Els fulls del
calendari, i no ho sembla, és dels papers més transcendents de la nostra
existència. Perquè, junt amb el rellotge,
tots depenem de les seves maneres
de mesurar el temps. I són les minuteres
les que posen les limitacions. Així a les
12 de la nit del dia 31 de desembre, només són dècimes de segon les que
decanten la balança cap un altre any. I amb aquest s’enceta el primer full d’un
nou calendari.
Antigament aquest
presidia l’estança principal de la casa, que acostuma a ser el menjador. Tant
era el seu protagonisme que fins i tot era aprofitada la lamina, sota la qual,
penjava el gruix de fulls que contenen la correlació de tots els mesos de l’any. Deia
que si la imatge de la làmina era bonica: un paisatge, una marina, un
bodegó..., la feien emmarcar i, penjada en la paret, servia
d’element decoratiu . Fins i tot els de temàtica religiosa també han estat
portada.
La vida de les
persones està alineada entre els fulls
de calendari, aquests que van
caient amb només una bufada. Fins que
aquesta, la bufera, es va debilitant, i passa que ve
que la vida de cadascú s’atura just en
una hora i en un dia dels tres-cents seixanta cinc que, puntualment, apareixen
en el calendari. Com també altres neixen
en un dia, d’un mes d’entre els dotze.
Encara preval
el costum que quan arribem a l’últim
full, ens afanyem a demanar o a comprar el calendari de l’any que seguirà. I ve
que, sense estrenar, atrau la curiositat
per saber en quin dia de la setmana coincidiran les festes més rellevants de
l’any. Per aquesta simple curiositat o per si, segons s’escaigui, aprofitar per
fer pont.
Un calendari
molt curiós és el del pagès. Anomenat així perquè ha estat de molta utilitat
per la gent del camp, doncs pocs com
ells depenen, per exemple, de les fases
lunars. Que sembla ser són una
referència per plantar o per collir. Ve a ser com els musclos que, quan se’n
podien anar a fer, eren els mesos que no porten r. I els més plens, s’obtenien en els dies d’estiu que hi havia lluna plena.
A més, aquet
calendari en concret, va farcit de moltes curiositats, la qual cosa fa, que no
siguin només els pagesos els qui el
consulten, sinó també altres interessats en aprendre detalls de la vida
quotidiana, relacionada amb la naturalesa i amb singularitats amb les quals
compartim el dia a dia.
El recordat amic Lluís Curtiada es
sabia de memòria tot el santoral de l’any, dia per dia, aquest que surt
reflectit a sota del número del mes corresponent. Un meritós exercici de
memòria.
D’un temps cap
aquí, s’han posat de moda els calendaris solidaris. I d’aquesta manera
diferents col·lectius es posen d’acord per cercar una originalitat que els faci atractius. El mateix passava amb el
comerços de tota la vida que regalaven, als seus clients, calendaris, alguns de
portada atrevida, com així es poden considerar aquells on surten dones
lleugeres de roba i que podien ser motiu de certes controvèrsies en quant la
preferència per ocupar un lloc destacat de
la vivenda familiar. Tanmateix, tornant als solidaris, aquesta
lleugeresa de roba es pot insinuar, sense arribar a més ..., entre responsables
de comerços d’un mateix carrer, cos de
bombers, etcètera. El que es recapta de la seva venda, es destina a causes solidàries.
La Núria
Llumbart, aquesta senyora amabilíssima i bondadosa que viu a l’Oasis , cada any
ens porta el calendari de sobretaula que s’encarreguen d’editar la comunitat
religiosa de l’Hospital de Sant Camil, on en cada pàgina hi trobem un vinyeta de
caire humorístic que ve a donar entendre que en l’hospital també hi ha lloc pels
somriures. La Núria ha estat la continuadora de la Vinyet Marcé, de ca la
jardinera, que fins que va estar entre nosaltres, el repartia entre les seves
amistats. Ella que tenia cura , cada setmana, de posar flors a la capella
d’aquests institució, ubicada entre
Ribes i Puigmoltó.
Aquest
començament d’any, en Josep Surià i Guillaumes, que és component de la colla d’Amics
del Gafarró, m’ha fet arribar l’original calendari, també de sobretaula, que fa
anys que s’encarrega d’editar, amb la
portada amb un gafarró dibuixat, que és l’ocell que dona nom a aquest racó de
la muntanya, realitzat, en el seu dia, per en Lluís Bayot. El detall que el fa curiós és que tota la
numeració apareix en vermell, que és el color que serveix per distingir les
festes dels dies de cada dia. Com quasi bé tots els components d’aquest
col·lectiu d’excursionistes estan retirats de la vida laboral, l’han passat a
anomenar el calendari del jubilat, perquè per a ells tots els dies són festa,
d’aquí que tots els números apareguin marcats en vermell. A excepció d’un de sol que apareix
en negre; es tracta del dia 1 de maig, festa del treball i dels treballadors.
Però com que coincideix entre dos dies
marcats en vermell, sembla ésser que opten
per fer pont.
No els enganya
el món, i menys el calendari. Per a la resta; els treballadors en actiu,
predominen els dies marcats en negre, mentre que els vermells són escassos. Ja
arribarà el dia que es guiaran pel mateix calendari que fan servir els Amics
del Gafarró. I potser també els hi agafarà el cigró d’anar a caminar. Una altra
activitat que motiva als jubilats, sempre i quan no tinguin l’agenda ocupada
per les atencions que han de dispensar als néts. Motiu pel qual, alguns, han de
matinar més que quan anaven a treballar.
Tant temps
esperant poder guiar-se pel calendari en vermell, per tal de poder fer el ronsa,
i resulta que pinta més negre que abans.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada