LA MOTXILLA

          Amb el començament del curs escolars hi van associats molts detalls que no passen desapercebuts, sobretot pels protagonistes i pels seus familiars. Quan jo vaig ser un més dels integrants d’aquell col·lectiu d’escolars, el primer dia d’anar, s’acostumava a dir, a col·legi, hi confluïa una barreja de nerviosisme i un cert caire de novetat i d’incògnita. Els nens ja sortíem de casa amb la bata posada, que era de ratlles blau-marí amb un fons blanc i amb cinturó inclòs a l’alçada de la cintura. A l’equipament hi sobresortia un altre detall, la maleta. Potser de mesures una mica desmesurades pel que havien d’encabir. Els de casa meva s’afanyaven de deixar constància fotogràfica d’aquell primer dia de classe. L’uniforme i també la cartera, eren els dos elements més destacats, amb els quals es vinculava la  destinació d’aquell vailet, nen o nena -les d’elles era una bata de ratlles de color rosa- que no era altra que l’escola.

    Això va ser així durant molts anys, fins que ens graus superiors, pel que fa al nivell docent, es suprimia la bata però no la cartera, que va acompanyar als estudiants fins i tot durant el seu pas per la universitat. Perquè en aquells anys la motxilla tenia un ús específic, només es feia servir quan s’anava a fer una passejada per la muntanya. Venia a ser com un símbol de l’excursionisme. En tenim un exemple en la gent del nostre Centre Excursionista de Sitges, i dels antecessors  a ell, que van carregar les motxilles a l’esquena en el seu gratificant i admirable afany de pujar i baixar muntanyes. Pels qui el interès muntanyec  es limitava a anar a esmorzar a fora, la motxilla acollia en el seu interior unes flairoses arengades, amb el viatge només d’anada. Perquè de tornada ho feien a dintre d’un altre embolcall més anatòmic.

     A grans trets, vam començar a veure la proliferació de la motxilla fora de l’àmbit estrictament natural, quan a la dècada dels seixanta, començament dels setanta, va irrompre un turisme molt peculiar, els qui es van decidir carregar amb la motxilla a l’esquena, plantar-se en els vorals de les carreteres i amb un moviment del dit gros -auto stop- esperaven que algun conductor comprensiu es parés i, si no fins al lloc de la seva destinació, els hi apropés una mica i així continuar amb la pràctica. 

     Com que aquests anaven molts lleugers d’equipatge es sobre entenia que també anaven lleugers de cartera. El van anomenar el turisme de motxilla. Que contrastava amb el turisme que arribava a les ciutats i pobles amb unes maletes -encara a ningú se’l havia ocorregut de posar-hi rodes- que de traginar-les a pes quedaves esllomat. Per contra aquest turisme, si ho comparem amb de la motxilla, és sinònim de qualitat. Tot i que les aparences  enganyen.

    Desprès del nostre pas per l’escola i a no ser que la vida professional, com la de representants de comerç, les maletes només les traginem quan tenim la sort de poder fer algun que altre viatge. A partir d’aquí, sobretot els homes, hem estat molt senyorets, amb les mans a la butxaca i a veure-les venir. No així les senyores que sempre s’han acompanyat de “bolsos”, que n’han tingut per triar i remenar. Però és a mesura que les butxaques dels homes s’han anat omplint: la cartera, les claus de casa, les claus del cotxe i ara només hi falta el mòbil, ens hem adonat que posar les mans a la butxaca ja no hi caben. I com que hi ha solució per a quasi tot, no amb la pretensió d’imitar a les senyores amb els seus “bolsos”, però sí que ens hem adonat de la utilitat d’aquests, perquè moltes de les seves usuàries hi porten de tot, per a nosaltres es va idear com una mena de  cartera més reduïda  que anava penjada del braç i de la qual també s’han reduït les mesures fins a convertir-se en un mínim espai on només hi cap, com a molt, el mòbil i la cartera, de fàcil transportar per anar penjat en bandolera. D’aquesta manera les butxaques tornen a quedar lliures.

    Quan en aquest aspecte semblava que ja estava tot inventat, ve que la motxilla assoleix un protagonisme universal. La porten els escolars per anar a escola amb substitució de la maleta, la porten les senyores en substitució del “bolso” i la portem els homes, per allò de que cadascú es porti lo seu.  

                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 8 de setembre del 2023)

LA BANDA DE MÚSICA

  Més d’una vegada m’he parat a pensar com seria la música, per establir una referència, dels habitants de Sitges quan aquests vivien dintre les muralles. Així com els intèrprets i els instruments que feien servir. Atenent a que la humanitat s’ha esforçat per dotar-se d’uns instruments amb els quals poder fer música. Dels més simples i primitius hem passat als convencionals, aquests que tots coneixem i que sense els músics que els facin sonar no tenen, a part d’una possible vessant decorativa, cap altra utilitat.

     Una altre detall no menys curiós és el fet de xiular. Una cosa tan simple que reflecteix l’estat d’ànim de la persona i de la qual cosa no s’ensenya, sinó que sorgeix de manera espontània, sense seguir cap tècnica en concret. Per tant és de suposar que aquella gent també xiulava, hi ho faria d’acord amb les melodies que sonaven en aquells anys. perquè la música deu ser tan antiga com la mateixa humanitat.

     De la individualitat, en quant a la interpretació, és de suposar que també sempre s’hauran reunit més d’un intèrpret per fer música, de primer interpretada, com és de suposar, amb instruments molt primitius fins anar avançant cap els actuals. Les  característiques i sonoritat dels mateixos ha permès aconseguir una perfecció oferint uns sons, o melodies, molt agradables d’escoltar. 

    Tornant als nostres, que van viure en uns anys en què les músiques serien poc selectes, altres problemàtiques tindrien per haver d’estar amatents de la música. I que aquesta esdevingué imprescindible per ballar, ja que una cosa portava a l’altra. Tampoc ens podem imaginar com es desenvoluparen els seus balls.

    Fins que el món ha evolucionat tant, que la música ha esdevingut un complement molt preuat. Que ha acompanyat els invents més moderns. Com exemple un de molt innovador, el cinema. Que de primer va ser, el que se’n deia, mut. I que curiosament s’acompanyaven  les sessions amb la música sorgida d’un piano o d’algun que altre quintet o sextet de corda. Tot i que també existien els instruments anomenats de vent, però que per la seva finalitat s’esqueia millor un tipus de música més suau.

    La modernitat va consolidar els instruments de música tal com els coneixem ara i a partir d’aquí i gràcies a les aficions musicals que van portar a un determinat nombre de persones a estudiar música i a practicar l’instrument. 

   I pel que fa a la música de banda, es va consolidar definitivament amb la fundació del Retiro i el Prado, amb els seus músics i els mestres corresponents. Que no van estar exempts de desavinences amb les respectives juntes que els contractaven, d’aquí que tot sovint se’ls canviava o plegaven ells. 

