En aquestes vigílies de Reis la Vinyet Trull, amiga i molt avesada en temes culinaris i de preparar llaminadures pastisseres, ens va visitar amb una inquietud apressant, necessitava trobar aiguanaf. Sortosament la seva preocupació no obeïa a la necessitat d’aconseguir-la per tal de refer les constants, desprès d’algun que altre desmai. Res més lluny d’això, precisava aquesta mena d’aiguardent, extret de la flor dels tarongers, per afegir als condiments que calen per elaborar el típic tortell de Reis. Ens va agafar en fora de joc, primer perquè desconeixíem que aquesta substància fos un ingredient que ajuda a donar bon gust a aquest tortell, així com també a la coca de Sant Joan. De tot això ens hem assabentat ara, portats per la curiositat que ha despertat la Vinyet en la seva recerca, fins llavors, anfractuosa. L’altra incertesa va correspondre a no saber ni tan sols informar-la on la podia trobar. Perquè han estat productes que quasi bé han deixat de comercialitzar-se, o no han tingut una continuïtat en el consumisme del dia a dia, a excepció dels pastissers, pels quals és un ingredient més de la seva dolça especialització.
Arran d’aquesta anècdota m’he adonat que moltes d’aquestes substàncies, sota la principal denominació d’aigua, han perdut un cert interès, o simplement han caigut en desús. La majoria de les aigües, complementades amb altres substàncies, han servit per revifar desmais i altres inoportunitats puntuals i molestes, com pot ser la febre. Per a fer baixar la temperatura del cos es recorria a l’aigua de sanativa, s’impregnaven unes venes i, a mena d’estrenyecaps, es cobria el front i fins i tots els canells de les mans. Desprenia un olor fort, camforat, la seva efectivitat sembla ésser que era bona, al menys no tenia efectes secundaris, jo que n’he estat usuari ho puc corroborar. Eren “aigües” que es preparaven a les farmàcies i les servien amb botella de vidre transparent, tapades amb tap de suro. Anunciava el contingut una simple etiqueta, molt farmacèutica, amb un text també concís i clar. Quan apareixia imprès en el cartellet una calavera, el contingut no era recomanable d’ingerir en grans dosis. Com l’aigua de Carabanya , tan sols la paraula ja és mal sonant. Té propietats depuratives i com a tal es feia servir com a purga, només apareixien els símptomes d’estranyament. En deien estar enfitats i les avies ho detectaven per la llegua, quan apareixia massa blanquinosa.
A banda d’aquestes aigües, diguem-ne medicinals, n’existeixen unes que s’han fet servir com a licors preferits per les senyores. Aquestes preferències van perdurar fins que elles van provar altres xarops més forts i s’adonaren que no sols d’aigua, ni que sigui del Carme, es viu, o es satisfà el paladar, sinó que fins i tot prefereixen que tinguin una mica més de grau. Van començar provant uns licors, entre tants que n’hi ha, que són dolcets. Amb l’excusa, deien, que ho bevien les majordomes, algú s’havia de carregar la seva gosadia, o el remordiment davant un atreviment que fins llavors havia estat mal vist, quan es va aparcar la discriminació, el grau del xarop no fa distincions entre homes i dones. Com deia aquell:“es el justico que te deja” Però l’aigua del Carme, a més d’ésser el complement, la copeta d’excel•lència de després del cafè, el preferit de les fèmines, ha mantingut inalterables les propietats revifadores quan el decaïment, per les causes que siguin, afebleixen les interioritats anímiques i cal un estimulant i que millor que una aigua amb aromes i gotes de licor.
De visita a Lurdes tenim per costum portar una ampolleta amb aigua que posen a la venda artísticament envasada . Tenim fe en les seves propietats miraculoses. I aquesta sí, és aigua pura, sense cap altre ingredient ni particularitat, que la d’haver estat envasada en la mina que brolla en la cova de l’aparició. Són aigües que no són pròpiament per beure, com no és tampoc l’aigua beneïda que trobem en les piques de les entrades de les esglésies. Més aviat són aigües, com la del baptisme, que reconforten l’esperit. Com dirien els doctors de l’església, són aigües sagrades. O si més no, purificadores de l’ànima.
De més casolana ha estat l’aigua de litines, perquè es disfressava, es manipulava la seva puresa, la seva insipidesa amb uns polvets que s’hi afegien i de la barreja en sorgien unes bombolles enjogassades que feia que en el líquid resultant es fes perceptible un pic molt similar al de la gasosa, però gens dolç, tot el contrari, quan s’esbrava era d’una salubritat acusada. L’aigua de litines es pot afirmar que sols mantenia la seva efectivitat durant les primeres tomes, desprès perdia tots els petits plaers que s’hi pretenien trobar, per enganyar una mica la gargamella, quan encara no estava molt refinada, vull dir, que no havia provat altres aigües més sofisticades.
A partir d’aquí el llistat de les aigües és abundant, moltes agafen la denominació de la font, com l’aigua de la font del ferro, amb aigua de sant Narcís. Medicinals, com les de Vilajuïga, Rocallaura. Les que brollen de les fonts termals, com les existents a Caldes de Malavella i en altres poblacions que disposen de balnearis per aprofitament d’aquestes aigües de composició sulfurosa. Fins i tot, quan les aigües sitgetanes es van espatllar degut a les dosis de clor i a filtrar-se en les seves betes aigua de mar, en aquell moment molts van ésser els qui, aprofitant els dies de festa i una excursió, aprofitaven la sortida per omplir les garrafes. Els havien que eren assidus de les fons de les Dous, de les Deus i de la font del Bosc, en la carretera d’Igualada. Pels qui transitaven pels camins del Garraf, tenien uns punts de referència on podien proveir-se d’aigua. Com la font de la Bassa Rodona, la Montceba, la qual ignoro si encara existeix degut al incongruent avanç de les pedreres. Faig menció a aquest parell de fonts, sabedor que en el Massís n’hi ha moltes més, en algunes encara hi brolla aigua potable i altres s’han assecat o no ofereix garanties de potabilitat.
El qui sabia d’aigües n’era en Marià Milà, conegut per en Marianu dels pous. Disposava d’una força especial, una energia interior que li permetia agafar els dos extrems d’una verga, passar per damunt el terreny i el senyal que sota els seus peus hi havia aigua es delatava amb un moviment intens de les vergues. El mètode no fallava i a en Marià li manaven l’encàrrec de construir un pou fins arribar a trobar la veta. Era germà d’en Pepito del mas d’en Liri, on la seva família havien estat de masovers. Una masia molt apropada al poble, situada en l’entrada de l’actual urbanització de Vallpineda i on ha estat ubicada una reconeguda discoteca. Lloc de pas quan anàvem a fer un passeig per la muntanya .
L’aiguanaf encapçala l’article i d’aquí un breu recorregut per les aigües de més renom i de més propietats, per acabar en les aigües que ha fet brollar en Marià del pous. Que si la veta ha resultat cabalosa i de bona analítica, la seva puresa preval per sobre d’altres de disfressada composició. I sempre s’ha dit que l’aigua fa la vista clara, però també que espatlla els camins.
J.Y.M.
Arran d’aquesta anècdota m’he adonat que moltes d’aquestes substàncies, sota la principal denominació d’aigua, han perdut un cert interès, o simplement han caigut en desús. La majoria de les aigües, complementades amb altres substàncies, han servit per revifar desmais i altres inoportunitats puntuals i molestes, com pot ser la febre. Per a fer baixar la temperatura del cos es recorria a l’aigua de sanativa, s’impregnaven unes venes i, a mena d’estrenyecaps, es cobria el front i fins i tots els canells de les mans. Desprenia un olor fort, camforat, la seva efectivitat sembla ésser que era bona, al menys no tenia efectes secundaris, jo que n’he estat usuari ho puc corroborar. Eren “aigües” que es preparaven a les farmàcies i les servien amb botella de vidre transparent, tapades amb tap de suro. Anunciava el contingut una simple etiqueta, molt farmacèutica, amb un text també concís i clar. Quan apareixia imprès en el cartellet una calavera, el contingut no era recomanable d’ingerir en grans dosis. Com l’aigua de Carabanya , tan sols la paraula ja és mal sonant. Té propietats depuratives i com a tal es feia servir com a purga, només apareixien els símptomes d’estranyament. En deien estar enfitats i les avies ho detectaven per la llegua, quan apareixia massa blanquinosa.
A banda d’aquestes aigües, diguem-ne medicinals, n’existeixen unes que s’han fet servir com a licors preferits per les senyores. Aquestes preferències van perdurar fins que elles van provar altres xarops més forts i s’adonaren que no sols d’aigua, ni que sigui del Carme, es viu, o es satisfà el paladar, sinó que fins i tot prefereixen que tinguin una mica més de grau. Van començar provant uns licors, entre tants que n’hi ha, que són dolcets. Amb l’excusa, deien, que ho bevien les majordomes, algú s’havia de carregar la seva gosadia, o el remordiment davant un atreviment que fins llavors havia estat mal vist, quan es va aparcar la discriminació, el grau del xarop no fa distincions entre homes i dones. Com deia aquell:“es el justico que te deja” Però l’aigua del Carme, a més d’ésser el complement, la copeta d’excel•lència de després del cafè, el preferit de les fèmines, ha mantingut inalterables les propietats revifadores quan el decaïment, per les causes que siguin, afebleixen les interioritats anímiques i cal un estimulant i que millor que una aigua amb aromes i gotes de licor.
De visita a Lurdes tenim per costum portar una ampolleta amb aigua que posen a la venda artísticament envasada . Tenim fe en les seves propietats miraculoses. I aquesta sí, és aigua pura, sense cap altre ingredient ni particularitat, que la d’haver estat envasada en la mina que brolla en la cova de l’aparició. Són aigües que no són pròpiament per beure, com no és tampoc l’aigua beneïda que trobem en les piques de les entrades de les esglésies. Més aviat són aigües, com la del baptisme, que reconforten l’esperit. Com dirien els doctors de l’església, són aigües sagrades. O si més no, purificadores de l’ànima.
De més casolana ha estat l’aigua de litines, perquè es disfressava, es manipulava la seva puresa, la seva insipidesa amb uns polvets que s’hi afegien i de la barreja en sorgien unes bombolles enjogassades que feia que en el líquid resultant es fes perceptible un pic molt similar al de la gasosa, però gens dolç, tot el contrari, quan s’esbrava era d’una salubritat acusada. L’aigua de litines es pot afirmar que sols mantenia la seva efectivitat durant les primeres tomes, desprès perdia tots els petits plaers que s’hi pretenien trobar, per enganyar una mica la gargamella, quan encara no estava molt refinada, vull dir, que no havia provat altres aigües més sofisticades.
A partir d’aquí el llistat de les aigües és abundant, moltes agafen la denominació de la font, com l’aigua de la font del ferro, amb aigua de sant Narcís. Medicinals, com les de Vilajuïga, Rocallaura. Les que brollen de les fonts termals, com les existents a Caldes de Malavella i en altres poblacions que disposen de balnearis per aprofitament d’aquestes aigües de composició sulfurosa. Fins i tot, quan les aigües sitgetanes es van espatllar degut a les dosis de clor i a filtrar-se en les seves betes aigua de mar, en aquell moment molts van ésser els qui, aprofitant els dies de festa i una excursió, aprofitaven la sortida per omplir les garrafes. Els havien que eren assidus de les fons de les Dous, de les Deus i de la font del Bosc, en la carretera d’Igualada. Pels qui transitaven pels camins del Garraf, tenien uns punts de referència on podien proveir-se d’aigua. Com la font de la Bassa Rodona, la Montceba, la qual ignoro si encara existeix degut al incongruent avanç de les pedreres. Faig menció a aquest parell de fonts, sabedor que en el Massís n’hi ha moltes més, en algunes encara hi brolla aigua potable i altres s’han assecat o no ofereix garanties de potabilitat.
El qui sabia d’aigües n’era en Marià Milà, conegut per en Marianu dels pous. Disposava d’una força especial, una energia interior que li permetia agafar els dos extrems d’una verga, passar per damunt el terreny i el senyal que sota els seus peus hi havia aigua es delatava amb un moviment intens de les vergues. El mètode no fallava i a en Marià li manaven l’encàrrec de construir un pou fins arribar a trobar la veta. Era germà d’en Pepito del mas d’en Liri, on la seva família havien estat de masovers. Una masia molt apropada al poble, situada en l’entrada de l’actual urbanització de Vallpineda i on ha estat ubicada una reconeguda discoteca. Lloc de pas quan anàvem a fer un passeig per la muntanya .
L’aiguanaf encapçala l’article i d’aquí un breu recorregut per les aigües de més renom i de més propietats, per acabar en les aigües que ha fet brollar en Marià del pous. Que si la veta ha resultat cabalosa i de bona analítica, la seva puresa preval per sobre d’altres de disfressada composició. I sempre s’ha dit que l’aigua fa la vista clara, però també que espatlla els camins.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de gener del 2012 )
1 comentari:
Bravo! Un gran reportatge
Publica un comentari a l'entrada