DIGUEM QUE CALCES I ET DIRÉ QUI ETS

    Sempre s’ha dit que una imatge val més que mil paraules, i és veritat. En aquest cas la imatge que acompanya l’article ho diu tot, com també es fa evident que mostrant aquestes sabates, amb la simple insinuació dels hàbits, tots  haurem suposat de qui es tracta la persona que les calça. Ni més ni menys que el papa de Roma. També aquesta darrera especificació diu molt en el moment d’identificar al personatge. Quan parlem de Roma ho associem amb el pontífex i quan se’ns ha passat per alt algun detall del viure quotidià , ho equiparem com anar a Roma i no veure el papa.

    Tots els mitjans de comunicació, entre altres detalls, que fan referencia als costums que tenia el pontífex traspassat, han aprofundit amb el que fa referencia al seu calçat. Quan des del primer moment del seu pontificat va prescindir de les sabates vermelles, un costum en la manera de calçar que caracteritzava als papes, per allò de ser el vermell el color de la sang, per preferir les sabates que feia servir a diari. I potser, si hagués pogut, hauria vestit de carrer, perquè com també sempre s’ha dit, en castellà: “ el hábito no hace el monje”. I ara que em refereixo als monjos, aquests encara fan servir un calçat més simple, tan sols unes sandàlies amb tots els peus al descobert. Que per a l’estiu poden resultar molt còmodes, però a l’hivern, amb la gelor que fa a dintre les parets dels seus monestirs, pot resultar perjudicial per la salut. Fins que van considerar que es podien tapar els peus amb uns mitjons.

    Ahir dijous, dia 8 de maig a la tarda, es va produir l’esperada fumata blanca, amb la qual s’anunciava que hi havia un nou papa. El cardenal americà Robert Francis Prevost, que escollia el nom de Lleó XIV.  A partir d’aquest moment la notícia s’ha centrat en conèixer, amb tota mena de detalls,  la identitat del nou pontífex i no es tardarà massa en aprofundir en uns de  tan curiosos, com saber si aquest calçarà les populars sabates vermelles, o preferirà també portar les de cada dia.

    Perquè, desenganyem-nos, un papa camina poc, tot i que en les dependències papals les distàncies són llargues, si més no els terres són llisos i polits i d’aquesta manera les sabates tenen poc desgast. Tampoc és habitual que un papa surti per la ciutat com, mai millor dit, “Pedro por su casa”. A la diferencia de la resta dels humans, el papa potser només disposa d’unes sabates. No com nosaltres que n’acostumem a tenir dos parells, les de cada dia o d’anar a caminar i les dels dies de festa. Tant amb unes com en les altres el que es tracta és d’anar còmode. Sempre recordo la conclusió a qual arribava el company de l’antiga pàgina tres d’aquest setmanari i que em va precedir en el càrrec de Cronista de la Vila. Em refereixo a en Rafel Casanova i Termes que deia: “si et fan mal els peus, et fa mal tot “. Quanta raó tenia.

    En els meus anys de joventut, les sabates més emprades pels muntanyencs, en la modalitat de senderisme, eren les que es coneixien per les “xiruques“, que mantenien el peu subjecte i sobretot agradables de calçar. Atret pel model i potser amb les ganes de comparar-me amb els bon muntanyencs, la vigília d’una sortida que fèiem a l’escola per anar a can Marcer de la Penya i Jafre, vaig demanar als de casa que em compressin unes “xiruques”. No vaig tenir fred, no. Quan vaig tornar de l’excursió, la feina va ser meva per pujar el tram d’escales que separaven els baixos de la casa vella del pis. Portava els peus embutllofats i la veritat és que em feia mal tot.

     Curiosament aquestes sabates en qüestió tant les calçaven homes com les dones. Recordo a la Remei Casanova Giner  i la Rosó Carbonell Ripoll que les portaven a dalt de la Trinitat, quan era la seva festa, o sempre que hi pujaven. Cosa que contrastava amb les sandàlies negres que calçava, amb els mitjons del mateix color, el germà de la Remei, mossèn Santiago Casanova Giner que, per cert, sempre va portar la sotana, tampoc no va vestir mai de carrer.

      Les sabates del papa Francesc, eren també sabates de pelegrí, que havien trepitjat molts indrets, on la seva presència aportava humanitat i esperança. Ens queda poc per saber  de quin peu calça el nou papa. De segur que el seu pas pel Vaticà serà amb petjada ferma.

                                                        J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de maig del 2025 )

EL SAXOFONISTA DE LA FINESTRA

    Tot passejant pels carrers, tot sovint et trobes amb sorpreses. No és gaire habitual que des d’una finestra d’un pis de la Rambla de Catalunya, en ple centre de Barcelona, et sorprengui l’actitud d’un músic, que no es reprimeix pel fet de que el seu art guaiti al carrer.

    Aquest curiós document gràfic m’ha portat a la memòria una altra finestra que també guardava una relació molt estreta amb la música. En els baixos de la casa de l’Antoni Carreras i Robert, amb entrada pel carrer Francesc Gumà i amb la façana que s’estén pel carrer Sant Isidre,  hi trobem una artística finestra. Darrera d’ella hi habitava la Montserrat Almirall Andreu, amb el seu espòs Rafel Monzó i Valiente i amb les seves filles i el fill. Però era també darrera d’aquesta obertura on la Montserrat impartia classes de solfeig i piano. Quan hi guaitàvem, atrets per la compassada  mètrica de la música que en sorgia, la imatge era sempre la mateixa, la “senyo” com així l’anomenaven els seus alumnes, asseguda a davant del piano, amb l’alumne al seu costat, i el seu cos arrecerat cap a la finestra.

   Retinc  aquella imatge i  també un aiguabarreig de sons sorgits de les pulsacions sobre les tecles de l’instrument, en funció d’un aprenentatge que feia possible que els dits llisquessin  per damunt d’acord amb l’agilitat aconseguida amb l’estudi. Les característiques de la susdita finestra, el seu entorn, contribuïen a magnificar un detall tan significatiu, com ara m’ha recordat la presència d’aquest músic a darrera d’una finestra.  

    Vivim en un temps en què, sortosament, la música sempre està present al carrer. Ens ho acaba de demostra les actuacions que es porten a terme dintre del festival de Jazz Antic Sitges. I així com també l’actuació solitària i espontània que algun que altre músic ens ofereix a peu de carrer. Com el mateix cant de les Caramelles l'altra settimana.

    I tornant als mestres de música local, la major part d’ells han exercit el seu mestratge dintre de la intimitat de les seves cases. On només els veïns han hagut de suportar el soroll, abans que aquest es pugui considerar música. A can Torrens la ingrata cacofonia de l’aprenentatge es feia auditiva des del carrer. En un pis on hi havia dos llocs on s’impartia classe, el menjador amb un piano, aquest reservat al Sr. Torrens i a la Sra. Esperança i, quan s’esqueia, el seu fill Manel. I altre era al despatx del qual en tenia l’exclusiva l’altre fill, en Josep. Com que aquí el finestral donava al carrer Major, l’aprenentatge musical transportava la seva monotonia fins al mateix centre neuràlgic del poble. I on no tan sols hi arribaven les melodies embastades, sinó que també el costum excessiu de remarcar amb la veu, els silencis. Amb aquell “uuuun” amb el qual en Josep, ja ho havia explicat, allargava la pausa de negra.

   Del menjador poques notes s’escapaven, perquè el Sr. Manel, que sempre notava aire, tenia totes les obertures tancades i per tant el so sortia esmorteït.

    A can Pallarès, el mestre impartia lliçó  en una habitació que donava al Vall, on hi havia una balconera que sempre estava tancada i només els veïns, més propers, eren testimonis dels avenços dels seus alumnes. L’única finestra que s’abocava al carrer, era la que està al costat de la porta d’entrada de la casa del carrer de l’Aigua, darrera la qual la Sra. Lola Carbonell hi cosia. I l’única vegada a l’any que s’obria de bat a bat, era quan les Caramelles del Retiro, que ell dirigia, li anaven a oferir la darrera cantada en la vesprada del dilluns de Pasqua. Si més no la finestra preferida del mestre, era aquell gran finestral del cafè del Retiro, on cada tarda, desprès de dinar, s'hi reunien un nombre considerable de prohoms de la Societat.

    Com a curiositat, també explicar, que quan ni en Biel ni la Lola ja no hi eren, en aquest carrer de l’Aigua, hi va anar a viure, costat per costat, la Lourdes Pañella Coll, amb la seva família. Ella també és professora de música, cosa que ha permès que aquesta no s’hagi silenciat en aquest raconet. I quan no fa música, il·lustra les nostres tradicions. L’art es transmet, al carrer, de forma sonora però també sorgeix, de forma silenciosa, dintre de la intimitat de la llar i, fins i tot, quan les finestres són tancades. 

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de mai del 2025)

A CA LES NANES

      Tot sovint les persones tenim per costum identificar a altres  per sobrenoms, que els imposem nosaltres mateixos, sense que la resta els coneguin per aquestes denominacions de caire particular. Alta cosa són aquells que formen part de domini públic i que tot sovint han passat de pares a fills. Un costum més freqüent en els pobles que en les ciutats. I fins i tot, quan visitem aquests indrets ens trobem amb cases que, en un lloc destacat de la façana, anuncien el mot de la casa. El que significa que els propietaris, els antics o nouvinguts, no tenen intenció d’amagar aquesta identificació tan de poble. Per contra hi ha altres motius més despectius, amb els quals no a tothom els hi agrada que els hi diguin. Moltes vegades perquè eren sobrenoms, els quals havien plantificat a uns avantpassats llunyans. 

    Al carrer  Sant Francesc hi ha la casa de la família Perea-Nadal, la qual  tot i haver estat reformada, conserva l’encant que li ha conferit la seva antiguitat i, sobretot, la vesant artística amb la que ha estat decorada la seva façana. Una casa habitada per tota la família, que a l’hivern vivien a Barcelona i passaven tot l’estiu a Sitges. Una llar on predominaven les dones: sogres, consogres, avies, cunyades, tietes, esposa i mare, filles i netes... sense moure’s d’aquesta intimitat familiar hi trobaves tota la representació del colofó  que conforma una família i, el que era més curiós, tots vivint sota el mateix sostre. Tot dones, a excepte dels dos homes de la casa, pare i fill.

    N’hi havia, també, de totes les  edats i  com que ja he dit que predominaven les dones, la meva família la rebatejaven per la casa de les “nanes”. El matrimoni més jove tenia dues filles i un fill. L’ara recordat Pepe , que al seu dia  es va casar amb la Maria Victòria Plana i Peris, filla de l’Antonet i la Toia, per a que m’entenguin.

    Quan va esclatar la guerra, a la casa, hi van anar a viure la família Briva-Mirabent. El fill del matrimoni, l’Antoni Briva i Mirabent va arribar a ser el bisbe d’Astorga, l’únic bisbe sorgit d’entre els sacerdots sitgetans. Com que en aquells anys era un jove, era amic del meu pare i de l’oncle, que vivien quasi davant per davant, i tots també compartien  amistat amb les altres veïnes; les noies de can Pacios, la Juanita, l’Araceli i la Carme, a les quals s’hi afegia una altra veïna la Lali Vergés, així com la Paquita i la Teresa de ca l’Aixut, vet aquí un altre mot amb el qual s’identificava la família Mirabent. Curiosament, costat per costat de la seva casa, hi vivia un altre Mirabent, l’Andreu, casat amb la Remei dels pèsols. Més amunt, a la cantonada de ca l’Arnabat, hi vivien els dos germans Olivé, en Joan i l’Antoni. I una altra curiositat, a l’Antoni sembla ser que li costava pronunciar la paraula tètanus i la simplificava dient “tetus”, doncs per sempre més els de casa, quan s’hi tenien de referir, l’anomenaven el “tetus”. 

     La casa dels Perea es trobava entre el convent de les monges vetlladores i el forn de pa d’en Pablo i la Teresina. Aquesta, la del mig, lluïa sobretot a l’estiu quan, al vespre, obrien la porta del cancell i es podia veure a tota la família sopant en el gran pati interior, oferint una  imatge entranyable. Mentre s’interposava la bonica perspectiva d’uns mobles modernistes, que contribuïen a “ensenyorejar” la nissaga d’una família de Barcelona. Que quan el setembre donaven per finalitzada la seva estada a Sitges, tapaven la “silleria” del quarto de reixa i els de casa els hi posaven una contraporta, de treure i posar, per tal de protegir la  de fusta, treballada, que donava accés  a la del cancell.

    Aquests dies enrere ens ha deixat en Pepe, l’únic varo que quedava d’aquella antiga família. Darrerament aposentat en la privilegiada atalaia del carrer Sant Mus, al costat de la Viki, on veia passar la vida, tot aixecant la mà quan coincidia amb algun conegut. Ell que havia estat diable de l’infern festiu, comediant de “cubanades”, pregoner junt amb la seva parenta de la Festa Major i home de bé. Que va viure envoltat de dones, en aquella casa de ca les “Nanes”, quan sols nosaltres la denominàvem així. 

                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2025)

SOM I SEREM

                      En Josep Delgado i en Juli Delclós solejant
   

    Tornen les Caramelles a oferir els seus cants, entre la combinació de moltes amalgames que incentiven la nostra sensibilitat; en mig de la poesia, la música, la primavera amb les seves flors i els cants dels ocelles, les donzelles sitgetanes a les qual van dedicades moltes d’aquestes estrofes i, com no, a la Pasqua que n’és la principal protagonista.

    He viscut i sentit des de ben jove una especial admiració per aquests cants, que porten associats un seguit de detalls i peculiaritats que els fan encara més estimats. Només de pensar el nombre de mestres, músics, poetesses, poetes i cantaires que hi han col·laborat, ens adonem de la importància de la trajectòria d’una de les tradicions més nostrades que continua viva.

   He tingut també la sort de participar d’aquesta tradició, quan molts dels qui ens han acompanyat han estat personatges irrepetibles, dotats d’unes genialitats, les quals havíem pogut observar d’una manera individual, però d’aquesta manera tan col·lectiva potser no ho hem vist enlloc, només  en les colles de les Caramelles. Amics que han destacat en el cant, en la interpretació musical, fins i tot potser agosarats en les lletres que han escrit, sense oblidar-nos dels portadors dels pals de les cistelles. I ara que en parlo d’aquests pals, es mereixen una menció especial les sitgetanes que engalanen la cistella, les d’abans i les d’ara, demostrant un gust exquisit, oferint una petita obra d’art que balanceja a sota del també inspirat pomell de flors.  

    A les Caramelles tot transmet art, des del capdamunt del pal de la cistella, fins a l’artista que el porta. I dels cantants als solistes que, durant uns compassos,  solegen per exhibició seva i de tota la colla que els fa costat. I ho he explicat moltes vegades, quan una barreja de por escènica i els nervis, els hi semblava, a quests solistes, que farien un mal paper. Cosa que els hi feia prendre totes les precaucions, es tapaven amb exageració el coll i ingerien pastilles de potassa  per aclarir la veu. Era tanta l’obsessió que a vegades assolien un punt d’exageració i extravagància. Quan potser mal equiparaven anar a cantar Caramelles a actuar al Liceu. I em perdonaran l’exageració, però n’hi havia que s’ho prenien tan a pit, que transmetien aquesta sensació.

    Un bon dia a la colla, per a mi sempre serà la del Patronat, tot i que es va canviar aquest per Caramelles Sitgetanes, hi va fer cap el recordat Josep Delgado. En Josep estava dotat d’una veu privilegiada, amb raó durant un temps va ser cantant de la reconeguda orquestra Montgrins. Si més no cal dir que  per l’esmentada colla, abans que ell, hi van passar cantants que, dit en el llenguatge proper, se la sentien. I feien del cant el paradigma de la seva afició més preada i que, amb ella, sí que els portava al temple del bell cant, el Liceu, per escoltar i detectar-se amb l’art expressat per les millors figures del cant del moment. Per tant, a la colla del Patronat, hi havia personatges amb predigui. L’arribada d’en Josep va ser acollida amb satisfacció i, sobretot, amb admiració. El seu estil, el seu art, va contribuir a que els “tenores”  de la casa, com així se’ls coneixia, s’esmercessin  per tal d’estar al seu nivell. Dit d’altra manera, per a que no es dormissin en els lleurers. Fins i tot aquella admiració, pel cant del nou vingut, va derivar en una mica de “gelosets”, superats, això sí, davant els anys que portaven d’experiència i fidelitat a la colla de  la Shcola  Cantorum del Patronat. Que si bé en el moment de cantar ho donaven tot, no quedaven pas enrere a l’hora del ressopó, que es feia al final de la cantada de la nit del dissabte, fins al punt que algú va gosar canviar el terme “cantorum” pel de “fartorum”. 

    A la fotografia que acompanya l’article hi apareix en Josep al costat d’en Juli Delclós, aquest últim, continuador dels cants que el seu pare també va protagonitzar, com  un ferm puntal que era de la colla i que posàvem tot el seu saber cantabile pel bé de la causa.

    I que com bé deia un altre dels bons, en Josep Roca i Colet: “qui fa el que pot no està obligat a més”. Sigui com sigui,  som i serem admiradors i seguidors de les tres colles de Caramelles de casa nostra. 

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'abril del 2025) 

HA PASSAT EL RAL·LI

           Quadre pintat per en Critòfol Almirall, on es pot veure la sortida del Ral·li de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, exposat a la capella de l'Ave Maria.

    

    El Ral·li Internacional de Cotxes d’Època, que organitza Foment de Sitges, sempre ha despertat molt interès, ens ho demostra la seva continuïtat,  aquesta ha estat la 67a edició. Es va celebrar per primera vegada el diumenge 8 de febrer del 1959, amb màxima expectació. Eren uns anys en què la mecànica del cotxe no estava gens sofisticada i no tothom en disposava. A dia d’avui la tècnica que desenvolupen els cotxes ha evolucionat de manera increïble, fins el punt que aviat els cotxes no dependran del conductor. Fa pocs dies ho hem pogut apreciar en una prova pilot que s’ha fet a Barcelona amb un vehicle del servei públic, que no només funcionava sense la perícia del conductor, sinó que parava a les parades que tenia establertes i entremig sortejava tot el que significa haver de circular per una gran ciutat.

     Actualment els cotxes surten dels concessionaris amb tot un seguit de detalls tecnològics que faciliten la conducció. El que potser crida més l’atenció és que el vehicle pot aparcar entre dos cotxes sense necessitat que el conductor faci res. Són avenços posats a la pràctica, com el control de velocitat que, per autopista, se li posa a la velocitat que està permesa i el conductor no cal que mantingui el peu apretant l’accelerador. Són detalls puntuals que ens portaran, en un temps no massa llunyà, a la conducció sense que hi hagi d’intervenir el conductor. Arribat aquest moment hom es pregunta, caldrà disposar del corresponent permís per poder conduir vehicles?

    De la mateixa manera que ja s’està implantant el cotxe elèctric, que no contamina i té les mateixes prestacions. Falta, això sí, desenvolupar una mica més el sistema, sobretot pel que fa a la carrega  de les bateries, com pot ser  més punts per fer-ho i que no s’hagi d’esperar massa temps per a tenir-la completada. Aspectes que s’aniran millorant i, d’aquesta manera, el cotxe elèctric s’anirà imposant. 

   Tots aquests avenços van reduint personal, com la gent que treballava en una benzinera omplint els dipòsits. Aquí a Sitges hi havia un sortidor emblemàtic, estava situat en un extrem del garatge de mecànica dels germans Balcells, en l’encara avui conegut com el cantó de can Perico, nom amb el qual es coneixia al pare d’aquells germans. Durant una primera urbanització d’aquell espai el “Poste”, com anomenaven el sortidor, va quedar al mig de la cruïlla i durant molts anys, fins que el van tancar, n’eren el responsables  els descendents d’en Manel Balcells, amb la seva vídua i la filla del matrimoni, la Montserrat, a qui ajudava el seu marit, en Tabueña i també durant molts anys van tenir d’empleat a en Domingo Cabrerizo. Home de conversa fluida i, pel seu privilegiat lloc de servei, estava al corrent de tot el que passava a Sitges i més enllà de les fronteres. 

   La resta de benzineres el servei  el desenvolupaven aquells empleats que omplien el dipòsit dels litres que els hi demanaves i et cobraven l’import a peu del sortidor, desprès es va establir el: “serveixis vostè mateix”, on cal passar per caixa i pagar prèviament. Fins arribar un punt que ja no cal entrar a la botiga. Amb una aplicació que es descarrega al mòbil es pot omplir el dipòsit i pagar l’import corresponent, que es carrega a la targeta de crèdit que hi està associada.

    Quan et penses que ho has vist tot, t’adones que no en sap de la missa la mitat. Per això veure passar el Ral·li, sembla com si el temps s’ha aturat i s’agraeix aquest culte a la mecànica i als models de cotxe d’abans.

    Els mateixos que pinta en Cristòfol Almirall i que es poden veure a la capella de l’Ave Maria. Un altre plaer afegit. Perquè, i de moment, l’art dels artistes no es pot substituir així com així.

   I parlant de records, cada vegada que soc testimoni del pas del Ral·li, em recordo d’un  amic i veterà participant,en Marcel Maluquer. Que per a tal ocasió es vestia amb la seva peculiar gavardina i la gorra que n’era el complement perfecte. La resta dels caps de setmana et venia a veure a la botiga i freqüentava la tertúlia de la colla del Cep. Ell, quan era a Sitges, vivia amb la seva família al carrer de la Divina Pastora. Un bon lloc. 

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 d'abril del 2025)

A L'ALTRE COSTAT DE LA VIA

 

   Sitges ha crescut per tots els costats, tot i amb això encara queden racons que conserven el seu estat natural, on la vegetació continua cobrint espais que no han deixat d’estar a disposició de la natura, sense que la mà de l’home hi intervingui. Un bocí desordenat de la vila, que ja està bé que sigui així, on hi sobresurt un dels símbols més carismàtics de la nostra identitat, el Vinyet.

   On sobresortien unes casetes que quedaven més a prop de can Pei i de can Lleuger, les cases del Sord. Que segons ens explica l’Ignasi M. Muntaner,  en el seu interessant treball sobre els noms dels llocs, es coneixen per aquest nom perquè en el seu dia va comprar en un indret, que es coneixia pel camí del Coll, una extensió de terreny, un tal José López Ramos, que havia sigut barrinaire de la pedrera de la Falconera i degut a l’esclat d’una barrinada va quedar sord. L’home va parcel·lar aquell terreny i els nous propietaris hi van construir unes cases. Fins que l’indret va ser conegut, per sempre més, com les Cases del Sord. 

       Per accedir-hi es feia per un camí que transcorria entre un viver de plantes i un restaurant, amb un perill afegit, s’havia de travessar les vies del tren sense pas a nivell. Avui l’indret ha quedat en mig de les terres urbanitzades del sector conegut com la Plana Oest, on l’esmentat José López hi té dedicat un carrer amb el nom de Pep del Garraf. En un indret on hi confluïen molts camins, que travessaven vinyes i camps de garrofers.

     Una vegada en Daniel Fusté, de ca la Mariana i un dels socis fundadors dels Amics del Garraf, em va voler ensenyar una preciositat paisatgista i em va portar fins a un esplèndid camp d’ametllers, que es trobava en aquests indrets, propietat de l’Americano. Va coincidir, aquesta visita, en el punt àlgid de la florida d’aquests arbres i vaig quedar meravellat de l’espectacle que oferien. Com també era molt atractiu el flaire de les garrofes quan eles garrofers estaven en el seus apogeu. 

     Aquestes terres urbanitzades, amb els seus carrers, han esborrat el traç d’aquells antics camins, de les propietats que els custodiaven i que només resta en peu l’ermita i el que queda de la masia de Santa Bàrbara. En el seu dia, molt a prop d’aquest indret, el pintor sitgetà, Joaquim Sunyer hi va pintar el quadre que va titular Cala Forn, amb el protagonisme que li confereixen unes sitgetanes que posen per a l’ocasió en un escena on l’autor li va voler conferir un protagonisme del tot camperol. Enmig d’un paisatge que ens transporta a un Sitges de connotacions idíl·liques.

      Un paisatge que va començar a canviar, quan per exemple, es van construir les esmentades casetes que configuren el barri que coneixem com les cases del Sord, on fins i tot va disposar d’una botiga de queviures, regentada per la família Palma-Garcia, la qual no només proveïa al seu veïnat, sinó que oferia repartiment a domicili entre la clientela que comptava de les torres del sector de Terramar. Curiosament, des de fa un temps, les Cases del Sord també han quedat integrades en zona residencial. 

     Un dels responsables d’aquest servei a domicili era en Cristòfol Rubí Aguilera, casat amb una filla de la casa. L’home, a més de repartidor, treballava a la Pirelli, a hores lliures feia de pintor, de mariner durant les nits d’hivern i de músic en les d’estiu. Total, que tenia quasi bé totes les hores del dia i la nit ocupades. Tot i amb això, a ulls del seu sogre, el qui s’emportava el palmarès de més treballador era en Joan Olivé Ràfols, que repartia la llet d’una reconeguda marca, de la qual en tenia la representació. Tot sovint l’home manifestava: “no he visto hombre más trabajador que el Juan”. Per a desencís del seu gendre, perquè amb aquesta conclusió tot el que feia ell podia semblar poc. Fins i tot en l’època que li feien la casa en aquell mateix indret aprofitava, quan al Prado feien l’espectacle, per apropar-se amb la moto fins a la casa, per donar una capa de pintura a les parets i tornar amb el temps just per incorporar-se a l’orquestra. Podia haver qui l’igualés, però que el superés...

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 d'abril del 2025)

ELS CONFITS

     Fa molt temps que no soc convidat a cap bateig, una festa familiar que és celebrada amb molta alegria, perquè sempre és benvinguda l’arribada al mon d’un nou membre de la família. I on a la cerimònia  del bateig hi eren convidats, a més de la família, la mainada dels amics.

   A la pica baptismal de la nostra església parroquial hi hem estat batejats quasi tots els de la meva generació, en un temps on a les poques setmanes de néixer, el pares junt amb els padrins s’afanyaven a portar la criatura per a rebre aquest sagrament.   

     A banda d’aquest detall, als més jovenets d’aquella generació, ens encantava poder assistir  a aquest acte que portava aparellat un seguit d’aspectes, els quals ara poden semblar insignificants però que llavors contribuïen a magnificar aquest esdeveniment. Començant pel costum que hi havia que la família posava a la disposició uns taxis per desplaçar-se fins a l’església. Un fet curiós perquè no hi havia tanta distància que separava un lloc de l’altre. Per a nosaltres que no estàvem acostumats a pujar en un cotxe, per començar aquest detall ens semblava fantàstic i el trajecte se’ns feia curt.

     Una vegada reunits a l’entorn de la pica baptismal, l’altra curiositat consistia en observar si el nen o la nena ploraven en el moment de l’aspersió de l’aigua sobre els seu cap, per part del sacerdot. No ens podíem perdre cap detall.

     Acabada la cerimònia hi coincidia un altre petit privilegi, el poder tocar la campana, la corda de la qual es trobava allà mateix. El mèrit, però, consistia en poder-la fer voltar, la qual cosa requeria de la col·laboració de tota la mainada, que ens aferràvem a la corda fins aconseguir el nostre propòsit. Quan la campana feina la seva funció, costava que deixéssim el comandament de la corda.

    A fora s’esperaven els taxis i un altre viatge, aquest de tornada a la casa del protagonista, on érem obsequiats amb xocolatada desfeta i melindros per sucar. Tot un festí perquè d’aquestes delicadeses tampoc se’n menjaven cada dia, ni xocolata desfeta ni pressa, quan el més normal per a berenar consistia en una llesca de pac sucada amb vi i sucre, o una gema d’ou batuda en moscatell. Així que, una tassa de xocolata  sabia a tant que fins i tot els “morritos” en quedaven impregnats, cosa que la llengua es delectava llepant tot el contorn.

    Tanmateix la festa no acabava sense el repartiment de les bossetes amb confits al seu interior. Com ja he dit que fa molt temps que no assisteixo a cap bateig, ignoro si el costum d’obsequiar amb aquest detall encara perdura. Un petit testimoni que passava a engrossir l’interior d’aquelles vitrines que lluïen en el menjador i on la bosseta original i engalanada amb llacets, amb una targeta petita a mena de recordatori s’anava afegint al conjunt de totes elles, fins a convertir-se en un testimoni d’un dia important en la vida del nadó. Un recordatori dolç que,  a la que t’adonaves compte, s’afegia a l’estampa de la comunió d’aquell mateix protagonista.

    Per tant els confits es pot dir que han estat les primeres llaminadures que van associades a l’avinguda al món d’una criatura. Un confits que en el cas de la nostra veïna població de Vilanova, van derivar a una mena de confits més grossos, els anomenaven guixots, que llançaven les parelles que prenien part en les comparses. Es donava el cas que  la majoria no eren de forma llisa, sinó que presentaven unes irregularitats en forma de punxes, la qual cosa si t’agafaven de ple, quan les llançaven i segons amb la intensitat que ho feien, podien arribar a fer mal. Potser per aquest motiu, i amb bon criteri, es van canviar els guixots per caramels.

     Degut a la implantació d’aquests, ha restat protagonisme als confits, que abans es menjaven fins a deixar la bosseta buida i a partir de que els dolços els hem dosificat,  s’han guardat intactes.  Sense ni tan sols llepar, perquè  fins i tot la paciència no era el suficient com per esperar que sorgís l’ametlla que porta en els seu interior, es rossegava abans d’hora.  

    Amb confits o sense, el que continua sent una veritat com un temple, és que qui té padrins el bategen.

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de mărci del 2025)

La "TORERETA" DE LLANA

   Els complements de vestir són molts i variats. A l’estiu potser també en sobren molts, perquè el que es tracte és d’anar fresc, tot i que la manera de vestir anava en consonància amb la feina que es feia i si l’ocasió requeria anar mudat així es contemplava. 

      L’altra setmana em referia a determinats balls que es celebraven en les dues Societats, fos hivern o estiu, quan s’esqueia la celebració  d’un ball dels anomenats de societat, els homes vestien amb “traje” i les senyores anaven elegantment vestides. 

    Fora d’aquests ambients la gent, pel que fa al dia a dia, vestia de manera normal, tanmateix existien detalls que complementaven aquesta rutina. Sobretot a l’hivern quan calia resguardar-se del fred, i depenen de l’activitat que es desenvolupava, calia abrigar-se molt més. Com era el cas de les sitgetanes que anaven a vendre a la parada que tenien a la plaça, degut a que havien de passar hores de peu. En un lloc on predominava la frescor ambiental, el més principal era portar els peus ben abrigats i desprès la resta del cos, que tampoc se’l podien tapar massa, perquè si ho feien limitaven els moviments. D’aquí que moltes d’elles fessin servir la “torereta” de llana per tapar-se la part superior del cos, deixant al descobert i lliures els braços.

    I dintre aquest costum, la cosa es diversificava segons despatxessin: carn, peix o verdura. Així els carnissers i les carnisseres vestien bata blanca i davantal blanc les peixateres i les polleres. Mentre era freqüent els davantals variats entre les que  despatxaven les verdures. La majoria d’aquestes venedores portaven la “torereta”. Com la  Genoveva, la  Remei del peix... I carnisseres com la Pepeta Mestre, esposa d’en Marià Alemany, home de “traje” blau marí, i mare d’en Joan i la Juanita, que vestien bata blanca i que també tenien parada a la plaça.  Les seves altres dues germanes eren l’Eva i l’Àfrica, questa darrera casada amb el Sr. Mascaró de Vilafranca, propietari de l coneguda empresa de vins i licors. Una altra carnissera, la Nieves Piquer, esposa d’en Bartomeu Plana, tenien parada de carn al mercat. Ella, a més d’un ben confeccionat monyo, també vestia amb la “torereta” de llana fosca.

     Es dona el cas que els carnissers com els germans Manel i Daniel Muntané, el primer vestia amb americana i corbata i el segon amb “traje” complert i la corresponent corbata. Potser eren dels pocs que “s’entrejaven”  per anar a vendre a la plaça. Després a en Manel i en Daniel, només els calia treure’s la bata blanca i ja estaven mudats per anar a prendre el cafè al Prado. 

    Entre les sitgetanes de “torereta” sobresortien l’Antonia Serra Artigas, esposa d’en Joan Masip Poch i la seva cunyada la Carme Masip Poch, que venien els productes de la sínia que es coneixia pel mateix nom i que s’estenia des de la carretera de Vilanova fins a tocar el carrer Espalter. A la casa sempre hi trobaves a la Isabel Masip Poch, que tenia cura del bestiar: gallines, pollastres i conills. Les dues cunyades acudien al mercat agafades de bracet i marxaven cap a casa de la mateixa manera, mentre sostenien un cabasset de vímet, sense deslliurar-se del davantal. Oferint una imatge de la dona treballadora que torna a casa desprès d’haver estat darrera el taulell a la parada de la plaça.  A la tarda totes les tres dones ajudaven a  collir les verdures que l’endemà portarien a vendre. 

    La mateixa imatge oferia la Montserrat Mercè de ca la Dionisia, tot i que ella vestia unes “toreretes” més vistoses, no tan fosques i uns davantals més extremats, que s’avenien més amb el seu tarannà modern i  alegre. L’edat també influïa en les maneres de vestir.

    Les “toreretes” de llana han estat un complement amb el qual hem identificat a moltes sitgetanes, com les esmentades i també a la Celeste Claramunt, cunyada d’en Joan Ciré i gran admiradora de l’obra del seu pare, que era fuster i que ella, treball que havia fet el seu pare, si el podia recuperar, el feia restaurar  i el conservava  com una gran obra, on hi avocava tota la seva estima.  

        Les modes en el vestir han canviat molt i amb elles s’ha perdut aquella imatge, tan senzilla i familiar, d’aquelles sitgetanes que es tapaven la part superior del cos amb la “torereta”, que en català és la valona,  i a sota el davantal. O com també les maquinistes que cosien sabates i, sense treure’s el davantal, només s’abrigaven el cos amb la peça de llana esmentada, sortien al carrer sense cap altre mirament.        

        Això sí, quan calia anar al ball tothom es mudava.   

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de març del 2025)

ELS MÚSICS EN TEMPS DE QUARESMA

     

     

   Orquestra de Janio Marti que va amenitzar, els dilluns de Carnaval, el que es coneixia com el "panache" al Retiro 

    L’activitat musical de la vila, pel que fa a formacions orquestrals i de banda, durant molts anys va aconseguir un protagonisme molt destacat. Curiosament una de les èpoques en què més es donava notorietat era per Carnaval. On cal afegir a aquesta curiositat el fet que durant els anys on les festes de Carnestoltes estaven prohibides, en el Retiro i Prado es celebraven un balls amb molta implicació de públic i amenitzats per les millors orquestres del moment.

    Sent el dilluns de Carnaval el dia esperat pels socis, de les dues Societats, per participar del suggestiu programa que preparaven. Al Prado es celebrava un sopar i al Retiro el popular Lunch a l’Americana. Les orquestres protagonistes  s’alternaven amb les orquestres locals, la Mozart i els Iberos del Jazz. Aquest dilluns era el dia, musicalment parlant, més important per a les moltes parelles que hi acudien i que ballaven des del primer ball fins a l’últim. Sense deixar en l’oblit els balls del diumenge a la tarda, ball infantil, i el de la nit  i també el ball del dimarts al vespre. Com que en aquests anys esmentats, no hi havia rues, els balls eren el plat fort d’aquests dies.

    A partir del dimecres de cendra, amb la Quaresma, s’iniciava un període de set setmanes sense balls. Tinguem en compte que a casa nostra, tant en el Prado com en el Retiro, es portaven a terme tots els diumenges i dies de festa a la tarda, des de la tardor fina acabar la primavera, perquè durant l’estiu els balls tenien lloc cada dia a la nit, llevat el dia de descans que s’aprofitava per fer altres activitats,  des de juny fins a setembre. Vet aquí doncs que els músics locals, aquí s’ha de fer la puntualització, que tots ells treballaven en altres activitats, es passaven tots els dies de festa dedicats a la música i si tenim també present que els dissabtes es treballava tot el dia, el diumenge havien d’estar atents a la ballaruga de la tarda. Sotmesos a questa mena d’obligació, quan arribava la Quaresma, agraïen l’ajornament dels balls fins a la Pasqua, perquè això el permetia poder sortir a passejar amb la família, sense haver de dependre del rellotge ni haver de mudar-se. Mentre s’observava un altre detall, les formacions orquestrals aprofitaven aquesta aturada per si s’havien de fer canvis entre els seus components. Actualment, tot i que els balls no estan sotmesos  a aquella restricció, els músics esperen la quaresma per si han de fer canvis. 

     Però no totes les músiques emmudien en aquests dies, dintre la intimitat de les Societats, s’assajaven els cants de les Caramelles a càrrec dels mestres Manuel Torrens Girona, Gabriel Pallarès Roig i Jordi Pañella. I una altra curiositat, ja s’acostumava a parlar de Caramelles en el transcurs de les xatonades del dimecres de cendra, que es celebraven en el Retiro  i al Prado, al final d’aquestes  ja quasi en sortia escollida la junta i ja es perfilava una mica  quines peces es cantarien. 

     La música es retrobava el dimecres Sant durant la processó del homes i a la del divendres, amb la participació de les dones. Aquí hi intervenia la banda local, composta pels components de les dues orquestres i que dirigia el mestre Torrens. Banda que es segueix formant el divendres Sant per continuar acompanyant a la Mare de Déu dels Dolors.

    Quan hi va haver la represa del Carnaval, la mateixa banda local hi participava amb les rues de diumenge i dimarts, on s’hi va afegir alguna que altra xaranga vinguda de Navarra. Va passar que quan s’arribava a les respectives Societats ja era molt tard i es van suprimir els balls amb orquestra, optant com a molt per ball amb Dj. Fins a desaparèixer del tot aquells exitosos  balls del dilluns a la nit. Dels últims que es van celebrar, van estar amenitzats per l’orquestra de Janio Marti al Retiro i l’orquestra Maravella al Prado. Mentre segueix sent exitosa la posada en escena del Carrusel que organitza aquesta darrera Societat.

     El Carnaval actual ha guanyat en lluïment, tot i que ara sembla una mica qüestionat, mentre s’han perdut aquells balls que tan glamur  van tenir. I que quasi eren aliens a la presència espontània de disfresses que, a títol personal, transitaven pels carrers.

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de març del 2025)

EL FICUS DE BAIX A MAR I ALTRES

   

          A baix a mar coincideixen molts detalls a quin més interessant. A l’alçada del carrer Sant Pere, entre el passeig de terra i el dels panots hi trobem un ficus enorme que mostra una frondositat espectacular. I el que crida més l’atenció és que estant tan a prop del mar, exposat a totes les inclemències meteorològiques,  es mostra molt ufanós. 

    En aquesta planta, modelada com un arbre, hi convergeix un altre detall molt simpàtic. De bon matí i al vesprejar s’hi apleguen una gran quantitat d’ocells que, en aquestes franges horàries, dediquen un recital de cants que és un regal per a l’oïda.  

    A pocs metres, quan ens endinsem al carrer Sant Pere, en el pati de la casa dels Amell, hi trobem un altre ficus de les mateixes característiques. La seva alçada és tanta, que supera les dues cases que hi ha a cada costat.

     Un altre el trobem a la que havia estat la casa de la Rosó Carbonell Ripoll  i la seves germanes, en el passatge Termes. Les seves branques decanten cap el carrer i que sintonitza amb la buguenvíl·lia de l’altra costat de la llarga paret, que quan està florida també ofereix una imatge espectacular.

    A l’entrada de la casa hi ha una mica de jardí, que la Rosó cuidava perquè estava acostumada a estar en contacte amb les plantes, les flors i tot el que creixia i floria en aquell bocí  de terra, no massa gran però el suficient per a que la dona hi dediqués el seu temps. Quan florien les flors, cada quart diumenge, que pujava a la Trinitat, en feia un pomell i les dipositava a la seva capella. En un entorn  on aviat les farigoles floriran de manera exuberant i escampant el seu flaire entre el del romaní i l’espígol. A la casa de la Rosó, ella ja no hi és, però les seves plantes, els dos ficus, segueixen mantenint viu el seu record.

    Un altre espai on la natura ha crescut de manera molt ostentosa, és a la casa que coneixem com a can Arias, amb entrada pel carrer Sant Gaudenci, en els seus baixos  hi van viure la Maria de la Luz Uribe i en Fernando Krahn.  En aquesta casa les branques enormes d’una planta, més que exuberant, abracen la casa fins a quasi engolir-la entre el seu desmaiat fullatge. I quan floreixen les seves flors conformen una imatge que és única. La d’unes candeles florides que semblen sortir de les finestres, mentre que la resta dels troncs decanten i es recargolen pel terrat, sense poder apreciar fins on s’estenen. 

     A l’altra costat del carrer, en el jardí de la casa de l’Antoni Carreras i Robert, s’hi aboca una varietat de pi, que no té res a veure amb el majestuós pi del Casino Prado Suburense que també es decanta cap al carrer. On a pocs metres, davant per davant, hi ha el jardí de can Coll i en el seu interior s’hi pot veure un altre dels ficus gegantesc.

    Encara queden llocs on la vegetació d’algunes cases s’aboquen al carrer i ofereixen un paisatge diferent i que és el testimoni d’un passat. Com en la gaia de terreny que es troba al final del carrer Sant Sebastià, on hi sobresurt un pi exuberant.

    Mentre que a can Falç de mar el xiprer de l’entrada es decanta per damunt de la terrassa i la parra s’enfila pel balcó. Una altra parra la trobem en el pati de la casa de la Família d’en Josep M. Bartés Marsal, al carrer Illa de Cuba. 

    Aquests dies, al costat del Retiro, la porta blava i solitària que tanca el pati de la casona que hi ha al carrer Tasis, esta despullada del seu guarniment, si més no falta molt poc per a que el verd i frondós fullatges de l’heura l’acompanyi, oferint una imatge molt pintoresca. La combinació del blanc de la paret, el blau de Sitges, d’aquesta porta petita, amb la verdor harmoniosa que s’estén al seu damunt, em té el cor robat. 

     Sense oblidar-os de la buguenvíl·lia que hi ha en la façana d’una de les dues, anomenades cases barates, que queden al carrer Espalter. Aquesta, la de la família Bartés-Abella de l’Hotel Montserrat.

       Vegetació que es pot contemplar des d’alguns dels carrers de dintre el poble, sense interrompre en la  privacitat de les cases on es troben.

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2025)

CARNAVAL I MOLTES COSES MÉS

      

       Si tinguéssim  de  resumir el Carnaval en dues paraules, poques en trobaríem de tan adients com aquestes: alegria i disbauxa. El dos termes han anat de bracet, com hi van les parelles que participen en les Comparses de Vilanova. Dos Carnavals diferents però que coincideixen amb l’arribo tot i que a Sitges el fem el dijous i a Vilanova el divendres. Desprès tot i que les essències del Carnaval són les mateixes, canvia molt la manera de ser presentades. A Vilanova més informal, com és el cas de la desfilada del Vidalot, que té lloc el dimarts a la nit que ve d’una tradició que ha anat perdent força, com és llançar gra d’ordi i donar copets a la gent amb l’espolsa-matalassos. Tot i que encara hi ha algun grup que continua amb aquest costum, cada vegada en són menys. I tot al ritme de la marxa militar “El Turuta”. 

    A Sitges ens hem decantat per un Carnaval més espectacular, el podríem anomenar de lluïment. Però on cada vegada més hi trobem colles on predomina el “fardo”, que per mi amb tots els respectes a les colles de  ploma, amb  tots els components ben formats i seguint una coreografia molt assajada, on hi hagi el “fardo”, amb el seu ambient satíric i burlesc, aquest és el genuí, el divertit. Sense treure mèrits, faltaria més, al de lluïment.

    En el transcurs de la presentació de la Reina, ja hem pogut veure, en les maneres de vestir del seguici i d’ella mateix, conformen uns plantejaments que ja no volen imitar la pompositat que llueixen altres famosos Carnavals. Per altra banda he tingut el plaer d’escoltar, entre les músiques que han acompanyat aquests escenificació, uns compassos de la marxa que no para de sonar en el Carnaval de Vilanova. 

     I sembla ser que l’arribada del Carnestoltes, per la creativitat i la sàtira que caracteritza a la colla de Paperets Club, la cosa es mourà entre el seu estil. Com el d’una empresa de construcció que ara se li ha girat molta feina. Mentre ja parlen de que acabaran les obres del Retiro en un tres i no res. I em va agradar que estan pendents de tots els detalls, quan un dels encarregats va preguntar on s’havia de col·locar el Gall. D’això se’n diu estar per la feina i no perdre el sentit de l’humor.

   El nostre Carnaval ha sobreviscut a canvis generacionals. El dels nostres pares, que també era molt participatiu, amb la rivalitat que es creaven entre les societats del Retiro i Prado, per veure quina era la que treia més parelles al carrer. I que es va interrompre amb l’arribada del franquisme, on la festa de Carnestoltes estava prohibida, tot i això aquí a Sitges es va continuar sortint al carrer, fent honor a la sàtira. Aquell va ser el Carnaval que vaig viure en la meva joventut. En el qual ens havíem disfressat, amb la “caruta” que compràvem a la botiga d’en Pere Cosialls Hill. I  per vestit, qualsevol roba posada amb una certa gràcia. Si érem espectadors ens posàvem al Cap de la Vila i allà hi acudien tots i sempre n’hi havia que sobresortien més que altres, dintre la picaresca, la sàtira i l’art de representar del que anaven disfressats.

    Quan es van tornar  a recuperar les rues, van sorgir unes colles que es van envoltar de creativitat, com aquella que anomenàvem de l’Auto Escola. O la colla del Cable, per ser en Pedro Sánchez  i la Rosa Andreu Almirall un dels seus components. Era un altra incorporació que venia del Carnaval “d’antes” i que l’elegància amb que es vestien conferien categoria i bon gust al d’aquells anys. La suma dels quals va donar com a resultat la presència prematura del si no fos i ve que la Colla fa un pas al costat i dona al relleu a unes noves generacions. No fa gaire que ens ja deixat la Lolita Cloquell, esposa d’en Josep Serra, retiristes fins el moll de l’os, i components d’aquesta emblemàtica colla. 

     Si poguéssim disfressar els  anys i que aquesta disfressa  anés associada a recuperar tot el que s’ha perdut pel camí, la pregunta  “que no me conoces ?” En el cas de recuperar “prestacions”, la resposta s’avindria a la quimera que diu: no et coneixerà ni la mare que et va parir. En lloc de la més pessimista, qui t’ha vist i qui et veu.

                                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de febre del 2025)