   Una altra banda que va assolir la seva popularitat va ser la banda del Pensil. Que, formada per músics locals, Santiago Rusiñol hi recorria cada vegada que la necessitava.

     Les bandes de les susdites societats, van garantir l’acompanyament musical de tots els esdeveniments del poble on es requereix d’aquest. I això va ser així fins que de la banda es va passar a la formació orquestral i no era perquè amb ella no es pogués ballar, sinó que l’orquestra es prenia com a model de les que s’havien format en altres llocs del planeta.

     Però tornant a l’àmbit local, durant molts anys, la música sitgetana,  tampoc en exclusiva, va estar en mans dels dos mestres més emblemàtics del nostre entorn més proper. Els mestres Gabriel Pallarès i Roig i Manuel Torrens i Girona. Com que aquest últim era també el mestre de capella, se li encarregava a ell les bandes per acompanyar les processons religioses. Deixant per en Pallarès les bandes que s’organitzaren per actes de diferent índole. I es va arribar a un punt on músics dels Iberos del Jazz, l’orquestra del Retiro i de l'orquestra  Mozart, la del Prado, formaven una sola banda, fos qui fos qui la dirigís. 

   Amb la particularitat que el mestre Torrens feia debutar als alumnes avantatjats en la banda que s’organitzava per acompanyar aquestes processons. De les quals encara perduren: la de Setmana Santa i la de Corpus. 

   A més de la banda la SuburBand, que ha complert 20 anys de la seva existència, gràcies a la iniciativa d’e Joan Pinós i Sariol i del Retiro, els músics que conformen la banda que veiem en les dues processons esmentades, continuen mantenint una formació que m’atreviria a dir que, pel cap baix, s’apropa als dos-cents anys d’existència. 

                                                     J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco, el 1 de setembre del 2023)

L'ECO DE SANT LLI

         La gent de Sitges d’antany sembla ser que tenien ganes d’allargar la celebració de la Festa Major i d’una manera, em sembla una mica original, van avançar la festivitat de Sant Lli, que es celebrava el 23 de setembre, a l’endemà de la festivitat de Sant Bartomeu. Sembla ser que aquest canvi va ser promogut per tal de que el successor de Sant Pere, intercedís per a que la gent de la pagesia tinguessin bones collites. Sobretot la verema que per aquestes dates és a punt de començar. 

   L’endemà de la Festa Major,  no té res a veure el dia del nostre patró  amb el de Sant Lli, encara són molt recents les bones sensacions viscudes i es fa notar  el cansament acumulat en les frenètiques  36 hores de celebracions. Mentre ens despertem amb la recança de saber que el millor de tot plegat ja ha passat. 

     Si més no, avui, hi coincideix un fet curiós, que just en  el dia de Sant Lli surt al carrer un altre número d’aquest setmanari.  Dels anys que porto escrivint en aquestes pàgines, ja en fa molts, no recordo mai aquesta coincidència. La qual no podia passar degut a que, com ja he apuntat moltes vegades, la direcció del setmanari havia decidit que l’Eco no sortís en la setmana de la Festa Major. A partir  de que el setmanari va emprendre una nova volada, els seus responsables, queda per sempre més en la memòria el record del director que agafava el relleu de la família Soler, l’Antoni Sella i Montserrat, junt amb el consell de redacció, van acordar que el setmanari sortiria totes les setmanes, fos Festa Major, Nadal o Cap d’any... 

    Doncs aquí el tenim a les nostres mans, a l’endemà mateix de la festivitat de Sant Bartomeu, que és patró de la nostra Vila. En el nomenclàtor dels carrers, trobem que  els tres  porten el nom que els identifica en llurs patronatges: el de Sant Bartomeu, el de Santa Tecla i fins i fins tot el de Sant Lli. 

Davant les poques hores transcorregudes, d’ahir i avui, en l’exemplar de la setmana passada s’anunciava que, en aquest número hi robaríem un resum de les 36 hores. Nosaltres, les col·laboradores i col·laboradors habituals, estàvem informats de que havíem d’avançar les nostres col·laboracions uns dies dels que tenim  per costum lliurar els originals, per tal de poder alleugerir les feines de compaginació. Degut a que les dues dates més assenyalats de la festa s’escauen en una posició de la setmana que per a ells és primordial per poder tancar les pàgines amb normalitat, malgrat que la pressió i les presses, davant el tancament de l’edició, no se’n lliure fins ben entrada la nit dels dijous. El mèrit es troba ara en els i les responsables d’haver de cobrir la informació del  que ha estat aquesta nova edició de la Festa Major. De ben segur que aquesta nit passada se’ls ha fet molt llarga.

   I per tancar aquesta col·laboració ho faig amb una curiositat. El nom de Sant Lli no tinc constància que el porti cap sitgetà. Però no és pot dir el mateix quan el nom s’escriu i es pronuncia en castellà. Així recordo al Sr. Lino Candel Moreno, pare del germans Candel-Carbonell, que ja fa uns anys que no és entre nosaltres. I un altre de més jove, que si no estic mal informat viu a Sant Pere de Ribes, en Lino Granado Huerta, fill de la recordada Paquita Huerta que fa relativament poc que ens va deixar.

    L’endemà   del dia de  la Festa Major també fem festa, Sant Lli. Al seu honor es fa el popular vermut al Retiro, missa en sufragi de tots els difunts de la vila i el ja tradicional concert d’orgue. Abans en aquest dia s’escurava  la carcanada sobrant del pollastre, o en feien l’arròs al qual, popularment l’anomenaven de  calavera. Avui de la pizza o de l’hamburguesa no hi ha  on escurar. La tradicional cuina de Festa Major ha experimentat canvis, no així el protagonisme de Sant Lli que, en aquesta ocasió, s’hi suma la presència del que podem anomenar “l’Eco” de Sant Lli, quan just fa una setmana l’anomenàvem “l’Eco” de la Festa Major. Sortosos nosaltres que podem disposar de portada i de contingut on, ininterrompudament,  setmana rere setmana, s’hi reflecteix el bategar del poble i el protagonisme de la seva gent.   

      

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 d'agost del 2023 )

    

L'EDAT I LA FESTA MAJOR

         La Festa Major sempre és jove i el que és més important, no morirà mai. Podrà passar per diferents pantalles, com és diu ara, però m’imagino que sempre hi haurà els qui vetllaran per la seva celebració. També és de suposar que mai arribarà a ser virtual, sinó que sempre sortirà al carrer el folklore tradicional.  

   La festa és la mateixa, o potser no. Perquè el que ha anat canviat han estat les maneres  i aquest canvi és degut a que la societat en la qual vivim ha evolucionat i amb ella els costums i les mateixes tradicions. Així les maneres de viure la nostra Festa Major no és la mateixa de com la vivien els nostres avis a com la viuen els nostres nets, integrats de ple en les noves tecnologies. Això sí, gràcies a aquestes, la pot seguir en directe una família que, per exemple, viu a Austràlia. 

    Amb això vull dir que el pas del temps, sense nosaltres adonar-nos, la nostra festa ha perdut, no interès, ni la satisfacció de poder-la viure amb tota la seva intensitat, sinó els detalls que ara ens semblen insignificants i que, anys enrere, formaven part de la celebració. Des d’una entrada de gralles en la intimitat, al propi dinar de Festa Major, amb un menú els ingredients que potser no es tornaven a assaborir fins dintre d’un any. Hi havia tantes mancances que qualsevol extraordinari, fos en l’àmbit que fos, era motiu de festa. Per altra banda la conformitat, resignació d’aquesta gent, avui dia ens sembla admirable, perquè eren feliços amb poca cosa. El sols fet d’escoltar el so de la gralla ja era un preuat al·licient. I sobretot poder lluir la blancor interior i exterior de les seves cases. Tenir-ho tot endreçat era un preparatiu molt apreciat.

    En faig aquesta limitació perquè també eren altres els detalls que s’associaven en aquesta celebració. On sortien al carrer l’única parella de gegants, capgrossos, drac i una colla de dimonis amb tres timbalers que els acompanyaven i la resta de colles, una per a cada ball. Tot això contemplat en un Sitges íntim, respectuós amb la festa i l’entorn. No és d’estranyar que en aquestes circumstàncies aquells Festes Majors aconseguien sobresortir per sobre de la quotidianitat de cada dia. Allò era una festa, que es diferenciava de totes les altres que es celebraven durant  la resta de l’any. I eren aquest cúmul de petites coses les que contribuïen a fer-la gran. 

   I era també una il·lusió, que es feia encomanadissa, la que embolcallava tot plegat. I aquesta semblava que no s’afeblia mai perquè sempre es renovava i perquè d’un any per l’altre no havia sorgit res de nou que pogués reemplaçar el que s’oferia en aquells dies. 

    El pas dels anys va anar aportant a aquesta mateixa societat nous al·licients que poc a poc es van anar imposant i, sense adonar-nos, començava una transformació que ha anat devaluant molts d’aquells detalls que semblaven tan essencials, uns referents amb els qual tan agradava coincidir. Sortosament vam començar a tenir quasi de tot i ves per on, el vermut no era la beguda quasi exclusiva de Festa Major. També el pollastre rostit va anar perdent protagonisme... Això acompanyat sobretot d’un factor important, l’edat.  Malament rai quan arriba un dia en què la persona manifesta: “ ja ho tinc vist, no cal anar-hi...”. Amb els anys acumulats les coses es veuen des d’una altra perspectiva. Que tampoc vol dir: “ni fu ni fa”. Només és el reflex d’un estat d’ànim.  

    És diu sempre que les festes són pels joves i aquests són els que han de garantir-ne el futur. Al cap i a la fi la Festa Major ha estat un constant relleu generacional, el que no vol dir que la visquin de la mateixa manera d’aquella gent que l’esperaven pels molts motius que hi anaven associats. Que potser es mostraven més contents desprès de dinar, quan el xampany alegrava la sobretaula. I  no pas abans, quan encara no havia tingut lloc ni l’entrada de gralles.

     Quina sort els joves per poder viure una Festa Major amb tota la seva plenitud. I també quina sort pels qui no ho som tant, haver-ne viscut tantes i totes amb el seu encant.

    Que aquesta sigui, per a uns i altres, una de les millors.

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, 18 d'agost del 2023)

LES VACANCES QUIN GRAN INVENT

      Diuen que treballar és salut, o millor dir una necessitat. Perquè sense el treball hom no progressa ni es tenen mitjans per poder fer front a les despeses que són menester par tal de garantir una subsistència el més digna possible.  

     Els nostres avantpassats, la mateixa gent del camp, treballaven de sol a sol i guardaven festa els dies que ho eren, o ni això. En altres oficis, com els fusters, es treballava fins i tot els dissabtes a la tarda. Abans de plegar escombraven el taller i apilaven la brossa en el centre del local, fins que el diumenge pel matí hi anaven els aprenents per remenar entre els encenalls  per tal de que no hagués quedat cap eina perduda. 

    Vist això, d’hores de festa poques se’n feien i ja no parlem de vacances, com a molt la vigília i el dia de la Festa Major. Planejar unes vacances i que aquestes es desenvolupessin fora del poble era quasi bé impensable. Sortosament les millores aconseguides en el món laboral, ha permès que el treballadors tinguin dret a unes de ben merescudes, les qual acostumen a ser d’un mes. 

           I què feien la gent quan tenien vacances? Una gran majoria anaven a visitar els parents que vivien en altres indrets. El nostre poble, en aquest aspecte, sempre ha estat una bona destinació. Perquè tothom ha estat disposat a venir a passar uns dies a casa de la tia... Però va ser a partir de que els mateixos treballadors es van poder comprar un cotxe, un dels més anhelats va ser el “600” que costava 75.000 pessetes, amb el qual es feien de primer excursions d’un sol dia, amb el cotxe ple. Causava admiració quan s’aturava i del seu interior hi començava a sortir gent que ningú sabia com s’hi podien acomodar. 

     I així va ser com es vam començar a planificar les vacances, ni que només fos una setmaneta. Per poder anar fins a la Vall d’Aran i aparcar a davant del típic hostal de poble, de tracte molt familiar, on servien sopa i truita francesa per sopar i unes galetes Maria i un vas de llet per esmorzar. Pel preu que es pagava per pensió complerta no donava per gaire més.

      Mentrestant els nostres anaven amb el “600”, van començar a venir turistes, principalment francesos, amb uns cotxes una mica més grans i potents, proveïts de les corresponents “vaques”, on hi dipositaven les maletes, perquè els maleters eren poc espaiosos. Pels d’aquí encara ens feia respecte creuar la frontera, en certa manera perquè érem  conscients que el motor del cotxe no era tan potent com per aventurar-se a fer sortides de masses quilometres, tot i que sempre n’hi havia de valents que desafiaven la mecànica, sabedors que qualsevol professional, manyà, o un manetes,  sabia potinejar el motor i solucionar el problema.

        Davant mateix del nostre taller, en les dependències de la fàbrica nova dels germans Benazet, s’hi van construir apartaments, els quals només els llogaven a l’estiu. I durant molts anys van venir pràcticament sempre els mateixos turistes. A ells i a nosaltres ens feia il·lusió retrobar-nos. Només aparcar el cotxe ens venien a saludar efusivament. Havia transcorregut un altre any. Turistes que es passaven tot el mes de vacances aquí. Per a la nostra gent, les nomines que cobraven no els permetien fer el mateix, sobretot perquè el canvi de la pesseta per altres divises no en afavoria, per contra a ells sí. Mentre hi cap la resignació, quan diguem que la gent paga per venir aquí i nosaltres hi vivim tot l’any... Tot un privilegi.

     Tot això per venir a dir que les vacances han estat un gran invent. Els qui col·laborem setmanalment en aquest setmanari, tancar la nostra secció per vacances no és tan fàcil. És clar que tampoc impossible, perquè la direcció del mateix no ens exigeix no poder-ho fer, ni molt menys. Si més no sap greu apagar l’ordinador, sense abans no haver enviat la col·laboració per la setmana que no hi seràs. La redacció de l’Eco ha acabat fent com la gent d’abans, que treballava sempre. Amb l’agreujant  que el setmanari no fa festa ni per Festa Major. Ben mirat, els diaris importants surten cada dia. Deu ser que aquest també es considera important, encara que sigui dintre l’àmbit local. Per tant les col·laboradores i col·laboradors, procurarem no penjar el cartell: “Tancat per vacances”. Tot i que la realitat sigui una altra.

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 d'agost del 2023)

 

DEL VINYET A TERRAMAR

      El nostre Vinyet és símbol de moltes coses: de molts sentiments i un far que ens guia per sempre més. I la seva festa esdevé una de les celebracions més carismàtica dintre del calendari sitgetà. També, durant tot l’any, des de temps immemorials, la seva visita ha estat d’obligat compliment a la Mare de Déu del Vinyet. Amb un camí, per arribar-hi, curt, que la gent de Sitges d’antany, preferien acudir-hi pel Camí Fondo, el qual encara transcorria per entre vinyes, masies i paranys. Tot plegat, ajudava a conferir a l’indret un altre referent camperol de casa nostra.

      Tenia de ser bonic poder entrar en contacte en aquest descampat de la vila, on la terra de conreu mig s’abocava a la sorra del mar i amb l’ermita del Vinyet com a referent de situació i de devoció. Camins per on hi transitaven els carros tirats pels seus respectius cavalls i on també un detall s’interposava entre tantes singularitats, em refereixo a la cisterna de l’ermita que mantenia fresca l’aigua recollida de la pluja. Era quan la gent era feliç simplement bevent aigua del canti. Durant molts anys aquella cisterna va congregar, al seu voltant,  a nombroses persones que cercaven el rajolí que calmés la seva xardor.

     El dia de la seva festa, però, el Vinyet acarona la tradició i s’abraça a la devoció, mentre altres petits detalls conformen la grandiositat d’una festa típica de poble, on qualsevol detall es magnifica. Quan érem vailets ens agradava anar al Vinyet, un dia qualsevol, quan l’església era envoltada d’ombres i penombres. Les mateixes que li conferien, a la presència permanent de l’escolanet, una certa pàtina de misteri, fins el punt que no les teníem totes en el moment d’anar a disposar un dineret en la seva guardiola que, quan cau a dintre de la seva interioritat, un “cling” sonor ressona per entre tots els racons. Mentre una esgarrifança  se’ns apoderava. Quan hi tornàvem el dia de la seva festa, al susdit escolanet el trobàvem que no semblava el mateix, ben il·luminat, amb el vestit d’escolà de gala i ben enllustrat. 

    A la fira que s’estenia pel contorn de l’era, s’afegia a una plasticitat extraordinària, una petita obra d’art ambiental, que despertava il·lusions entre la mainada. Si més no aquesta fira la consideràvem la petita, perquè per la Mare de Déu d’agost era, a tots els nivells, la principal. Poca distància en el temps les separava una de l’altra. D’aquí que el que es comprava a la fira del 5 d’agost era considerat el detall que s’aconseguia per a que la tradició no es perdés. Fins que aquesta fira va créixer i va canviar d’ubicació dintre del mateix recinte, al mateix que les preferències de la mainada ja eren unes altres.

    En aquell indret es va fer la urbanització de Terramar i totes aquelles terres van acabar  parcel·lades i els camins s’eixamplaven i se’n obrien de nous. Total, el Camí Fondo va anar perdent protagonisme davant l’ampli tramat viari que portaven al Vinyet, on s’afegia  la carretera de Vilanova  i amb el tren que hi circula paral·lelament.

    Des de llavors el Vinyet i el sector de Terramar han compartit veïnatge, com ho han fet les Cases del Sord, la masia de can Pei i la de can Lleuger. Actualment aquests indrets també estan urbanitzats i més enllà fins els peus de la Mare de Déu de Gràcia i Miralpeix. Llocs des d’on s’albira el campanar del Vinyet.

      Amb la incorporació a la urbanització de l’Hotel Terramar i els seus jardins, aquell espai aconseguí encara més rellevància i categoria, a la qual  es van afegir al toc de distinció que transcorria al llarg del passeig que també s’hi va construir. Terramar sobresortia per sobre de moltes singularitats del moment. A partir de llavors anar fins el Vinyet permetia, perdre’s per entre els nombrosos carrers que hi porten.

     I un cop recuperats aquells bonics jardins, han esdevingut un nou al·licient. Més quan, ara, s’hi venen celebrant el Festivals dels Jardins de Terramar, que acaben d’inaugurar una nova edició i on tan llueixen els diferents espais creats per a l’ocasió. Avui més enllà del Vinyet hi ha vida i tot el que hi va associat té el seu glamur. La festa del Vinyet no l’ha perdut mai. I més que això, l’entusiasme de la nostra gent per les tradicions.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 d'agost del 2023)

GENT QUE VENIA A FER NEGOCI

     La temporada d’estiu sempre ha estat una oportunitat per fer uns calerons. I el nostre poble al ser turístic raó de més per a desplaçar-se del lloc de residència habitual fins aquí, llavors en deien venir a fer la temporada. Sobretot es mobilitzava  gent que al seu poble treballava la terra i a l’estiu, quan el blat ja era al sac i ben lligat, era un bon moment per venir.

     De la terra a la crem de la crem del turisme, jornalers que aquí els veies mudats, amb l’americana blanca i els pantalons negres, l’uniforme reglamentari dels cambrers. El fet de treballar mudats ja els motivava i l’estar en contacte amb un turisme internacional, els conferia un cert prestigi. Alguns d’ells van venir a fer la temporada durant molts anys, fins el punt que van aconseguir entendre i fer-se entendre amb l’idioma dels turistes. 

     Les noies que es trobaven en una situació semblant, també venien i treballaven en l’hoteleria, o de dependentes en els comerços. Per alguns dels temporers turístics aquestes oportunitat els va suposar un gir en les seves vides, perquè aquí van conèixer la parella amb  qui es van casar.

         Esperada era la presència del Xe, el mantecauero, que procedent de terres valencianes venia  a fer la temporada. Els seus “mantecaus” es despatxaven en els carretons que comandaven personal que, des d’aquelles terres, l’acompanyaven. La majoria d’ells es van casar aquí i ja no se’n van moure,

    A les tardes de l’estiu desbarataven el silenci els esmolets que venien de Vilanova i s’anunciaven passant un tros d’acer per la mola d’on el sorgia una mena de xiscle ensordidor. El més popular va ser el Sr. Rodríguez i un senyor baixet i grassonet que als matins treballava a la Pirelli i a les tardes feia d’esmolet. Guardaven el peculiar carretó al magatzem d’en Joan Ossó del Bar Español.

   Fins que durant unes temporades va aparèixer un senyor andalús que comandava un burret carregat de terrissa. Una imatge més típica d’Andalusia que d’aquí. Si més no el turisme poc sabia distingir un lloc de l’altre, perquè aquí també podien comprar: toros, banderilles, castanyoles, nines vestides amb vestits de farbalans i tota mena de records propis de les terres  del Sud. Com que encara no s’havien inventat els GPS el seu sentit de l’orientació mostrava deficiències. 

   Abans que tot això passes,  ja venien a vendre aquí la gent de Ribes: que si ous, verdures, fruita... I curiosament quan ja havien fet el negoci se’n anaven a Vilanova i allà compraven el que els hi feia falta, El que significa que a Sitges no hi deixaven cap diner.

     Al revés que feia la Sra. Elvira de Vilanova, que era parenta o molt amiga de la Isidra Sabaté.  L’Elvira tenia una sínia i el que collien ho portaven a vendre al Mercat Municipal d’aquella població. I els diners que en treia els invertia a Sitges, comprant pisos. Que jo sàpiga en tenia un a davant de la que havia estat la fàbrica de capses de cartró de Can Selva al carrer Espalter, un altre al carrer Joan Maragall i un al carrer Marques de Mont-roig. Amb l’arribada de la temporada els llogava i en treia una renda. La dona era ja gran, però tenia esperit de bona negocianta. De pagesa a Vilanova a “influencer “ a Sitges.

    Durant molts anys va venir una família de Castellbisbal  a vendre vi en garrafes. Tenien un dia assenyalat a la setmana i hi feien cap amb un camió on a la visera es llegia Marti. El cap de colla era el pare; home baixet, grassonet i vermell de cara, l’ajudaven els dos fills i les esposes d’aquests. Tenien una clientela extensa, quan el vi tenia més seguidors que l’aigua i la cervesa. I no és que ara n’hagi deixat de tenir-ne, però la cultura del vi no va tardar gaire en incidir amb les preferències del paladar, així que el preferim embotellat al de garrafa. I pensar que s’havien fet tantes incursions a masies com a can Baró per tal d’omplir la garrafeta. 

   S’han alternat moltes temporades i ara ens adonem que aquelles eren diferents a les d’ara. Tot era diferent, també nosaltres, el turisme, els que venien a fer la temporada, i ja no dic el nostre poble…

   A final de l’estiu hotelers i botiguers feien un viatge, i els que venien a fer la temporada tornaven als seus pobles, pobres igual però es sentien rics perquè havien fet uns calerons extres. I tots contents.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de juliol del 2023 )

UNA ERMITA AL COMENÇAMENT O AL FINAL DEL CAMÍ

    El factor orientació és molt relatiu, perquè depèn de si vas o vens. L’ermita de Sant Cristòfol de la veïna població de Vilanova i la Geltrú està situada en un lloc estratègic de la costa que s’estén des d’aquesta població fins a la nostra. El camí que uneix els dos pobles és molt bonic, perquè transcórrer paral·lelament amb el mar. També influeix que és un recorregut bastant curt i molt transitat per la gent de Vilanova i de Sitges. Vet aquí  l’orientació de l’enunciat: pels qui comencen a caminar des de Vilanova, l’ermita es troba al començament del camí, mentre que qui arriba procedent de Sitges aquesta es troba al final.

    Aquest dilluns ha estat la festivitat de Sant Cristòfol i per tant el protagonisme de la festa ha tornat a recaure sobre aquesta ermita, ara tancada perquè és de propietat particular,  que es troba situada pràcticament al costat del far, que està en funcionament. Un bonic far, l’únic que  trobem en aquest bocí de litoral.  Tornant a l’ermita l’acte principal de la festa, abans es feia missa, consisteix en la benedicció dels cotxes i motos que té lloc a davant mateix d’aquesta i que també  abans s’acompanyava  del lliurament als conductors d’uns branquillons d’espígol. 

      Allà mateix es fa l’audició de sardanes a càrrec de la Cobla Sitgetana, que des de que està fundada, aviat farà seixanta anys, no ha deixat mai de ser-hi. Per aquest escrivent aquesta ballada guarda un record especial, va ser l’última actuació que vaig fer amb la Cobla abans de marxar a fer el servei militar al Sàhara. M’incorporava a files el dia 16 de juliol, sis dies després d’aquesta festivitat. En aquells moments, aquell Visca! que coincideix amb la nota final de la repetició de l’última sardana, darrera seu per a mi s’obria un parèntesis que encerclava les vivències viscudes fins llavors, seguia l’obertura d’un gran interrogant al no saber el que em deparava un futur, que no havia escollit, lluny de casa. Uns moments aquells molt emotius, envoltats de música i dansa nostrada, que recordo cada any que hi torno. Ja n’han transcorregut molts des de que vaig tornar d’aquella aventura que, sortosament, no em va deparà cap canvi de no ser que em van retenir un any i escaig conta la meva voluntat, tot i que l’experiència, tot sigui dit, tampoc va ser com per oblidar.

     Adossada  a l’ermita s’hi va construir una casa en la qual hi passava temporades l’Eugeni d’Ors i Rovira. Degut a aquesta proximitat va demanar que des de  l’interior de l’església obrissin una obertura que donava a la seva habitació, per poder escoltar missa. Un cop oberta va despertar moltes crítiques i malgrat que es va intentar dissimular, va prevaldre el criteri de tapar-la.

     Quan feia relativament poc temps que havia tornat del servei, en Josep Torrens ens va proposar un “bolo” dels que tan agradaven a ell, bufar poc i cobrar “molt”. Es tractava del rodatge que la TV feia de l’obra la Ben Plantada de l’Eugeni d’Ors, l’escenari era el jardí modernista de can Pahissa, que és on es va rodar l’escena de ball, amb els músics amb els típics vestits de vellut i barretina. La part bona de la feina és que només havíem de fer veure que tocàvem. Tot i que la gravació va durar uns quants dies a en Josep se li va fer curt: menjat -ens portaven a menjar a davant mateix de l’ermita que hi havia una figuera- begut i poca feina a fer. De “campanilles”, paraula que repetia quan es tractava de matar l’aranya.

     Ell mateix  es ventava que, durant la Fira Mundial  de Nova York, acompanyant els ballets dels Cors i Danses de Sitges, on s’hi van estar un parell de mesos,  explicava que va ser l’únic representant mundial de tible. A la qual cosa en Manel Vendrell i Capdet, en “Sou” li rebatia: “tu vols dir representant mundial de matar l’aranya”. Perquè amb unes quantes classes d’aquest instrument, sense ni molt menys dominar-lo, es va atrevir a embarcar-se en aquella irrepetible oportunitat. El salvava que era un bon músic, encara que el seu fort eren els compassos d’espera, que si en la partitura n’hi havia pocs es prenia la llibertat de fer-ne més, aprofitant que els altres bufaven.

    Tot això m’ha vingut altra vegada a la memòria, quan aquest dilluns hem tornat a l’ermita de Sant Cristòfol. Ara aquesta i la casa estan a la venda per una milionada d’euros. Allà, on un mateix camí, ens porta a Sitges i viceversa.   

                                 

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de sitges, el 21 de juliol del 2023)

LA CARME DEL CARRER ESPALTER

  El santoral d’aquest mes de juliol és prolífer en quant al nom de santes i sants que hi trobem. El diumenge anterior vam celebrar la festivitat de la Verge del Carme.  Nom, sigui dit de pas, que predomina entre les dones de casa meva. Però també de molta rellevància entre els pescadors de casa nostra, que conserven una de les tradicions més antigues del poble, com ho és el que coneixem com la processó de les barques en el seu honor. Les quatre últimes que queden que surten a pescar i les moltes de recreo que s’afegeixen a aquesta popular i pintoresca processó. 

  Moltes de les sitgetanes que porten aquest nom, coincideixen en l’Ofici que, cada any, es celebra a la nostra església parroquial . Perquè les Carmes  de Sitges i altres vingudes d’altres llocs els agrada retrobar-se en el dia de la seva onomàstica en una missa que es pot dir que està dedicades a elles, a més de voler enaltir una festivitat que, com he dit, sobresurt entre el santoral d’aquest mes de juliol.

     De les Carmes vingudes de fora és la Carme Freixas Novell, però que pels anys que porta entre nosaltres la podem considerar sitgetana d’adopció. Casada amb un sitgetà, en Joaquim Pérez Domingo, la Carme i el seu marit han viscut en el carrer Espalter, a frec de les anomenades Cases Barates i a prop de la que havia estat la fàbrica del gel.

     La nouvinguda de seguida es va integrar als costums i tradicions del poble. Seguint amb aquesta tònica s’ha preocupat sempre de mostrar el seu balcó ben florit. Però no és aquesta l’única virtut que la distingeix. Del matrimoni va néixer la Carme i en Joaquim, la Carme molt intel·ligent si més no amb moltes dificultats per caminar i en Joaquim amb una discapacitat severa. Ella i el marit van mostrar una fortalesa admirable i mai es van plànyer  dels problemes que afectaven  als seus  fills.

     Van passar els anys i el marit de la Carme va morir i ella, enlloc de plànyer-se d’una desgracia que augmentava la seva magnitud, en tals circumstàncies, ha sabut afrontar la situació amb una enteresa, resignació i fortalesa, que causa admiració. No només això, sinó que als seus 92 anys mostra una salut de ferro i uns ànims sensacionals. Més propis  d’una persona de menys edat. Quan la vida l’ha castigat immerescudament  per tots aquests infortunis, els quals es van agreujar quan la seva filla Carme un dia el cor li va fallar i la seva mare es va quedar també sense la seva companyia.

   En Joaquim, el seu fill, resideix a l’Ave Maria i la Carme el va a buscar cada cap de setmana i el porta a casa, fins dilluns que el torna a portar a aquesta exemplar  Institució que l’acull junt amb altres que estan en unes circumstàncies semblants. Ella també hi col·labora i la seva presència, igual que la resta del voluntariat, és molt apreciada.

    Dona de fortes conviccions, quan li sembla es revolta amb el de dalt i li recrimina: “no em donis més cops de bastó que ja me’n has donat prou”. I ho explica amb la llibertat que li confereix haver hagut de superar molts patiments i plors, però sempre en la intimitat, sense mostrar mai defalliment. Tot el contrari. Al seu tarannà jovial i optimista  l’acompanya una gran facilitat de paraula. El que permet que no inspiri llàstima, sinó tot el contrari.

           Al seu voltant s’han establert artistes, com la Cèlia i en Fulgenci i càtedres de la cultura del menjar i beure,  amb en  Pepe que és qui gestiona la parada que porta per nom el sinònim d’un preu a la baixa. L’home s’ha guanyat la fama de bon comunicador. Fins el punt que per molts dels seus clients habituals, quan de bon matí els trobes que hi van a esmorzar, la consideren la universitat de la vida. Perquè del que no t’assabentes  allà és senyal que no ha passat o que encara ha de néixer qui ho ha de superar. O si vols que alguna cosa se sàpiga només cal que ho deixis anar entre els assidus.

       Allà al costat mateix  hi viu la Carme, que un dia va arribar a la vila procedent de l’Os de Balaguer, el mateix poble d’un mestre d’escola, en Miquel Millán Novell, que li  és cosí germà i va estar destinat a l’escola Esteve Barrachina. I en ella hi va deixar un bon record. El més popular, haver fundat i  impulsat la “Coraleta Sitgetana”.  Ella, la seva parenta, no és mestre però dóna una lliçó diària  de com els problemes s’han d’afrontar, assumint-los, però sense deixar que influeixin en la seva manera d’ésser. Una barreja de virtuts a quina més admirable. 

 

                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de juliol del 2024)

LES CASES QUE SEMPRE SERAN NOVES

Les vinyes que hi havia a frec de la creu dels Escarabats eren de moscatell, Ens podem imaginar el paisatge que s’albirava quan s’arribava Sitges per les Costes de Garraf. El verd intens dels pàmpols dels ceps contrastava amb el blau del mar i la combinació oferia una bonica postal, on la principal activitat dels seus habitants consistia en anar a pescar i a treballar la terra.  

     Aquest paisatge es va mantenir així fins que el poble es va anar expandit cap a les afores, degut al progressiu increment del nombre d’habitants, fins el punt que era necessari augmentar el nombre de cases per tal de fer front a aquest creixement . Ja en el 1918 es van construir al carrer Espalter 19 cases amb regim de cooperativa, on els qui van ser beneficiats per la concessió d’una d’aquestes cases pagava cada mes la quantitat de pessetes  acordada. Com que l’import era assumible per les famílies, la veu popular les va denominar les Cases Barates.

    Això va ser així fins que a l’any 1928 se’n van construir una altra fase, amb les mateixes condicions, al costat de l’Escorxador. I a l’any 1954, en els terrenys de sota Els Molins, es construeixen 16 blocs, amb un total de 102 pisos, els quals s’adapten al que ara anomenem vivenda social, llavors de  l’Obra Sindical, que van ser inaugurades el 1957. Davant la novetat d’unes cases acabades de construir, no hi cabia altra denominació que la de Cases Noves. On hi trobem, també les Cases dels Pescadors, habitades per gent en què la pesca era el seu ofici. 

    Posteriorment es van construir una nova ampliació, afegint el que es coneixia també per les Casa dels Mestres, destinada a acollir als professors de l’escola pública i que fa poc han estat destinades a vivenda social. Aquesta ampliació es va produir  tant allà com a l’Escorxador, aquí amb vivendes de planta baixa i pis. Portades a terme per la continuïtat de la cooperativa que va fer possible la construcció de les Cases Barates del carrer Espalter.

    Quedava així configurat el contorn que encerclava el centre de la vila: Cases Noves, Poble Sec i les Cases del Sord. Aquestes últimes sorgides per la iniciativa d’un tal Josep López Ramos, que era sord, i  propietari d’una franja de terreny que va parcel·lar i on s’hi van construir unes casetes. Situades a prop de la masia de can Pei i de la de can Lleuger. Un indret, per aquells anys, allunyat del poble i que avui la masia de can Pei ha donat nom a una zona residencial  que ha deixat les casetes del Sord dintre del seu voluminós perímetre. A mig camí d’aquesta circumval·lació hi trobàvem les cases de ca l’Antoniet, unes construccions afegides a la masia d’on procedeix el nom. Actualment una altra zona urbanitzada.

     No gaire lluny, a l’altre costat del càmping el Garrofer, ja a la voreta del mar, s’aixequen les cases d’en Nuñez que la mateixa veu popular va atorgar aquesta denominació perquè en va ser la coneguda promotora Nuñez i Navarro qui les va construir, mentre que la denominació oficial és Parc de Mar. I si les cases de l’altre extrem oposat les coneixem per les Cases Noves, aquestes bé les podríem denominar les “Cases Cares”, on el terme ganga i la vesant social, no el busquis per enlloc

     Ja en el centre del poble, en el Passeig de Vilanova, hi trobem les Cases d’en Peretò. Dues iguales, una al costat de l’altra. Que va fer construir el ribetà Pere Montaner Capdet, que va fer les Amèriques i vivia, del que se’n deia, tallar el “cuponet”. Quan la guerra, el feien passejar pel poble tirant de carretó. I si li preguntaven per aquest canvi tan sobtat, els contestava: “hay que trabajar, chico” . Per si algú havia arribat a pensar, que se les guanyava dolces.

    De les altres cases, no siguin mal pensats, no n’hi han hagut gaires, encara que sembli el contrari. El que sí sempre ha existit, és moltes ganes de festa. I tot aquest preàmbul bé, perquè  la gent de les Cases Noves celebren la seva festa de barri. Ells mateixos per apropar-se a les que es celebraven al poble, per no haver de fer tanta volta, al costat de la carboneria de can Guirro, de la fàbrica de persianes Miradell i de la manyeria d’en Llorenç Garcia, havien obert un caminet i tothom: músics, cambrers, modistes, sabaters, pescadors... el transitaven. En deien: baixar al poble.

   Aquests dies serem nosaltres els qui pujarem a les Cases Noves. Entre altres camins, pel carrer Sant Honorat. Que és el patró dels forners, com aquells  que enfornaven en el forn de l’anomenada Panificadora. I durant un temps va coincidir que mentre ells elaboraven el pa, al seu costat, la gent ballava i s’ho passava bé. Avui, ells ja no hi són però la festa continua. Som-hi!

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de juliol del 2023)

     

POESIA I PAISATGE CAMPEROL

      Tots els estadants de les masies allunyades dels nuclis urbans, com és el cas de les masies que hi havia disseminades pel Massís del Garraf, actualment la majoria d’elles en un est ruïnós, la solitud que les envoltava, feia que la gent que les habitava busquessin la manera de distreure’s quan el sol es ponia. A ells s’hi afegien els pastors que recollien els ramats en els corrals.

   Aquests últims es passaven moltes hores caminant pels prats, on cabres i ovelles pasturaven. Temps que aprofitaven per convertir-se en tocadors  de diversos instruments. Els més comuns: flabiols, dolçaines  i petits acordions diatònics. Amb els quals trencaven el silenci entre improvisades melodies sorgides de la seves aptituds  musicals. Mentre  que altres portaven una llibreteta a la butxaca i a puntaven vivències i també estrofes poètiques que intentaven fer rimar entre elles.

D’aquesta manera aprofitaven el temps, exercint les seves habilitats creatives. Com també era el cas dels grallers que venien per Festa Major, procedents d’aquelles masies de l’interior.

     Desprès hi ha els poetes i poetesses de ciutat, que s’han d’inspirar envoltats de sorolls i rutines urbans, perquè no tothom té el privilegi de poder viure, “xamplis meis”, en un paratge idíl·lic inspirador de boniques estrofes . Si més no quan la poesia brolla de l’interior de la persona, el poeta i la poetessa necessiten ben poc per donar via lliure a la seva inspiració.

    I vet aquí que el mar també és un fons inesgotable per a sensibilitzar les virtuts del protagonista i que deriva a una poesia personalitzada, sorgida  desprès de la contemplació de tanta immensitat, de deixar-se acariciar per la brisa fresca i aromàtica d’aquest mar. 

     I entre tantes propostes i altres detalls va sorgir la idea de celebrar al nostre poble una festa. Una festa diferent a les moltes que celebrem,  que tingués com a fil conductor la poesia.  De la mà de la Cèlia Sánchez-Mústich i d’en Joan Durani Ferrer i un bon nombre de col·laboradors/es, com qui no vol la cosa, han arribat a la 16è edició  de la Festa de la Poesia, amb els corresponents poetes i poetesses que per a cada ocasió han convidat. Gent vinguda d’arreu, de les nostres terres i també de les Balears i els Països Valencians, que porten per equipatge la seva poesia i l’encanteri els embolcalla quan arriben a la plaça de l’Estació i són rebuts amb similars benvingudes com les que dispensava Santiago Rusiñol. Un cúmul de sorpreses que els acompanyarà durant la seva  estada a la vila. Que ens permetrà aprofundir més en la seva obra, en les seves preferències, entre un ambient distès, divertit i cultural.

     Per una banda el protagonisme d’uns ambaixadors de la poesia, els convidats a la Festa,  i per l’altra l’anonimat d’aquells masovers i pastors de les masies, els quals sabien administrar el temps que manllevaven a la solitud, escrivint literatura inspirada en vivències  i poemes que quasi bé mai no tenien un destinatari i que es van perdre aixafats pels murs i els sostres que van acabar caient al seu damunt, espitjats per l’abandó que acaba produint el pas del temps. Com tampoc queda cap testimoni de les melodies interpretades per aquella mateixa gent,  que es van fondre acaronades per les espigues del blat i pels pàmpols dels ceps. 

     I el que són les coses, aquest proper diumenge, dues festes coincideixen en el temps i en el paisatge. Per una banda el mar i en l’altra la muntanya, el bressol de les masies. Com ho és el llogaret de Campdàsens i la masia de can Lluçà. A la vora del mar la poesia impregna els nostres carrers. Mentre que  l’hospitalitat de la nostra gent, acull als protagonistes d’una festa entranyable.

    Allà a dalt, a la planúria del Massís, a hora matinera, la campana de l’esglesiola convida als feligresos al seu recer. Mentre que el so de la gralla es tornarà a escoltar per aquells verals, tant avesats com estaven a aquestes notes estridents. I de músiques nostrades, com la del ball de bastons. El conjunt de tot plegat deu venir a ser com quan les masies estaven habitades, i tal dia com avui, tots els seus estadants  acudien a Campdàsens  per retrobar-se amb els amics i gaudir de la companyia. Això és el que continuen fent els Amics del Garraf, quan ens convoquen al llogaret per abraçar-nos a una altra de les essències del sitgetanisme.

     On també la poesia hi serà present de la mà d’en Jordi Surià Guilleumes, autor del poema “De pedres i pans”. I de la vesant literària, com quan aquella gent escrivien a la vora de la llar de foc sota feble llum del quinqué, l’Isidre Vivó Graell serà el continuador.

    Poesia arran de mar i pinzellades d’art pictòric, en l’obra de l’Antoni Caverdós Puigrós. Amb el so de les gralles que acompanyaran el ball de bastons i els Cercolets. Tot aquest garbuix  serà el que configurà el paisatge marítim i camperol d’aquest cap de setmana. 

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de juny del 2023 )

EL SENYOR RECTOR TORNA ABANS DE NADAL

    Durant bastants anys una acreditada marca de torrons, centrava la seva campanya nadalenca en una recomanació que, com diríem ara, es va fer viral: “vuelve a casa por Navidad”. Un missatge que convidava a reunir a la  família en una festivitat tan entranyable.

    Totes les festes guarden entre si unes essències i un significat  que les fan diferents les unes de les altres i desprès cadascú de nosaltres mostrem les seves preferències.  Les que estableix l’església, aquesta s’encarrega de que la celebració sigui compartida entre els seus feligresos, als quals s’hi afegeixen els qui els agrada fer festa, que som quasi bé tota la resta dels mortals. I freqüentem o no el seu redós, sobretot en els pobles pel fet de ser tots més propers, estem amatents dels qui tenen sota la seva responsabilitat ja sigui  la parròquia i també  l’Ajuntament. Es dona el cas que aquí a Sitges  tenim  una institució al costat de l’altra: l’Ajuntament, la rectoria i l’església. Estaments que acullen alegries, tristeses i mal amaro, com no fa gaire s’ha viscut a la Casa de la Vila. Sortosament, costat per costat, ja que parlem de proximitat, hi ha també la pastisseria de can Sabaté. Un altre establiment que igualment podem qualificar  d’institució i que s’afegeix a les de l’entorn, contribuint a endolcir els moments amargs, tot sovint entre excentricitats, les que en qualsevol moment poden sorgir, i que ens fan adonar que la vida  sempre es mou entre la màxima  seriositat i també des d’una vesant  humorística i desenfrenada que alegra aquest transcórrer. Quan això últim es produeix,  ho hem de saber aprofitar.  

     Una de les veïnes més veteranes de tot el veïnat, la Pili Queralt Garcia, té el privilegi d’haver estat testimoni, de primera fila, dels canvis que s’han produït a l’Ajuntament. Davant d’ella han desfilat alcaldes, regidors/es, alcaldessa, secretaris, empleats. Uns d’emblemàtics com la Lola Ferret de l’Ajuntament, que va tenir el privilegi de viure dintre les seves interioritats. 

   El mateix li ha passat amb els estadants de la rectoria, amb qui també ha col·laborat: una llista llarga de rectors i vicaris, majordones, sagristans, escolans, beates, gent que no ho han estat tant, catequistes i tants altres col·laboradors/es de la parròquia. 

    I fins i tot ho ha estat de la pastisseria Sabaté, una talaia on es contempla l’activitat municipal i religiosa entre les dolçors del sucre, les pujades de to en alguns  plens i la pau i la serenor que aporten els representants de l’església a tot plegat. És el potencial energètic d’aquest, el sucre, el que  fa veure la vida des d’un angle més optimista i permet afrontar el dia a dia amb alegria. D’aquí que en aquesta parcel·la on es centre les institucions més rellevants de la vila, hi trobem els estats d’ànims més canviants.

    Vet aquí, però, que quan s’apropava Nadal, al Senyor Rector mossèn Josep Pusas i Mas, la seva salut li fa una mala passada i li aconsellen que, momentàniament, vagi a viure a la residència de sacerdots que hi ha Barcelona. Des d’aquell moment la rectoria continua estant molt ben atesa pel vicari mossèn Josep Ramon Ruiz, però orfe de la  personalitat que li confereix en Pausas. Són molts anys entre nosaltres com per a que la seva absència ens deixi indiferents.

        Passa Nadal, Sant Esteve, la Quaresma, Setmana Santa... i el mossèn continua recuperant-se. Fins que arriba un moment, això ens passa a tots, que et creus amb el dret de dir prou! Quan intueixes  que això tan pot durar un any, dos, o tota la vida. Una decisió, com aquesta, és la que permet  que el mossèn torni, sense estar influenciat per l’anunci de torró. Per tant, abans de Nadal. Concretament per les vigílies del diumenge anterior al de la festivitat de la Trinitat. I aquí es retroba amb els feligresos, dels quals sap el nom de quasi tots. Conscient de que pel sols fet de guaitar per les finestres de la casa rectoral, les que s’aboquen al mar, li passaran tots els mals. Diuen que la fe cura. Ell que n’és un divulgador  en deu estar convençut. Tot hi ajuda.

     Han passat moltes coses durant tot aquest temps..., malgrat tot el calendari avança. Hem arribat a les vigílies de Sant Joan, una festa alegre i bulliciosa. Les cases són obertes de bat a bat per acompanyar, amb revetlles, els solstici d’estiu. Que per cert, parlant de cases, l’Hospital de Sant Joan Baptista celebra també el seu patró. Un jorn alegre que repercuteix en els seus estadants que viuen dintre el seu aixopluc  i on reben les atencions dels seus responsables. Tot això té lloc en un barri, el del Poble Sec que també està de festa. Quantes coincidències. 

                                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de juny del 2023)