Arriben els tres Reis quan la monarquia passa per moments difícils, degut als tripijocs descoberts a un gendre que moltes mares haguessin sospirat per emmaridar amb les filles. Les presumptes irregularitats ens demostren que la vida dels reis no és pas com els contes de fades, sinó que han de saber trampejar, com qualsevol família, els enrenous que poden sorgir de dintre la seva pròpia convivència. S’ha de matissar, però, que els problemes segons l’esfera per on es desenvolupen són de millor suportar que en altres estaments socials més propers i sense tants recursos.
I en això de la monarquia, com en tot, les preferències estan repartides entre l’opinió pública, els que són favorables i entre aquells que no hi combreguen. No obstant en l’ampli ventall d’actituds que són propícies per a ésser observades, destaca un fet bastant generalitzat, com és el d’anomenar als vailets de la casa, rei o reina. Una qualificació monàrquica, sense cap més atribut que la de la paraula, que fins i tot poden arribar a ostentar els de més edat, succeeix quan en els matrimonis la denominació també es fa servir, com a tractament, més amorós que no pas de caire monàrquic, vers a qualsevol integrant de la parella. Són protocols intimistes que no passa res si transcendeixen a l’àmbit més populista, acostumats, com estem, a navegar entre reis i reines d’estar per casa que, ben mirat, són tan o més respectables que els de debò. O si més no, de tracte més planer i, sobretot, més propers.
La monarquia, diguem-ne popular, ens apropa també a una certa espontaneïtat, majoritàriament es fa palès en els grans mercats. Allà les venedores tenen per costum atraure l’atenció de la clientela amb crits de rang monàrquic, sense elles adonar-se’n. Així les verduleres criden: “Reina, guaita quins pebrots que tinc!” I les peixateres que no queden curtes: “Reina, has vist les polles, que fresques”. Són uns crits que ens són familiars, fins i tot recordo, si no vaig mal fixat, que el mercat de la Boqueria de Barcelona, fa anys, van treure un eslògan de promoció que s’anunciava així: “Reina, vine al mercat”. Reis i reines ha tingut la història, que sumats a tants d’anònims, la llavor monàrquica és fructífera, malgrat que no tots compartim els mateixos ideals. Però és que les denominacions populars no concreten aspectes i afinitats, sinó que sorgeixen d’entre els costum i la convivència del poble, el qual si que sap i transmet mostres d’afecte entre els seus més al•legats.
En el nostre poble, en concret, van regnar entre la popularitat ben portada i ben entesa, la qual sempre sorgeix d’aquesta espontaneïtat quotidiana, a la qual em referia, un rei i una reina: el rei Bamba i la reina de les criades.
Pel que fa al rei, aquest títol l’encarnava en Josep Serra, fabricant de sabates, que mentre va campar la prosperitat en la industria local del calçat, el personatge va fer honor a la generositat en determinats detalls, que tampoc és que sigui una virtut de la reialesa de soca-rel, que es mouen amb les despeses pagades. Detalls que es feien notar sobretot en les interioritats de la Societat del Retiro, sempre que es portaven a terme festes i actes les quals, gràcies a aquests benefactors, el lluïment estava garantit. I els àpats eren copiosos. Menjar com un rei, mai millor dit. El Sr. Serra estava casat amb la Colometa Ciré.
La reina de les criades va protagonitzar un regnat afí a un col•lectiu, el de les criades. Que en aquells anys tenien un protagonisme de rang servidor entre una colònia de gent benestant. I que va ésser la mateixa veu popular qui va arribar a canviar la denominació, de criades van passar a nomenar-les minyones. Moltes d’elles, van trobar aquí al seu príncep i si van casar, tot i no córrer per les seves venes sang blava. Descendent d’aquella singular reina va ser la Carmeta Artigas, la seva filla, la qual va mantenir el mateix rang. Però com el títol era tan honorífic, les rendes del càrrec eren nul•les. La reina de les criades va haver de treballar fins a la seva jubilació, hi ho va fer en la fàbrica de capces de cartró de can Selva. Va ésser una reina volguda pel poble, si més no sense palau, vivia en una casona del correlo, al qual tots hem anomenat el carrer del metro, per enuig de l’Enric Hill, propietari d’aquelles cases, que esgrimia, amb tota la raó, que no era un carrer. Tanmateix quan la mateixa veu popular s’entossudeix, no atent a lògiques ni a altres miraments.
