FESTES MAJORS PERDUDES

Estic segur que tots, en un moment determinat de les nostres vides, ens hem perdut alguna  Festa Major. El motius, cadascú tindrà els seus, tot i que la raó haurà tingut de ser molt justificable. I més quan érem jovenalla, quan perdre-la no estava pas contemplat. També és cert que a mesura que passen els anys, aquesta motivació es va afeblint sense adonar-nos. Ho comentava amb un amic de més edat que jo i es referia a que també ell es tenia com un apassionat de la Festa i a mesura que els anys se li amuntegaven es va trobar que si un any no hi pot ser no li produeix aquell desencant que li hauria ocasionat de més jove. Ho atribuïa a aquests anys acumulats, amb els quals la il·lusió per les coses no produeix el mateix interès, sinó que es contempla des d’una altra perspectiva. 

   Això també acaba passant amb el sitgetans i sitgetanes que, per exemple, no s’havien perdut mai la sortida d’Ofici i potser ara es queden a casa amb l’excusa que fa massa calor, o que  hi ha molta gent. Vet aquí que aquesta davallada d’interès  ve influenciat, com acabo de dir, amb el pas dels anys, fins arribar a la conclusió força generalitzada: “ he arribat a  un punt  que ja ho tinc tot vist”. La raó, discutible, per no haver de  moure’s de casa. 

   Jo només m’he perdut dues Festes Majors. La primera obligat per les circumstàncies, com era haver d’anar a fer la mili. A la de l’any 1973 em trobava, pel motiu esmentat, al desert del Sàhara. Aquesta llunyania no va ser un impediment per a que l’entrada de gralles no tingues un nexe d’unió entre Sitges i aquells paratges saharians. Allà vaig instruir a un soldat que tocava la corneta i a un timbaler amb la tonada i els redobles pertinents del toc de matinades. I amb aquella parell de “grallers” tan excepcionals, a les dotze en punt de la vigília, entrem al barracó que compartia, on aquell toc de matinades va ser, si més no, el més emotiu de la meva vida. Lluny de casa, vestit de soldat i amb un paisatge tan especial, vaig voler escenificar el moment més carismàtic, el de la pell de gallina. 

   Només va fallar una cosa, la mala sort va fer que prop d’allà va passar el sub-oficial de guàrdia, que em va demostrar que no era gens folklorista, al menys de les nostres tradicions. No va fer cas de les meves raons, no va catalitzar el meu entusiasme que li vaig intentar transmetre de la Festa Major del meu poble. Així, doncs, els dos singulars grallers i el responsable de l’organització d’aquella estrambòtica entrada, vam haver de passar la nit a la garxola del cos de guàrdia, que els comandaments matisaven amb la descripció de: “la prevención”. Potser perquè qui entra allà és considerat pres preventiu. Em va saber greu per aquells improvisats grallers, els quals em miraven amb cara de pena, quan mai s’haguessin imaginat que per anar a fer un bolo de festa major, haguessin hagut de passar una nit a la presó. Perquè només va ser aquella nit, en teoria la del castell de foc, i que en vista de l’èxit ens vam haver d’estalviar la traca final, que aquesta sí que hagués comportat un consell de guerra. Per contra aquella entrada de gralles només va ser corresposta amb una pena lleu: una nit mancats de llibertat i, per sort, sense haver de carregar amb antecedents penals, els quals dintre el codi de justícia militar em sembla que estan més penats que en l’anomenada ordinària.

   Degut a això i que ja ho tenia programat, a l’any següent vaig arribar a Sitges a la vigília de l’entrada de gralles que, com cal imaginar, em va recordar la que un any abans vaig organitzar en aquell ocasional destí. Un parell d’anys després, ho vaig escriure en la col·laboració que vaig fer pel Programa Oficial de la Festa Major i que vaig titular: “Aquell toc de gralles que es va escoltar al mig del desert”.  

   L’altra  absència de la Festa Major, es va produir uns anys més tard, quan en aquesta mateixa vigília ens trobàvem en la bonica població del Burgo de Osma ( Sória). Vam arribar a casa l’endemà, just a temps per seure a la taula per dinar. Abans una altra coincidència, a l’entrada del Cañón del Rio Lobos, s’hi troba una petita església romànica dedicada a San Bartolome. A les dotze en punt ens trobaven a davant mateix  de la seva porta i allà vaig improvisar la meva particular entrada de gralles, xiulant el toc de matinadas i fent els redobles pertinents amb la boca. Me’n vaig guardar prou de fer-ho de manera escandalosa, no fos cas que també m’agafessin i m’ingressessin en algun centre. L’experiència anterior era ben present i em demostrava que, lluny de casa nostra, aquesta entrada, per nosaltres tan significativa, pot  arribar a tenir males conseqüències.

   Aquest any la Festa Major quasi ens la perdrem per complert. Ens queda el recurs de recórrer al xiulet, amb el qual interpretar la nostra particular entrada de gralles, dintre la intimitat de les nostres cases. On també hi ha detalls que, sense necessitat d’haver de sortir al carrer, fan festa. El més suculent, el dinar de Festa Major. Que no es perdi tot.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, 21 anost del 2020)