ELS CONFITS

     Fa molt temps que no soc convidat a cap bateig, una festa familiar que és celebrada amb molta alegria, perquè sempre és benvinguda l’arribada al mon d’un nou membre de la família. I on a la cerimònia  del bateig hi eren convidats, a més de la família, la mainada dels amics.

   A la pica baptismal de la nostra església parroquial hi hem estat batejats quasi tots els de la meva generació, en un temps on a les poques setmanes de néixer, el pares junt amb els padrins s’afanyaven a portar la criatura per a rebre aquest sagrament.   

     A banda d’aquest detall, als més jovenets d’aquella generació, ens encantava poder assistir  a aquest acte que portava aparellat un seguit d’aspectes, els quals ara poden semblar insignificants però que llavors contribuïen a magnificar aquest esdeveniment. Començant pel costum que hi havia que la família posava a la disposició uns taxis per desplaçar-se fins a l’església. Un fet curiós perquè no hi havia tanta distància que separava un lloc de l’altre. Per a nosaltres que no estàvem acostumats a pujar en un cotxe, per començar aquest detall ens semblava fantàstic i el trajecte se’ns feia curt.

     Una vegada reunits a l’entorn de la pica baptismal, l’altra curiositat consistia en observar si el nen o la nena ploraven en el moment de l’aspersió de l’aigua sobre els seu cap, per part del sacerdot. No ens podíem perdre cap detall.

     Acabada la cerimònia hi coincidia un altre petit privilegi, el poder tocar la campana, la corda de la qual es trobava allà mateix. El mèrit, però, consistia en poder-la fer voltar, la qual cosa requeria de la col·laboració de tota la mainada, que ens aferràvem a la corda fins aconseguir el nostre propòsit. Quan la campana feina la seva funció, costava que deixéssim el comandament de la corda.

    A fora s’esperaven els taxis i un altre viatge, aquest de tornada a la casa del protagonista, on érem obsequiats amb xocolatada desfeta i melindros per sucar. Tot un festí perquè d’aquestes delicadeses tampoc se’n menjaven cada dia, ni xocolata desfeta ni pressa, quan el més normal per a berenar consistia en una llesca de pac sucada amb vi i sucre, o una gema d’ou batuda en moscatell. Així que, una tassa de xocolata  sabia a tant que fins i tot els “morritos” en quedaven impregnats, cosa que la llengua es delectava llepant tot el contorn.

    Tanmateix la festa no acabava sense el repartiment de les bossetes amb confits al seu interior. Com ja he dit que fa molt temps que no assisteixo a cap bateig, ignoro si el costum d’obsequiar amb aquest detall encara perdura. Un petit testimoni que passava a engrossir l’interior d’aquelles vitrines que lluïen en el menjador i on la bosseta original i engalanada amb llacets, amb una targeta petita a mena de recordatori s’anava afegint al conjunt de totes elles, fins a convertir-se en un testimoni d’un dia important en la vida del nadó. Un recordatori dolç que,  a la que t’adonaves compte, s’afegia a l’estampa de la comunió d’aquell mateix protagonista.

    Per tant els confits es pot dir que han estat les primeres llaminadures que van associades a l’avinguda al món d’una criatura. Un confits que en el cas de la nostra veïna població de Vilanova, van derivar a una mena de confits més grossos, els anomenaven guixots, que llançaven les parelles que prenien part en les comparses. Es donava el cas que  la majoria no eren de forma llisa, sinó que presentaven unes irregularitats en forma de punxes, la qual cosa si t’agafaven de ple, quan les llançaven i segons amb la intensitat que ho feien, podien arribar a fer mal. Potser per aquest motiu, i amb bon criteri, es van canviar els guixots per caramels.

     Degut a la implantació d’aquests, ha restat protagonisme als confits, que abans es menjaven fins a deixar la bosseta buida i a partir de que els dolços els hem dosificat,  s’han guardat intactes.  Sense ni tan sols llepar, perquè  fins i tot la paciència no era el suficient com per esperar que sorgís l’ametlla que porta en els seu interior, es rossegava abans d’hora.  

    Amb confits o sense, el que continua sent una veritat com un temple, és que qui té padrins el bategen.

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de mărci del 2025)

La "TORERETA" DE LLANA

   Els complements de vestir són molts i variats. A l’estiu potser també en sobren molts, perquè el que es tracte és d’anar fresc, tot i que la manera de vestir anava en consonància amb la feina que es feia i si l’ocasió requeria anar mudat així es contemplava. 

      L’altra setmana em referia a determinats balls que es celebraven en les dues Societats, fos hivern o estiu, quan s’esqueia la celebració  d’un ball dels anomenats de societat, els homes vestien amb “traje” i les senyores anaven elegantment vestides. 

    Fora d’aquests ambients la gent, pel que fa al dia a dia, vestia de manera normal, tanmateix existien detalls que complementaven aquesta rutina. Sobretot a l’hivern quan calia resguardar-se del fred, i depenen de l’activitat que es desenvolupava, calia abrigar-se molt més. Com era el cas de les sitgetanes que anaven a vendre a la parada que tenien a la plaça, degut a que havien de passar hores de peu. En un lloc on predominava la frescor ambiental, el més principal era portar els peus ben abrigats i desprès la resta del cos, que tampoc se’l podien tapar massa, perquè si ho feien limitaven els moviments. D’aquí que moltes d’elles fessin servir la “torereta” de llana per tapar-se la part superior del cos, deixant al descobert i lliures els braços.

    I dintre aquest costum, la cosa es diversificava segons despatxessin: carn, peix o verdura. Així els carnissers i les carnisseres vestien bata blanca i davantal blanc les peixateres i les polleres. Mentre era freqüent els davantals variats entre les que  despatxaven les verdures. La majoria d’aquestes venedores portaven la “torereta”. Com la  Genoveva, la  Remei del peix... I carnisseres com la Pepeta Mestre, esposa d’en Marià Alemany, home de “traje” blau marí, i mare d’en Joan i la Juanita, que vestien bata blanca i que també tenien parada a la plaça.  Les seves altres dues germanes eren l’Eva i l’Àfrica, questa darrera casada amb el Sr. Mascaró de Vilafranca, propietari de l coneguda empresa de vins i licors. Una altra carnissera, la Nieves Piquer, esposa d’en Bartomeu Plana, tenien parada de carn al mercat. Ella, a més d’un ben confeccionat monyo, també vestia amb la “torereta” de llana fosca.

     Es dona el cas que els carnissers com els germans Manel i Daniel Muntané, el primer vestia amb americana i corbata i el segon amb “traje” complert i la corresponent corbata. Potser eren dels pocs que “s’entrejaven”  per anar a vendre a la plaça. Després a en Manel i en Daniel, només els calia treure’s la bata blanca i ja estaven mudats per anar a prendre el cafè al Prado. 

    Entre les sitgetanes de “torereta” sobresortien l’Antonia Serra Artigas, esposa d’en Joan Masip Poch i la seva cunyada la Carme Masip Poch, que venien els productes de la sínia que es coneixia pel mateix nom i que s’estenia des de la carretera de Vilanova fins a tocar el carrer Espalter. A la casa sempre hi trobaves a la Isabel Masip Poch, que tenia cura del bestiar: gallines, pollastres i conills. Les dues cunyades acudien al mercat agafades de bracet i marxaven cap a casa de la mateixa manera, mentre sostenien un cabasset de vímet, sense deslliurar-se del davantal. Oferint una imatge de la dona treballadora que torna a casa desprès d’haver estat darrera el taulell a la parada de la plaça.  A la tarda totes les tres dones ajudaven a  collir les verdures que l’endemà portarien a vendre. 

    La mateixa imatge oferia la Montserrat Mercè de ca la Dionisia, tot i que ella vestia unes “toreretes” més vistoses, no tan fosques i uns davantals més extremats, que s’avenien més amb el seu tarannà modern i  alegre. L’edat també influïa en les maneres de vestir.

    Les “toreretes” de llana han estat un complement amb el qual hem identificat a moltes sitgetanes, com les esmentades i també a la Celeste Claramunt, cunyada d’en Joan Ciré i gran admiradora de l’obra del seu pare, que era fuster i que ella, treball que havia fet el seu pare, si el podia recuperar, el feia restaurar  i el conservava  com una gran obra, on hi avocava tota la seva estima.  

        Les modes en el vestir han canviat molt i amb elles s’ha perdut aquella imatge, tan senzilla i familiar, d’aquelles sitgetanes que es tapaven la part superior del cos amb la “torereta”, que en català és la valona,  i a sota el davantal. O com també les maquinistes que cosien sabates i, sense treure’s el davantal, només s’abrigaven el cos amb la peça de llana esmentada, sortien al carrer sense cap altre mirament.        

        Això sí, quan calia anar al ball tothom es mudava.   

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de març del 2025)

ELS MÚSICS EN TEMPS DE QUARESMA

     

     

   Orquestra de Janio Marti que va amenitzar, els dilluns de Carnaval, el que es coneixia com el "panache" al Retiro 

    L’activitat musical de la vila, pel que fa a formacions orquestrals i de banda, durant molts anys va aconseguir un protagonisme molt destacat. Curiosament una de les èpoques en què més es donava notorietat era per Carnaval. On cal afegir a aquesta curiositat el fet que durant els anys on les festes de Carnestoltes estaven prohibides, en el Retiro i Prado es celebraven un balls amb molta implicació de públic i amenitzats per les millors orquestres del moment.

    Sent el dilluns de Carnaval el dia esperat pels socis, de les dues Societats, per participar del suggestiu programa que preparaven. Al Prado es celebrava un sopar i al Retiro el popular Lunch a l’Americana. Les orquestres protagonistes  s’alternaven amb les orquestres locals, la Mozart i els Iberos del Jazz. Aquest dilluns era el dia, musicalment parlant, més important per a les moltes parelles que hi acudien i que ballaven des del primer ball fins a l’últim. Sense deixar en l’oblit els balls del diumenge a la tarda, ball infantil, i el de la nit  i també el ball del dimarts al vespre. Com que en aquests anys esmentats, no hi havia rues, els balls eren el plat fort d’aquests dies.

    A partir del dimecres de cendra, amb la Quaresma, s’iniciava un període de set setmanes sense balls. Tinguem en compte que a casa nostra, tant en el Prado com en el Retiro, es portaven a terme tots els diumenges i dies de festa a la tarda, des de la tardor fina acabar la primavera, perquè durant l’estiu els balls tenien lloc cada dia a la nit, llevat el dia de descans que s’aprofitava per fer altres activitats,  des de juny fins a setembre. Vet aquí doncs que els músics locals, aquí s’ha de fer la puntualització, que tots ells treballaven en altres activitats, es passaven tots els dies de festa dedicats a la música i si tenim també present que els dissabtes es treballava tot el dia, el diumenge havien d’estar atents a la ballaruga de la tarda. Sotmesos a questa mena d’obligació, quan arribava la Quaresma, agraïen l’ajornament dels balls fins a la Pasqua, perquè això el permetia poder sortir a passejar amb la família, sense haver de dependre del rellotge ni haver de mudar-se. Mentre s’observava un altre detall, les formacions orquestrals aprofitaven aquesta aturada per si s’havien de fer canvis entre els seus components. Actualment, tot i que els balls no estan sotmesos  a aquella restricció, els músics esperen la quaresma per si han de fer canvis. 

     Però no totes les músiques emmudien en aquests dies, dintre la intimitat de les Societats, s’assajaven els cants de les Caramelles a càrrec dels mestres Manuel Torrens Girona, Gabriel Pallarès Roig i Jordi Pañella. I una altra curiositat, ja s’acostumava a parlar de Caramelles en el transcurs de les xatonades del dimecres de cendra, que es celebraven en el Retiro  i al Prado, al final d’aquestes  ja quasi en sortia escollida la junta i ja es perfilava una mica  quines peces es cantarien. 

     La música es retrobava el dimecres Sant durant la processó del homes i a la del divendres, amb la participació de les dones. Aquí hi intervenia la banda local, composta pels components de les dues orquestres i que dirigia el mestre Torrens. Banda que es segueix formant el divendres Sant per continuar acompanyant a la Mare de Déu dels Dolors.

    Quan hi va haver la represa del Carnaval, la mateixa banda local hi participava amb les rues de diumenge i dimarts, on s’hi va afegir alguna que altra xaranga vinguda de Navarra. Va passar que quan s’arribava a les respectives Societats ja era molt tard i es van suprimir els balls amb orquestra, optant com a molt per ball amb Dj. Fins a desaparèixer del tot aquells exitosos  balls del dilluns a la nit. Dels últims que es van celebrar, van estar amenitzats per l’orquestra de Janio Marti al Retiro i l’orquestra Maravella al Prado. Mentre segueix sent exitosa la posada en escena del Carrusel que organitza aquesta darrera Societat.

     El Carnaval actual ha guanyat en lluïment, tot i que ara sembla una mica qüestionat, mentre s’han perdut aquells balls que tan glamur  van tenir. I que quasi eren aliens a la presència espontània de disfresses que, a títol personal, transitaven pels carrers.

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de març del 2025)

EL FICUS DE BAIX A MAR I ALTRES

   

          A baix a mar coincideixen molts detalls a quin més interessant. A l’alçada del carrer Sant Pere, entre el passeig de terra i el dels panots hi trobem un ficus enorme que mostra una frondositat espectacular. I el que crida més l’atenció és que estant tan a prop del mar, exposat a totes les inclemències meteorològiques,  es mostra molt ufanós. 

    En aquesta planta, modelada com un arbre, hi convergeix un altre detall molt simpàtic. De bon matí i al vesprejar s’hi apleguen una gran quantitat d’ocells que, en aquestes franges horàries, dediquen un recital de cants que és un regal per a l’oïda.  

    A pocs metres, quan ens endinsem al carrer Sant Pere, en el pati de la casa dels Amell, hi trobem un altre ficus de les mateixes característiques. La seva alçada és tanta, que supera les dues cases que hi ha a cada costat.

     Un altre el trobem a la que havia estat la casa de la Rosó Carbonell Ripoll  i la seves germanes, en el passatge Termes. Les seves branques decanten cap el carrer i que sintonitza amb la buguenvíl·lia de l’altra costat de la llarga paret, que quan està florida també ofereix una imatge espectacular.

    A l’entrada de la casa hi ha una mica de jardí, que la Rosó cuidava perquè estava acostumada a estar en contacte amb les plantes, les flors i tot el que creixia i floria en aquell bocí  de terra, no massa gran però el suficient per a que la dona hi dediqués el seu temps. Quan florien les flors, cada quart diumenge, que pujava a la Trinitat, en feia un pomell i les dipositava a la seva capella. En un entorn  on aviat les farigoles floriran de manera exuberant i escampant el seu flaire entre el del romaní i l’espígol. A la casa de la Rosó, ella ja no hi és, però les seves plantes, els dos ficus, segueixen mantenint viu el seu record.

    Un altre espai on la natura ha crescut de manera molt ostentosa, és a la casa que coneixem com a can Arias, amb entrada pel carrer Sant Gaudenci, en els seus baixos  hi van viure la Maria de la Luz Uribe i en Fernando Krahn.  En aquesta casa les branques enormes d’una planta, més que exuberant, abracen la casa fins a quasi engolir-la entre el seu desmaiat fullatge. I quan floreixen les seves flors conformen una imatge que és única. La d’unes candeles florides que semblen sortir de les finestres, mentre que la resta dels troncs decanten i es recargolen pel terrat, sense poder apreciar fins on s’estenen. 

     A l’altra costat del carrer, en el jardí de la casa de l’Antoni Carreras i Robert, s’hi aboca una varietat de pi, que no té res a veure amb el majestuós pi del Casino Prado Suburense que també es decanta cap al carrer. On a pocs metres, davant per davant, hi ha el jardí de can Coll i en el seu interior s’hi pot veure un altre dels ficus gegantesc.

    Encara queden llocs on la vegetació d’algunes cases s’aboquen al carrer i ofereixen un paisatge diferent i que és el testimoni d’un passat. Com en la gaia de terreny que es troba al final del carrer Sant Sebastià, on hi sobresurt un pi exuberant.

    Mentre que a can Falç de mar el xiprer de l’entrada es decanta per damunt de la terrassa i la parra s’enfila pel balcó. Una altra parra la trobem en el pati de la casa de la Família d’en Josep M. Bartés Marsal, al carrer Illa de Cuba. 

    Aquests dies, al costat del Retiro, la porta blava i solitària que tanca el pati de la casona que hi ha al carrer Tasis, esta despullada del seu guarniment, si més no falta molt poc per a que el verd i frondós fullatges de l’heura l’acompanyi, oferint una imatge molt pintoresca. La combinació del blanc de la paret, el blau de Sitges, d’aquesta porta petita, amb la verdor harmoniosa que s’estén al seu damunt, em té el cor robat. 

     Sense oblidar-os de la buguenvíl·lia que hi ha en la façana d’una de les dues, anomenades cases barates, que queden al carrer Espalter. Aquesta, la de la família Bartés-Abella de l’Hotel Montserrat.

       Vegetació que es pot contemplar des d’alguns dels carrers de dintre el poble, sense interrompre en la  privacitat de les cases on es troben.

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2025)

CARNAVAL I MOLTES COSES MÉS

      

       Si tinguéssim  de  resumir el Carnaval en dues paraules, poques en trobaríem de tan adients com aquestes: alegria i disbauxa. El dos termes han anat de bracet, com hi van les parelles que participen en les Comparses de Vilanova. Dos Carnavals diferents però que coincideixen amb l’arribo tot i que a Sitges el fem el dijous i a Vilanova el divendres. Desprès tot i que les essències del Carnaval són les mateixes, canvia molt la manera de ser presentades. A Vilanova més informal, com és el cas de la desfilada del Vidalot, que té lloc el dimarts a la nit que ve d’una tradició que ha anat perdent força, com és llançar gra d’ordi i donar copets a la gent amb l’espolsa-matalassos. Tot i que encara hi ha algun grup que continua amb aquest costum, cada vegada en són menys. I tot al ritme de la marxa militar “El Turuta”. 

    A Sitges ens hem decantat per un Carnaval més espectacular, el podríem anomenar de lluïment. Però on cada vegada més hi trobem colles on predomina el “fardo”, que per mi amb tots els respectes a les colles de  ploma, amb  tots els components ben formats i seguint una coreografia molt assajada, on hi hagi el “fardo”, amb el seu ambient satíric i burlesc, aquest és el genuí, el divertit. Sense treure mèrits, faltaria més, al de lluïment.

    En el transcurs de la presentació de la Reina, ja hem pogut veure, en les maneres de vestir del seguici i d’ella mateix, conformen uns plantejaments que ja no volen imitar la pompositat que llueixen altres famosos Carnavals. Per altra banda he tingut el plaer d’escoltar, entre les músiques que han acompanyat aquests escenificació, uns compassos de la marxa que no para de sonar en el Carnaval de Vilanova. 

     I sembla ser que l’arribada del Carnestoltes, per la creativitat i la sàtira que caracteritza a la colla de Paperets Club, la cosa es mourà entre el seu estil. Com el d’una empresa de construcció que ara se li ha girat molta feina. Mentre ja parlen de que acabaran les obres del Retiro en un tres i no res. I em va agradar que estan pendents de tots els detalls, quan un dels encarregats va preguntar on s’havia de col·locar el Gall. D’això se’n diu estar per la feina i no perdre el sentit de l’humor.

   El nostre Carnaval ha sobreviscut a canvis generacionals. El dels nostres pares, que també era molt participatiu, amb la rivalitat que es creaven entre les societats del Retiro i Prado, per veure quina era la que treia més parelles al carrer. I que es va interrompre amb l’arribada del franquisme, on la festa de Carnestoltes estava prohibida, tot i això aquí a Sitges es va continuar sortint al carrer, fent honor a la sàtira. Aquell va ser el Carnaval que vaig viure en la meva joventut. En el qual ens havíem disfressat, amb la “caruta” que compràvem a la botiga d’en Pere Cosialls Hill. I  per vestit, qualsevol roba posada amb una certa gràcia. Si érem espectadors ens posàvem al Cap de la Vila i allà hi acudien tots i sempre n’hi havia que sobresortien més que altres, dintre la picaresca, la sàtira i l’art de representar del que anaven disfressats.

    Quan es van tornar  a recuperar les rues, van sorgir unes colles que es van envoltar de creativitat, com aquella que anomenàvem de l’Auto Escola. O la colla del Cable, per ser en Pedro Sánchez  i la Rosa Andreu Almirall un dels seus components. Era un altra incorporació que venia del Carnaval “d’antes” i que l’elegància amb que es vestien conferien categoria i bon gust al d’aquells anys. La suma dels quals va donar com a resultat la presència prematura del si no fos i ve que la Colla fa un pas al costat i dona al relleu a unes noves generacions. No fa gaire que ens ja deixat la Lolita Cloquell, esposa d’en Josep Serra, retiristes fins el moll de l’os, i components d’aquesta emblemàtica colla. 

     Si poguéssim disfressar els  anys i que aquesta disfressa  anés associada a recuperar tot el que s’ha perdut pel camí, la pregunta  “que no me conoces ?” En el cas de recuperar “prestacions”, la resposta s’avindria a la quimera que diu: no et coneixerà ni la mare que et va parir. En lloc de la més pessimista, qui t’ha vist i qui et veu.

                                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de febre del 2025)

LA IMPORTÀNCIA DE LES SABATES

    

   

      Acabada la guerra es van produir uns importants corrents migratoris dintre mateix del país, sobretot en zones com Andalusia, Extremadura, Galicia... On molts dels seus habitants marxaven dels seus pobles per establir-se en les ciutats i pobles de Catalunya, País Basc... que consideraven més prosperes, a la recerca d’un futur millor i, per consegüent, de treballs més ben remunerats.

    Aquests desplaçaments, però, es trobaven amb un impediment. Amb les lleis dictades pel regim franquista, les autoritats tenien l’ordre de retornar als seus destins respectius la gent que interceptaven amb aquest propòsit. De manera que tots intentaven esquivar els controls de la manera com podien. Aquest dies, quan se’n parla molt de les deportacions que ha manat portar a terme qui ara  mana als Estats Units, alguns diaris fan referència a aquelles deportacions, a les quals em refereixo, durant les dècades dels quaranta i començaments del cinquanta. Fins que es van adonar que qui volia emigrar, més tard o més, d’hora ho aconseguia, i van aixecar aquestes persecucions. 

       Va ajudar a l’èxit d’aquests moviments, la solidaritat de moltes persones, les quals van  permetre aquells emigrants poder entrar esquivant els controls. Fins i tot algun tren que provenia d’aquells verals el maquinista, quan arribava per l’alçada de l’Hospitalet, afluixava la marxa, la qual cosa permetia que algú saltés del tren i s’evitava els controls que hi havien a l’estació de Barcelona.

     Però és que la simple vestimenta de l’emigrant el delatava i sobretot la manera de calçar, unes espardenyes de lona i betes.  A banda de la roba amb que vestissin, aquest detall del calçat era molt delator. Com tampoc hi faltaven aquelles maletes de cartró, amb ansa metàl·lica i amb aquelles peculiars tanques que, per evitar que fallessin, hi creuaven un cinturó.

    Sembla  ser que  de les poques maneres de passar una mica desapercebut, era vestir una mica elegant i sobretot calçar unes sabates com cal. Eren molt elegants les de xarol, tanmateix el problema era aconseguir-ne unes, perquè el calçat més comú eren, com he dit, les susdites espardenyes. S’explica que tampoc era fàcil, que les persona que les deixava, calcés el mateix número de l’interessat  i si la numeració era més petita, ja sabia  que li tocaria patir fins que, ja fora de perill, es pogués descalçar.    

        En aquells anys, sobretot pels joves residents a Sitges, la manera de calçar era molt important. Un bon nombre eren sabaters d’ofici i sentien predilecció per a aquestes sabates de xarol, que havien d’estar ben enllustrades. M’ho explicava, ja fa molts anys, en Joaquim Banqué Bargalló, que havia jugat, a l’any 1920 i posteriors  amb l’equip del Club Deportiu Sitgetà.

     En Banqué deia que, fora del camp, els  jugadors de futbol quan es mudaven vestien amb sabates de xarol negre i que, per a fer-se notar, a les punteres i en els talons s’hi enganxaven unes peces de ferro, que al caminar feien un sorollet característic. L’home mentre  ho comentava ja s’hi veia i  de com tenien cura d’aquestes sabates, que havien de brillar. Una lluentor que va enlluernar a  més d’una sitgetana. D’això es tractava.

        Al cap dels anys, en Jaume Fontfria, en Mec, un company d’equip d’en Banqué, encara vestia sabates de xarol quan anava a ballar amb l’Avel·lina Bustims , la seva esposa, les tardes dels dies de festa, al Retiro. I una altra curiositat, ara que m’hi refereixo, el cantant dels Iberos del Jazz que amenitzaven aquests balls i que es deia Heribert ( que el mal anomenàvem “Heribertu”), tenia obsessió per les seves sabates de xarol negres, tant que sempre portava un drap i no parava d’eixugar-les.

      Calçar sabates sempre ha estat un detall que distingeix, ho sabien aquella gent que marxaven dels seus pobles. El problema estava en què no tothom en tenia.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de febre del 2025 )

DEL TEATRE AL CARRER A UN PALAU

     

     La gent de La Cubana han mostrat la seva original manera de fer teatre des d’una perspectiva més costumista, amb idees inspirades en la vida quotidiana i sobretot amb les maneres d’actuar i reaccionar de la gent del carrer. Per tant els seus orígens els trobem en les seves divertides posades en escena, fruit de la improvisació i centrades amb la reacció de la gent més diversa. Gent anònima que en un moment donat es sent atreta per una altra gent que fan parodia de les singularitats del viure quotidià.

    Com va passar en el seus començaments quan, per exemple, van muntar una parada al carrer, fora del mercat. Aquest fet no tenia res d’especial, però sí que ho tenia el producte que oferien les venedores, ni més ni menys que pedres. Unes pedres que tenien la propietat de curar tots els mals, una per a cada un d’ells. Influïa en la gran acció de convocatòria, les qualitats d’oratòria que feien gala les responsables de la parada les quals, sense tallar-se ni un pèl, anunciaven les propietats que atresoraven  cada una de les pedres que hi havia en aquell escampall.

    I aquí es produïa l’efecte crida, que no és cap altra que atreure l’atenció, així primer s’atura una persona, desprès una altra, fins a aconseguir reunir un nodrit grup. Comença el teatre, on una part dels protagonistes són la mateixa gent que, badocs com som de mena, quan veiem un moviment fora del normal, ens hi adrecem i en quedem enganxats. És el que pretenien els artistes, envoltar-se de la gent que en aquell moment transitaven pel carrer i, vist el que passa, es resisteix a marxar, encuriosits per ser testimonis de com s’acabarà la cosa.

    Una situació semblant a la que van ser testimonis els nostres avantpassats, quan Santiago Rusiñol va muntar, en el mateix lloc, una parada que oferia duros a quatre pessetes, sembla ser que també va fer corro i la gent es va malfiar que aquells duros fossin legals, amb la conclusió que ha perdurat en el temps, que ningú ofereix duros a quatre pessetes. En la parada de Rusiñol aquesta inversemblant oferta resultava que era una realitat. I com passa sovint, sempre surt l’espavilat de torn, o les persones que reaccionen a temps. En aquell cas quan alguns hi van tornar amb la intenció de comprar-li, l’home ja havia plegat la paradeta.

    Tornant a la Cubana, aquella parodia de les pedres no només va servir per treatalitzar una situació, sinó que a més va propiciar que la gent en parlés quan van arribar a casa, o mentre esperaven el torn per a que els despatxessin a la botiga. I aquest teatre de carrer va anar a més, fins i tot es va desplaçar a la capital, on els components de la companyia , per exemple, simulaven que havien quedat tancats darrera les persianes d’un gran establiment comercial, en un cèntric carrer de Barcelona, despertant la curiositat dels vianants que s’hi anaven aturant i on cadascú hi interactuava dient la seva. 

    Això ens vol demostrar que la vida mateix encadena un seguit d’escenes que ens apropen als valors i als paral·lelismes d’una comèdia, o obra teatral, a voltes convertida en drama, altres transmeten alegria... i cadascú ho vivim a la nostra manera. Els de La Cubana fa 45 anys que fan aquest teatre participatiu i de proximitat on hi retraten el dia a dia, com en la sèrie de les Teresines. 

    Darrera de tot això hi ha un sitgetà, en Jordi Milán, que des de ben jove va sentir passió pel teatre i es va envoltar de persones que tenien els mateixos neguits, com la gent del Gall Groc, entre altres, i a partir d’aquí van canalitzar les seves imperioses ganes de compartir les mateixes sensacions davant els espectadors. Plegats van interpretar grans obres, si més no en Jordi i els seus, no es van apartar del teatre que sorgeix en ple carrer i amb ell han crescut i els ha acompanyat  un públic que li és fidel. Els mateixos que els han acompanyat des del carrer fins a entrar en un Palau. El Robert de Barcelona on, com el seu dia ho van fer a Sitges, mostren unes interioritats plenes de curiositats, que han acumulat durant tants anys de trajectòria i gràcies a ser un mica drapaires, amb tots els honors que es mereix aquest ofici. 

 

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de febre del 2025)

 

DESFER I FER

  

       La tradició aconsella fer el pessebre per la festivitat de Santa Llúcia i allargar la seva presència fins el dia de la Candelera. Els qui estem ancorats amb la tradició, observem fil per randa aquesta dinàmica, tot i que per això, tot sovint, hem d’escoltar: “què no treus el pessebre, perquè ja ha passat Nadal...?” per a tot seguit recordar-li, aquí fa aquesta observació, que cal esperar fins a la data esmentada. Això sí, arribada aquesta, ni un dia més. Toca desfer el pessebre, malgrat l’enyorança que això suposa, tot i ser conscients que l’haurem de tornar a fer abans que s’acabi l’any.

    I mentre uns desfem una parcel·la petita de la tradició, però molt entranyable, altres es dediquen a fer els elements que presidiran la comitiva carnavalesca, les carrosses. Els responsables de la construcció d’aquestes se’ls ha anomenat “carrossaires”, els quals des de molt abans de Nadal que ja hi treballen. I la seva tasca es desenvolupa en l’espai que tots coneixem pel “carrosódrum”. Un taller obert a la imaginació i amb l’art escènic com a principal associat, que fa que la feina de tots els qui hi treballen, a fora de les hores que dediquen  als seus treballs habituals, principalment dissabtes i diumenges, pugui estar  tot a punt  per a quan comenci una nova desfilada del Carnaval. 

     Abans, però, la tradició ha protagonitzat altres aspectes relacionats amb el que anomenem festa. Com  ha  estat la cavalcada de Reis i, després de la disbauxa carnavalesca, la Pasqua i la mona, Corpus, la Festa Major... i en totes aquestes posades en escena de la tradició, cal una comissió per a que porti a bon terme l’ organització els corresponents actes que hi van associats. Gràcies aquesta feina desinteressada d’uns i altres, i la supervisió de la corresponent responsable del nostre estament oficial més proper, tot es porta a terme segons el programa previst, desprès de moltes reunions i intercanvis d’opinions, quan encara falten molts dies per a que es faci realitat. 

    El mateixa passa en la intimitat de moltes llars on, sense fer rebombori noticiable, ja fa molt temps que es  fan els vestits que lluiran els qui participen en les rues de diumenge i dimarts. Tot plegat coincideix amb la florida dels ametllers, de la mimosa, de les quals els experts ens fan adonar que aquestes, cada any, sembla que s’avancen una mica més degut a la bonança que cada vegada més es va imposant en aquests mesos on ha de prevaldre el fred i no és ben bé així. 

     Vet aquí que coincideixen moltes coses en aquest començament d’any i, entre ells, no hi falten els elements gastronòmics, començant pel tortell de Reis, el de Sant Antoni Abad, amb la tradició dels tres tombs, els sabres ensucrats, durant la festivitat de Sant Pau. Però una de molt estesa per tot el territori són les suculentes calçotades, que s’han generalitzat per arreu i que coincidiran, en aquest mateix calendari, amb les xatonades, amb les corresponents coques de llardons que ens portaran a la Quaresma. On en els anys de “l’aprimamenta” generalitzada de les butxaques, els participants de les comparses carnavalesques sospiraven amb els ressopons, que es servien en les respectives societats, on el plat predominant era la carn amb pèsols o la sípia ofegada, com a menjada preparatòria dels dies posteriors, on preval l’abstinència. Manava la tradició que el comparser convidés a la seva parella a aquest suculent ressopó i a bodes em convides, tot i que potser desprès cadascú pel seu cantó. Passava el mateix amb les Caramelles quan, en els anys difícils de la postguerra, la gent s’apuntava anar a cantar pensant amb el ressopó i en el també tradicional dinar de Caramelles, dues menjades  que anaven aparellades amb les cantades i que, per a la gran majoria, els servia per treure el ventre de pena.

    Desfer i fer va associat als costums i a les tradicions de la gent de casa nostra, quan fa poc celebràvem les festes de Nadal i just un mes desprès ja veieu quanta moguda que ens  espera. El pas dels dies ens hi aboca i per a nosaltres, que ja ho esperem, se’ns passa ràpid. Mentrestant ja hi ha qui parla de Corpus o de la Festa Major. Sembla que no pugui ser, però no ens podem dormir en els llorers. Aprofitem els dies i les hores, les curiositats que s’hi produeixen ja surten publicades en aquestes pàgines, on l’encapçalament així ho anuncia.  

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el el 7 de febre del 2025) 

"DE QUITA Y PON"

     Les maneres de vestir, si ho comparem des de la meva infantesa fins ara, han canviat molt. Jo recordo que tenia una roba de mudar, reservada pels dies de festa, i una altra pels dies de cada dia. Quan portava la de mudar, ja sabia que a l’arribar a casa m’havia de canviar i posar-me la de diari, a fi de conservar al màxim aquestes  robes que tenien una finalitat: diferenciar la manera de vestir dels dies de cada a la dels diumenges. Perquè de les primeres  les nostres mares en tenien més i les anomenaven, “de quita y pon “. Que significava que si ens tacaven on ens fèiem un estrip, tenien substitució. Mentre que les altres eren úniques i s’havia d’anar en compte de no mal tractar-les.

      En uns anys en què anar ben vestit no tenia res a veure amb l’economia familiar, la gent es mudava per diferencia un dia de cada dia amb els diumenges i dies de festa. L’excepció la trobaven en els senyors de la colònia, que es mudaven cada dia per anar al despatx dels seus negocis a Barcelona. I com que l’amo s’hi presentava mudat, els empleats no havien de desentonar i, per consegüent, també vestien elegantment. Si anaves a l’estació a primera hora del matí, la gent que esperava el tren anaven elegantment vestida. I no només es concretava aquesta elegància entre aquells que hi anaven a treballar, sinó que pel simple fet de viatjar a la capital la gent es mudava.

    Així, en Josep Roca Colet que durant tota la seva vida laboral va treballar a Barcelona, sempre va portar americana i corbata i n’estava tan acostumat que quan es va retirar, aquesta va continuar sent la seva indumentària. Durant tots aquells anys, un referent de la moda masculina va ser Sr. Pantaleoni que, com altres, estiuejava a la vila i anava i venia cada dia de Barcelona, on regentava la reconeguda sastreria, Pantaleoni Hermanos. Una marca que anava lligada a la també  prestigiosa  Sastreria Modelo, de la Rambla de Canaletes, a la qual també s’hi van associar altres marques, fins el moment del seu tancament.

    Quan ja avançada la tarda arribava el Sr. Pantaleoni a Sitges, es retrobava amb el seus amics en el Passeig i junt passejaven, elegantment vestits, conferint a aquell espai un toc d’elegància i distinció, on ningú desentonava perquè tothom anava ben vestit, sinó tan elegant com aquells senyors, perquè era un dia de cada dia, sí de manera molt correcta i digna. 

    Mentre escric em ve al pensament el que m’havia explicat la Toya que, junt amb la seva germana la Rosa Peris, van  vestir a unes quantes generacions de sitgetanes, sitgetans i gent de la colònia. Entre la seva clientela la Toya tenir als fills d’aquests senyors, que havien heretat el bon gust en el vestir de les seves famílies i es mostraven poc exigents en el moment de visitar la botiga de la nostra amiga. S’ho emproven i tot els hi estava bé mentre exclamaven: “me queda de puta madre”. Cosa de la qual ella se’n alegrava; embolica i “piticling”.  

    Eren els mateixos que semblava que volien avançar-se a les temporades, perquè a començament d’abril ja vestien amb màniga curta i, a l’agost,  per anar a veure  el Castell de Foc, es posaven un 

jersei. Potser per cridar l’atenció i ser més originals que cap altre. 

    Sense oblidar-nos de les botigues de roba masculina que van influir en les maneres de vestir dels sitgetans. En ple Cap de la Vila hi havia la sastreria i botiga “El Siglo” del senyor Albert Carbonell Parera i el seu fill, en el carrer Parellades, El Pic, de la família Bassols. Com menció especial es mereix la botiga d’en Sebastià de la roba, del carrer Jesús, que desprès va regentar el fill d’aquest, en Joan Carbonell i la seva muller, junt amb la Blanquita i l’home d’aquesta en Gaudenci Mirabent. També  el senyor Manuel Requena Galdeano i la seva esposa la Lucia Pérez i les seves filles, de ca la Requena. Uns i altres  proporcionaven als homes, d’una certa edat, les populars “Guayaberas”. Sent les preferides les de color blanc i  si a més es combinava amb un pantaló del mateix color, l’elegància estava assegurada .

    Tot això ha vingut arran de referir-me a les robes “de quita y pon”, que avui n’hi ha per remenar i triar. I quan es vesteix igual els diumenges que els dia de cada dia.

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de gener del 2025 )

DARRERA LA PORTA DE L'ERMITA DE SANT PAU

    

      Obrir i tancar la porta de l’ermita de Sant Pau, correspon als ermitans que en tenen la clau. Aquest cronista va ser testimoni de l’amabilitat d’aquests, quan un dia que m’hi vaig apropar i, mentre voltava encuriosit pel seu exterior, em van preguntar si volia veure el seu interior, detall que els hi vaig agrair molt. A l’obrir la porta s’accedeix a una ermita lluminosa, de parets blanques, de dimensions espaioses i amb la imatge de Sant Pau que la presideix. I si et causa bona sensació  en el moment d’entrar-hi, aquesta no queda desvirtuada en el moment de la sortida, perquè el full  de la porta que queda oberta, emmarca una postal d’un Ribes que ha crescut molt, però que des de aquest emmarcat el poble es redueix a la imatge de la seva majestuosa església, la qual sempre l’he considerat massa  gran, es nota que quan la van construir no venia d’un pam, ni per qüestió de terreny, ni tampoc monetàriament. Una església construïda  per a ser vista des de lluny, nosaltres  ja l’albirem de de la creu de Ribes. Si era aquest l’objectiu, ho van ben aconseguir.

    Demà, dissabte, festivitat de Sant Pau, els ribetans celebren la seva Festa Major d’hivern, on la seva ermita aconsegueix un protagonisme destacat. Un detall que em cridava molt l’atenció, era l’elegància que mostraven la gent del poble per aquesta ocasió. Destacant la presència de les ribetanes amb els seus elegants vestits, però sense perdre de vista un detall que ha estat el complement identificatiu dels ribetans. Els agradava vestir amb un barret, que l’anaven alternant i escollint les seves teles, segons fos la temporada. Curiosament a Sitges, llevat excepcions com, entre altres, el Sr. Salvador Soler i Forment, Josep Carbonell i Gener..., el barret no ha cobert gaires més caps, més aviat es tendia a fer servir la boina. Com la que portava el mestre Pallarès, l’Agustí Montornès Pino...

    Com home de boina també ho era el ribetà Josep Rafel de can Maurici, que a més de fuster també era músic.  La resta: el Sr. Jacas, tots els Ramos, el Sr Rossell de can Quirico  i també en Sadurní Mestre Butí de can Paf, entre altres, eren gent de barret.

   Que per cert els barrets que coincidien per Sant Pau a l’ermita, eren el del Sr. Jacas, els Ramos, oncle i nebot i en Sadurní. Aquest hi acudia, elegantment vestit, com a membre de la banda de música que amenitzava la cercavila de la pujada i de la baixada. Company seu era en Josep Torrens Urgell, al qual l’elegància estava barallada amb ell, res a veure amb el seu pare en Manuel Torrens i Girona, que també era home de barret. Per a l’ocasió en Josep tocava la caixa i poca broma, havia fet tots els cursos al Conservatori de Liceu i això li permetia ser un caixista d’estudis. Tenia tècnica, però molt poca jeia quan l’havia de tocar, on se li apoderaven els tics i, sobretot, la manca d’elegància en el moment de la interpretació. Fet que desesperava al de can Paf, que si no li va agafar un treball, quan el veia tocar, poc li deuria faltar. Pulcre com era l’home en el vestir i quan tocava els platets, no podia suportar la manera com en Josep tocava la caixa, on donava la sensació que, en un moment o altra, es trencaria. Aquest fet treia de polleguera al company músic, que li dedicava unes bronques descomunals, a les quals el caixista no s’immutava. Si més no aquesta actitud d’en Sadurní obeïa a un rerefons, l’home estava obsessionat a quedar bé en el seu poble i trobava que l’actitud d’en Josep, que anava entrejat però descamisat, amb la caixa arriada que li tocava allò que no sona, no era la imatge que el ribetà volia transmetre de la banda a la gent del seu poble.  El fumut era que en Josep, per aquesta mena de cercaviles, en tenia la plaça fixa, perquè preferia el timbal que haver de bufar el clarinet. I com que no convocàvem oposicions..., la plaça era seva.

    Tot plegat, un  pas de comèdia. Davant de l’actitud pulcre i elegant que mostraven els ribetans, que vestien amb barret. Un complement que els distingia i els resguardava el cap del fred del mes de gener.  

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de gener del 2025) 

LA SOPA DE FARIGOLA

   

   M’atreviria dir que un dels plats més simples de la cuina, és la sopa de farigola. On aquesta herba  boscana, també es podria classificar com a herba aromàtica o remeiera,  degut a les seves propietats per tal d’alleugerir determinats trastorns estomacals, ofereix les excel·lències d’una sopa que, per la seva simplicitat deixa anar una aroma i un sabor que són una delícia al paladar i un bàlsam per l’estomac. La seva flor, lilosa,  i la seva olor són un regal que la natura ofereix als qui estem necessitats de contemplar el seu discret i ben disposat esquitx, que sobresurt per damunt d’unes diminutes fulles que sembla que estan seques ja abans de collir-les. Mentre que la seva aroma complementa la bellesa del seu ben estructurat format.

    Els deia que les farigoles, ofereixen la seva florida més exuberant quan Nostre Senyor està exposat al monument, per tant entre el dijous i el divendres Sant que, sense filar tan prim, s’allarga fins a la Pasqua. La gent de la vila sempre s’ha sentit atreta per aquest herba boscana i ha tingut bona cura de tenir-ne un pomell penjat en la paret de l’eixida, pensant en aquell moment on el cos  necessita un sopa de farigola, per sobre d’altres requisits.

   En Pagès, marit de l’Annita Gea que vivien al carrer Sant Josep, quan es va jubilar del seu ofici de paleta, cada dia sortia a caminar per la muntanya, acompanyat d’un bastó i del sarró que portava penjat en bandolera. Quan tornava cap a casa, unes descabellades  farigoles sobresortien per l’entorn de la tapa de tela del sarró. Jo asseguraria que era el sitgetà que tenia més proveït el rebost d’aquesta planta, que es trobava sense allunyar-se massa dels camins que decanten cap al bosc. També n’hi havia, abans d’urbanitzar-se,  per l’entorn de l’ermita de Sant Sebastià on, per cert dilluns celebrarem la seva festa. Per aquell indret, la farigola acabada de collir, era abocada a la boca del que tots coneixíem per la ”Bufera” i que si el mar estava una mica picat , aquest la rebufava altra vegada cap a l’exterior. Una distracció que tenia molts seguidors. 

    Ja fa uns dies que ha sortir un llibre, escrit per en Xavier Febrés Verdú, que fa honor al restaurant  del reconegut Motel Empordà de Figueres, que va obrir el recordat Josep Mercader Brugués  i que, a la seva mort ha continuat en Jaume Subirós. El qual, quan s’escau, toca totes les tecles d’una activitat que passa per la sala, maitre, cuiner i persona que mentre fa una cosa mira de reüll per a que totes les que es desenvolupen al seu entorn es facin bé.  Un restaurant per on hi ha passat un sense fi de personatges relacionats en totes les capes socials del viure quotidià i on a tots tracten per igual. Fins i tot l’escriptor Josep Pla hi tenia reservada una taula permanentment, en la qual hi passava llargues sobretaules.

   Si més no tampoc pretenc enaltir les excel·lències  d’un establiment de restauració que s’ha guanyat un prestigi degut a la seva cuina i al personal que hi ha treballat amb entusiasme i ganes de quedar bé. El motiu, doncs, de fer-ne menció és que han mantingut una lleialtat ponderada a uns plats que fa anys que es mantenen en la carta. Precisament un d’ells és la sopa de farigola. Això ens fa adonar que els temples del bon menjar, a les que poden semblar simples menjades,  se’ls hi dispensa un tracte també especial.

   Explica en Xavier, en el seu llibre, que una vegada es van seure en el menjador de la casa, ni més ni menys que la senyora Margaret Tatcher, amb el seu marit i la filla. La il·lustre comensal va indicar al servei de la sala que tenia una mica la panxa desbaratada, i això que ja estava deslliurada del seu càrrec, per a veure que li recomanaven. La recomanació no va ser altra que la sopa de Farigola. Una dama que deien que era de ferro, en un moment de debilitat, aquesta sopa que li va preparar en Jaume Subirós, la va revifar. Desprès de menjar-la va dir que li havia recordat la que li preparava la seva àvia. Per tant, sembla ser que aquesta sopa és internacional.

    Servida amb unes llesques de pa tallades finetes, on també hi ha qui li introdueix un ou ferrat, però això ja són variacions sobre el tema i, al mateix temps, complicar la senzillesa  i les propietats digestives d’una sopa que flaireja a muntanya.  

                                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de gener del 2025)