La Festa Major ha estat un referent de moltes coses, entre elles quan s'associava l'acabament de la festa amb la fi de l'estiu. La resposta a aquesta espècie de teoria, correspon a que si per aquelles dates plovia refrescava l'ambient i, sobretot, la xafogor ja no era tanta.
Un altre aspecte que donava peu a tal reflexió, era que els turistes ja començaven a desfilar. Tanmateix es tenia la certesa que pel setembre venien els de categoria. Els catalogaven així perquè sembla ser que els hi feia l’efecte que aquest portaven més diners per gastar.
En quant al gastar o no gastar, hi havia un factor que era la clau de tot plegat. El canvi de moneda els afavoria molt, nosaltres anàvem amb pessetes i per una unitat monetària de la seva els hi donàvem unes quantes més de les nostres. D'aquí que arribaven a l'hotel o apartament i s'hi passaven tot el mes que tenien de vacances. Amb la implantació de l'euro els preus s'han equiparat i com a molt només s'hi estan una setmana a l'hotel. Això fa que el moviment d'entrades i sortides sigui constant.
Amb tot el que estem passant, la manca de turisme és important. Davant de la botiga hi ha un hotel, que obrien per Setmana Santa i tancaven a final de setembre. Fins que van allargar, obrint quan té lloc el congrés de la telefonia i tancaven a l'últim dia del mes d'octubre. Aquest any el van obrir cap a mitjans de juny i l'han tancat el dia 5 d'agost, per falta de reserves. Un fet insòlit.
L'hotel va ser construït a mitjans de la dècada del seixanta, allà on havia estat la casa de la família Bofill. El fill de la casa, en Jaume Bofill, ostentava la Laureada de Sant Fernando a títol individual. El constructor va ser el mestre d'obres, el Sr. Parés. I quan van faltar en Manel Fontanals i la Bàrbara Lahóz, van ampliar l'hotel amb la incorporació de la seva casa.
Propietat de la família Grau, en aquells anys, va ser un referent del confort que es feia palès en un hotel de nova construcció. Per aquell temps quasi tots els hotels oferien el servei de tota pensió: esmorzar, dinar, sopar i dormir. Amb un servei acurat de menjador, en un temps on no s'havia implantat la refrigeració, com la coneixem ara, com a molt en els salons disposaven de ventiladors repartits. Els cambrers, com els del “Galeon”, vestien amb pantaló negre, americana del mateix color, camisa blanca i corbatí. La calor no era excusa per a devaluar l'elegància que es requeria al personal, encarregat del menjador. Igualment els qui atenien a la recepció i fins i tot les noies encarregades de fer les habitacions. Entre els primers cambrers que va disposar l'hotel, hi havia en Vicenç Montaner, fill del mallorquí que treballava a la fàbrica del gel. Ell sempre ha fet gala de bona presència, aspecte que contribuïa a aquesta elegància, la qual enalteixo com emblema de categoria. Coneixements que li van servir per a seguir desenvolupant el seu ofici a Alemanya.
Fins que la modalitat de tota pensió es va anar reduint, perquè per a molts clients era considerat com un lligam, sobretot pel que fa a la menjada del migdia, la qual quasi els obligava, si estaven a la platja, haver de tornar a l'hotel per dinar. Si es desplaçaven fora de Sitges, els hi preparaven el que es va fer popular com a Pícnic. El dinar, amb postres inclòs, tot disposat dintre una bossa de paper. Qui ho havia de dir que aquesta modalitat acabaria triomfant en els nostres dies, tot i que canviat la denominació popular per una altra de més internacional “take away”.
Quan es va decidir rebaixar l'oferiment de tota pensió, desprès d'excloure el dinar, la cosa va quedar en mitja pensió, que consisteix en esmorzar, sopar i dormir. Però igualment es va arribar a considerar un lligam haver d'anar a sopar a l'hotel, pels mateixos motius esmentats. Acabant per només oferir els serveis de dormir i esmorzar, el qual consisteix, fins abans de l'atac del virus, en un suculent bufet lliure. Amb tots aquests canvis s'ha prescindit del servei que cal per atendre aquest ben cuidat protocol hoteler. Com també s'ha perdut aquella elegància tan secundada en establiments d'una certa categoria. Sigui dit de pas, que tampoc els clients que hi acudeixen ara, fan gala de l’elegància esmentada i que tan contribuïa a transmetre prestigi al nom de Sitges.
En plena temporada turística no havia vist mai tancat aquet hotel tan proper al nostre establiment. Un detall que esdevé un testimoni llastimós de la situació que ens toca viure.
Desprès d'una Festa Major atípica, la calor ha prevalgut fins el darrer divendres, quan va ploure per la nit i el dissabte i diumenge es van despertar molt més fresquets. Tornarà a fer calor, però de ben segur que a les nits refrescarà una mica. No obstant no serem testimonis d’aquell retorn del turisme als seus llocs d’origen, perquè pràcticament no n'hem tingut.
Un altre aspecte important, serà el retorn de la mainada a l’escola. Cal esperar que ho puguin fer de la millor manera possible. Serà el colofó d'un estiu molt estrany, que truca a les portes de la tardor. Esperem que, aquesta, s'assembli més a la tardor de sempre.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de setembre del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada