Els nostres
camins més propers, els pocs que encara queden sense haver estat engolits per
les transformacions obrades a causa de l’expansió urbanística, aporten el
testimoni de moltes petjades, penyores de gran nombre d’il·lusions compartides.
Camins que, en el seu començament, acostumen a ser planers i després es
compliquen entre pujades i revolts. Com el de la Trinitat, quan la gent
emprenia el camí per la carretera, a una hora molt matinera per tal de poder
escollir el millor lloc allà en el cim. I de la carretera es passa al camí que per subscripció popular va
permetre obrir el 1902 el Sr. Manel
Bertran, més popularment conegut per en “Xana”
. Per on només hi pujaven els carros, Fins que gràcies a la constant
tasca de la Remei, la Rosó i en Joan Martí , administradors des de l’any
1970, van poder trobar la col·laboració
necessària que va fer possible la pavimentació de tot el recorregut. Això ens
demostra que la constància si no aplana camins els fa no tan feixucs.
Passa com la
vida, per on el nostre transcorre es fa d’una manera en la qual s’han de
trampejar molts obstacles i a cada revolt ens assetja el temor per no saber que trobarem a l’altra costat. El passat diumenge
vam emprendre el camí per acompanyar, en el seu últim passeig, a la nostra amiga, la Yolanda Rufete Torner i
ho vam fer compungits davant la inoportunitat del moment, degut a que no tenia
edat per marxar tan aviat. Li quedaven encara moltes coses per fer, com gaudir
dels seus pares i els seus fills I ella n’era conscient, s’aferrava a la vida, fins a l’últim
alè, manifestant això, que no se’n volia
anar perquè li quedava molt per endreçar. Papers amb anotacions de viatges per
posar en net... Mentre mantenia l’esperança de que els avenços de la ciència li
permetrien poder tornar a Egipte, al lloc on s’hi trobava bé, entre les tombes
dels faraons, els temples monumentals erigits en l’època d’aquelles dinasties. El conjunt de tot plegat,
la tenien captivada.
S’hi havia
entregat tant que era una egiptòloga vocacional i sobretot autodidacta, que
s’havia dedicat a estudiar sobre el terreny tot el que els llibres li havien
explicat i malgrat que, fins els nostres dies, tot està documentat, ella encara
arribava a conclusions que ves a saber
si no farien reflexionar als experts en
la matèria. Aquella cultura, els camins
empolsegats, li produïa una passió
contagiosa.
Ve a ser, en
un àmbit molt més reduït i proper, el que sentim la gent de casa nostra per
aquests camins costeruts, com els de la Trinitat, que ens apropen, si es vol, a
la simplicitat de les coses naturals, si més no a la grandesa d’un sitgetanisme
compartit i enfortit gràcies a les persones que ens han precedit i a tots els qui avui encara hi som, i sense fer
soroll estem amatents dels detalls.
Em recorda la senzillesa que passejava la Yolanda, una
noia que es pot dir que havia nascut entre els refilets dels ocellets que
caçaven en el parany el seu avi Ginés i el seu pare Josep. I als quals
nosaltres, els meus cosins i els seus, ens hi havíem embadocat , tot i que les
nostres edats encara no ens permetien ser prou conscients per gaudir dels petits detalls d’una vida
simple però, això sí, feliç i
enjogassada.
Entre cal baster, la botiga de ca la Josefa i la
Victoria , a can Ginés. També aquell pati, on en Trillo ferrava els cavalls, a
can Juanillo on els homes, de bon matí, llançaven, sense contemplació, contra
la gola aquelles potents barreges. Entre
tot això, una petita història, la nostra, la de la Yolanda i un
camí, en el qual nosaltres ja hi érem i ella hi començava a caminar. Amb
la complicitat dels seus avis, en Ginés
i la Berta Paixó . Els seus pares, en Josep
i la Pilar i la seva germana, que va arribar després, la
Bibiana. I els oncles tan
propers, en Jaume Daví i la Teresina Paixó... Vet aquí un breu resum, quan ara, amb el temps aturat, recordem
uns anys ja llunyans. Aquells quan la gent, vinguda d’altres terres,
volien descobrir nous camins que els portessin a noves destinacions, arribaven aquí i feien parada a la pensió de cal Julian, davant de casa seva. I nosaltres, aliens a tot,
entràvem i sortíem, quasi sense pena ni gloria.
Els nostres
pares, amb el neguit de que coneguéssim
el paisatge més rellevant que ens envoltava, ens havien portat fins a la
Trinitat en el dia de l’aplec, quan en Jaume Fontfria, en Mec hi despatxava síndries i melons i eren populars els ventalls de
la Pepa i la Paula. Han passat els anys i el camí cada cop ens sembla com a més
costerut, mentre a cada revolt una il·lusionada embranzida ens anima a no
defallir, sabedors que l’ermita és més a prop. I quan hi arribem reconforta
l’esforç al trobar-la tan blanca, tan
ben cuidada , mentre el paisatge conserva tots els elements que el fan únic . Influeix la senzillesa de tot plegat , la naturalitat, que
ens aporta la serenor tan necessària en
aquesta vida assetjada per tants sorolls molestos.
Ve a ser com
ella, que amb la seva senzillesa,
humilitat, tendresa, ens influïa un exemple d’una vida gens fàcil però acomboiada
d’una resignació que ens ha deixat perplexes. Aquests dies fins i tot
els ocellets del pati: les caderneres, els gafarrons, els liris... van emmudir perquè trobaven a faltar la seva mirada riallera, el
seu posat tan asserenat. De quan remenava gran quantitat de notícies impreses.
La de la seva mort va entrar en la nostra intimitat en silenci i al comprendre
la fragilitat del nostre jo, ens hem adonat que a cada revolt del camí la vida, ens té preparades sorpreses. No totes
són tan agradables com arribar a l’últim
revolt i poder tornar albirar l’ermita
de la Trinitat. Aquest diumenge el
record de la Yolanda ens acompanyarà en el camí i quan siguem a dalt de
tot, a un pas del cel, resarem per ella.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de maig del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada