EL DIA DE LA TRINITAT

Aquest diumenge, festivitat de la Trinitat, la nostra ermita blanca ha acollit, un any més,les essències del sitgetanisme. Amb els gegants com a símbol més nostrat i amb el fervor popular que ens ha apropat fins a la capella. Com sempre enmig d'un ambient cordial i entre un esclat d'entusiasme festiu.

És una festa que honora el calendari on s'hi aixopluguen les nostres tradicions. Pujar a la Trinitat, tal dia com avui, és una tradició molt antiga que ha motivat a la gent de Sitges i a la dels pobles de l'entorn. Per tant és un retrobament amb els amics i coneguts, en un entorn privilegiat on la festa ens agermana.

Serveixin aquestes fotografies com un il·lustrat testimoni d'una festa que ens captiva.

LA TRINITAT SOM TOTS

L’ermita blanca, l’ermita enlairada damunt el mar, sota la capa d’un cel immens. Camins costeruts, flairosos a farigola, que ens hi apropen. Aquesta simplicitat bé podria servir a mena de breu descripció d’aquest indret tan nostrat. Si hi pugem un dia qualsevol, trobarem a l’ermita embolcallada pel silenci que sols es desbarata si el vent gosa bufar fent fimbrejar els pins, els matolls, fins a topar amb les parets impregnades de calç, mentre propulsa un persistent xiulet i la ventolina, una i altra vegada, es rebolca pel terra de la placeta, per tornar a enlairar-se i continuar pujant i baixant de mar cap a terra . Quan la Trinitat es queda sola, amb tots aquests elements que l’envolten, hi campa la solitud que n’és una bona companyia i passarien hores, dies i donaria talment la sensació que el temps s’ha aturat. L’ermita resta dormida enmig de la calma i ningú gosa alterar tanta serenor.
Si més no en l’últim revolt del camí, ja quasi a peu de carretera, la vida recobra el brogit, el soroll, l’anar i venir del trànsit rodat i, poc a poc, la silueta de la Vila de Sitges va sobresortint per sobre la capa de plata que brunyeix la immensitat del mar. És el sol que s’hi emmiralla en aquesta pàtina platejada, espurnejant, que s’estén pel seu damunt com a miralls enjogassats que enlluernen a cada llambregada que hi dediquem. Aquí tot és diferent, Sitges té quelcom que atrau, que agrada, que esperona l’entusiasme, la curiositat del visitant. Que enalteix l’ego dels qui hi viuen. Gent que mimen les tradicions, els petits detalls, com pot ser guarnir amb flors les baranes dels balcons. I quan aquestes llueixen les millors gales, quan un imaginatiu olor de flor de Sant Joan sembla retrobar-se amb les olors peculiars del poble, la blancor que impregna les parets de l’ermita, aconsegueix catalitzar tanta calma, tanta beutat, mentre espera que la gent de casa, moguda per un rampell d’entusiasme, s’adoni que la festa de la Trinitat torna a sobresortir en aquest últim diumenge del mes de maig.
Fa dies que naveguen dintre la mateixa barca la Rosó, que capitaneja la nau, i les sitgetanes que l’ajuden avui i cada quart diumenge de mes quan hi pugen per endreçar el indret . Mentre ja prepara les paelles el xef de la Trinitat, també la màquina de retratar el fotògraf oficial. I rutllen a tot gas aquesta colla d’entusiastes conduits pels germans de l’auto-escola . En Joan de can Sabaté no deix apagar el rostoll del forn de l’obrador, per a coure-hi les coques de recapta, les pastetes salades i els postres en general que es complementaran amb els altres detalls que s’ofereixen a sota la porxada de rocalla de l’entrada a la capella. Els grallers remullen les inxes, els de la Cobla treuen llustre als instruments. Els gegants alegren el seu posat, la seva cara seriosa, com si s’adonessin que a la seva faisó respectuosa no encaixa amb aquest singular i festiu entorn. Prepara el sermó, els ornaments per oficiar la missa, el Sr. Rector. Sabedor que de la Trinitat al cel hi ha un pas. Que la virtut dels seus feligresos, encara que no siguin massa missaires, és estimar les festes més singulars, secundar la tradició. I aquesta, avui, mana apropar-nos fins a la capella de l’ermita blanca, per fer acte de presència a les celebracions oficiades en honor a la Santíssima Trinitat. Postrats als seus peus li demanem la seva intersecció davant els problemes que ens assetgen. Al tornar al poble els seus carrers es preparen per a ser engalanats amb artístiques catifes de flors, per tal de posar colorit i fragància a la Processo del Corpus .
I serà dintre de poc que tornarem a la capella de l’Hospital de Sant Joan, un retrobament curullat de bons records, amb els Joans i Joanes com a protagonistes i també per fer una estona de companyia als estadants de la casa els quals, junt amb la comunitat religiosa i els successius administradors, han fet possible que la festa s’aixoplugui a recer del sitgetanisme, com una normalitat més del dia a dia que fa un parèntesis per a compartir neguits festius amb tots els qui són perseverants
Fent camí entre les ermites més properes, el primer diumenge de juliol, ens atansarem fins a la capella de l’església de Campdàsens. Un jorn entre vinyes i masies que sortosament encara estan habitades. Just un mes després l’aplec de l’ermita del Vinyet, on del fervor popular en sorgeix un altre esclat de festa, el qual es convertirà en el pròleg de la Festa Major. Les ermites de Sitges aconsegueixen, al llarg de l’any, reunir a un nombre important de gent de casa.
S’atansen els records i en tots aquests encontres camperols, afavorits per la festivitat que els correspon, els hem viscut, ho seguim fent, gràcies a l’entusiasme que hi esmercen les persones que en tenen cura. Des en Manel Bertran, més conegut per en Xana, la Bàrbara de can Fontanals i l’Eulàlia Sánchez, muller d’en Maginet del Prado, fins a la recordada Remei Casanovas, la Rosó Carbonell i en Joan Martí, actuals administradors de la Trinitat, amb mossèn Santiago Casanovas que és el sacerdot sitgetà amb qui tantes vegades hem compartit companyia en la sala gran de la casa de l’ermità. I l’altre sacerdot sitgetà el recordat mossèn Antoni Torres que cada any oficiava la missa de Campdàsens, festa de la qual n’era un gran entusiasta, com ho són els Amics del Garraf que han revifat aquesta altra tradició sitgetana.
Ja de jovenet havia escoltat parlar, durant la classe de religió, que el misteri de la Santíssima Trinitat era impossible de interpretar. Amb el pas dels anys ignoro si ja s’albira ni que sigui una mica de resplendor que posi esperança a la solució d’aquest, sembla ésser, complicat trencaclosques de la Divinitat. Respectant els principis , les creences, els designis superiors, La Trinitat de casa nostra la conformem tots i el misteri conviu amb aquest esclat de popularitat que es fa encomanadís, que té poder de convocatòria , que vitamina les creences dels qui hi pugen per passar-s’ho bé però també per resar. Del despistat que desprès de campar per tots els racons d’aquest turonet, s’adona que és a punt de marxar i no s’ha comiat de la imatge de la Trinitat engalanada de flors.
La Trinitat som tots, de la mateixa manera que ho van ser els nostres avantpassats i a nosaltres ens pertoca mantenir la flama encesa per tal de que a les generacions futures, la blanca ermita els sigui un referent dels detalls que ajuden a impulsar, divulgar i mantenir els símbols de la Vila, com el millor signe d’identitat d’un poble. Però també per a retrobar-hi el conhort de la fe que tot sovint ajuda a no trobar el camí tan costerut. Fem una parada, ara que hi som a temps, que disposem del privilegi de viure i l’estar vius ens permet delectar-nos d’aquests detalls i poder gaudir d’un paratge tan apropat a Sitges i al blau del cel.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de maig 2010 )

ELS PADRINS DELS CEPS

Això del padrinatge és una prebenda que s’ha ampliat fins aconseguir paràmetres d’una certa originalitat. Al llarg dels anys ha servit, primer, per complir amb un dels sagraments establers i alhora encerclar lligams de familiaritat. I a partir d’aquí s’arriba a apadrinar quelcom que vingui a to. Parlant de tonalitats musicals s’escau recordar que l’Alícia Barrachina va ser la padrina de la Cobla Sitgetana. Ho apunto simplement per posar un exemple de com el padrinatge no obligatòriament s’arrela a l’entorn de la pica baptismal, sinó que s’estén a altres dimensions de la societat en la qual vivim. D’aquí que la persona que ha tingut uns bons padrins, metafòricament parlant, se’l hi han obert moltes portes. Vet aquí l’elocució tan emprada que diu: “qui té padrins el bategen”. Tots hem tingut el plaer de ser representats pels padrins i padrines que han estat els avaladors designats pels pares en el moment del bateig, per tal de complir amb el requisit i que són ells, d’acord amb els progenitors, és clar, els qui en teoria manifesten el nom que es dirà la criatura.
En l’entorn familiar de casa va passar un fet molt curiós. Els pares de la criatura van escollir el nom de Jaume, i amb aquest el van inscriure al registre civil, convençuts que el padrí acataria la voluntat dels progenitors, però en el moment del bateig, preguntat al padrí pel nom que se l’imposaria, aquest li va manifestar al sacerdot que Rodrigo, ja va estar armada. Sembla ser que se’n va formar una de mitjana, no va arribar la sang al riu perquè hi havia bona entesa, no obstant el padrí no va voler baixar del burro i els familiars més al·legats per no armar un altre sagramental van deixar que se’n sortís amb la seva. Total que a la Parròquia estava registrat per Rodrigo i al registre civil per Jaume. Ja es poden imaginar que la doble identitat portaria problemes burocràtics .
Tot això, però, venen a ésser variacions sobre el mateix tema. Fins a decantar el contingut de l’article vers aquest ampli i original padrinatge, el qual implica a la gent de la pagesia sitgetana. Precisament en uns moments en què queden pocs pagesos i poques terres per treballar. Amb tot, la gent del camp, tan se val l’època que els ha tocat viure, han estat sempre amatents de la vinya, al dia d’avui engalanada ja per un incipient esquitx de verdor, propiciat pels petits pàmpols que hi broten. Quan els pagesos igual han tingut cura de l’hort, dels sembrats que ja groguegen, quan encara la tija és curta. Comentat aquest detall amb gent entesa, sembla ser que han canviat l’espècie, a fi de que hi hagi més espiga que altra cosa, ja que la resta es converteix en palla i aquesta actualment té poca utilitat, ja que inclús han desaparegut els típics pallers del paisatge camperol.
Curiosament, com més cap a les terres del interior de la nostra Geografia, o sense anar tan lluny, els propis veïns del tarragonès, als avis se’ls anomena: el padrí, la padrina. Potser pel costum que hi havia que aquests ho fossin en el moment que el nounat rebia el sagrament del baptisme, amb senyal de respecte i reconeixement vers la gent més gran de l’entorn familiar. Desprès han primat, en aquesta designació, l’edat per tal de que el padrinatge ho fos durant el més llarg temps possible. També compromisos d’amistat i fins i tot conveniències especulatives, han atorgat la categoria de padrí a una amistat. I és que el materialisme ha arribat a l’extrem de fer pensar que si es designa un padrí o una padrina, amb la cartera ben plena de virolles, ells vetllaran per a que al fillol/la no li manqui mai de res. Però vet aquí que de pagar, tard o d’hora, tothom se’n cansa i els padrins per molt rics que siguin acaben desentenent-se d’una mena d’obligació que no té res a veure amb els principis pels quals ha estat implantada, per la jerarquia eclesiàstica, la responsabilitat del padrinatge amb tots els ets i uts que representa.
A Sitges els padrinatges s’han emmotllat i repartit quan ha calgut aportar aquest honor a institucions, colles de diferent índole i a tot allò que, en definitiva, fa de bon apadrinar. Perquè en tots aquests casos acostuma a ser simbòlic, eximit de qualsevol obligació, fins i tot de la més emblemàtica com ho és la de regalar la mona per Pasqua.
Els responsables de l’Hospital, els qui tenen cura de les vinyes i del celler, des de fa uns dies, promocionen l’apadrina-me’n del ceps on, desprès de la preceptiva elaboració, en surt la malvasia que comercialitza la pròpia institució. Si a la gent de la pagesia d’antany se’ls hi hagués fet avinent que arribaria el dia que els ceps tindrien padrins, se’ls feria difícil creure-ho. A ells que la seva tasca , de sol a sol, amb la verema com a protagonista destacada, les inclemències meteorològiques, l’esforç que esmerçaven en el seu ofici, el més proper que s’esqueia amb l’apadrinament , com passava a tothom, era quan una malastruga els feia, com popularment es diu, veure la padrina.
Convertir-se en padrí/na d’un cep implica i transmet neguit per les coses de casa, independentment que agradi o no el suquet que se’n obtindrà . Encara que per regla general el susdit xaropet acostuma a satisfer fins i tot al més abstemi. A la vinya de l’Hospital, els ceps que s’hi arrenglen , esperen ésser apadrinats per la gent de casa. Els pagesos faran la feina i els padrins i padrines tindran el privilegi de saber exactament quin cep els pertoca, no en propietat, sinó que emparats sota el patrocini de l’original símbol del padrinatge, se’l podran fer seu amb el bon sentit de la paraula. Potser d’aquest apropament n’acabarà sorgint una progressiva curiositat per la vinya, per saber detalls que abans no ens interessaven. Com per exemple quan s’escau ensulfatar, començar la verema, si la collita ha estat bona, el grau que se’n ha obtingut, quan s’ha de podar i quan s’ha de posar aixeta a la bota.
La vinya de l’Hospital es troba molt apropada a l’edifici central, limitant els seus darreres i lateral. Potser l’única vinya que queda al poble envoltada de nucli urbà. On hi guaiten els veïns més propers, els estadants de la casa , els vianants i, des d’ara, padrins i padrines que s’interessaran per saber de les evolucions d’un fillol molt singular. Per acabar d’arrodonir la proposta i culminar l’originalitat seria fabulós poder anar a menjar la mona a recer d’una vinya on els ceps tindran quasi bé nom. En unes dates en les quals aquests comencen a rebrotar i mostren, així, el seu agraïment a les atencions rebudes I que millor per acompanyar el suculent munflor que un gotet de malvasia, fruit d’aquella vinya, apadrinada per l’entusiasme de la gent de Sitges i contemplada pels residents que la tenen tan propera.
Hi han coincidències que a voltes aporten pinzellades de genialitat. Apadrinar un cep és una d’elles.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de maig del 2010 )

CASUALITATS

La setmana passada el destí ens va jugar una mala passada. Entrava a les màquines d’impressió la meva col·laboració quan just feia poc que ens havia deixat l’Ernest, el fill de l’Estanis. La coincidència també va voler que el meu article estigués dedicat a ell, a la persona que va desenvolupar les tasques de sagristà a la Parròquia durant 30 anys. Quan em vaig assabentar de la trista notícia ja era massa tard per retirar l’escrit. El qual, davant les circumstàncies, em va semblar poc adient, perquè contenia unes pinzellades d’humor que no s’avenien amb el dol d’un pare compungit davant la pèrdua del seu fill. Coneixent, però, a l’Ernest de ben segur que per a ell va ser un comiat diferent, simpàtic, allunyat de la tristesa que acompanya a aquests moments i em penso, n’estic segur, que no hagués tocat cap línea del contingut. El seu tarannà, reservat, amagava un polsim d’ironia que sabia espargir per entre la conversa quan s’esqueia. El seu tracte era tan cordial que la implicació comercial que en el seu dia varem establir es va resoldre d’acord amb les seves idees, el seu projecte, i la satisfacció d’haver interpretat el que ell volia. Va ser un plaer i una bona ocasió per a conèixer millor la sensibilitat, el tracte, d’aquell veí del mateix carrer. De l’Ernest que ens ha deixat quan encara no tocava.
De veritat que m’ha dolgut el seu comiat, d’aquesta manera tan sobtada i també la casualitat de coincidir amb l’article dedicat al darrer sagristà. I entre aquestes he recuperat de la memòria un cas semblant que també vaig protagonitzar. Molts de vostès recordaran al polifacètic Fermí Martínez, el qual va treballar a l’impremta d’aquest setmanari. Va ser músic, intèrpret d’un gran nombre d’instruments i va acabar la seva vida laboral essent cuidador del museu Cau Ferrat. L’home estava casat i el matrimoni tenia una filla soltera que vivia amb ells, en uns baixos del carrer Antoni Muiño. A en Fermí la vida també el va sacsejar de manera molt injusta, perquè amb una edat ja un xic longeva va perdre a la muller i posteriorment a la seva filla. Quedant sumit en la tristesa, els records i la soledat.
Per aquells anys, els dissabtes a la tarda, encara es treballava, em dedicava a passar i cobrar factures del negoci familiar. Aquest afer em va portar fins a la casa d’en Fermí a cobrar una noteta, poca quantitat. Em va obrir la porta una persona que no m’era familiar, vull dir cap membre de la família que jo coneixia Al comentar-li el motiu de la meva visita, em va fer passar a l’entrada i em va demanar el rebut i tot seguit es va retirar. Mentrestant esperava em vaig adonar que damunt la consola del rebedor hi havia un escampall d’esqueles. Vaig llegir el nom del finat i la meva gran sorpresa va venir avalada per l’aparició del nom de la muller d’en Fermí, ocorreguda aquell mateix dia, per tant, es trobava de cos present. La descoberta em va provocar una suor freda que no sé com no em va agafar un treball. No sabia pas que fer, si engegar a córrer o quedar-me quiet com un estaquirot. Sols recordo que ho vaig passar molt malament, fatal, ni l’enterramorts que estava avesat en aquests tràngols, anava tan ràpid per cobrar els seus honoraris.
Mentre restava engarrotat va tornar la senyora, la persona que s’havia fet amb el rebut, només veure-la li vaig expressar les meves més sinceres disculpes, tot dient-li, més que això, suplicant-li que ja tornaria un altre dia. La bona dona, veient-me tan trasbalsat sols tenia paraules per tranquil·litzar-me. Vaja, que s’intuïa que un servidor desconeixia la circumstància. Va ser tan comprensible que fins i tot em va fer efectiu l’import de la factura i jo vaig marxar acompanyat per un gran remordiment i un enorme sentit del ridícul, tan sols pel fet de pensar que s’imaginarien els familiars de la difunta, les amistats que els acompanyaven, d’aquell intrèpid i desvergonyit cobrador que gosava irrompre de ple en el dol familiar, amb la intenció de cobrar un rebut, com malfiant-se que la difunta deixés aquest món amb deures pendents que no es cobrarien mai. Encara ara, quan hi penso, em ruboritzo. Quan s’interposa un revés dintre l’àmbit professional, els castellans en diuen: “gajes del oficicio”. Si més no aquestes coincidències fan de molt mal digerir.
Entre tanta malastruga apareixen brots verds. Però dels de veritat, perquè des da fa un temps, estem sentint parlar del ressorgiment d’un brots verds que no tenen res a veure amb les plantes ni amb la natura. Els entesos fan servir aquest terme tan associat amb la primavera, quan es refereixen a la revifalla de l’economia, de la qual ja no sabem si de veritat rebrota o li ha entrat una devastadora malura.
Entre aquest anar i venir de la Parròquia, a frec de la vorera de la porta de l’església i en la d’un lateral ens hem adonat que s’obren pas uns curiosos brots verds. A simple vista semblen brots de palmera, però també podrien ser “palmitos” de margalló. És una descoberta força curiosa que s’acobla amb l’entorn, on hi prevalen les palmeres com a vegetació autòctona de la zona. En cas de tractar-se de margallons la rebrotada seria més compromesa, perquè ens referim a una espècie protegida i com a tal s’hauria d’aplicar una excepció en la llei a fi de poder-los arrancar. Siguem legals, quan avui dóna la sensació que costa molt ser-ho. Bromes a part la descoberta és prou curiosa com per deixar-ne constància escrita.
I mentrestant els brots verds sorgeixen entre les pedres de l’exterior de l’església, a baix de la Fragata, a l’entorn del monument al Greco, degut a la transformació que s’està obrant, és necessari arrencar una quantitat determinada de palmeres, les quals són plantades en altres punts. L’operació és portada a terme durant l’escapçada d’una llenca dels jardinets que es van construir sota el mandat de l’alcalde Vicenç Ibañez i Olivella. En el lloc on hi havien uns frondosos plataners, sota els quals es feien les revetlles de Festa Major i les audicions de sardanes que s’hi alternaven. Qui més va sortir guanyant amb aquella remodelació de ben segur en van ser els veïns d’aquesta franja, perquè al ser talats els arbres van guanyar visibilitat de cara al mar. No obstant el poble va perdre un lloc que ben arranjat oferia una ombra fenomenal. Que per gaudir-ne no hagués calgut fer massa inversió, simplement no deixar aparcar cotxes, ja que es feia servir d’aparcament, i disposar-hi uns bancs per poder seure. Ara ja és massa tard.
Després d’una casualitat que m’ha sabut molt greu que es produís, la terra es remou amb intenció de millorar un espai tan emblemàtic del nostre Passeig. Les casualitats ho són per molts motius, la resta tot es fa per un fi de bé.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de maig del 2010 )

L'ESPECIALISTA DE LA SAGRISTIA

A dia d’avui tot gira a l’entorn de l’especialització. D’aquí que la gent es prepara per poder aconseguir un lloc de treball pel qual cal menester uns bons coneixements, quants més millors, ja que d’aquesta manera es poden assolir fites on la competivitat aconsegueix bons objectius. Tanmateix hi ha treballs on dóna la sensació que la feina es fa sola, que és joc de quatre taules. I no és així.
Els seguidors d’aquesta col·laboració de ben segur trobaran exagerat la referència a aquesta especialització que apunto en l’enunciat. Les sagristies deuen ésser dels pocs llocs que queden on la pau es consolida com l’avantsala del cel. Per tant l’únic especialista, si és que se’n permet emparar aquests termes, que té la potestat de fer-la servir n’és el sacerdot. En un moment o altre de la nostra existència a tots ens ha encuriosit descobrir que hi ha darrera la porta que condueix a aquest espai, no em refereixo a cap en concret, sinó a tots en general. La curiositat humana a voltes ho és tant que es torna xafardera i amb aquesta assumible perspectiva ens complau conèixer les interioritats on els preparatius es consoliden entre enormes calaixos que guarden els ornaments sagrats i, fins i tot, el simple però imprescindible, detall de la garrafa del vi.
Antigament a aquelles persones que no es movien de l’església i, amb permís de l’autoritat eclesiàstica corresponent, remenaven les cireres, la veu popular, que a voltes s’enfarfega de malícia, les mal anomenava rates de sagristia i quedaven tan tranquils. Amb el pas del temps, sortosament, han hagut expressions, com la susdita, que han tendit a desaparèixer per bé de tots.
I si la sagristia l’he catalogat com l’avantsala del cel, fent honor a una altre exageració, també la podríem definir com el vestidor de l’església. Des de la màxima autoritat pontifícia, fins el capellà ras, per dir-ho en termes col·loquials, les freqüenten en els moments que precedeixen a qualsevol cerimònia i un cop s’ha acabat. Quan l’ofici és concelebrat es queden petites, si més no quan el sacerdot torna a la servitud, de manera planera, de la seva parròquia, la solitud de l’entorn se li abraça i l’ajuda a meditar en silenci. Potser a preparar un nou sermó.
Desprès d’ell, la persona que esdevé l’especialista en tenir-ho tot apunt, és el sagristà. Ve a ser com l’enllaç entre els feligresos i la cúria, però sense atribucions de responsabilitat espiritual, no obstant la seva tasca està pensada per tal de mimar els més petits detalls i de guardar, a bon resguard, la clau per a quan cal obrir les portes de bat a bat. En batejos, comunions, casaments i enterraments, el seu saber estar forma part de la cerimònia. Va i ve per entre els passadissos sense fer soroll, però amatent dels moments més sensitius que acaricien la fibra, durant els moments d’alegria i en els de tristesa.
El darrer sagristà de la nostra Parròquia ha estat home de poc fiable referència climatològica. Perquè quan feia fred ell anava arremangat com si fos ple estiu. D’aquí que aquesta dubtosa conjunció amb la meteorologia, ha despertat una certa admiració entre tots els qui el coneixem, de manera especial entre aquelles persones que són fredoliques de mena, als quals els sacsejaven esgarrifances s només de veure’l desafiant els termòmetres.
Ara que l’Estanis Artó s’ha tapat els braços i el cos en general, quan s’abriga al percebre la sensació del fred, quelcom ha canviat en la climatologia, de ben segur degut al fred d’aquest hivern i quan tot feia preveure que la primavera s’estrenava com un avanç de l’estiu, torna la pluja i les baixes temperatures a imposar la seva tònica. Però a ell ja no l’agafen desprevingut, la seva pell s’ha tornat més sensible. No falla, quan els anys es van acumulant, totes les fredors ambientals es multipliquen, fins i tot la que es nota, durant els mesos hivernals, en el interior de totes les esglésies.
A la nostra Parròquia els sagristans hi han fet anys, bon senyal. El record més llunyà que en tinc d’ells, n’és el d’en Virgili Lanau, al qui ajudava la seva muller la recordada Llum, en uns anys on estava establert el costum de cobrar la cadira. Veig a l’Anau amb les butxaques de l’americana esventrades de tant posar la mà en el seu interior, mentre hi anava dipositant la xavalla que recollia. El recordo apropant-se a la persona a qui volia expressar una opinió i, de manera dissimulada, li murmurava el que li volia dir i continuava amb la seva ocupació.
L’Estanis el va substituir i mentre Lanau va desenvolupar aquesta responsabilitat sent rector mossèn Pasqual Prats, ell ha coincidit amb tres rectors, mossèn Joaquim Comas, Josep Nicolau i Josep Pausas. L’experiència aconseguida al costat d’aquests eficients representants de la Divinitat, haurà estat molt enriquidora. Ha esdevingut sagristà en uns anys en els quals la Parròquia, en general, ha experimentat considerables millores en tots els aspectes. I la gent de Sitges han viscut aquesta transformació, entre admiració i participació. Ho deia abans, hem portat a batejar als nostres fills i al seu redós s’han fet grans. Però també hem acompanyat a familiars i amics en el moment del comiat. En cada ocasió, mani qui mani en aquesta casa del Pare, l’Estanis hi ha estat present i també la seva autoritat s’ha fet valer, perquè com acostuma a passar, en determinats moments o ocasions, s’arriba a manar més que el propi responsable. I és que tants anys movent-se entre l’especialització de sagristà, hom esdevé un bon especialista. El complement és, al cap i a la fi, ésser també especialista en sitgetanisme. Aquest paral·lelisme serveix de gran ajuda a un rector recent arribat al poble. La desconeixença dels seus feligresos és un entrebanc en el moment d’apropar-se als detalls que tan agraden escoltar. Sobretot quan el sacerdot ha de dirigir unes paraules al finat que l’han portat a l’església camí del canyet. Ningú millor que el sagristà per fer-li al capellà una mena de resum de la seva vida i ell n’extraurà els passatges que enalteixen la personalitat del difunt. I d’aquesta manera, l’oficiant, sabrà colpir l’emotivitat dels familiars i amistats que els acompanyen, tocar la fibra. I semblarà com inspiració Divina que un rector acabat d’arribar al poble, sàpiga inserir en uns detalls que magnifiquen la vida i obra del qui ja reposa en la pau eterna.
S’adonen com l’ofici de sagristà requereix d’una especialització en sintonia entre la terra i el cel, la qual sols s’aconsegueix amb els anys de dedicació, uns 30. A partir d’aquí els aires bufen fresquets i ell es tapa no fos cas que s’empioqués. Queda, però, al descobert, a sol i serena, la satisfacció d’haver desenvolupat una tasca gratificant, al costat dels senyors rectors de torn i d’un amic que ha fet aprenentatge, en Pere Jou. Un tàndem que ha convertit la feina de sagristà en una especialització.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de maig del 2010. Un parell de dies abans moria l'Ernest, el fill de l'Estanis i no vaig poder retirar l'article perquè ja estava en màquina. L'Estanis ho va comprendre i em va agrair el detall. )

ELS ALTRES SITGETANS

Durant la meva infantesa i primers anys d’adolescència anava tot sovint a la llar dels meus cosins que vivien una mica més enllà de la casa del carrer Sant Francesc, concretament en aquest eixamplament del carrer conegut com a Passeig de Vilafranca . No descriuré l’entorn perquè ja ho he fet en altres ocasions, però sí m’entretindré en aquella quadra que estava davant per davant del baster i delimitada per la Pensió Julian, amb el taller del pintor Carbó a l’altra costat de la porta de l’escala amb la vivenda de la família Hill – Benazet i la casa que habitava l’Antonet Parés i l’Adela.
A la quadra d’en Pepito gitano els horaris es complien gràcies a la seva estricta i curosa puntualitat, a l’hora d’entrar i a la de plegar. Sí que també és veritat que jo ja vaig freqüentar aquell espai quan l’activitat de compra i venda de cavalls no donava la sensació de representar un gran volum de negoci, o al menys a mi m’ho semblava, degut al poc moviment de cavalleries que s’aixoplugaven en la susdita quadra. També tinc entès que a voltes, entre ells, les transaccions comercials tenien lloc sense que preceptivament s’hagués de fer evident la presència de l’animal. El seu tracte, la manera de funcionar, deuria tenir la mateixa rellevància que la borsa, on es manegen gran quantitat de diners i no veus mai el producte, simplement van d’un lloc a l’altre com per art de l’encantament i la cosa puja i baixa segons si les situació mundial és o no favorable.
Més aviat el que feia en Pepito seria la funció del que ara anomenem agent comercial. L’home tenia en cartera un seguit d’ofertes, les quals donava a conèixer als futurs clients i aquests, en cas d’interessar, es posaven en contacte amb el propietari del cavall. Per tant no era menester tenir-los exposats en aquells baixos, del qual ell en tenia cura a mena d’empresari del gremi cavallar. Situació que es veia afavorida pel seu temperament tranquil, pausat i respectat per tot el seu entorn.
L’home vestia de manera elegant, sense mancar-li cap detall en la indumentària, així com tampoc en els complements, elàstics inclosos amb els quals aguantava els pantalons i es cobria el cap amb un capell. Coneixedors de l’horari comercial de la quadra, tots els gitanos que es trobaven de pas per la Vila, s’hi aturaven i conversaven amb l’empresari, fins el punt que hi havia jornades que el local registrava gran afluència de contertulians. Tant n’era la presència i l’elegància que lluïen que a voltes s’assemblava, amb les concebudes limitacions, i perdonin l’exagerada comparació, a una sortida del Liceu. Tots anaven amb trajos foscos i mostraven espectaculars rellotges d’or i pomposos anells i polseres. I la gran majoria s’acompanyaven de la peculiar bengala, un detall imprescindible entre els tractants de cavalls, així com el posat que exhibien.
En Pepito estava emmaridat amb l’Antonieta i vivien en un pis de davant l’Ajuntament. Amb l’arribada del turisme tota la família es va emmotllar a la nova situació. Els homes decantaren per l’art i tots tocaven la guitarra que servia per acompanyar els seus cants. En Juanito i en Cisquet n’eren, malgrat les concebudes limitacions, uns especialistes. Aquest últim tenia reservat els seus moments de glòria en l’actuació que tenia lloc al jardins del Retiro, durant un entreacte mentre les components del ballet de l’Antoni de Ronda es canviaven de vestuari. Al guitarrista el boom del turisme el va agafar ja en una certa edat, en aquell límit en què potser no queda res més per aprendre, com se sols dir, que portar els gegants de cap per avall. Em vinc a referir que el pensament tomba per altres esferes, com per haver d’estudiar la tècnica de la guitarra que és prou difícil. L’home, si més no, es defensava tot i que els assistents estaven més amatents al suc de pàmpol, que regalimava en aquelles populoses sangries que es servien, que al recital del voluntariós Cisquet. Però ell els captivava per “soleares” i amb la peça estrella del seu repertori, aquella que diu: “Santa Marta tiene tren, pero no tiene tranvía”, i es posava el públic a la butxaca.
Durant aquesta època els gitanos de casa nostra treballaven de nit i, de dia, les dones anaven amunt i avall del Passeig oferint roba de vestir als turistes. Si els marits havien fet mèrits dintre el mon de l’art, elles disposaven d’un tarannà especial que s’assimilava a una autèntica obra d’art. Sabien vendre amb una gràcia i entusiasme que no coneixia límits. El Passeig de la Ribera era per a l’Antonieta, les seves germanes i la resta de la parentela, la seva botiga, millor aparador impossible. Malgrat de la internacionalitat de la clientela, mai van renegar del seu català i a totes van tractar amb els millors elogis que es poden fer en quant a l’edat: “Mira nena que tinc...”. I també a la bellesa, encara que aquesta no s’ajustés prou bé a la persona a la qual anava dirigida : “ Guaita, guapa, quin vestit per tu...”.
En quant als homes, el seu tracte també ha estat sempre un referent a la infància, on els anys no limiten la denominació pertinent, d’aquí que facin ús del qualificatiu que tan agrada escoltar quan hom ja suma uns quants anys. Remenen el “nen” a cada moment i aquesta denominació aglutina la familiaritat en el tracte, la simpatia i cordialitat compartida i posada en pràctica en una època on el respecte i l’educació prevalia per damunt d’interessos i altres maneres d’ésser.
Després, com qualsevol humà, la vida passa factura i les circumstàncies a voltes esdevenen doloroses en el si de les famílies. Ells no van ser una excepció. Les fatalitats els van acompanyar en els últims anys de la vida dels patriarques i en van tenir de trampejar de tots colors. Poc a poc aquella gran taula del cafè de la Societat el Retiro que ells ocupaven desprès de dinar, va anar restant concurrència. Les guitarres van emmudir, sota aquella expressió que tan es fa servir quan les coses van maldades, la pròpia vida els va aixafar la guitarra. Tot i que els seus descendents segueixen venent en els mercats i les mullers ofereixen tota mena d’elements per ajudar a ressaltar l’elegància femenina.
La casa on hi havia la quadra d’en Pepito gitano no ha perdut la seva personalitat, si més no allà on hi entraven i sortien els cavalls, ara hi han posat aixeta per a servir d’abeurador a les persones que es delecten amb el rajolí que hi fan rajar. Els gitanos de casa nostra han estat un referent d’elegància, d’integració, d’amor a Sitges i a les seves tradicions. D’aquí que n’he volgut deixar un modest comentari i record, anomenant-los els altres sitgetans, perquè han format part del teixit de casa nostra. Essent un exemple de convivència, sobretot en aquestes èpoques complicades que ens toca viure.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de maig del 2010 )

GR5

Per a la gent que no estan endinsades en el món de l’excursionisme, aquest símbol no els farà dir res. Si més no pel sols fet d’haver caminat pels camins que ens són molt propers, tard o d’hora, s’hauran trobat amb un senyal, simple i concís, una petita ratlla blanca i a sota una de vermella. És la identificació del traçat del recorregut del senderisme, el nostre va des de Sitges fins a Canet de Mar i a l’inrevés . Cada recorregut té en comú el GR però canvia la numeració.
El nostre Centre Excursionista fa temps que es dedica a recórrer aquests camins, a banda d’ascendir a cims que sobrepassen els 1.000 metres d’altitud. Però aquest traçat del senderisme acaba sent més assequible a tots els qui ens atrau la muntanya, si més no defugint d’unes determinades dificultats que són reservades a excursionistes més ben preparats en tots els aspectes. El darrer diumenge una colla d’uns 80 associats del Centre vam caminar per l’última etapa d’aquest GR, el qual el setembre del 2008 van començar Canet. Un traçat que s’anomena: “ El Sender dels Miradors” de 210 Km. Amb la regularitat d’un diumenge al mes s’han dedicat a recorre’l en diferents etapes. Aquest últim tram ha estat des d’Olesa de Bonesvalls fins a Sitges. La susdita caminada ens ha portat a indrets tan mítics entre el muntanyisme com el impressionant avenc de l’Esquerrà. I des d’allà a can Grau, al Coll de la Pota de Cavall, des d’on la immensitat del mar se’ns fa present, un senyal inequívoc que som a prop de casa i aquí s’escau aquell crit que tan caracteritza als navegants quan divisen terra, als caminants l’exclamació és al revés: “ mar a la vista ”. I pel Coll de la Fita arribem a les portes de casa.
Fins i tot el temps ens va acompanyar al estar el cel encapotat, situació que tan s’agraeix perquè ajuda a que la caminada no sigui tan feixuga, el recorregut acabava allà on pot començar: a la platja Sant Sebastià. Just en la desembocadura del Torrent. On gràcies a la iniciativa del Centre, el nostre Ajuntament ha autoritzat que en un lloc ben visible si poguessin fixar els senyals corresponents que donen el punt de sortida als Gr5 i a la cruïlla del GR 92, l’anomenat “ Camí de la Costa Catalana “ que travessa el poble per la vorera del mar.
Que el GR 5 tingui el començament en aquest punt de casa nostra, es deu a l’eficàcia i tenacitat d’un gran excursionista de la Vila, a l’amic Jaume Coll. Quan em consta que hi van haver pressions per a que fos la veïna població de Vilanova la que encapçalés el punt de partida. Finalment l’honor ha recaigut, després de la destresa d’en Jaume, en aquest bonic enclavament, a prop del mar, amb el Puig d’en Boronet custodiant aquest bocí de costa. On s’aixeca un altre símbol del muntanyisme local, allà els integrants de l’Agrupació Amunt, amb el mateix entusiasme i amor a la muntanya, van fer possible la construcció d’aqueta singular base i creu que tots anomenem de Sant Isidre. Des d’aquí la carena muntanyosa decanta cap a La Ferrosa i allà es submergeix dintre les interioritats del mar. Convertides en les roques més apreciades pels musclaires.
Aquest esdeveniment, el del proppassat diumenge, es podria emmarcar a mena d’homenatge a en Coll i a tants altres muntanyencs locals, els quals tenien les muntanyes del nostra rodal tan apamades que hi podien caminar quasi bé amb els ulls aclucats. No fa gaire ens ha deixat un d’ells, l’Antoni Cubillos que no tan sols ha caminat per camins i dreceres, sinó que també ha contribuït a la seva conservació. A mantenir aquests camins nets i transitables. I desprès d’haver fet camí i esmorzat a redós d’aquest raconets tan ben retrobats, l’home tornava a la seva llar amb un feix de farigola sospesa a l’esquena, travada en l’últim plec de la tanca de la motxilla. En Jaume Coll encara es lliura a aquest manteniment el qual, a simple vista, no es veu però que tant es nota. Quan surt porta unes tisores de podar a la butxaca i cada branca que decanta cap al camí, amb gran sentit de responsabilitat, escapça, amb coneixement de causa, el brot que pot acabar dificultant el transit per aquests corriols.
Un diumenge, aquest darrer, on la muntanya ha estat motiu de moltes anades i vingudes de la gent de casa nostra. Per una banda els components del Centre i per l’altra els Amics del Garraf que van organitzar no una caminada, sinó un esmorzar que també és un motiu molt atractiu. A damunt de les brases de la barbacoa de Can Lluçà s’hi coïen les interioritats del porc que havien sacrificat. Aquest festiu els camins del Garraf han estat molt freqüentats i entre anada i vinguda afloren el records d’amics iniciadors d’aquests apropaments, que han derivat a iniciatives tan singulars, com símbol col·locat en el susdit Puig d’en Boronet, fins a l’empeny d’aquests amics que han escollit l’amistat i el Garraf com identificació de les seves activitats, començades per uns altres entusiastes de la muntanya, els quals diàriament es reunien en el taller d’en Sebastià Yll.
Per a tots els qui ens agrada fer un tomb pels camins del Massís que tenim tan a prop, totes aquestes iniciatives ens motiven i ens fan estimar, encara més, la muntanya. Una activitat que fins i tot crea addicció. Una dèria bonica i diuen que saludable, però els més complaent és que ens permet gaudir de la natura en totes les seves varietats. Ara que les flors boscanes llueixen les seves millors gales i els falcillots, amb els seus insistents xiscles, anuncien la seva arribada i amb ella el bon temps.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2010 )

VISITANT

Aquest plafó de rajoles, durant bastants anys, va donar la benvinguda als visitants que arribaven a la Vila. Col·locat en un enclavament estratègic, com ho era la sortida de l’estació pel lateral dret de l’edifici. Molt abans que arribés la sofisticació de la companyia i amb ella s’emportés, entre altres identitats, aquells ben cuidats jardins on ara, a la primavera, hi florien les roses i altres flors d’un exultant colorit i on el nom de Sitges hi apareixia inscrit entre la verdor de la vegetació, d’una manera molt curiosa i elegant. Tant era la predilecció que en tenien per aquests jardins, els “jefes” d’estació que s’hi van alternar, que es va obtenir un premi el qual acreditava que estava entre les tres primeres estacions de l’Estat en quant a l’ornamentació floral i la pulcritud que dominava per tot el recinte. Amb aquells cossis amb geranis que restaven sospesos en les columnes que aguanten la gran marquesina .
Successives reformes obrades en la nostra estació, li van anar arravatant aquella singular identitat que la feia diferent a les altres. Avui és una de tantes, sense cap element que la distingeixi, tot el contrari, a voltes dóna la sensació d’un mas perdut. Mentre ha durat aquesta desdiria, el cartell amb les rajoles va romandrà oblidat a frec del reixat tancat i barrat de mala manera i amb un entorn que tenia més caire d’una estació d’aquelles del Far West que amb la d’un poble turístic amb un reconegut ressò artístic i turístic.
A manera personal, quan es va decidir tancar l’estació i a la vegada poder prescindir de la presència del interventor al interior del tren, em sembla que la companyia hi ha perdut, perquè moltes són les persones que viatgen sense bitllet o amb un que no correspon al recorregut que es realitza. Tot i que potser, amb aquestes mesures , s’han tret de sobre a les persones que, arribada la nit, feien servir els bancs per dormir-hi. Si més no s’ha eliminat també la presència d’aquells convilatans que hi anaven moguts pel simple fet de contemplar el tràfec dels trens, l’anada i arribada dels passatgers, mentre es lliuraven a unes divertides converses. Els que podem qualificar com els darrers, o els que més temps han freqüentat aquest lloc, han estat els germans Olivé, als quals la veu popular denominava els Catllar, per ser oriünds d’aquest poble del tarragonès. Un altre al·licient que s’ha esfumat ha estat el moviment que es registrava, de manera més visible, els mesos d’estiu, quan cap a la vesprada les mestresses de casa, amb la mainada, s’apropaven a l’estació per tal de rebre al cap de família que venia de Barcelona, amb l’afegit que els vailets gaudien amb l’entrada d’aquells combois, quan la simple presència d’un tren ja motivava efectes d’admiració, de sensacions festives.
A mesura que el turisme va anar fent parada i fonda a la Vila, fins i tot els trens de llarg recorregut s’hi aturaven. Els anomenats “Expresos “ i aquells mítics i moderns combois, com el “Taff “ i el “Talgo”. Fins que també van deixar de fer-ho. Total que, en aquest aspecte, en lloc d’anar a més hem anat a menys. Una estació devaluada en tots els sentits i amb la pèrdua de la parada dels trens de llarga distància, on els visitants i nosaltres mateixos hem d’anar fins a l’estació de Sants, passant de llarg del poble, i canviar de tren per arribar fins aquí i a l’inrevés. Un signe poc influent si ho comparem amb altres de més positius, però que denota que en determinats aspectes hem perdut pistonades.
Fins i tot un detall simple, no obstant molt significatiu pel respecte que es mereixen els actuals habitants dels pisos de damunt l’estació, fixem-nos, si avui ens preguntem qui els habita no en sabrem donar pas raó. A diferència de quan hi vivien coneguts “jefes” i eficients “factors” amb les seves respectives famílies. Eren quan aquests, mudats, elegants, feien sonar la campana anunciant l’arribada i donaven les sortides enlairant aquella banderola plegada i bufant al peculiar xiulet. Recordo al Sr. Gestí, amb aquell posat dinàmic, airós, ell va arribar a donar moltes sortides de tren i abans que se li escapés hi va pujar i el seu destí, més que ferroviari va resultar ser comercial, el va portar a regentar una amplia distribució en l’àmbit de l’alimentació i que va tenir la seva primera ubicació en uns baixos del carrer Illa de Cuba. Ara els trens arriben i se’n van sense cap preàmbul ni signe que ho delati. De forma que si et gires d’esquena i et distreus pot ser que acabis perdent-lo. De ben segur que també hi influeix la finor, el poc soroll, que s’ha obtingut amb els avanços de la susdita modernitat.
Desprès de tants anys d’oblit, el cartell amb les rajoles que donen la benvinguda al visitant, torna a estar d’actualitat en un enclavament gens allunyat de l’anterior i ben visible. Davant per davant d’aquesta nova i flamant oficina de turisme que ens recorda la seu del Foment del Turisme que es trobava just a l’altre costat. Els meus records em transporten a l’època que n’era president el Sr. Josep Mª. Font Llopart , home distingit i elegant. Com també ho era l’eficient secretari de l’entitat, el Sr. Josep Casanova i Termes, sempre amatent fins i tot dels més mínims els detalls, aquests que tan ajudaven a honorar el nom de la Societat que representava
Amb aquesta benvinguda al visitant, amb la nova oficina de turisme, Sitges recupera dos símbols col·locats en un lloc preferent, tal com ha de ser en un poble turístic. On és un mitjà important que permet l’apropament amb la Vila. Tant de bo que el missatge de les rajoles serveixi per encomanar al visitant la sensibilitat i l’estima d’un poble hospitalari que es mereix ser admirat i també respectat.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 abril del 2010 )

COSTELLADA PRIMAVERAL

( Imatge de Les Casetes )

