La Biblioteca és
lloc de silenci, però fins fa poc ha estat desbaratat degut a les obres de
rehabilitació i condicionament. Antiga vivenda de la família Utrillo, l’edifici
va ser inaugurat com a biblioteca el 14 de junt del 1936 . Des de llavors és la
dipositaria d’un extens fons de llibres de lectura, així com de molts documents d’interès. Com també ha
acollit interessants conferències de temàtiques diverses, portades a terme per
persones doctes en la matèria tractada.
Recordo, amb
profunda admiració, la xerrada que va pronunciar el distingit escriptor Josep
Pla i Casadevall. Ho qualifico de parlament planer i distés, perquè l’escriptor no venia a donar cap conferència específica.
La seva facicilitat de conversa era tal que no li calia portar cap tema
preparat, era evident que podia parlar de tot i deixar satisfet a l’auditori.
Aquesta visita va tenir lloc quan la que va ser la seva companya sentimental,
durant uns anys, l’Adi Enberg, tenia obert a Sitges un establiment hoteler junt amb el seu marit, el pintor mallorquí
Joan Fuster. Recordo a Pla assegut darrera la taula de la sala gran , en
companyia d’una botella de güisqui que, a
glopades, va anar deixant a uns límits bastant minsos. Em sembla recordar que
va començar parlant del trànsit que van trobar per entrar a Sitges i, sense
pausa, va tractar molts temes a quin més
interessant, fins que va acabant
preguntant, amb aquell posat de murri sorneguer:” si els sembla bé, potser
que ho deixem?”.
Tornant a la
vida interna de la Biblioteca, es pot dir que, només entrar per la porta, es
passa del trafegar quotidià al silenci, a una calma que la Lolila Mirabent , la
bibliotecària,controlava. Ella i la seva germana, la Rosa s’entenien amb el
mínim to de veu. El visitant, poc avesat a saber conviure amb el silenci, ens
costava expressar-nos d’aquesta manera . Han estat la norma de la casa, parlar
poc i fluixet. No obstant a mi, potser perquè sóc molt propens a distreure’m,
el que em meravella és el degoteig de l’aigua del brollador del pati
noucentista. El lloc ofereix un encant especial . El sorollet de les gotes que cauen, és com regal del silenci que deixa
una mica del seu protagonisme per a que
el degoteig somort li faci una companyia harmoniosa, tan poca cosa com la
mateixa fragilitat de les gotes quan es
fonen en el bassal de la pica superior.
Entre silencis,
el fons de la Biblioteca s’ha anat engrandint i les ampliacions han estat necessàries. Quan va morir el germà d’en
Jaime de Semir, l’Antoni Semir i Carroz, la seva vìdua, la Sra. Amèlia Togores
Llach, va fer donació de la seva biblioteca particular. Per tal de disposa-la es va habilitar un dependència,
el taller de casa va fer les prestatgeries corresponents, la qual és coneguda
per la sala Semir. Al costat s’hi troba
la dedicada a la Lolita Mirabent. Es va expandir cap el primer pis i en el
superior es va habilitar la sala d’en Miquel Utrillo i Vidal, on hi tenia grans
records de casa seva i va voler, també, que els seus llibres anessin a parar en
una de les dependències de l’antiga llar familiar. La prestatgeria va sortir
del mateix taller. A més de llibres en Miquel va fer penjar en els espais que
quedaven entre les llibreries i el sostre, unes làmines que, si no recordo
malament, uns laboratoris farmacèutics, per tal de felicitar les festes
nadalenques, encarregava al pintor Salvador Dalí. I desprès, amb tirades
limitades, els laboratoris feia imprimir i les enviava als seus clients. En Miquel
les tenia emmarcades, si més no, abans, anava a visitar a en Dalí i aquest li
plasmava una dedicatòria, totes fetes amb retolador de color verd que era el
preferit d’en Miquel. La susdita dedicatòria o simplement la signatura de l’artista conferien un valor
afegit a aquelles làmines. Cal tenir en
compte que en Miquel era un oportunista i acompanyat del seu tarannà especial,
el qual divertia al pintor, cosa que no feia cap gràcia a Gala i ho feia palès
no mostrant-li cap simpatia. En Miquel aconseguia, però, el que volia.
Un dia va
passar que es van adonar que havien desaparegut
aquestes lamines i sembla ser que
no se’n va poder treure aigua clara., del com i el qui.
Al costat mateix
del taulell de la bibliotecària es troba la sala infantil, l’avantsala per
passar a la gran . El transcórrer dels anys així ho fa possible. Aquesta
dependència és la que més assimila el lloc a una casa familiar, com ho havia estat,
el rebombori de la mainada, contrastant amb la serenor dels més grans.
La
Biblioteca està ubicada en una zona relativament
tranquil·la. No obstant les finestres de la façana donen al bategar del poble,
a l’anar i venir de les dones de casa quan, anys fa, anaven a comprar a la
plaça, on curiosament alguns dels responsables de les parades eren assidus de la casa. Com l’Antonet Plana Piquer .
Ell, en un interval, deixava el lloc de
venda de carn sota comandament de la Nieves i entrava a canviar el llibre que
ja havia llegit.
Però el lector
que ho ha tingut més proper ha estat en Juanjo del “Santiveri”, a l’home només
li calia sortir de la botiga de productes diatètics i es pot dir que ja era a
dintre de la biblio. Si més no ell tenia
una sala de lectura privilegiada, sota la capa del cel. Sortia amb el
llibre i arrecerava la cadira a la
vorera, encarada a l’establiment i es dedicava a devorar llibres. Era tanta la
proximitat que els lectors de la sala gran ja estaven habituats a la seva
peculiar salutació: “Adiós, hasta luego”.
Potser l’únic missatge, exterior que
trencava el silenci de la casa, situada darrera la Casa de la Vila. On quan en
aquesta hi ha silenci, malament
rai.
La darrera
jornada de portes obertes ha servit per tornar a entrar en contacte amb el seu
silenci, a escoltar-lo i declarar-lo hoste d’honor de la casa, perquè aviat
tornarà a fer valer el seu protagonisme. I que tan bé han acaronat totes les
bibliotecàries que s’hi han alternat.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de novembre del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada