Els serenos han estat una institució, no només ens els
pobles, sinó també en les capitals. Cuidadors de les nits i vetlladors del
descans de les persones. Tot i que que quan desenvolupaven aquestes comeses,
tots els indrets podien presumir d’una quasi modèlica tranquil·litat. Només
desbaratada, de tant en tant, per l’acció maliciosa dels lladregots. Perquè
aquesta gent acostumava a fer la seva feina de nit, aprofitant la foscor que
n’era la seva aliada i en llocs, cases, poc freqüentats en aquells moments. No
com ara que actuen a plena llum del dia i fins i tot entren a les cases mentre
els seus estadants estan dormint.
Resumint, i com
acabo de dir, la nit era per dormir, excepte pels vetlladors de l’ordre, els
esmentats serenos, els forners, aquells que els hi tocava el torn de la nit en
la fàbrica, personal dels hospitals i pocs més. Home, també hi havia qui
aprofitava la nit per carregar-se de vi i, sota els efectes del “morapiu” el
retorn a casa anava acompanyat d’algun que altre cant, o uns brams fora de to
que desbarataven aquell silenci i potser el son de les persones que només amb
el vol d’una mosca ja es desvetllen.
Una de les
obligacions dels serenos era persuadir al cridaner “borraxet” que acatés el
silenci que imperava. De vegades feina tenia, perquè quan més se li deia, més
ganes de cantar tenia. Quasi sempre, però, el vigilant es convertia en el seu
confessor, el servidor de l’ordre havia d’aguantar, amb molta paciència, les
penúries que li desgranava el bevedor de vi. El tenia d’aconsellar i fins i tot
acompanyar-lo fins al portal de casa seva, mentre intuïa la reprimenda que li esperava. Com aquell que
al veure’l arribar la seva muller, li va
retreu el carregat que anava i el marit li va respondre: per no fer dos
viatges.
A aquella hora als
carrers no hi havia malícia, no hi transitava tanta gent i el sereno es
limitava a atendre sobretot urgències dels veïns, quan aquests els hi agafava
un inoportú mal de panxa i treien el cap per la
finestra i amb un picada de mans que, amb el silenci de la nit,
s’amplificava i arribava a orelles dels protagonistes de l’article. Aquests hi
acudien ràpid hi ajudava anar a buscar
els serveis d’un metge.
Això també
passava a Sitges, hem de tenir en compte que no tothom disposava de telèfon i
el que es feia en un cas d’emergència, era apropar-se fins al Cap de la Vila i
allà, a la parella de serenos que sempre
hi havia, demanar que un d’ells acompanyés a la persona que sol·licitava el
seus serveis fins a la casa del metge més proper. Amb la presència del
representant de l’autoritat, el doctor
s’afanyava per atendre la urgència i els tres es dirigien a la casa del malalt.
El sereno s’esperava a la porta per si
calia acompanyar al familiar a despertar al farmacèutic per a que li servis el
medicament receptat pel metge.
Els pescadors de
casa nostra disposaven d’un sistema molt curiós per tal de que el sereno els
despertes. Arriaven des de la finestra un cordill on hi entrellaçaven tants
nusos com indicador de l’hora. Així si n’hi havia tres, d’espaiats. volia dir
que l’havia de cridar a les tres de la matinada. Aquest sistema, però no era massa
fiable, doncs ho sabia tothom i per tant s’exposaven a que un, per fer una
gracieta, els hi afegís o treies un nus...
Pel carrer de
casa, a prop de les 10 de la nit enfilaven el carrer Sant Francesc els serenos
que s’anaven a incorporar al torn de nit. Coincidien amb les monges vetlladores
que sortien del convent i agafaven la direcció de les cases dels malats al
quals anaven a cuidar. Un dels serenos més popular, pels anys que feia que s’hi
dedicava era en Salvador Tudela, “en Totana”, com popularment se’l coneixia per
ser oriünd d’aquesta població murciana. També en Pasqual, de la mà petita,
degut a que en tenia una més petita que l’altra. El senyor Cortés, tots feien cap a la Casa de la
Vila i d’allà es repartien.
El retorn dels
serenos, ho han anunciat determinades poblacions, degut a que es requereix un
reforç de la seguretat davant l’augment
de descontrolats que fan molt insegures les nits.
Uns serenos que
no tindran res a veure amb l’imatge que mostraven els d’antany, que portaven
capa, gorra de plat, un bastó llarg al final del qual hi penjava un fanalet i
un rastell de claus de les portes d’entrada de l’escala dels veïns del contorn.
Al quals sols els calia picar de mans i apareixia i els obria la porta.
També era costum
del servidor de l’ordre anunciar les hores i les condicions meteorològiques a
cada franja horària. Ben mirat, tampoc eren tan tranquil·les les nits, doncs
curiosament desbarataven la seva calma els propis serenos que, entre el picar
de mans dels veïns quan el requerien i
la cantarella anunciant les hores i
l’estat del temps, el silenci no era del tot complert.
La calma i l’ordre a més estaven condicionats al grau i a la quantitat
del vi que havia engolit el inoportú
desbaratador del silenci, els quals acostumaven a ser sempre els
mateixos, tot i que li prometien i perjuraven, al sereno, que no tornarien a
beure més. Desprès d’haver-li explicat, infinitat de vegades la vida i miracles
i ell haver escoltat tantes confessions sorgides pels efectes del vi que
acostuma a desencallar la llengua i provocar una plorera que només el vigilant
podia consolar.
Malauradament
avui, el tema és molt més complicat i complex, perquè les nits estan exposades
als perills que poden sorgir de gent sense escrúpols i de moltes situacions
rocambolesques. Aquells serenos van desenvolupar el seu ofici en unes nits on
passaven poques coses. Eren per dormir, ah! I per fer canalla. Que no és poc.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de febrer del 2019 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada