Al final del carrer Sant Bonaventura, ja cantonada amb el
d’Espalter, queda en peu, no se si per
gaire temps més, una mena de casalot que en la primera dècada del 1900va
significar una obra clau per dotar a la vila de la llum elèctrica. Una petita part de la història, o millor dit dels
protagonistes que en van ser responsables, cal situar-la a Barcelona.
El Sr. Ambròs
Abella i Solsona , natural de Isona, va
anar a treballar a la capital, sembla ésser que en una companyia elèctrica. Allà li van proposar de
venir a Sitges on s’estava treballant per instal·lar la llum al poble. Abans s’havia casat amb la
Leonor Bel Queralt, natural d’Ulldecona i planxadora i amb qui va tenir tres fills: en Josep, Joan
i la Conxita. Arribats a la vila, a l’any 1910, van anar a viure al carrer Sant Pau i l’Ambròs
es va incorporar a la central elèctrica que s’estava muntant en aquest escaire
del carrer Sant Bonaventura i des on va ser possible posar en funcionament
l’enllumenat a l’any 1913.
El matrimoni
va sol·licitar una de les anomenades cases barates que s’estaven construint al
carrer Espalter i van escollir la de davant mateix de la central, on hi van
anar a viure a l’any 1918 acabades d’inaugurar. Per la proximitat van posar l’oficina de la llum en la casa d’esplèndid pati obert al carrer Sant Bonaventura. Però no
va ser una etapa tranquil·la, degut a la precarietat d’aquells inicis, la llum
se’n anava tot sovint i la gent, sobretot els fabricants de calçat, anaven a
queixar-se a casa de l’Ambrós, influenciant-li un patiment constant.
Mentre, la
Conxita Abella Bel es va casar amb l’Albert Bartés Mirabent que havia nascut a
Guantànamo, fruit del matrimoni: Albert
Bartés Bota i la Salvadora Mirabent. L’Albert va aterrar a Sitges quan tenia 11 anys. El seu
pare va arribar a ser considerat el bohemi dels 11 germans, tots barons, que van tenir el matrimoni format per en Joan
Bartés i Juvé i la Mercè Bota i Sariol, dels quals en sobrevisqueren 8. Altres
dos, en Rossend i en Ramon, van obrir una fàbrica de calçat que primer estava
situada al carrer Sant Josep i després
la van traslladar a la plaça del Pou
Vedre, fent societat també amb el Sr. Sebastià Carbonell.
Tornant a
l’Albert Bartés Bota, potser pel fet de
cultivar l’art en totes les facetes, com gran amant de la música i en concret
la lírica, formava part de la popular claca del Liceu i, sobretot , per ser pintor de quadres. Unes implicacions que eren associades a certes extravagàncies de
la vida bohèmia. Com a pintor -decorador
va realitzar els daurats de la boca de l’escenari del Prado i va treballar en
el retaule central de la nostra església parroquial. De la mateixa manera que decorava els sostres
de les cases, quan el costum era realitzar una decoració pictòrica a l’entorn del punt de llum. Una d’aquestes decoracions encara es pot veure a l’entrada de l’escala de
la casa del carrer Sant Francesc on hi
vivia, entre altres veïns, el Sr. Pacios i família.
Una anècdota que reflecteix el seu tarannà bromista, va
succeir amb l’encàrrec que li va fer una família d’una de les senyorials cases
del carrer Illa de Cuba. Els amos es van encaparrar que volien que els hi
pintés un lleó en una paret del pati. L’artista els hi va demanar si el volien
fermat o sense fermar, davant el dilema ells van creure convenient que no calia
que el fermes . Va passar el temps i amb ell els rigors i les inclemències
meteorològiques del hivern. Ja amb la bonança, la família va tornar a la casa i,
davant la incredulitat pel que veien, van requerir al pintor per informar-li que el lleó havia
desaparegut. Aquest va argumentar que
vet aquí l’error de no haver-lo volgut fermat.
El matrimoni
Bartès- Abella van tenir quatre fills:
l’Albert, la Montserrat - aficionada a la fotografia - la Nuri - que va heretar la dedicació a l’art
pictòric - i la Conxita. Les
circumstàncies del moment van mig aparcar la pintura per dedicar-se a
l’hostaleria. Uns parents tenien un hotelet a Les, Vall d’Aran, i ells
els van animar per a que es decantessin per aquesta vessant hotelera.
Així a l’any 1956 , amb l’arribada progressiva del turisme, van obrir un nombre d’habitacions en l’edifici que havien construït en un extrem d’aquell jardí, davant per
davant de la central de l’electricitat que funcionava a ple rendiment.
I que al
jubilar-se el Sr. Ambròs en va ser el responsable el Sr. Antoni Pàmies,
que vivia a la casa dels Pujades, carrer Àngel Vidal, pare de la Concepció, casada amb en Bartomeu
Lluís de cal Lleuger. Desprès el rellevà el Sr. Fulgenci Franco,
qui també, a fora d’hores, arreglava el
cabell a les seves amistats. Tenia per treballadors l’Agustí Serra i en Felip
Casademont , aquest últim és pot dir que va ser el darrer encarregat de la
centraleta, abans que aquesta i altres transformadors, repartits en punts
estratègics del poble, passessin a dependre d’uns serveis centralitzats a
Vilanova.
Ja a l’any
1961 es van ampliar el nombre d’habitacions de la casa del jardí, construint
fins on hi havia la casa pairal, conservant el nom original d’Hotel Montserrat.
La filla de la Montserrat, la Montserrat Domínguez Bartés, va abraçar l’art
decantant-se també per la pintura i la fotografia, malauradament va morir jove.
El seu germà Frederic, ha tingut
l’encert de recuperar una nevera de gel antiga , de mesures considerables, i
altres testimonis documentals i gràfics de la trajectòria professional dels Abella – Bartés i de manera summament acurada ho ha exposat
en una saló de la planta baixa. En Fredi ha volgut mantenir frescos els records
dels seus avantpassats i que millor, per conservar aquesta frescor, que exhibir-ho en la composició que ha disposat
en el interior de la nevera.
Quan poder
encendra i apagar la llum, a la nostra voluntat, ha estat possible gràcies a
persones com l’Ambròs, el seu besavi.
J. Y. M.
(Publicat a l'Eco de Sitges el 12 de maig del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada