70 ANYS DE LA VESPA

A l'any 1946  la companyia italiana Piaggio, ubicada a Pontedera, va treure al mercat  la seva primera moto Vespa. Aquesta va significar un nou concepte: de línea moderna i lleugera la qual, indiferentment, ha estat conduïda tant per homes com per dones. Aconseguint una notòria popularitat. Sobretot quan va aparèixer a la gran pantalla transitant pels carrers de Roma i conduïda pels artistes més famosos del moment.

Era un temps en què la conducció de tota mena de vehicles era quasi reservada als homes, les dones acostumaven anar assegudes al darrera, de paquet, com es sols dir. Si més no la manera d’asseure’s d’elles  era d'una forma peculiar, de costat i amb el braç esquerra abraçaven la cintura del conductor. Això es feia d'aquesta manera perquè anava d'acord amb les formes de vestir i com la majoria de senyores vestien amb faldilles si s'asseien com ho feien els homes els era de suma incomoditat. Vist avui la modalitat fa venir esgarrifant-se, degut a la poca seguretat que aquesta assentada  oferia, tant per la posició, com per la manera d'agafar-se, amb una sola mà i sense casc protector. Perquè acostumaven a cobrir-se el cap amb un mocador,  lligat al coll, per tal de que el vent no desbaratés el pentinat.

Per  facilitat  la comoditat de la parella, es va anar  imposant el sidecar, reservat a l’acompanyant. I va ser amb la Vespa quan  les senyores van començar a habituar-se a la conducció i a partir d'aquí es va convertir en un vehicle, en diríem, unisex.

No va tardar gaire que aquesta moto  va aconseguir gran popularitat i igual  la conduïa la Sofia Loren com un rector de poble vestit amb la sotana. Era el cas del pare Ricard Serra, un sacerdot molt avançat al temps i als dictats de l'església. Vivia al carrer Cervantes del barri Sant Crispí i disposava  d’una Vespa i vet aquí que, confiat com estava amb la protecció celestial, degut a la influència que suposadament es creia que tenia,  conduïa de manera temerària. Amb la mala fortuna que sempre hi havia un moment en què els seus deurien estar distrets i el pare Serra anava a parar a terra, quedant trencat per tot arreu. Sortosament es refeia però li quedaven cicatrius i problemes de mobilitat.  I si el reflexes a una certa velocitat li jugaven una mala passada, tenia l'habilitat de canviar del català al castellà i al revés, en el transcurs d'una  mateixa conversa, amb molta facilitat. Sacerdot de la comunitat de les mares Mercedàries, l'home tenia projectes més enllà de la seva vocació sacerdotal, recordo que durant un temps em parlava del seu desig de fer una pel·lícula, amb escenes rodades al mar i damunt una barca.... i sembla ser que volia comptar amb la col·laboració  d’un gran aficionat a la fotografia, el doctor Pere Serramalera Cosp.

    Curiosament ell també es valia de la Vespa per anar a passar consulta per les cases, era quan els metges seguien l’evolució del malalt i acudien al domicili fins que la malaltia anava remetent, com era el cas del Dr. Celis que vivia en aquesta casa ajardinada del carrer Sant Isidre cantonada amb el de Les Ànimes.  El Dr. Serramalera  sortia més airós de la conducció de la moto que no pas d’esquiar, doncs si el pare Serra s’esterrossava pels carrers del poble, el metge es desballestava damunt la neu, mentre tenia la Vespa aparcada en el seu domicili del carrer d’en Bosc.

   Aquesta moto va ser la preferida pels doctors de la medicina i també amb ella es desplaçaven els practicants, que com el Sr. Cruz,  anaven a domicili a posar  injeccions. A la farmàcia de la farmacèutica Irene Montroset, situada al carrer Illa de Cuba en els baixos de la casa de Manuel Planas i Carbonell,  hi treballava en Josep Carbonell Mirabent. En Josep era fill de l’Estanislau  Carbonell i de la   Maria Vinyet Mirabent.  En Lau , com se’l coneixia, era una retirista que es mudava  cada tarda per anar a les tertúlia que tenien establerta darrera el finestral del cafè de la Societat. El matrimoni tenien dos fills, en Josep i en Jordi. Aquest últim va morir d’accident a les Costes de Garraf. En Josep es va emmaridar amb la Juanita Torremorell i Jornet que va fer de llevadora i també posava injeccions com el seu marit. Aquest es desplaçava amb la marca de l’enunciat i quan els malalts el veien se’ls hi passava mitja malaltia, degut al seu tarannà de persona amable i molt prudent.

    Allà on no arribava ell hi arribava ella  i així la Joana compartia la Vespa, era quan ja ens havíem acostumat a veure a les dones conduir bicicletes i motos. I sobretot als responsables de la sanitat local mobilitzar-se amb aquesta marca de moto. La mateixa que utilitzava la Loreto Baylo, també llavadora, que sabia de la importància del temps i de les hores, perquè quan eren requerits els seus serveis, la situació no podia esperar, havia arribat l’hora i els desitjos eren de jugar a favor d’aquesta,  d’aquí que sempre s’ha dit:  “que sigui una hora curta”.

  Tot això passava quan encara no hi havia mòbils ni Internet, i els mitjans més a l’abast era el correu, el telèfon fixa, i el telègraf. Aquest estava ubicat al carrer Major, al costat de la bodega Candelària, i n’era responsable el Sr. Falcato. En les darreries d’aquest servi a la vila un dels responsables de portar a domicili els telegrames era l’Alejandro Suárez Luque. El xicot es desplaçava amb una Vespa i a les nits d’estiu es convertia en un dandi, vestit amb una acurada elegància que triomfava, entre les estrangeres, en els balls del Prado.

   Els carters no ho han tingut tan còmode, han repartit, ho continuen fent, les cartes a peu. Fins que amb l’expansió del nucli del poble molt més enllà del centre, els hi alleugera la caminada aquestes conjuntades Vespes de color groc.

   Hora darrera hora el temps passa i amb ell els anys. Fins que damunt la Vespa s’hi han amuntegat  ni més ni menys que70 . Ja podem dir que és més vella que l’anar a peu. Tot i que els seus usuaris l’han  escollit  perquè  consideren això: que l’anar a peu és més vell que...

                                                                                                                                                                                         J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 d'abril del 2016)