Una setmana més la poesia és el tema de l’article. Però aquesta vegada hi afegeixo la música, dues arts que es complementen molt. Curiosament, fa unes setmanes, la poesia agafava veu en un espai històric del nostre poble, el Corral de la vila. Una icona de la vida i dels neguits camperols del Sitges d’abans. Avui no deixo la terra, és aquí al peu de les vinyes verdes de Les Torras. De les poques que queden que s’aboquen fins a la carretera, aquesta que compartim ribetans i sitgetans i que ens recorden l’activitat amb la qual s’havien centrat uns i altres. Per tant tot un privilegi, quan avui el paisatge d’aquests orígens es transforma de manera molt ràpida. Albirar, circular per entre vinyes, malauradament no és un fet massa freqüent, sobretot en aquest indret concret del Garraf, el que s’aboca cap a la Mediterrània.
M’ha agradat que la Bàrbara Escuderi i en Jordi Triquell hagin escollit l’escenari on aflueixen els orígens d’aquest xarop tan apreciat com és el vi, per fer la presentació del seu disc. Entre aquesta pau camperola, només desbaratada pels xisclar de les orenetes, perquè a Les Torras encara hi nien aquests ocells i s’escolta el silenci.
Potser poques vegades un espai i un decorat, format per una ben ordenada disposició de tines, ha acollit un acte cultural d’aquestes característiques, però que també té unes afinitats, perquè la cultura del vi, a hores d’ara, és molt ben considerada. En mig de tot plegat , en Jordi fa parlar el piano i la Bàrbara li respon amb la seva poesia reivindicativa, quasi sempre inspirada en aquells moments de la vida de les persones que pateixen les injustícies, aquestes que sovint et persegueixen fins a ferir sentiments. Però la Bàrbara té la capacitat de passar d’una poesia temperamental, de paraules punyents, que se li revolten en el seu interior i les ha d’abocar, a l’elegància d’unes estrofes acomboiades per la serenor, aquesta que més s’escau, quan ja ha dit el que tenia de dir i ha quedat tranquil·la.
Aquí, amb la vinya i el celler de l'Isidre Pagès, el flaire tan característic dels indrets on es trafega i es comparteix la quietud d’un nucli que passa desapercebut a la modernitat. Quin gran goig poder compartir tantes genialitats juntes, quan d’aquestes pinzellades d’originalitat i d’art sempre ens semblaran poques.
Mentre ells ens delectaven amb la música i la poesia, els gotims de raïm de sota els frondosos pàmpols, anaven aconseguint el punt que es menester per a començar la verema, quan només queda, dia més, dia menys, un mes aproximadament per a que aquesta es posi en marxa. Llavors serà impossible asseure’ns als peus d’aquestes majestuoses tines que aniran recollint el projecte de vi i allà a dintre, desprès de la fermentació, el vi deixarà de ser un projecte per esdevenir una realitat.
Com el que van iniciar la Bàrbara i en Jordi que ha comptat amb la col·laboració de gent del món de l’art i, per descomptat dels tècnics de gravació. Quelcom semblant a la feina del pagès que té cura de la vinya, a cada estrofa s’hi endevina els mims de la poetessa, que cuida la paraula per a que s’entengui bé el que vol manifestar. Fina acabar, la collita de totes elles, embolcallada de música.
Mentre escoltava el recital em van venir al pensament moltes coses. Algunes ja les he dit i altres tenen moltes afinitats amb l’entorn camperol i el culte al vi. L’avi d’en Jordi Triquell i Muntaner era els qui tots coneixíem per en Joan de la gralla, per dominar aquest instrument, també estava relacionat amb la vinya. Tenia cura de les vinyes de moscatell de la família Garcia-Munté que tenien allà als Molins, d’aquí que se’l coneixia també per en Joan dels Molins.
Quan el moscatell estava en el seu punt, en Joan posava aixeta a la bota i el despatxava en el celler del carrer, que tots coneixíem pel del gas. I quan s’apropaven festes nostrades el so de la gralla s’escoltava allà en els Molins on assajava la seva colla de grallers.
El seu net, en Jordi ha heretat de l’avi aquesta fiblada musical i el xicot ha superat al seu avantpassat, com ha d’ésser, i a més de la gralla, toca el saxo, el clarinet, el tible i el piano. Es fa difícil anomenar el Jordi amb la mateixa terminologia amb la que s’identificava a l’avi, en Joan de la gralla. A ell li haurem de denominar, en Jordi que ho toca tot i bé.
Mentre que la poetessa, la Bàrbara, és una peça cabdal de l’engranatge de la redacció de l’Eco, on hi reflecteix el bategar del poble i la qui, setmana darrera setmana, rep el meu article, l’ordena i el deixa a punt per a ser enmaquetat a la pàgina del setmanari. El mateix que fa amb altres col·laboradors/es, com la Vinyet Panyella que, junt amb un altra fera musical, en David Puertas , van ser els encarregats de presentar el que tots coneixíem: la poesia de la Bàrbara i la música d’en Jordi. Si més no gràcies a les seves conclusions i a l’entorn de privilegi, la poesia i la música dels protagonistes van agafar una altra dimensió: de Les Torras a la perpetuïtat, gràcies al disc que ho fa possible.
J.Y.M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de juliol del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada