Deixant de banda les circumstàncies actuals, l’agost és el mes on es celebren més festes patronals, algunes considerades majors, i altres que tenen un significat especial.
Nosaltres el dia 5 celebrem la festa del Vinyet, la seva celebració ha estat molt vinculada a la vida de la gent de la vila, on potser la primera sortida que es feia, desprès de néixer, era per anar a visitar a la Mare de Déu del Vinyet. Perquè el Vinyet ha estar com el far que ens guia en el camí. Des de que l’ermita estava envoltada de vinyes i de camps, a ella hi acudien a peu pescadors, i gent de tota classe social. La gent de pagès s’hi apropaven amb el carro. I a mesura que el pas del temps ha evolucionat , s’hi va començar anar amb bicicleta, en moto i en cotxe.
Quan encara la majoria de la gent no en tenia, quan s’anava al Vinyet per casar-se, la núvia i el nuvi hi arribaven amb els taxis de can Selfa. Els mateixos que les respectives famílies posaven a disposició dels convidats. I un cop acabada la cerimònia, els traslladaven fins on es feia el refrigeri.
Ja més cap aquí, es va posar de moda que la núvia i el seu pare hi arribaven amb l’impressionat taxi que tenia en Josep Cano. En Josep em sembla recordar que tenia un Dodge Dart, si no era aquesta la marca, el model era molt semblat: impactant i de color crema. Amb aquest cotxàs l’arribada de la núvia al Vinyet era com u n conte de fades. En Cano, que sabia del protocol que és menester per aquesta arribada, sobretot pel que fa a que la núvia no hi pot arribar abans que el nuvi, coneixia a la perfecció l’estratègia. Per això comptava amb la complicitat d’en Joan Capdet el qual, des de la distància el conductor sabia desxifrar el senyal de l’ermità , el qual assenyalava s’hi havia d’esperar o tenia via lliure, A l’entrada l’esperava el mateix Joan , el qual obria la porta a la núvia i tot seguit ho feia amb la del pare d’ella.
Sort que el taxista, era persona tranquil·la, que sabia dominar la situació, fins i tot havia de fer el fort davant l’emoció que mostrava la núvia que, segons l’emotivitat d’aquesta, no parava de ploriquejar des de que la recollia a casa seva. Aquell ampli seient del darrer del cotxe era l’espai en moviment on s’havia arraulit el nerviosisme més dispar de tantes núvies en el moments previs a la cerimònia. Que el xofer, amb el seu jovial tarannà, havia de saber temperar per tal de que els moments de felicitat les llàgrimes no enterbolissin aquell pas, quan la noia sortia per la porta soltera i hi tornaria a entrar ja casada.
I una altre detall que havia de cuidar en Josep Cano, era el saber de les preferències futbolístiques del pare de la núvia i també d’aquesta, perquè a en Josep li agradava posar-se la corbata amb els colors del Barça, i no fos cas que els clients fossin simpatitzants d’altres equips i que el drama no sobrevingués per l’emotivitat del moment, sinó pel fet que els apropés fins a les portes de l’altar un culer que a més en feia ostentació. Davant això, per no amargar el dia més feliç dels ocupants del cotxe, en Joan es posava una altra corbata. Tot fos com això.
He començat referint-me a la visita que feien quan neixen els sitgetans sitgetanes a la Mare de Déu del Vinyet i he passat a apuntar el moments previs al casament, mentre el taxista ens hi apropava. Entremig queden molts aspectes d’aquest far que abraça tanta llum i ombres; singularitats que també formen part de moments concrets de les nostres vides. Quan, el dia de la seva festa tornaven al Vinyet i bevíem de l’aigua fresca de la cisterna i guaitàvem per entre les paradetes de fira. Atenent a la recomanació dels pares: “pensa que aviat vindrà la fira gran”.
Cert, per la festivitat de la Mare de Déu d’agost arribaven els firaires, amb les parades pintades de verd, on se’ns oferia un escampall d’il·lusions, gens sofisticades. Si més no potser més apreciades que les d’ara. Curiosament, alguns anys, la festa acabava amb un repertori de llamps, trons i aigua a dojo.
Demà celebren la seva onomàstica les que porten el nom de Maria. Com la Maria Cano Sánchez, que viu, junt amb el seu marit , en aquest carrer de pescadors que em té el cor robat, el de la Carreta. La Maria, descendent de pescadors, coneix el missatge que transmet el mar en les seves constants transformacions i en sap extreure el millor de les essències que s’escapen carrer de la Carreta enllà. O quan la bonança que plana damunt la vida ofereix els seus millors encants, però també quan aquesta mostra l’altra cara, la més incongruent.
En aquestes vigiles de la festa de la Mare de Déu d’agost, l’exemple de la Maria, esdevé el signe d’identitat d’un sitgetnisme que mostra el millor de si mateix. El de la sitgetana amatent dels detalls més nostrats, amb especial dedicació als infants que es preparen per a rebre la Primera Comunió. Tot sorgit d’aquesta casa del carrer Carreta, allà on hi penetra l’olor de la salabror de mar, i on s’hi ajeu la poesia, com també un apassionat enamorament per a les nostres festes i tradicions.
Maria Cano, i totes les que porque aquest nom, moltes felicitats.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'agost del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada