EL PIANISTA DEL MAJESTIC

  

   Aquest era el títol genèric que encapçalava    la columna, en la  qual  el periodista i escriptor, Arturo San Agustín, col·laborava en El Periódico. On, a més,  hi afegia l’encapçalament que s’adaptava al contingut de l’article. Un títol escollit de ben segur per l’amistat i admiració que l’autor professava al pianista de l’Hotel del Passeig de Gràcia. El protagonista, músic d’una vàlua excepcional, cada tarda delectava a la clientela de l’hotel i als admiradors que s’hi apropaven, amb un escollit repertori que interpretava al piano de cua de la sala del bar.

    Perquè en Joan Grau ha estat un músic de moltes barraquetes. Persona senzilla i afable, molt proper, atenia les peticions que li demanava la concurrència  i tot seguit feia parlar el piano amb un art que era el reflex de la seva personalitat. Sempre que em trobava a Barcelona feia el possible, ho continuo fent,  per treure el cap a aquesta sala del Majestic. En Joan, que sempre estava amatent al personal que entrava i sortia, et saludava amb aquell moviment de cap que et venia a dir  que ja t’havia vist. Un senyal que no el distreia de la seva feia, però que si més no, era una mostra de gran cortesia per part seva.  I ni que fos amb l’excusa de demanar un cafè, el detall de la consumició,  em servia per poder asseurem mentre en delectava amb les melodies del pianista i la contemplació de la presència de moltes cares conegudes que trien aquest lloc per trobar-se i parlar de les seves coses, sense que la música  ambiental sigui una molèstia, tot el contrari. 

   El pianista, durant potser unes tres o quatre temporades va estar vinculat amb Sitges, va formar part d’aquell sensacional conjunt de música ballable, en el qual el seu cap visible era l’excel·lent trompetista, en Vicente Serrano. Ell havia estat el trompeta solista del l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. D’origen valencià, junt amb el seu conjunt, van amenitzar els balls que tenien lloc als jardins del Retiro, conjuntament  amb la formació de la casa,  i em sembla recordar que, en una darrera temporada de la seva presència a Sitges,  també van actuar al Prado. El conjunt acompanyava  a les atraccions, de més renom, que eren contractades com a plat fort d’aquelles vetllades estivals . Amb una passada, de dalt a baix, en les hores prèvies de l’actuació, en tenia prou per donar per enllestit l’assaig. Era un músic de cap a peus, amb una nitidesa i sonoritat que esborronava.

   En Joan Grau, que també comptava amb un historial musical excel·lent, va acabar la seva vida professional com a responsable d’amenitzar, al piano, les tardes del Majestic. Mudat, amb una elegància que el distingia, quan entrava a la sala, abans de dirigir-se al piano, saludava i parlava amb els coneguts. Aquests que mai ens cansàvem d’escoltar el selecte i variat repertori de música de tot temps.

    Parlar del pianista del Majestic, deriva a un altre detall, molt vinculat també a l’Hotel. Perquè l’establiment  compte amb un servei que, pocs  de la seva categoria,  ofereixen: el de neteja sabates. A l’antiga usança, el “limpia” assegut en una elegant banqueta, on hi va incorporat el reposa-peu, per a que  el client hi disposi  la sabata, mentre espera que l’enllustrador li tregui brillo. Aquesta imatge em recorda, salvant les diferencies amb el luxe, el recordat Epifani que treia llustre a les sabates de la seva clientela, fixa i passavolant,  en un extrem de la vorera de cal Xatet i de la del Roy.

   L’Hotel Majestic, com explica Lluís Permanyer, va començar la seva trajectòria de la mà de Ércole Cacciani, qui a l’any 1897 havia inaugurat a la Plaça Catalunya l’Hotel Inglaterra, situat on hi ha l’edifici de Telefónica. Content per l’èxit obtingut, compra un edifici del Passeig de Gràcia 70-72 ,l’enderroca i fa construir un hotel, que inaugura el maig del 1918 amb el nom de Majestic Hotel Inglaterra.  Fins que , continua explicant en Permanyer, el 1929 el Sr. Martin Casals Galceran, que era el propietari de la casa veïna , compra l’Hotel i al cap dels anys el  va ampliar  incorporant la seva casa, fet que va permetre aconseguir un edifici de gran sobrietat en una xamfrà privilegiat. Propietat de dues generacions: Casals – Soldevila i després Soldevila – Casals.

   Per tant  aquest mes de maig el susdit Hotel compleix 100 anys. Un aniversari que serà celebrat com es correspon, després d’haver culminat un meticulós procés de reforma  integral. I ho farà, entre els molts  actes preparats per a l’ocasió,  amb l’edició d’un llibre on s’explica tota la seva Història. Curiosament el seu autor, és persona molt vinculada amb la nostra Vila, l’Àngel Miguelsanz Arnalot. Un destacat professional  del sector del turisme, en l’àmbit de les altes esferes i que ha escrit altres llibres dedicats al tema. El més recent el trobem en el  llibre que es va publicar, juntament amb en Josep Mª. Matas, amb motiu també dels 100anys de l’Hotel Subur.  Molt vinculat, per lligams familiars, amb els actual propietaris, Matas – Arnalot. I casat amb la que tots coneixem per la Bibi de can  Font.

  El Majestic ha estat i és un Hotel de referència que pot presumir de l’honor d’haver hostatjat a una clientela selecta i entre els quals destaca la presència de personalitats de tots els àmbits  de l’esfera mundial.

   Sense passar per alt la dedicació dels empleats de la casa. Personal, molts d’ells, que hi van entrar de joves i han desenvolupat una carrera ascendent i brillant. Ascendint dintre l’escalafó amb el qual es regeix l’estatus d’excel·lència, aquest  que es posa a disposició dels clients per a que tot, tracte inclòs, sigui impecable.

   I sempre amb el so de piano com a música de fons. Perquè el pianista del Majestic, forma part de l’engranatge  d’aquesta centenària institució hotelera.

                                                                                                                                                                                        J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de maig del 2018)