Amb tot, aquesta nit arriben, des d’Orient, tres reis. Coincideix en una nit màgica, plena d’encanteri. Que rememora l’adoració al nen Jesús per part d’aquells tres personatges que li van oferir or, encens i mirra. La tradició s’ha encarregat de recordar aquella generositat, dedicant-li un dia, el 6 de gener, que és quan la Iglesia celebra l’Epifania i nosaltres l’ anomenem el dia de Reis. El rei blanc, Melcior. El ros, Gaspar i el negre, Baltasar. Són els tres reis que apareixen durant aquesta vesprada de la vigília, pels carrers de pobles i ciutats, envoltats pels seus seguicis, davant l’expectació i il•lusió de petits i grans. Fins que per la mateixa màgia de la nit, la foscor els engoleix , en mig del ressò dels timbals que els acompanyen, mentre els seus ajudants es dediquen a la laboriosa tasca de deixar els regals. La seva presència no tornarà a fer-se present fins d’aquí un any. El seu regnat és molt efímer, dura unes hores, no obstant el seu record viu entre nosaltres i es fa més palès a mesura que s’apropen aquestes vigília, quan toca preparar i escriure la carta.
El dia de reis és un dia on regna una monarquia de les més populars que podem trobar arreu, a banda de les casolanes, amb la qual tots hi estem identificats. En aquesta ocasió ens deixem portar per l’encant que saben transmetre els tres reis, vestits amb les corresponents capes i corones, símbol de majestuositat i grandesa. Sortosament no tenen descendència que els posi en compromisos, situacions que acaben aportant inestabilitat. Són eterns, els qui desfilem som els seus representants, que vam començar sent els reis de casa, ens ha tocat fer de rei mag, amb enorme satisfacció, i ens fem grans destituïts del càrrec per raons de descendència.
Ens queda la il•lusió, cada any, de retrobar-nos amb aquests personatges que aporten a aquesta nit la màgia d’un secret ben guardat. Fins que per culpa del pas del temps la innocència desvela molts interrogants, posa al descobert un lligam que s’havia mantingut en secret, fins que per culpa de l’edat es fa palès el primer desengany. Amb tot, encara ara, sabedors de l’entramat, esperem aquests moments, colpits per una innocència renovada que dura mentre els timbals redoblen, ressorgint del silenci de la nit, en aquest impàs mentre esperem trobar el regal ben disposat en la sabata.
Bon any i que els reis d’Orient siguin generosos.
J. Y. M.
I en això de la monarquia, com en tot, les preferències estan repartides entre l’opinió pública, els que són favorables i entre aquells que no hi combreguen. No obstant en l’ampli ventall d’actituds que són propícies per a ésser observades, destaca un fet bastant generalitzat, com és el d’anomenar als vailets de la casa, rei o reina. Una qualificació monàrquica, sense cap més atribut que la de la paraula, que fins i tot poden arribar a ostentar els de més edat, succeeix quan en els matrimonis la denominació també es fa servir, com a tractament, més amorós que no pas de caire monàrquic, vers a qualsevol integrant de la parella. Són protocols intimistes que no passa res si transcendeixen a l’àmbit més populista, acostumats, com estem, a navegar entre reis i reines d’estar per casa que, ben mirat, són tan o més respectables que els de debò. O si més no, de tracte més planer i, sobretot, més propers.
La monarquia, diguem-ne popular, ens apropa també a una certa espontaneïtat, majoritàriament es fa palès en els grans mercats. Allà les venedores tenen per costum atraure l’atenció de la clientela amb crits de rang monàrquic, sense elles adonar-se’n. Així les verduleres criden: “Reina, guaita quins pebrots que tinc!” I les peixateres que no queden curtes: “Reina, has vist les polles, que fresques”. Són uns crits que ens són familiars, fins i tot recordo, si no vaig mal fixat, que el mercat de la Boqueria de Barcelona, fa anys, van treure un eslògan de promoció que s’anunciava així: “Reina, vine al mercat”. Reis i reines ha tingut la història, que sumats a tants d’anònims, la llavor monàrquica és fructífera, malgrat que no tots compartim els mateixos ideals. Però és que les denominacions populars no concreten aspectes i afinitats, sinó que sorgeixen d’entre els costum i la convivència del poble, el qual si que sap i transmet mostres d’afecte entre els seus més al•legats.
