NÚVOLS

   L’altre dia que va ploure, la pluja degotejava de manera persistent, d’un un gran núvol compacte que cobria tot el cel d’un color gris intens. Fa uns dies que ens anem a dormir i en aixequem amb aquest panorama. A fora fa olor a terra i herba mullada, que és un flaire molt característic de quan plou a la primavera i a l’estiu. Enmig d’una ambient  atípic, que contribueix a influir més tristesa a quests dies de confinament.

  A la primavera són freqüents aquests canvis de temps, que tan afavoreix el camp; els sembrats, la vinya, els arbres fruiters i tot el que la gent de pagès ha plantat. Poques vegades hem disposat de tant temps per poder guaitar, darrera dels vidres, per observar com cau aquesta pluja, lenta però que no perd el compàs, i fuig carrer avall fins que l’aigua és perd, però l’empeny una altra i no sabem on és el final. És entretingut aquest mirar amb la vista perduda al xipolleig que produeixen les gotes quan cauen damunt les beceroles que es formen. Sembla més aviat un temps de tardor que durarà fins que els núvols es retirin i deixin pas a un cel net, on hi torni a lluir el blau.

    Actualment disposem dels aparells de telefonia que, de les moltes funcions que realitzen, hi ha una aplicació que informa del temps en moment real i a dies vista. Fins fa poc  havíem de recórrer  als  homes del temps que, tot sigui dit, no encertaven gaire les previsions. Si més no ells també  compten amb aparells i mitjans modernitzats gràcies a les noves tecnologies  i això permet que  difícilment s’equivoquin amb la previsió. 

    Aquestes mateixes tecnologies que ens acompanyen són com un somni, tanmateix pels qui hem deixat la joventut pel camí, en un moment donat  es poden convertir en un malson. Perquè hi ha tantes opcions per remenar que només que es toqui una tecla, que no correspon, es pot deixar l’ordinador o el mòbil fora de joc. I això es pot considerar una desgràcia, tan gran, que fins i tot pot fer plorar al més fort, emotivament parlant. 

    A les cases on també hi conviuen els joves, el problema no sembla tan greu, quan la cosa pinta xunga, perquè es pot recórrer a la crida d’emergència: “què pots venir un moment?”. La resposta ja se la poden imaginar, perquè forma part del sainet informàtic: “Què has fet ara ?”. Darrera,  una insistència angoixosa: “vine, vine”. Són moments crítics, sobretot quan la resposta és sinònim de llarga espera: “en aquest moment no puc”. A llavors ens passa pel pensament el sentit de l’obediència que ens havien inculcat els pares, darrera una estricta disciplina i que es feia latent quan ens cridaven: “nen, vine”. La resposta em sembla que també era bastant generalitzada: “un moment”. I  aquí entrava en joc la regla de l’obediència a la qual em referia i de la que se’n feia valer el pare o la mare: “un moment, no. Ara mateix”.

     Però a aquestes alçades, com li has d’exigir rapidesa al xicot de casa que ja atrapa la trentena?  Paciència i esperar que et toqui el torn. Arribat el moment: “què has tocat ?...”.  Totes aquestes  preguntes quasi sempre obtenen la mateixa resposta:  “jo no he fet res” Per a ells no és una resposta convincent, es posen a l’apartat que correspon i en un no res solucionat. Sense escapar de la consegüent reprimenda:  “això ja t’ho vaig explicar l’altre dia, però com que  sempre estàs als núvols”.

  Vet aquí la qüestió, avui, tecnològicament parlant, estar al núvol equival estar  al dia.  Es tracta d’emmagatzemar a aquest núvol tot el que tens a dintre l’ordinador i fins hi tot al mòbil, evitant que si acabes fent un disbarat i es borra tot el contingut, del núvol recuperaràs tot el que hi tens desat. Ve a ser com un traster virtual. En aquest cas, però, no saps realment on ho tens. El més a prop, en algun indret d’Europa. I és sorprenent que només amb una ensumada del ratolí, t’apareix el que vols del magatzem en un instant.

   Potser perquè ja començo a tenir una edat, aquesta que, per poc,  ja no em permet entrar en el joc. Ni estar al dia de les constants evolucions de la tecnologia. Reconec que he pujat al tren quan aquest ja estava en marxa. Els qui el van perdre van ser els nostres pares i ja no parlo dels nostres avis Si a aquests ara els hi pogués dir que la informació que vull saber la baixo del núvol, els preocuparia, i molt, perquè pensarien que la meteorologia m’ha trastocat. Potser una mica perquè sempre repeteixo que jo encara vaig aconseguir quan es comunicàvem  per telèfon mitjançant l’operadora. Era quan només  es mirava als núvols per veure si plouria o ho deixaria de fer. En l’època en què vivim, qui no diu que dels núvols no et pugui caure una pluja d’això que anomenem “gigabytes”.  I de la pluja tal com la que coneixem, des de que el món és món, sempre plourà sobre mullat. 

   Jo que sóc un apassionat de la tecnologia, però un mal usuari, quan sento parlar d’aquests avenços, em quedo amb la boca oberta.

   Als núvols i amb la boca oberta?  Ai! Pobret.