La guayabera és una peça de vestir que,
curiosament, es disputen la seva paternitat diferents territoris
llatinoamericans. Si més no sembla que es decanten més per haver sorgit de
Cuba. Doncs segons explica la llegenda, un agricultor de Sancti Espiritus, allà
per l’any 1709, li va demanar a la seva dona que li fes una camisa que fos
còmoda i que tingués unes quantes butxaques , per entafonar coses i el tabac. Sembla ser que la dona el va
interpretar bé i li va confeccionar una camisa blanca, llarga, amb dues
butxaques a la part de dalt, i dues més en la part inferior. El frontal amb
unes tavelles, llisses o brodades.
Sigui com sigui, el
cas és que la guayabera ha estat la
peça de vestir preferida pels sitgetans que van anar a Cuba i, quan van tornar,
s’havien acostumat a vestir-se amb ella
i, a més de passejar elegància, els distingia aquest costum que feia
estiu.
Així, l’altra
setmana em referia a en Joan Carbonell, popularment conegut per en Carbonell de
la roba, avui hi torno a fer-ne menció,
perquè fa honor a l’encapçalament de l’article I també perquè no va perdre mai els
costums adquirits en la seva estada a
Cuba. En Joan, cada estiu, semblava
acabat d’arribar de l’illa caribenya: guayabera,
pantalon i sabates blanques, canya de passeig i un cigar Havà entre els dits.
Una elegància que el caracteritzava i que, després de tants anys, no ens
haguéssim acostumat a veure’l vestit d’altra manera.
Potser sense
tanta uniformada blancor, un altre resident a Cuba, vestia amb la susdita
guayabera. Em refereixo al Sr. Isidre Pañella Comas. Home també d’una elegància
exquisida que junt amb la seva muller, la Sra. Adela Virella, van residir a Guantánamo. I allà va néixer el seu fill
Jordi. El seu pare, quan van tornar a la vila, va obrir l’ acreditada sabateria
en la plaça de l’Ajuntament.
Curiosament la procedència cubana s’havia
concentrat a poca distància una de l’altra. Perquè la Josefa, dona d’en Pepitu, que vivien al
costat de la casa de can Pans, havia
nascut també en la mateixa població d’en Jordi.
Els dos cubans de naixement, sospiraven tornar un dia per retrobar-se
amb el seu poble, que evidentment ja no era el seu. La situació política d’aquell
indret, va ser el motiu pel qual els va
fer aplaçar el viatge, fins que ja no hi van ser a temps.
S’ha de dir que
no tots els qui s’han vestit amb la peça protagonista de l’article, han estat
influenciats per la seva estada a Cuba. Com que en la botiga d’en Carbonell en
venien, la freqüentaven una clientela que els agradava vestir-la. I el seu
costum de repetir indumentària, a cada
estiu, es va convertir en una familiaritat que ens estranyava quan vestien
diferent .
Un d’ells eren
en Josep Raventós, més conegut per en Josep
de ca l’Odón, per regentar, junt amb la seva muller, el bar que hi havia
davant de l’estació i s’anunciava amb aquest nom. Un casa que, curiosament, conserva les
mateixes característiques de quan ells n’estaven al capdavant.
En Josep estava
molt vinculat a l’esport. En el futbol local, dintre del qual va fer tots els
papers de l’auca i també un apassionat del Barça. Tant era així que els
diumenges a la tarda els tenia tots ocupats, o bé anava al camp Municipal o al
de les Cols I entremig, va formar part
del consistori municipal, com a regidor.
Del mateix
equip era l’Antonet Plana Piquer, perquè també va ser company seu en el Consistori.
L’Antonet tenia el lloc de treball ben a
prop de la casa de la vila, a la plaça, com li dèiem al mercat. Mentre era
darrera el taulell, junt amb la Nieves, la seva mare, havia vestit aquella peculiar roba de
carnicer. I quan es mudava, formava part del club dels usuaris de la “guayabera”. A ell el futbol no
l’apassionava, li agradava més la cacera. Quan era la temporada, el dijous al matí anava a caçar. La seva
absència l’aprofitava la Toya per fer canvis en la decoració de la casa. Els
qui hi treballàvem, teníem el temps limitat. Seguint les seves indicacions, la
bellugadissa era ostentosa, no obstant s’acabava abans que l’amo tornès. Quan ell obria la porta, dubtava de si s’havia
equivocat de pis. Només ella sabia com
apaivagar el mal humor que se li posava al caçador, per haver caigut en el
parany que li parava la seva dona, tan disposada sempre a fer xafarranxo.
De Barcelona va
venir un ciutadà que van adquirir la torre que havia estat propietat de la
família Severià Vilella, en el carrer
Jesús. I junt amb la seva muller, Mercè Pujol, a la casa regentaren un
establiment hoteler. El Sr. Bartomeu Peradalta Negre, és l’únic supervivent,
diguem-ne dels “guayaberos” que continua
vestint-la. I que també ha combinat amb els pantalons blancs. Estava en
consonància amb els turistes que s’hostatjaven en el seu hotel, perquè en
aquella època els estrangers, sobretot a la nit, es mudaven.
En Carbonell de la roba, havia estat a Cuba i
va portar, amb ell, el costum de vestir de blanc. L’hoteler no ha estat influenciat per haver conviscut amb els
cubanitos, però vet aquí que va adquirir una casa que s’havien fet construir
els anomenats “Americanos” , desprès d’haver fet fortuna en aquelles terres.
Com la família
d’en Josep Mª. Bartés, igualment home de
“guayabera” i pantalons blancs.
Quatre veïns, si comptem amb en Magí Carbonell. Doncs ell també havia
estat a Cuba i es decantava per la mateixa indumentària. Els quatre tenien preferències semblants. Les quals s’avenien , per damunt d’altres
coincidències, amb l’elegància que els caracteritzava a ells i a tants altres que em deixo. Si tenim en
compte que la influència cubana s’havia prodigat, entre la nostra gent i la “guayabera” tan la vestien els cubanitos sitgetans, com
els qui sense moure’s d’aquí, els
agradava vestir com els “Americanos”.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de juny del 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada