ELS DEL GAFARRÓ S'EXPANDEIXEN

 

                      

 

   Els Reis arriben i marxen pel Gafarró, així ho vaig explicar en un article. I ho fan a frec del pessebre que hi disposen els amics d’aquest indret. Com també n’he donat testimoni escrit i gràfic, en aquestes mateixes pàgines, en les vigílies de la festivitat de Santa Llúcia d’aquest any. Que és quan els amics s’hi van fotografiar després de fer un lloc, entre els matolls i sobre la molsa, al Naixement. 

   Ja en la planúria, al costat de la immensitat del mar, ells mateixos han disposat un altre pessebre en els Jardins de Terramar i que representa el Naixement a frec de la rectoria. En això coincideixen amb un servidor que, mitjançant l’escriptura, disposo el pessebre en els llocs més entranyables i carismàtics del poble. Però aquest, el seu, posat en aquest lloc tan concret té també el seu significat. Els Amics del Gafarró, el diumenge al matí, quan no decanten cap a la muntanya ho fan cap a mar, fins arribar als Jardins, on hi esmorzen. I sembla ser que cadascú hi aporta un ingredient. No ser si va ser per casualitat o perquè l’amic era l’encarregat de portar sempre les postres, vaig coincidir amb en Joan Lago i Farreras que portava una coca ben embolicada.

   Trobo en aquest detall, de disposar el pessebre en l’entrada lateral del  Jardí, una mena d’homenatge al mateix Joan, que formava part de la colla i, com a tal, freqüentava aquests esmorzars a la muntanya o arran de mar.

    Casualitats de la vida, no fa gaire, el seu germà Bartomeu em recordava que una vegada li vaig dedicar un article que vaig titular “L’home del xiulet”. Es referia a les trobades que feia amb el seu amic, i també bon excursionista, en Joan Ossó i Saperas en el Bar Español que en Joan regentava i mentre els dos conservaven, en Tolo li dedicava una xiulada de gala a la neta del fondista, la Irina. Però també en Lago xiulava quan anava amb bicicleta i feia el trajecte pels carrers de Terramar i, quan s’esqueia, descansava en el seus jardins.

    El seu germà era home de muntanya, d’anar a caminar pels camins del Garraf. Amb predilecció pel Gafarró, on hi van fer una mena de zona d’esbarjo, amb taules i bancs de material fixats a terra, un bon lloc per anar a esmorzar. I el que són les coses, una vegada que, amb la família ens dirigíem a la Creu de Sant Isidre, també hi van fer parada  i, un cop vam acabar d’esmorzar, al reprendre el camí, el meu cunyat Manel es va trobar indisposat i sense ànims ni forces per continuar, el vam poder apropar al camí, des d’on hi va poder tenir accés una ambulància. I desprès de l’observació que en van fer el sanitaris, el diagnòstic va ser que patia un infart. Traslladat a un centre hospitalari, on va rebre les atencions pertinents, tot va quedar en un ensurt.

Això va fer que cada vegada que ens hi apropem recordem aquells moments d’incertesa i de no saber com actuar. La lliçó ens la van donar els mateixos responsables de l’ambulància, de l’important que és anar a la muntanya acompanyat, perquè tot i portar a sobre sofisticats mitjans de comunicació, en el cas d’un infart, és crucial no perdre temps i sobretot no perdre el coneixement, cosa que pot passar i d’aquí les greus conseqüències que poden derivar si vas sol.

    I vet aquí que en Joan, que sempre anava acompanyat pels amics quan anava a la muntanya, un dia va acompanyar  la seva família a la platja, molt a prop d’aquests Jardins. Amb tanta mala sort que, mentre descansava a la sorra, se li va aturar el cor. A l’entorn d’un paisatge que també li era molt familiar, perquè tenim el privilegi de tenir al nostre  abast el mar i la muntanya.

   Haver coincidit amb dos pessebres, el del Gafarró i el del Jardins de Terramar, és motiu de satisfacció i serveix, també, per rememorar el record d’amics que, com en Joan, van ser els precursors d’aquesta iniciativa i que ja no es troben entre nosaltres. El nostre agraïment i la nostra admiració seguirà sempre present. Sobretot en aquests dies tan entranyables, quan els Reis Mags d’Orient han transitat per aquests camins, fins arribar a la vila per a deixar felicitat. La nostra és poder seguir gaudint dels detalls, petits, tanmateix tan significatius, que ens alegren l’existència. 

                                   J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de gener del 2026)

EL NADAL QUE SE M'HA ESCAPAT

                  Casa del Carrer Carreta, popularment coneguda per la casa dels "Cuñaos". En la porta dels baixos hi vivia el pescador Joan Cañameras i la seva esposa la Conxita Sauch

     La setmana passada, amb motiu dels dos milers d’articles que m’afectaven, em vaig perdre l’oportunitat de parlar de Nadal. Des de que col·laboro en aquest setmanari, quan s’apropen les vigílies d’aquesta festa, no he deixat mai de referir-m’hi. I si l’altra setmana la xifra dels dos mil s’havia aconseguit gràcies a una certa constància i sobretot a un escalf protagonitzat per seguidores i seguidors d’aquest espai, el motiu que avui em porta a escriure també concerneix a la xifra dos mil, però aquesta es refereix a dos mil anys i escaig que en separa d’aquella nit de Nadal a Betlem.

     A partir d’aquella mitjanit i d’aquell dia, celebrem Nadal i ho fem, a banda del consumisme actual, rememorant la data que es fa visible en el pessebre que disposem a casa. Amb el pas del temps, però, hem anat perdent un seguit de detalls, insignificants, si es vol, però que si més no contribuïen a compartir elements que, en dèiem, feien Nadal.

    Com per exemple el fumejar de les xemeneies de les llars de foc, al matí i, sobretot, al vespre. El seu flaire de llenya cremada.  O quan un nou dia només feia que despuntar els cants dels galls desbarataven el silenci de la nit. La gent encara dormia i a l’escoltar els cants, que tenien massiva resposta, significava que l’hora d’aixecar-se era a prop. I la primera cosa que es feia era encendre el foc a terra i les dones de la casa s’encarregaven de mantenir-lo flamejant durant tot el dia. El seu protagonisme l’assolia a la nit, desprès de sopar, quant moltes famílies s’aplegaven al seu entorn i es dedicaven a la seva contemplació i fins i tot a explicar contes. Passar pels carrers i notar com el flaire del fum et surt al teu encontre, et trasllada a un ambient nadalenc. Uns detalls on encara hi ha pobles que es fan presents. Amb les teulades humides o gebrades pel fred i d’entre les teules sobresurten les xemeneies fumejant. Una simple però bonica estampa hivernal. 

     A partir d’aquí, si les característiques de determinats pobles, ofereixen uns entorns tan senzills, on la decadència es converteix en obra d’art, diguem que ens trobem en un poble de pessebre. Molts d’aquests els transporten, els nostres pessebristes, en els diorames que ens preparen i que ofereixen el pessebre on ens agradaria que el nen Jesús hagués nascut.

    D’aquí que els pobles tenen més possibilitats per a ser escollits durant una nit de Nadal, que no pas una ciutat. El nostre té indrets, racons, que s’hi presten. Sobretot  pel simbolisme que representen com: L’Hospital, l’Ave Maria, la Trinitat, el Vinyet, l’església de Jafra... Escric això  i em va al pensament en Llorenç Baqués Nicolás  que, cada any, recreava el seu diorama en un d’aquests llocs, on no hi faltava detall. Cosa que el feia proper i molt admirat.

    Un servidor que no disposa de les bones arts que tenen els nostres pessebristes, també he intentat descriure un pessebre en un lloc que reuneixi i ofereixi unes característiques singulars que s’avinguin amb les senzilles necessitats de la parella, que busca posada per a rebre a l’infantó que és a punt de néixer. Portat per la meva fantasia, fins i tot quan l’Hotel Subur estava de celebració, la parella va arribar a trucar a la seva porta i el nadó va néixer en una habitació amb vistes al mar. 

    Aquesta vegada, acabades les obres d’un  carrer emblemàtic, he trobat que aquesta casa del carrer Carreta, en aquests baixos tan senzills, però que tan s’avenen al rerefons d’un pessebre, és el lloc ideal per a donar aixopluc a la família. Una casa de pescadors, en representació de tants altres que vivien per aquells carrers de l’entorn, on algun d’ells feien el pessebre a l’interior d’una nansa. Que també han viscut tants Nadals, durant les vigílies feinejant a damunt la barca. O com el pagès que  anava a guaitar al tros, a la vinya, envoltat de les bardisses d’una flor blanca, com si fos un esquitx de neu i que, amb la terra dormida,  cercava entre els ceps  per si trobava panses dels gotims de raïm oblidats. Panses i figues, nous  i olives, recull la lletra de la cançó popular. 

    Nadal ha passat, però no l’esperit nadalenc que ens ha d’acompanyar ara i sempre. Estic content que, malgrat el retard, el seu ressò encara és present en aquesta secció, que també és la vostra. Benvinguts de nou a casa, que sigueu molt feliços, mentre hi fem un tomb.  

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de gener del 2026)

ARTICLE 2.000

El dia 16 de gener del 2014 s'imprimia el darrer Eco a la impremta del carrer Bonaire Aquest és el moment de introduir el fotolit a la màquina per a la impressió de la pàgina on hi havia la meva col·laboració

Ja amb la pàgina impresa posem, per a posteritat, en Ramon en Pepe i un servidor

    A darrera queden 55 anys de col·laboració en aquest setmanari, des d’aquell primer article que va sortir publicat el dia de Santa Cecília de l’any 1970. I el record em transporta a l’amistat que sempre hem mantingut amb en Josep Soler Fernández, fill d’en Josep de l’Eco i de la Carme. Amb ell compartíem classe als escolapis i al qual vaig recórrer per a que li lliures aquella col·laboració al seu pare, amb la pretensió que m’ho publiques. I en van seguir uns altres, fins que em va dir: “ves tu mateix a l’Eco i el portes”. I així ho vaig fer. Obria la porta  i esperava que cridessin a en Josep, que sortia de l’impremta i venia fins a la botiga, amb la bata blava, l’uniforme d’impressor i de director del setmanari. Amb la mateixa indumentària  que em rebia a mi, ho va fer amb el propi president del Govern, l’Adolfo Suárez, quan  un dia el va visitar. 

   Aquesta espera va  durar un parell de col·laboracions més, perquè em va dir que em donava permís per entrar a la impremta sempre que volgués. Això em va permetre poder passar de la botiga a la rebotiga passant pel menjador, on la intimitat de la casa era custodiada per la Carme i la Maria, que cosien en el quartet del costat del menjador. A la rebotiga, la impremta, acollia als qui hi anàvem a lliurar les quartilles escrites a màquina i igual en aquell moment coincidies amb en Josep Carbonell i Gener que, assegut damunt el llarg taulell, corregia les proves dels seus llibres. O amb el poeta Salvador Soler i Forment. Amb en Rafel Casanova Termes, que també era una institució a la casa. I tants altres, com  en Ramon Planes Izabal . D’ell recordo que en un dia del mes de desembre del 1983, ell sortia i jo entrava, vam coincidir i em diu: “Joan, aquesta setmana parlo de tu”. Tant vaig llegir el breu comentari, en la seva col·laboració, que me’l vaig aprendre de memòria: “Sense deixar d’aplaudir a JYM, el més recent dels companys incorporats a la redacció”.

    Anar a lliurar personalment l’original tenia l’al·licient afegit de trobar-te amb aquestes sorpreses, amb els comentaris que et feia en Josep, sobre l’article publicat i que moltes vegades ho reblava: “Ets l’Espinàs de l’Eco”. Sorties d’allà engrescat. Desprès t’assabentaves que aquesta comparació la feia a altres. I en aquesta incursió a la sala de màquines em va permetre conèixer als impressors de la casa. Encara vaig coincidir amb el polifacètic Fermí Martínez, que a més de músic, era un dels bidells del Cau Ferrat. També amb l’Agustí Bertran, l’Agustí del Cor. Amb en Jordi, nebot d’en Josep,  l’Ernest Lligades, en Rafa i en Pepe Delgado, en Josep Surià i desprès s’hi van anar incorporant en Josep i el seu germà, el recordat, Ramon.

    Però vet aquí que això va anar canviant quan van aparèixer les primeres tecnologies que et permetien escriure amb el teclat, veure a la pantalla el que escrivies i guardar-ho en un disquet. Aquesta fase va coincidir quan una part de la redacció es va traslladar en un local del carrer Sant Josep. On el fill d’en Josep, acompanyat de l’Artur Llansó, rebien els col·laboradors, els hi lliuràvem el disquet, el descarregaven i te’l tornaven a donar. Això també va durar poc, perquè va sortir internet i ja no ens calia haver-hi d’anar. Una gran comoditat quan des de casa envies l’article i ja està. Si més no aquest sistema ens va apartar de la impremta, d’aquell contacte amb la família que ens consideràvem la gent de la casa i els col·laboradors.

    Fins que un dia, el 16 de gener del 2014, en Ramon Soler em truca i em diu: “si vols veure, per última vegada, com s’imprimeix el teu article a la pàgina, vina de seguida”. Efectivament en Pau, el seu fill, estava embetumant de tinta els rodets i la màquina va fer la resta. Ens hi vam fer una fotografia. A partir de llavors  l’Eco es remodelava, assumia la direcció el també recordat Toni Sella i fins a dia d’avui, amb en Magí Fortuny i Poch a la direcció i els actuals treballadors/es. Amb els nets d’en Josep, l’Albert i en Josep, que em fan un cop d’ull a l’article. I un servidor, amb la resta de companyes i companys que  trèiem  el cap en aquestes pàgines. Gràcies als lectors/es que ens fan costat. Molt agraït per tot. I a la setmana que bé, o quan sigui, l’article 2001. 

                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de novembre del 2025, coincidint amb que aquest és l'article 2.000 que porto publicats al semanari. Un gran motiu de satisfacción).

DE CA LA MODISTA AL GAFARRÓ

  

    Casa i taller de la modista Irene Torremorell, al carrer Joan Tarrida

    Els Amics del Gafarró desprès de dipositar el pessebre en aquest indret

 El nostre ha estat un poble de modistes, de sitgetanes que s’han dedicat a aquest ofici i altres que han tingut habilitat per la costura i es feien els seus propis vestits. Algunes d’elles aquesta destresa l’havien après fent d’aprenentes en els tallers d’aquestes professionals de l’agulla.

   Demà és la festivitat de Santa Llúcia, que és la seva patrona i també, segons mana la tradició, la data en la qual s’ha d’enllestir el pessebre. Per tant he volgut que aquest article  es centri en aquests dos aspectes de la tradició.

   La casa de la fotografia correspon a la de la Irene Torremorell, que era considerada una molt bona modista. Tenia el seu taller darrera aquesta finestra, quan aquest tram de carrer, el de Joan Tarrida, era un oasi de pau i tranquil·litat, qui la vist i qui el veu, on la Irene cosia i, al mateix temps, donava instruccions a les noies que l’ajudaven. Com la seva neboda, la Maria Àngels Carbonell Torremorell, filla d’en Josep Carbonell, de la farmàcia, i de la Juanita Torremorell. I com ella, les altres noies que dintre la intimitat d’aquell quarto de reixa van aprendre a cosir i quan el vestit estava acabat, una d’elles, l’anava a portar a casa de la clienta i per a transportar-lo per a que, en deien, no agafes  mala “hachura”,  el portaven sobre una safata de vímet i ben embolicat amb la tela blanca per preservar d’alguna inoportuna taca. Però abans les noies de darrera la finestra, entre repunt i repunt, o desfilant aquests, es lliuraven a unes converses   sucoses i molt sovint decantaven a unes rialles  encomanadisses. Perquè aquests tallers eren com un aparador a l’espontaneïtat i a l’alegria d’una jovenalla que s’avenia amb la conclusió castellana que diu: “Juventud divino tesoro”.  En aquest taller l’oficiala, que hi portava molts anys cosint, era la Conxita Marín, parenta de l’Anglisani, que viu a la seva casa del carrer Sant Gaudenci. Hi va treballar fins que es va jubilar i per les seves mans hi van passar tots els vestits de les clientes de la Irene.

     El dia de la patrona  hi havia costum d’anar a passar el dia a Barcelona, fent una visita a la capella dedicada a la Santa, en la Catedral. I aprofitant que estaven allà, fer un tomb per les parades de figures de pessebre de la més que centenària Fira de Santa Llúcia, que es remunta a l’any 1786. Per a desprès celebrar-ho amb un dinar, en els també restaurants centenaris de  can Culleretes, los Caracoles i en altres que, si tenien sort, els acollien, perquè era un dia que els restaurants assolien un ple absolut. I quan havien paït el dinar, encara quedava l’opció de fer una xocolatada amb melindros a les xocolateries del carrer Petritxol, això si ja no hi havien anat a esmorzar. 

    I com ja he dit, que per a aquest dia s’ha de tenir el pessebre enllestit, la nostra gent, els Amics del Gafarró, són uns entusiastes d’aquesta tradició. Prova d’això que, abans del dia assenyalat, posen el pessebre en aquest raconet del Massís del Garraf, encomanant l’esperit del Nadal en un indret on el flaire de la molsa, de les herbes boscanes, contribueix a que en aquest pessebre no li faltin els elements més naturals que tot pessebre ha de tenir. 

   Quasi bé en línia recta,  en el cim del Puig de Boronet, als peus de la Creu de Sant Isidre, un altre entusiasta de les tradicions, en Ramonet Duran i Ossó, també en disposava un. Cosa que continuen fent els seus amics. Per tant, la tradició pessebrista es manté. A la muntanya i al Palau del Rei Moro, amb l’exposició de diorames dels pessebristes locals. El que no sé si queden modistes sitgetanes que es desplacin a Barcelona per celebrar la festa de la patrona.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de desembre del 2025)

"ADIÓS, HASTA LUEGO !"

 
                    En aquest local del cantó hi tenia la botiga en Juanjo 
   

    Les persones tenim per costum fer nostres unes paraules que, bé soltes o formant una frase, repetim sense quasi bé adonar-nos. Al costat del que anomenàvem  la plaça, havíem  coincidit amb un botiguer que em sembla, i perdoneu l’exageració, s’havia llegit tots els llibres de la biblioteca, que la tenia, literalment, a dues passes. Em refereixo al Juanjo Gómez que regentava una botiga de diatètica d’una marca molt coneguda. L’amic es caracteritzava per fer servir una salutació que s’escoltava per tot l’entorn de l’Ajuntament: “Adiós, hasta luego”. El xicot tenia la sort de tenir pares i una tieta que el mimaven, fins el punt que la seva mare, la major part dels dies, es posava a darrera del taulell del negoci i ell es podia asseure a fora per llegir mentre prenia el sol.

    Aquesta salutació l’ha acompanyat sempre que, com que estava castellanitzada, sigui dit de pas, el seu castellà era molt elegant, fluït i amb bona dicció.  Li servia per a no desentonar  quan anava al seu Oviedo, en concret al poble de Colloto, d’on era oriünd ell i tota la seva família.

    La seva parella, en Freets, era alemany. Idioma que també parlava i junts van viure en diferents ubicacions, la primera en un pis del carrer Sant Bonaventura, propietat de la Filomena i la Maria de Can Mas. I d’allà  van anar al carrer Parellades, a sobre de la peixateria, en el balcó hi tenien una planta, si no recordo una mena de plataner, que mostrava una frondositat espectacular, es feia mirar. Quan van partir peres, en Freets va tornar a la seva alemanya i en Juanjo a casa dels seus parers que vivien en un apartament  a l’Aiguadolç.

    Es dona la casualitat que la seva parella vivia en la mateixa ciutat, o molt a prop, d’on vivia en Vicenç Montaner, fill del mallorquí, aquest va treballar durant molts anys a la fàbrica del gel. En Vicenç es va dedicar  a l’hostaleria i va ser un dels cambrers que van inaugurar l’Hotel Galeon del carrer Sant Francesc. Per, al cap d’uns  anys,  marxar a treballar a Alemanya i allà es va quedar i de tant en tant tornava al seu poble. Tot això a  expenses de la seva senyora que era d’aquell país i que, quan aquesta es cansava d’estar aquí, li ordenava  la retirada, ni que coincidís amb la vigília de la Festa Major, de la qual cosa es planyia, a veure si no podien esperar un parell de dies més? Res, o caixa o faixa, decisió molt freqüent entre la manera de ser de la gent d’aquells verals. 

    Un cas semblant va passar amb el també sitgetà en Toni Sánchez, fill del carreter de can Gori, que va marxar de molt jovenet a aquest país i allà si va quedar, sempre treballant a l’hostaleria, on era molt ben considerat a la ciutat de Munic, entre altres. Quan en Toni tornava a Sitges, l’esperaven les moltes amistats que aquí tenia, perquè també tenia un tarannà que es feia estimar. Fins que va poder complir el seu desig, de que quan es va retirar tornar al seu poble. La felicitat, però, li va durar poc, perquè després d’un refredat que se li va complicar, encara no es parlava de la covid, ens va deixar.

    Tornant a en Juanjo, aquí a Sitges va ser l’home més feliç del món, llegint i escoltant música. Quan passaves per davant del seu establiment, si tancaves els ulls, et podia donar la sensació que et trobaves a davant del Liceu i que s’havien deixat les portes obertes. Tot això va anar així, fins que se li van morir els pares, la tia i no li va quedar més remei  que  tancar la botiga i va decidir marxar a viure al seu poble, Colloto.

  En aquell moment, el seu “adiós, hasta luego”, aquest “hasta luego” encara no ha tingut retorn i no sabem, al menys un servidor, que ha estat de la seva vida, fins que un d'aquests dies, un amic en comú  que ha llegit l'article, m`ha informat que en Juanjo s'ha fet gran i està una mica delicat de salut, però que encara viu a Colloto. I en quant a en Freets, dies abans de morir, li va demanar a en Juanjo que el volia veure, aquest es va desplazar fins a Alemnya i va arribar a temps per poder-se acomiadar. Un final trist pero molt emotiu i amb un gran rerafons. Els destins, tot sovint ens separen i encara que ens acomiadem amb un “adiós, hasta luego” això es diu, com aquell que diu, “adeu, fins demà. Ai! Demà... com vaticina un: “demà ja en parlarem”. O com deia un altre: “demà m’afaitaràs”.  Ni una cosa ni una altra, millor adaptar-nos a l’expressió del llatí, “carpe diem” . Que traduït, més o menys, ve a dir, viu el moment. Per si a cas. 

                                    J.Y.M.

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de desembre del 2.025)

EL VALENT

  

 En Ferran Sentis, el Valent, a la bateria del conjunt els Iberos del Jazz

La setmana passada, que em referia als músics, vaig esgotar l’espai i em van quedar coses per explicar. A molts l’anunciat d’avui els recordarà a un veí del carrer Sant Sebastià, en Ferran Sentis Figuerola, Valent,a qui tots també el coneixien per aquest sobrenom. Desconec les circumstàncies per les quals al pare del nostre protagonista ja se’l coneixia per aquesta influència de valentia, que també anava associat al seu nom.

   El cas és que jo, que llavors era un vailet, a casa i entre la resta dels musics, sempre havia escoltat si el Valent aquí, si el Valent allà, fins el punt que em semblaria que aquest era el seu nom. Un diumenge, acabat el ball de tarda del Retiro, com feia sempre, vaig pujar a l’escenari per anar l’encontre del meu pare. Moment en què em vaig creuar amb en Ferran i, sense pensar-m’ho dues vegades, em va sortir aquesta salutació que pretenia ser afectiva: Hola Valent! I vatua!, com si li hagués dit una mala paraula. Em va recriminar, molt enfadat, fent-me l’observació que passava per alt que l’anomenessin així els grans, però que no tolerava que un marrec li mostres tanta llibertat com per mal anomenar-lo pel seu mot. La reprimenda va durar estona i ningú em defensava, sembla ser que feina tenien per a dissimular el riure i em van deixar sol davant un valent que feia gala de la seva valentia, quan li semblaria que aquesta havia estat condicionada per un servidor i fins i tot potser va arribar a pensar que l’havia desafiat. Em vaig guardar bé prou de tornar a saludar tan efusivament i de manera tan desafortunada, mentre no parava de dir-me:  “em dic “Fernandu”, encara no s’havia normalitzat prou la parla catalana, perquè es seguia fent servir moltes imperfeccions, a excepció de la paraula valent que era ben compresa i, gramaticalment, ben dita. Dels covards diuen que no hi ha res escrit, en aquell moment jo desconeixia aquesta conclusió, de no ser així es podia interpretar  que jo també em sentia un valent.

    En Ferran estava casat amb la Consol,  era sabater de professió i músic d’afició, havia tocat la trompeta i al final de la seva carrera musical, va ser intèrpret de bateria. Es  dona la casualitat que els altres dos germans que tenia també se’ls coneixia pels Valents, com no podia ser d’altre manera si era una herència sobrevinguda del pare. L’Artur Sentis Figuerola estava casat amb la Assumpció i vivien al barri Sant Crispí. La seva dona era molt emprenedora i va secundar la moda que consistia en llogar habitacions als turistes. Els tractes rebuts pel matrimoni a aquests eren excel·lents, ella els hi servia l’esmorzar a la terrassa de l’àtic, quan encara pocs hotels disposaven d’un espai obert on servir la primera  menjada del dia.

   L’altre germà,  en Josep Sentis Figuerola, el valent petit , estava casat amb la Marina Bayot i des de que van obrir l’Hospital de Sant Camil va estar a la recepció d’aquest centre, per on va veure entrar i sortir a mig Sitges. Fotuts i no tant i si no els veia sortir més per aquella porta volia dir que la cosa havia anat maldades.

    Veïns d’en Ferran era el pintor de parets en Joan Carbó, la filla que el matrimoni tenia es va casar amb el vilanoví Marcos Hortelano, que era un apassionat del seu poble. Un carrer malgrat de que alguns veïns se’ls vinculés amb una valentia, encara ara poc explicada,  hi vivien gent de tota classe i condició. Com en Meleno que feia de taxista, i expliquen d’ell que quan arribava al segon revolt de la carretera que porta a Ribes, li feia l’afecte que aquesta s’acabava i tirava pel dret. La casa on vivia  era propietat  del seus parents, la família Garcia-Munté. En la mateixa  hi van anar a viure l’Engracieta i el pintor Marià Carbonell Llopis. Pintors, músics com el mateix Farran, en Francesc Bisbal i en Joan Roca ( en Manxet). Carnissers com en Daniel Muntané, cunyat d’en Pallarès. I la Vargas, una icona “del Carnaval de antes”.  I altres veïns que en un moment o altra de la meva afició a escriure, ja han sortit en aquesta secció. Però sembla ser que al Valent no li havia dedicat mai un titular tan atrevit com aquest. I com que ja el supero en l’edat, que ell deuria tenir, quan la meva salutació li  va causar tan mala  reacció, de ben segur que ara, com feia amb els seus amics de la seva mateixa edat, quan l’anomenaven així, hauria fet  veure que sentia ploure. 

                                   J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de desembre del 2025) 

LA FESTA DELS MÚSICS

    

                   Les cases d'en Jaume Vidilla, en Jaumet de la llet

El mestre Gabriel Pallarès tot sovint feia servir aquesta expressió: “La música és molt bonica, la llàstima que s’hagi de tractar amb músics”. I ho deia amb raó de causa, perquè molts dels músics que havia tractat mostraven unes excentricitats que dificultaven l’entesa entre l’intèrpret i el mestre.

   Un músic també del mateix poble, de Valls, que en Pallarès, en Joan Roca, més popularment conegut per en Manxet,  era de l’opinió  que més val ser més persona que no pas  músic. De ben segur que es referia a aspectes de convivència, partint que sent educat i gens eixelebrat les excentricitats no són tantes i permet una més bona convivència entre companys. Per contra un gran músic, el recordat Ricard Viladesau, discrepava totalment d’aquesta teoria, quan deia: “Els prefereixo fills de puta però que bufin”. Ell mateix era un gran músic, però sembla ser que de caràcter una mica excèntric. En la seva llarga trajectòria com a component de la Principal de la Bisbal, quan actuaven amb formació de Cobla, sent ell el primer tenora, tenia al seu costat a un bon intèrpret de tible, si més no  entre ells dos no es parlaven. Heus aquí un altre exemple del que jo anomeno excentricitat, però quan era el moment de fer parlar els seus respectius instruments, el diàleg que s’establia entre ells dos es feia escoltar i causava admiració.

    Quan en Magí Almiñana  fa fundar l’orquestra els Iberos del Jazz, comptava entre els component de la formació, tots joves sitgetans, a un de més veterà, en Jaume Vidilla, conegut popularment per en Jaumet de la llet, perquè disposava de cabres en els dominis d’on vivia, en aquestes cases totes iguales  del carrer Joaquim Sunyer. Doncs bé, quan en Magí demanava als seus músics anar vestits de blanc, per a la propera actuació, en Jaumet compareixia tot vestit de negre o viceversa. Vet aquí una de les genialitats d’un bon músic ( tocava el clarinet i el saxofon). Com aquesta altra quan, durant un assaig, ell feia l’advertiment que aquell ballable no sortia prou be i que calia assajar més,  el director li donava la raó i convocava un altre assaig. Llavors succeïa que tothom hi acudia menys en Jaumet. Increpat per la seva absència, l’home raonava que a ell ja li sortia bé, eren als altres que no. 

    Un altre dels components, en Manel Urgellès,  a qui la mateixa veu popular el coneixia per en Papallona, tocava el saxo tenor i tenia la virtut de treure de l’instrument un so i una manera de dir que es feia escoltar. Com així passava quan els Iberos actuaven a la Piscina que llavors, junt amb l’Hotel Terramar, regentava la companyia hotelera  HUSA.  A la nit, durant l’actuació, quan la gent passejava pel Passeig, s’aturaven bocabadats pel so que sortia del saxo d’en Manel. Però aquest també tenia les seves excentricitats, com quan assajaven i es trobava amb un ball que, per la raó que fos, se li travessava,  ho solucionava ràpid, agafava el paper i l’estripava, amb el raonament que així no el tocarien més.

    I és clar, no podia parlar de les excentricitats dels músics, sense referir-me a en Josep Torrens Urgell, que era un bon músic, bon company i  gens complicat en quant al tracte. Si més no era massa patidor de cara els demés, la seva obsessió, quan un començava, era que no bufes gaire. Ell mateix practicava la seva teoria, que consistia que allà on tocaven els altres estalviar-se de bufar aquells compassos. Amb el suggeriment: “aquí no toquis que ja ho fan ells”. Una recomanació que treia de polleguera a un altre bon músic, en Manel Vendrell Capdet de can Sou, que amb bon criteri opinava: “si tots féssim el mateix no s’escoltaria res”. Si més no ell tampoc quedava curt en quant a excentricitats. Com va passar un dia, poc abans de començar una audició de sardanes, ens diu: “ara he perdut les dents”. Com si fos el més normal quedar-se desdentegat en un obrir i tancar d’ulls. Resulta que se les havia tret per rentar-les en la font de la plaça i  se les va voler posar a la butxaca de l’americana, però no va comprovar que era realment així i va passar que li van caure a terra. Sort que les va trobar intactes, perquè  sense dents no hagués pogut pas tocar, ni menjar que encara és més fumut. Ell que era de vida. 

    Bona festa de Santa Cecília, músics i melòmans.  

                                            J.Y.M

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de novembre de 2025)

ENTRE PALMERES

    

   

   En la dècada dels seixanta l’Eco comptava amb la col·laboració d’en Francisco Martínez, es tractava de la secció “En el Nuestro Radar”, on l’autor signava TARZAN. Consistia en un seguit d’entrevistes que en Paco il·lustrava amb la caricatura de l’entrevistat/da que ell mateix dibuixava. A partir de l’any 1970, fins el 1972, va canviar l’encapçalament per un altre que va titular “Entre Palmeras”, on a més de continuar amb les entrevistes hi va intercalar breus articles d’opinió, sense sobrepassar-se de l’espai assignat.

    L’altre dia que vaig fer aquesta fotografia, al veure el resultat, la imatge de l’església entre palmeres, no sé perquè però em va venir el record de l’amic Paco. Que treballava d’escrivent en l’empresa de construcció que tenia l’Antonet Parés junt amb el seu fill Josep. En Paco era de caràcter molt obert, irònic i també crític. Durant un temps, no recordo si abans o desprès de que en Fernando Marzoa impartís classes d’educació física als escolapis, ell també en va ser professor d’aquesta mateixa matèria. 

   És curiós perquè la casa on vivia en Pres, com així simplificàvem el seu cognom, feia escaire, amb la casa on  el Sr. Josep Solé, de can Tomaset, embotellava sifons i al costat mateix hi havia el local de  la que havia estat la seu de l’Orfeó Sitgetà i a sobre dels dos locals uns pisos, una casa que  ja pertanyia al carrer Sant Francesc.  El conjunt de tot plegat era propietat de la família d’en Jaume Bofill, que ostentava la Laureada de Sant Fernando a títol personal. La casa que habitava l’Antonet  Parés quedava reculada amb la del carrer Sant Francesc. Quan es van enderrocar les dues cases, se’ls hi va exigir que es reculés la nova construcció amb la finalitat de no escanyar l’entrada del carrer Sant Francesc.  Per tant aquesta última, que pertanyia al carrer Sant Francesc, va desaparèixer. De manera que  la primera que ara hi trobem,  correspon  a la que havia estat del carnisser Marià Alemany i família. 

    L’Antonet Parés estava cassat amb l’Adela Serra i en Josep i la Toni eren els seus fills. En Paco va ser escrivent de l’empresa durant bastants anys, en un temps en què aquesta empresa de construcció era molt apreciada per la clientela perquè treballaven bé. Dos dels paletes, que hi van fer anys, van ser l’Alejandro Escalona i en Francesc Lanau. 

    Desprès de la casa d’en Gregori Hill, en aquest Passeig de Vilafranca, hi havia la quadra d’en Pepito, que la veu popular coneixia com en Pepito gitano i a la seva muller per l’Antonieta gitana, que vivien davant per davant de l’Ajuntament. En els baixos hi continua vivint la Pilar Queralt. En Pepito era l’únic que vestia elegantment entre aquell veïnat, arribava a la quadra mudat de cap a peus i donava la sensació que ja tenia la feina feta, però complia amb l’horari i a ell hi acudien tots els gitanos de la comarca per a fer transaccions comercials que es vinculaven amb la venda de cavalls. Entre aquests i els que anaven a vendre als mercats, desprès de dinar, tots es trobaven al Retiro per a fer el cafè. 

      En aquest mateix espai, però a l’altra vorera, la de la banda de Vilanova, hi vivia i tenia el taller en Salvador Bové, casat amb la Trini Tutusaus. L’home feia i arranjava els guarniments dels cavalls. Ja al final de la seva trajectòria professional va tenir més feina en el camp esportiu que en el del seu propi ofici. Perquè els cavalls van anar desapareixent i es van promocionar les pilotes de futbol, que eren de cuir. I quan les peces de cuir que la formaven es descosien, li portàvem a en Vadoret, com així se’l coneixia, per a que les tornes a cosir.

    Si l’amic Paco s’inspirava entre palmeres, el Passeig de Vilafranca es pot dir que  es trobava entre paletes. Perquè en la mateixa vorera del baster hi vivia En Ginés Rufete, casat amb la Berta Paixó que, junt amb el  fill Josep Rufete Paixó, també tenien una empresa de construcció. En el pis de sobre hi vivia en Jaume Daví i Mañosa, amb la Teresina, germana de la Berta, en Jaume va ser cap de la brigada municipal.

    D’entre palmeres sorgeix la imatge de la nostra església, els bonics retaules que hi trobem en el seu interior, si  encara hi són en podem donar gràcies a l’eficàcia d’en Jaume Daví, que els va preservar de que no fossin cremats durant la guerra. 

                                                 J.Y.M.

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de novembre del 2025)

LA VIDA ENTRE POESIA

   

    Quan  anava a l’escola, a l’apropar-se Nadal, t’ensenyaven un vers que l’havíem de memoritzar. Era senzill però tenia un fons que, a més de nadalenc, resultava simpàtic, sobretot quan a la sobretaula  el recitàvem pujats a dalt de la cadira. Jo diria que era el primer encontre que teníem amb la poesia.

    Els versos nadalencs duraven uns quants anys, fins que allò de: “com que soc tan petitet i m’agraden els torrons…, sobretot pel que fa “al petitet”,  quedava desfasat. Així que el vers de Nadal va anar evolucionant amb l’edat, fins que t’acompanyava un cert sentit de la vergonya.

    A casa el vam continuar recitant fins i tot quan ja estàvem casats. Això sí, vam canviar el contingut pastoril per unes estrofes, que també les fèiem rimar i que servien per a fer  una mena d’inventari de tot el més rellevant que havíem viscut en el si de la família durant tot l’any. Amb un final on no hi faltaven els bons desitjos per aquestes festes. 

    El següent contracte amb la poesia era quan, els més poètics, dedicaven versos a les noies perquè consideraven  que la poesia era el llenguatge més bonic  per a comunicar-se amb la persona estimada. Fins que tenia el seu colofó, el dia del casament, quan el padrí de noces anava a casa la núvia a lliurar-li el ram i recitar-li uns poemes  sorgits  de la seva inspiració.

    Vet aquí quan la poesia  abraça una etapa important de la vida de cadascú. I de la mateixa que és molt personal sentir-se a tret per ella i dedicar-se a escriure’n  com han fet i fan les poetesses i poetes locals, que han deixat escrites pàgines brillants de poesia. Les més populars i que serveixen per enaltir  la tradició és la poesia de les Caramelles. Uns poemes dedicats a les noies sitgetanes, a la primavera i, evidentment, a la Pasqua. Un dels poetes que en va publicar un recull de les seves lletres en va se el director d’aquest setmanari, en Josep M. Soler i Soler, que va titular “Les meves lletres de Caramelles”, majoritàriament per a la Colla del Retiro. Sent el seu net l’Albert Soler i Marcé qui abans va publicar “Les Caramelles de Sitges”, un interessant treball sobre aquesta tradició i on també hi trobem les lletra  d’algunes de les Caramelles més emblemàtiques escrites per poetes de casa nostra. També poetesses com: la Toni Pañella, àvia d’en Joan Duran, la Maria Dolors Pujadas, la Maria Dolors Juan Ill, la Vinyet Panyella, la Maria de Frederic... i la qui fa poc  que ens ha deixat, la Lali Veges, han estat molt vinculades a la poesia de les nostres Caramelles.

     Sense deixar la tradició, arribem a la Festa Major i en ella hi trobem uns versos molt esperats, diferents, els dels dimonis. Que tot i ser escrits cercant la crítica, també els han de fer rimar una mica. Precisament fa poc que l’Alba Gràcia, ha publicat un interessant llibre, on els ha recopilat i mitjançant aquest versos es pot dir que es visualitza  la història del nostre poble, d’una manera divertida i amb un rerefons poètic que és el testimoni del més rellevant que ha passat al poble des de una Festa Major a l’altra.

    Fins que arribem a la Festa de la Poesia, de la qual demà dissabte es complirà els 18 anys, majoria d’edat. I que des de la primera edició han organitzat i conduït en Joan i la Cèlia. Una festa Per on han passat un nombre molt important de poetesses i poetes i que molts pocs s’han volgut perdre l’oportunitat de tornar-se a retrobar en aquesta convocatòria tan especial. De tots hem gaudit del millor de la seva obra, que recitaven en moments estel·lars de la festa. On prèviament han  tingut una  rebuda al més pur estil  d’en Rusiñol.

     A Sitges la poesia hi té dedicada una festa i que jo sempre, quan s’escau, tinc en el pensament el record de les poetesses i poetes locals i de fora, els que ens han precedit i els d’ara. perquè sense ells no tindríem tantes pàgines de poesia dedicades al poble i a la seva gent. Una quantitat tan gran, que ens fa adonar-nos que les nostres vides, han transcorregut entre poesia. Les que, en un moment o altre,  hem recitat, modestament hem escrit , o hem gaudit escoltant-la per part dels qui en saben. 

 

                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de novembre del 2025)

LA CASTANYERA

  

             

 Els de la nostra generació, fins i tot els nostres pares, quan s’apropava la festivitat de Tot Sants, hem tingut la sort de compartir la icònica imatge de la castanyera que la trobàvem, de manera física, en un escaire del Cap de la Vila. Ja se que m’hi he referit altres vegades, si més no en apropar-se aquestes dates, vulguis o no,  se’ns fa present aquella castanyera i tota la tradició que l’envoltava. Era tot un plaer veure a la persona que en tenia cura, com torrava les castanyes. Sense immutar-se, la seva cara no desprenia ni tristesa ni alegria, potser el que li conferia  un toc de respecte era els seu bigoti blanquinós, per a la resta l’home feia la seva feina, aliè el que passava al seu voltant i potser sense ser prou conscient de col·laborar amb la tradició, perquè a la vila no hi havia  ningú més que es dediqués  a torrar castanyes. A diferencia de Barcelona, on es trobaven moltes castanyeres, potser la més emblemàtica, i la més cèntrica, era la que hi havia a la Rambla, davant de la porta dels magatzems Sepu. Han passat els anys i encara en determinats sectors de la capital, les castanyeres hi són presents. 

     Tornant a la nostra castanyera, la seva situació era immillorable, en un espai que feia el paper de divulgador del bategar del poble, però sobretot de les tàctiques futboleres que sorgien d’aquells grupets d’homes que envoltaven la plaça, sobretot els dissabtes a la tarda, després de treballar, quan aquest dia encara era laborable, i que a l’acabar la jornada hi havia el costum d’anar a les barberies, les quals  es trobaven no gaire lluny del lloc. Unes barberies que, sigui dit de pas, totes treballaven, fins al punt que disposaven d’empleats i tots els sillons,  típics d’aquestes barberies, estaven plens i era aixecar-se un i asseure’s  un altre client.

   En Ramón Costa i Sagalés, com així es deia el responsable de la castanyera, treballava conjuntament amb la seva muller, la Maria Marcè Palau, que junt amb l’Eugènia, eren filles de l’Angeleta dels ous, que compartien la mateixa estada, l’entrada estreta del costat de la barberia d’en Ràmia i on la Maria despatxava les castanyes que torrava el seu marit. I les embolicava en unes paperines que feia amb paper de diari o de música que li proporcionava els seus altres veïns, la família Torrents. Aquelles paperines, entre les mans, embolcallaven l’escalforeta que desprenien les castanyes i  que tant s’agraïa  degut a la frescor ambiental. 

    Es donava el cas que la germana de la Marcé, l’Eugènia Marcè Palau, estava casada amb en Jaume Sanahuja que era recader i vivien a pocs metres d’allà, al carrer Jesús, davant per davant de la sabateria d’en Josep Lluís a “can Lates”,  i de la barberia de la família Vilà.

     Entre aquelles tertúlies improvisades, a peu dret, per sitgetans que parlaven de futbol, de rovellons, del parany, de la festivitat de Sant Crispí, que es celebra el 25 d’octubre, patró dels sabaters, tot molt relacionat amb la tardor. I la tradició es feia pas, amb l’esmentada castanyera i amb altres elements que la conformen. Com els panellets, que es podien comprar a frec de la castanyera, a la pastisseria Massó, també coneguda per a “can Burguera” i només començar al carrer Major hi havia la pastisseria del germà de “can Quildu”, estava al front de la botiga la filla, la Isidra Sabaté de “can Avellaneta”, que estava casada amb en Josep Junyent. Una mica més enllà la bodega de la Candelaria, “can Parcala”, on es podia comprar un complement indispensable per acompanyar les castanyes i els panellets, la Malvasia. Fins arribar a la pastisseria l’Estrella un altre referent dels panellets i de la traïció sitgetana. I si decantàvem cap al carrer Jesús ens trobàvem amb la bodega Javier, un altre bon lloc per omplir la garrafeta de moscatell o per comprar una botella de la Malvasia Robert, la de l’Hospital o la Malvasia de can Sariol. I si continuàvem més enllà trobàvem la bodega de can Sofia. 

   La casualitat ha volgut que en aquestes vigílies de Tots Sants ens deixes la poetessa i amiga la Lali Vergés Bartés, que va dedicar al nostre poble i a les nostres tradicions bonics i sentits poemes. En un d’ells, en el conjunt que va dedicar a “Fulles al Vent “, diu així: “L’or de les fulles el vent ja s’ha endut./ Les branques són nues... No faran més fruit./ Vindran primaveres i altres tardors/ tardes enciseres, pluges i flors./ Més...aquelles fulles de cant melodiós,/ sols seran despulles d’un vent melangiós.”

                                               J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 d'octubre del 2025)

EL PATI DELS CAMILS

  

      La recordada Victoria Peris, més popularment coneguda per la Toya,  es valia d’una conclusió  per comentar l’absència d’alguna  persona del poble: “si fa temps que no veus a algun conegut, és mort o està als Camils”.  Una teoria una mica exagerada, però que moltes vegades es compleix. 

   Ens passa quan, per les raons que siguin, visitem aquest centre hospitalari i allà ens trobem amb algun conegut que ens diu que fa un temps, pel problema que sigui de salut, que hi està ingressat i de seguida em tornen al pensament les paraules de la nostra amiga sitgetana, que fins i tot bromejava amb una cosa tan seriosa com és la mort. Un dia va venir al nostre establiment i sense immutar-se ens va dir: “la setmana que ve tinc visita a la clínica i em diran el dia que m’haig de morir”. I va quedar tan ampla. Sortosament si li van dir no la van encertar, perquè encara va estar força temps entre nosaltres. 

    Tot això ve a tomb perquè aquest Hospital dels Camils, un referent de la sanitat de la comarca del Garraf, ha complert 50 anys. I per celebrar-ho, el 27 de juny, es va produir un fet també insòlit, l’esplanada de davant de l’entrada principal estava  lliure de cotxes aparcats. Poques vegades se’ns mostra d’aquesta manera. La celebració ho requeria i desprès  dels consegüents parlaments, de les autoritats i responsables del centre, hi va haver una exhibició del folklore ribetà i fins i tot va destacar la presència del drac dels tres caps que, recordem, va ser dissenyat per l’artista vinculada a Sitges, la Lola Anglada.

    Durant tots aquests anys l’Hospital ha prestat, i ho continua fent, un gran servei a la comarca. Quan potser no apreciem prou bé, tot el que estan portant a terme totes les persones que ho fan possible.  

    Al començament es comptava amb la col·laboració dels pares Camils que ajudaven en moltes tasques i sobretot a fer companyia i donar suport moral i espiritual als malalts. També ells s’han fet grans i han tingut de rebre les atencions que ofereix l’Hospital.

   Al mig d’aquest conglomerat d’assistència mèdica, existeix un espai,  a l’aire lliure, que ofereix un servei també molt adient per buscar, entre la natura, un punt de reflexió quan assetgen els dubtes, o simplement quan fas les funcions d’acompanyant a la persona que hi acudeix per assumptes menors, veient la complexitat de tot plegat.

   I en aquest lloc s’escau, com ja vaig fer en un altre article, referir-me als garrofers i com vaig dir en aquella ocasió, Sant Pere de Ribes és terra de garrofers. En el recinte de l’Hospital de Sant Camil en trobem un bon nombre repartits entre els espais exteriors. I que en aquesta època de l’any, a l’entorn del tronc, hi ha un escampall de garrofes que han caigut de l’arbre i també es pot apercebre el seu flaire característic. 

     Pocs hospitals trobarem que ofereixin una identitat camperola tan ben representada, per aquests garrofers,  i una bona extensió de vinya, les del propi Ribes, les del llogaret de  Puigmoltó, que és a tocar, així com les de sota del Castell de Ribes que també són a poca distància, pràcticament a darrera de la masia de Can Fontanals, que és la que és veu des dels passadissos de les habitacions i on la vinya també s’estén al seu davant.

    El pati dels Camils és molt freqüentat per la gent que és a la residència i que gràcies a  la meritosa  tasca que porten a terme el voluntariat, cada matí, els acompanyen a aquest pati i els tornen a entrar, quan és l’hora de dinar, a les interioritats d’aquesta residència. Que també guaita cap a les vinyes. Quan érem joves sortíem al pati de l’escola a l’hora del “recreo”. A mesura que ens hem fet grans, un moment o altra, hem hagut de fer alguna visita als Camils, ni que sigui com  acompanyants o per visitar familiars i amics que hi estan ingressats.

      Un cop d’ull al seu pati és viure el present, tot pensant  en el futur. En el dia de demà quan ens hi trauran, sigui en aquest, en el del nostre Hospital de Sant Joan, o en altres que fan la mateixa funció. La de permetre’ns  poder sortir-hi, com quan érem uns vailets. I com a mal menor acompanyats del “taca-taca”. Aquest gran invent que ve a substituir els caminadors de quan començàvem a aprendre a caminar. Amb la diferencia que, aquells,  arribava el dia que en prescindíem. D’aquests altres, quan ens hi agafem, difícilment el podem deixar anar. 

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'octubre del 2025)