèn de la seva mesura; siguin grans o petits, el seu aguant és el mateix. Amb ells caminem i segons sigui la distància transcorreguda són els primers a notar el cansament.  Em deia un amic que si et fan mal els peus et fa mal tot. 

    Per tant la vida de les persones, de tot el planeta, està supeditada a ells. naixem i els peus encara no ens aguanten. Es comença per gatejar i progressivament es va caminant amb inseguretat. Els primers passos  d’un recorregut intens i llarg, en el qual els peus seran essencials. La vida de les persones, però, és curta o llarga, no ho sabem mai. Quan més llarga sigui, les molèsties per a caminar es comencen a fer-se notar per les cames, difícilment les limitacions provenen dels peus. És la típica frase que esdevé un clàssic del si no fos: “les cames no m’aguanten...”, ben pocs  es refereixen als peus que resisteixen tot i la pèrdua d’agilitat. 

    No era la meva intenció, però, centrar l’article en els peus com els suports que permeten moure a la persona. El nom de l’enunciat tampoc ve a tomb per referir-me al Sitges vist  des dels peus, que aniria contra la lògica.  Fem-ho més còmode i continuem mirant al nivell segons sigui  l’alçada de cadascú, que és com s’ha fet sempre.

    Si més no la Història de la vila ha estat molt vinculada als peus, per ser  la industria del calçat la que durant molts anys va donar feina a la gent del poble. Fàbriques com la dels germans Benazet i la de can Termes, per anomenar a les més importants, però també molts tallers. Alguns d’ells  amb un  nombre igualment considerable de treballadors/es.

      Uns i altres fabricants de calçat, el qual  també  ha evolucionat segons les modes i, sobretot,  segons l’economia de les famílies, perquè hi havien altres prioritats que gastar diners  amb  calçat. Que també depenia de l’ofici, per exemple els pescadors acostumaven a anar descalços. Saltaven de la barca amb els pantalons arremangats i els peus nuus. I així anaven fins a la plaça, portant les paneres i galledes amb  el peix  i d’allà fins a casa seva i  de la llar a la barca, també descalços.  Poc gastaven en sabates i quan s’havien de protegir els peus ho feien amb espardenyes de vetes. 

     Les mateixes que feien servir els pagesos, que disposaven de les de treballar, negres, i la dels dies de feta que acostumaven a ser blanques.

    Va resultar que van venir a treballar, a les fàbriques, uns sabaters solters, vinguts de diferents procedències. Gent jove que els dies de festa es mudaven i calçaven sabates de xarol negre, tot un luxe, i per fer-se notar es posaven unes punteres de ferro en les puntes i també en els talons, de manera que quan caminaven feien un sorollet característic que delatava la seva presència  El seu propòsit era fer-se notar entre les noies. 

     M´ho explicava en Banqué, que va viure en el passatge Josep Carbonell. L’home semblava que s’hi trobava, mentre recordava aquell “clic -clac” que sobresortia per sobre el quasi inexistent sorollet  de les espardenyes. Les sabates de xarol van esdevenir un signe de distinció pels qui les calçaven. En Banqué ,  com tants altres, quan s’esqueia, canviaven les sabates per les botes de jugar a futbol.

     Desprès les sandàlies van venir a substituir les espardenyes, tot i que aquestes han tornat a posar-se de moda. Com les que venen a ca la Fina Albors, del carrer Bonaire, una espardenyeria de sempre, en els baixos d’una de les poques cases que queden envoltades de l’essència del comerç d’abans. O Com també l’original  botiga del començament de la pujada de l’Ajuntament,  arrecerada a la que havia estat la muralla i que a casa coneixem per la botigueta fonda, potser pel fet que per accedir-hi s’han de baixar un graó. Regentada per la família d’aquest entusiasta pessebrista que és en Josep Aleacar. El seus diorames són unes autèntiques obres d’art. El paisatge es complementa amb les figures hebrees de fang, on potser passa desapercebut el calçat, que en certs moments dona la sensació com si les modes actuals  s’inspiressin amb aquella mena d’espardenyes lligades al turmell, com mostren moltes de les figures. 

     Fins arribar a les xancletes que és la mínima expressió en el calçat, amb només una tireta que es subjecta entremig de dos dits. La manera de calçar de la nostra  gent és un indicador del que havia estat aquesta industria  a Sitges en el transcurs dels anys. Quan, curiosament, les sabates només es calçaven en comptades ocasions. Sent les sabates de xarol les que van contribuir a donar prestigi als peus dels qui les calçaven. 

    I com que no estaven acostumats a portar-ne, van aparèixer els ulls de poll i gent especialitzada, els podòlegs,  han alleugerit les molèsties que produeixen. Un dels primers, que recordo que es va establir a Sitges, tenia la consulta en el quarto de reixa de ca la Maria Assumpció Comas i en Vicenç Lluís de can Lleuger, aquí en el carrer Sant Francesc.

     Dels peus al cap hi ha tot un recorregut, amb vida, sensibilitat i una mica de tot. Si fallen el cap o els peus, pasterada Balaguer.  

       

                                                                        J.Y.M.

 (Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de juliol del 2020 )