En el nostre poble, en concret, van regnar entre la popularitat ben portada i ben entesa, la qual sempre sorgeix d’aquesta espontaneïtat quotidiana, a la qual em referia, un rei i una reina: el rei Bamba i la reina de les criades.
Pel que fa al rei, aquest títol l’encarnava en Josep Serra, fabricant de sabates, que mentre va campar la prosperitat en la industria local del calçat, el personatge va fer honor a la generositat en determinats detalls, que tampoc és que sigui una virtut de la reialesa de soca-rel, que es mouen amb les despeses pagades. Detalls que es feien notar sobretot en les interioritats de la Societat del Retiro, sempre que es portaven a terme festes i actes les quals, gràcies a aquests benefactors, el lluïment estava garantit. I els àpats eren copiosos. Menjar com un rei, mai millor dit. El Sr. Serra estava casat amb la Colometa Ciré.
La reina de les criades va protagonitzar un regnat afí a un col•lectiu, el de les criades. Que en aquells anys tenien un protagonisme de rang servidor entre una colònia de gent benestant. I que va ésser la mateixa veu popular qui va arribar a canviar la denominació, de criades van passar a nomenar-les minyones. Moltes d’elles, van trobar aquí al seu príncep i si van casar, tot i no córrer per les seves venes sang blava. Descendent d’aquella singular reina va ser la Carmeta Artigas, la seva filla, la qual va mantenir el mateix rang. Però com el títol era tan honorífic, les rendes del càrrec eren nul•les. La reina de les criades va haver de treballar fins a la seva jubilació, hi ho va fer en la fàbrica de capces de cartró de can Selva. Va ésser una reina volguda pel poble, si més no sense palau, vivia en una casona del correlo, al qual tots hem anomenat el carrer del metro, per enuig de l’Enric Hill, propietari d’aquelles cases, que esgrimia, amb tota la raó, que no era un carrer. Tanmateix quan la mateixa veu popular s’entossudeix, no atent a lògiques ni a altres miraments.
Amb tot, aquesta nit arriben, des d’Orient, tres reis. Coincideix en una nit màgica, plena d’encanteri. Que rememora l’adoració al nen Jesús per part d’aquells tres personatges que li van oferir or, encens i mirra. La tradició s’ha encarregat de recordar aquella generositat, dedicant-li un dia, el 6 de gener, que és quan la Iglesia celebra l’Epifania i nosaltres l’ anomenem el dia de Reis. El rei blanc, Melcior. El ros, Gaspar i el negre, Baltasar. Són els tres reis que apareixen durant aquesta vesprada de la vigília, pels carrers de pobles i ciutats, envoltats pels seus seguicis, davant l’expectació i il•lusió de petits i grans. Fins que per la mateixa màgia de la nit, la foscor els engoleix , en mig del ressò dels timbals que els acompanyen, mentre els seus ajudants es dediquen a la laboriosa tasca de deixar els regals. La seva presència no tornarà a fer-se present fins d’aquí un any. El seu regnat és molt efímer, dura unes hores, no obstant el seu record viu entre nosaltres i es fa més palès a mesura que s’apropen aquestes vigília, quan toca preparar i escriure la carta.
El dia de reis és un dia on regna una monarquia de les més populars que podem trobar arreu, a banda de les casolanes, amb la qual tots hi estem identificats. En aquesta ocasió ens deixem portar per l’encant que saben transmetre els tres reis, vestits amb les corresponents capes i corones, símbol de majestuositat i grandesa. Sortosament no tenen descendència que els posi en compromisos, situacions que acaben aportant inestabilitat. Són eterns, els qui desfilem som els seus representants, que vam començar sent els reis de casa, ens ha tocat fer de rei mag, amb enorme satisfacció, i ens fem grans destituïts del càrrec per raons de descendència.
Ens queda la il•lusió, cada any, de retrobar-nos amb aquests personatges que aporten a aquesta nit la màgia d’un secret ben guardat. Fins que per culpa del pas del temps la innocència desvela molts interrogants, posa al descobert un lligam que s’havia mantingut en secret, fins que per culpa de l’edat es fa palès el primer desengany. Amb tot, encara ara, sabedors de l’entramat, esperem aquests moments, colpits per una innocència renovada que dura mentre els timbals redoblen, ressorgint del silenci de la nit, en aquest impàs mentre esperem trobar el regal ben disposat en la sabata.
Bon any i que els reis d’Orient siguin generosos.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de gener del 2012, nit de Reis )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada