EL PASSEIG

   Molts pocs pobles poden presumir de tenir un passeig marítim com el nostre. Que s’ha anat expandint fins arribar a la desembocadura de la riera. 

   El primer tram, fins on hi havia l’Orxateria Valenciana, ha estat el més proper a la gent del poble i, per tant, el que més ha mostrat l’evolució  de la vida sitgetana. Amb els pescadors que el freqüentaven per anar a la barca i, a les tardes de l’hivern les seves senyores, que vivien en el carrer Nou, Tacó i Carreta, sortien i s’asseien en el muret que hi havia a tocar a l’espai destinat al transit rodat. Un muret que servia per evitar, dintre el possible, que els temporals portessin l’aigua de mar fins a les cases d’aquests carrers. Aquesta presència femenina  oferia una imatge molt peculiar, quasi totes ells es protegien del sol, posant-se el mocador de butxaca blanc a sobre el cap. A aquella hora de la tarda , desprès de dinar, es distribuïen pel muret. Algunes d’elles aprofitaven per a sargir la roba o fer mitja.

     Els pescadors, per la raó que he apuntat, que aquest tros de passeig era el més transitat, desplegaven les xarxes de pesca passada la piscina on, els dies de cada dia de l’hivern poca gent hi passava. I allà, ajudats per les seves mullers, aprofitaven per a  “remendar-les”.

     Durant l’estiu, en aquest primer tram, prenien posició algun que altre carret del “mantacauero”, popularment conegut pel “xe”, per ser de procedència valenciana. El negoci d’aquest triomfava en l’època de joventut dels nostres pares. El cert és que quan va deixar de venir, algun altre el va succeir, perquè jo també vaig ser usuari  d’aquelles gelateries mòbils. Dues o tres cubetes plenes de gelat, que es tancaven amb unes singulars tapadores de color de plata brillant i amb una forma piramidal i amb diferent sacsons embotornats.

     Després en va prendre posició l’Andrés Abellán, ell i la seva muller oferien el que nosaltres anomenàvem coto-fluix, Una mena de núvol ensucrat, al voltant d’un palet, que deixava els “morritos” enganxifosos. També l’especialitat de la parada eren les pomes caramel·litzades, que lluïen un vermell intens. 

    El va rellevar, en el lloc, en Francisco Bedmar i la seva muller l’Araceli, que feien ametlles garapinyades a la vista de la gent i les venien junt amb porcions de coco. Activitat que ha heretat un fillol. 

         Va coincidir amb la remodelació d’aquest tros de passeig, des del Xiringuito fins al Picnic i es va embellir amb uns parterres amb gespa d’un verd elegant, flors i sobretot aquells decoratius plomalls  i allà on hi quedaven pins del pinar que es va emportar un temporal, aquests els van integrar. Recordo que n’hi havia un que mostrava una forma singular que enquadrava a la perfecció la imatge de l’església, com si es tractés d’una finestra oberta. En aquell tronc en Josep Tutusaus Zarrán  hi va asseure i repenjar  a quasi bé tot el poble i quan els tenia ben enquadrats i enfocats els hi feia la fotografia. L’home va acabar sent el vigilant del parc infantil ubicat al final.

    Dels parterres en tenia cura un home del qual no recordo el nom, sols se que treballava a can Manel Fontanals, la manyeria que aquest tenia al carrer Sant Francesc. Però l’oficial de manyà. que estava casat amb una senyora molt peculiar i simpàtica, va emmalaltir i no va poder treballar més del seu ofici i el van contractar com a vigilant dels parterres. Anava uniformat i la gent respectaven les seves  indicacions i tot plegat feia un goig que enamorava.

    I  va contribuir la disposició d’una font rectangular que, quan no funcionava, la veritat és que no tenia cap gràcia, semblava més un safareig que una font. Si més no quan estava en funcionament era una altra cosa, embellia el lloc. Però el problema de sempre ha estat fer mal ús  de les coses. Molta gent quan sortien de la platja s’hi rentaven els peus. Després d’una remodelació hi lluïa la sirena que va fer l’escultor Pere Jou. 

    Aviat van deixar que la font es degrades, ja no va funcionar mai més, fins que amb bon criteri la van  treure. En quant als parterres van deixar que la gespa s’assequés i hi creixessin  males herbes. Vet aquí que no han tornat a lluir mai més aquell esplendor que feia que el Passeig fos com un gran jardí  abocat al mar, per admiració de tothom.

     Incivisme, problemes de caire social i de manteniment, van degradant el més maco i del que més orgullosos hem d’estar, aquest preciós passeig que ha de estar sempre en perfecte estat de conservació, perquè en ell s’hi reflecteix la sensibilitat de tots els habitants del poble i la bona imatge de Sitges. Si el deixem degradar, farem un flac favor a nosaltres mateixos i als nostres avantpassats, ells que es van preocupar i treballar per dotar a la vila d’un passeig  que fos l’admiració de tothom. I ho van aconseguir. Que no siguem nosaltres els qui malbaratem tota la feina feta.

                                                                    J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 31 de juliol 2020 )