LA NOVA NORMALITAT

   

    Fins quasi bé a la mitat del mes de març ens feia l’efecte que vivíem en una aparent normalitat col·lectiva, perquè individualment et poden passar moltes coses que converteixen aquesta en una anormalitat. Però quan es supera ens tornem a integrar a la normalitat que predomina.

   Des de que els nostres avis, primer,  van haver de front a la grip de l’any 1918, que igualment va causar molts estralls. Desprès avis i també  els nostres  pares van sofrir les penúries d’una guerra que va durar tres anys. Que si la situació ja era molt trista, s’hi afegia la fatalitat que hi havia poca cosa per menjar. Però els de la nostra generació, sortosament, hem viscut, fins fa poc, en una normalitat bastant pròspera, perquè hem tingut el privilegi de poder seguir l’evolució de la vida sense gaires sobresalts.

    Desprès de la guerra i superada la postguerra, la normalitat que es va anar imposant anava de bracet del progrés. L’exemple més proper el teníem en el tren de vapor. Els nostres pares ens portaven a l’estació amb la finalitat  de veure arribar i marxar els trens; amb aquell soroll estrepitós, el xiulet potent que sorgia de les seves entranyes i una prominent fumarada que s’escapava de la xemeneia. El conjunt de tot plegat oferia un espectacle que ens delectava. I no només als més petits, sinó que els grans s’hi podien passar hores asseguts als bancs abocats a la mateixa contemplació.  I ja no diguem quan pujàvem a aquells vagons de fusta per anar a Barcelona, tot un plaer i una novetat.

   Aquest progrés avançava i no va tardar gaire en arribar el tren elèctric i el costum d’anar a veure’ls passar tampoc va desaparèixer. Però es van acabar els fums i aquella sorollada de la màquina que esbufegava i cruixia per tot arreu. I del tren elèctric al cotxe, la normalitat s’envoltava de somnis fets realitats.

   Abans de tot això,  la normalitat consistia en escoltar el silenci, només desbarat  a hora matinera amb  el trafegar del pagès quan es disposava a treure el matxo i el carro de l’estable. I quan la tardor decantava cap a l’hivern, ens despertaven els cants dels galls. I a les vuit del matí sonaven els pitos de les fàbriques de calçat, can Termes i can Benazet. 

    Alguns veïns de baix a mar, anaven a ajudar a entrar les barques  a la sorra. Pescadors, gent del camp, sabaters, modistes, gent d’arts i oficis, compartien una normalitat que formava part  de la vida quotidiana. Si més no dintre la normalitat  sorgien les novetats que no la desbarataven del tot i sí anaven transformant els costums de sempre i la manera de viure.

    Fins que les novetats esmentades van anar imposant un canvi en molts aspectes. Em refereixo a la progressiva arribada del turisme. Acabava de produir-se una anormalitat: les fàbriques de calçat havien tancat les portes i això va repercutir en què molta gent es va quedar sense feina i gràcies que el sector turístic va tornar a ocupar a molts d’aquells treballadors desocupats.

    Va coincidir amb un fet insòlit, destinat a alleugerir  les robes femenines. Diguem-ne un invent que es traduïa en  dues simples peces de roba,  el  biquini. Aquella normalitat que ens acompanyava fins llavors  no va saltar pels aires, perquè l’invent en qüestió realçava l’anatomia  de la dona. A partir d’aquí ens vam anar immunitzant, fins el punt de quedar curats d’espant per sempre més.

    No passava el mateix amb la gent que ens visitava, vinguda de l’interior. Venien els diumenges i, com era costum, per les festes les dones i, sobretot,  els homes es mudaven i amb més raó si viatjaven. Aquests es posaven el traje i, només arribar a Sitges, decantaven cap a la platja. Allà, s’alineaven al llarg de la barana del passeig, per donar testimoni d’allò que havien sentit parlar: el biquini.  Una imatge que es repetia a cada festa: la barana plena d’homes mudats, un fet  que contrastava amb l’alliberament de robes  que  hi havia  uns metres més enllà. 

    Tot això és resumeix en una frase que en Pitu, de la pizzeria del Cap de la Vila , ha escrit en el vidre de la porta del seu establiment: “érem feliços i no ho sabíem”. Estàvem bé amb la normalitat que compartíem, fins que un virus ha trastocat la normalitat. Ens ha tancat a casa i quan sembla que aquest està una mica distret,  podem anar sortint del cau, amb prudència, sentit comú i moltes precaucions. Mentre es parla d’una nova normalitat que, com es podem imaginar, no serà com la de l’abans. En primer lloc perquè en aquesta anormalitat hem perdut a familiars, amics i personal sanitari. Que han deixat la seva vida a l’intentar salvar-ne altres. Tota una lliçó.

     Una de les facultats que tenim els humans és la d’adaptar-nos a les circumstàncies, sempre ha estat així i ho hem pogut comprovar aquests dies, on a més d’obeir el que ens demanen els científics, experts i autoritats,  hem vist com queien del calendari festes i tradicions i altres que estan a punt de caure, i ho suportem  amb la resignació que cal. 

    Tot això, per trist que sembli, ja forma part de la nova normalitat. Serà difícil acostumar-nos-hi, però no impossible.  

   Només desitjar que, el més aviat possible,  la nova normalitat  s’assembli a la vella. 

                                                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de maig del 2020)