Si no fos per qüestió d’ètica, l’enunciat d’avui podria encapçalar les estrofes d’unes caramelles. Però per a que fos més ajustada a la sensibilitat de la nostra gent, a la diada, seria convenient substituir la paraula costellada per una expressió més adient a la festa, com ve podia ser: “Encís Primaveral”. Llegit d’aquesta manera, em sembla que ja existeix aquest anunciat, s’ajusta més a la combinació, al contingut caramellaire. Si més no, per a molts, resultarà més suculent i atractiu aquest que he apuntat. O al menys el flaire resultant avivaria moltes més sensacions. Les quals, sigui o no primavera, l’encís que se’n deriva és per llepar-se els dits.
En aquests proppassats dies de Pasqua, malgrat les prohibicions d’encendre foc al bosc, en un raconet o altre, en els llocs adients per poder posar les graelles sobre el rostoll de les brases, les costelles han estat el plat fort, l’element “manducaire” que més ha prevalgut a l’hora d’anar a menjar la mona. Seguint costums antiquíssims que omplien els boscos i casetes de vinya de famílies i grups d’amics que s’afanyaven, a bona hora, per trobar el millor racó on parar la taula, amb el metafòric sentit de la paraula, perquè n’hi ha prou en disposar unes tovalles sobre el terra, a frec de les farigoles florides, on el seu flaire, l’olor boscana en general, revifen la gana i airegen, amb aires purs, les interioritats.
En aquest diumenge de Pasqüetes, quan a la veïna població de Vilanova era tradició portar, a primera hora del matí, la comunió als malalts i a les parteres. Els integrants d’aquell acompanyament amb ciris i banda de música, sortien puntualment a les vuit del matí de l’església de Sant Antoni. En una d’aquestes anades i vingudes dels músics sitgetanes per anar a fer el susdit bolo, els ocupants d’un dels cotxes va sentir un soroll estrany, portaven el bombo lligat sobre la vaca del vehicle. Temorosos que l’instrument s’ hagués mogut, el conductor es va aturar a la cuneta i va convidar a en Rubí, que era el qui estava al costat de la porta que guaités si tot estava en ordre, el músic va obrir mig la porta, allargar el cos i va albirar el sostre, incorporant-se de nou al seien i, mentre tancava la porta, aportava la següent observació: “No hi ha res, no”. Tot seguit el conductor inicià la marxa, però havia avançat sols uns metres que li va preguntar: “ Què vols dir que no hi ha res?”. I el músic amb tota la naturalitat del món li responia: “ Coi, que no hi ha res, que està tot net”. El volien esgarrapar, mentre s’afanyaven a buscar entre els ceps de la vinya, el gros instrument que si no fos per les mesures discretes del cotxe, es podien pensar, les persones que ho estaven veient, que havien perdut una roda. Són anècdotes protagonitzades pels músics, quan al bombo s’hi alternaven eficients bombistes com en Ricard Escobosa i en Pere sord, un músic de Vilanova que per les seves limitacions auditives l’anomenaven així.
Mentre això succeïa entre Vilanova i Sitges, la colla de Caramelles del Patronat, aquest diumenge que precedeix al de Pasqua, anaven a fer una costellada a Les Casetes, mentre la resta de colles preparaven la sortida a destins com a Mallorca, Madrid, València ... I el no menys suggestiu Ball de Caramelles, precedit dels preceptius dinars. El qual, junt amb el ressopó, van tenir un interès especial, un cop acabada la guerra, quan els estómacs no anaven gaire sobrats, més aviat prims, lànguids i delerosos de tornar a una capacitat satisfactòria. Després d’aquests anys difícils, i ja durant la represa d’aquesta tradició, molts, la immensa majoria, s’apuntaven a cantar Caramelles, amb el pensament posat en l’hora del ressopó i en la del dinar. Perquè mal sigui dit, ho aprofitaven, com vulgarment es diu, per treure el ventre de pena. Compaginant l’afició al cant, que n’era molta, amb la recompensa d’un bon plat de vedella amb pèsols o sípia ofegada A dia d’avui, d’aquí en endavant és una incògnita, l’esperit que mou a participar en les Caramelles, sortosament, n’és un altre. Majoritàriament correspon a l’ànim de reunir-se els amics per anar a cantar, allò que es diu i s’acaba realitzant : “si tu hi vas jo també”. I un cop es fa el pas, agrada l’ambient i es viuen amb entusiasme els objectius de tan arrelada tradició.
Aquest darrer diumenge i dilluns, molts dels nostres, a primera hora del matí guardaven tanda en les pastisseries de la Vila. Els uns per comprar la mona i altres per emportar-se els muflons acabats de sortir del forn, amb la idea d’afegir a les costelles, a l’arròs... Els quals, acompanyats amb moscatell, van resultar les postres perfectes per una diada de retrobament de la família, els amics, a recer d’aquests paratges tan nostrats de la toponímia del Massís. A falta d’aquelles eres on, durant els dies de Pasqua, tantes menjades de mona van acollir.
A la muntanya el flaire de la farigola florida i formosa s’hi barrejava l’olor de l’all i oli, del moscatell... durant el transcurs d’uns migdies solejats, lluminosos. Més a prop, amb el mar literàriament sota els peus, el Palau del Maricel de Mar, obria les portes a tots els qui hi volguessin guaitar abans de tancar per reformes. Així, doncs, al punt que comenci tot aquest enrenou, els responsables de la seva custodia, han tingut la bona iniciativa de deixar-nos treure-hi el cap i, sense límit de temps, poder-lo recórrer i si ens plau retratar tot allò que més ens agradi. Sens dubte la millor fotografia de totes la trobem en el finestral de la sala gòtica, on les escultures posen davant un cel i un mar que, en aquest migdia del diumenge de Pasqua, llueixen un dels millors blaus de Sitges. Potser masses coses i totes elles interessants iniciatives, en aquest epíleg d’una Setmana Santa que, climatològicament parlant, la podem catalogar de tranquil·la. Perquè ha permès portar a terme totes les activitats previstes, tant en l’àmbit litúrgic, com en el camperol, caramellaire i en l’al·licient afegit de la visita al Maricel on, tant a dintre com fora, la bellesa, amb b alta, és com un regal permanent de la Vila, als qui hi vivim i ho tenim a l’abast.
Els museus més emblemàtics de la nostra Vila tanquen temporalment les seves portes. No obstant, per a que no es perdi tot, l’exposició de les obres que formaran part d’un nou llegat per al poble, és oberta en l’edifici del Miramar gràcies al neguit i generositat d’en Pere Estämpfli i l’Anna. El contingut és molt diferent al del Cau i Maricel. Per a mi, que sóc un profà en aquest art, em costa entendre la majoria dels traços de les obres que s’exposen. Dit d’altra manera, no he sabut trobar-hi un missatge que em captivi, els sóc sincer. Acceptin, però, la meva franquesa com una opinió molt particular, amb la qual tampoc tinc intenció de desmerèixer, ja me’n guardaré prou, la vàlua que s’hi pugui atresorar. Com tampoc la generositat dels benefactors. Sí que aplaudiria una ampliació de la pinacoteca local, per posar-la al dia amb obres d’autors d’aquí, contemporanis als referents que molt encertadament ara s’hi exposen i que tots, en èpoques diferents, també han fet mèrits per guanyar-se un lloc dintre el patrimoni local de l’art. Aquest, en concret, desenvolupat a redós de la Vila, en totes les vessants i estils.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 d'abril del 2010 )

ELS "DIVOS " DE LES CARAMELLES

He tingut la sort de mourem en el mon de les Caramelles, d’haver estat testimoni directe e indirecte d’aquesta tradició, d’haver-la viscut tant de prop que m’ho he passat molt bé, gaudint de l’atractiu que embolcalla estrofes poètiques, música i cants. Però també m’han fascinat, per exemple, els moments surrealistes que precedeixen a la sortida de la colla, en la nit del dissabte de Glòria.
Observar l’arribada dels cantaires n’hi havia per llogar-hi cadires. La gran majoria ho feien amb posat distès, amb la voluntat de passar-s’ho bé, eren els que no tenien reservat cap paper destacat, simplement cantar en la corda que els corresponia pel seu timbre de veu i fer-ho amb acurada afinació, no obstant no era el mateix per aquells que tenien el compromís de solejar allà on el mestre ho havia cregut convenient. Em perdonaran aquesta mena de sarcasme, gens malintencionat que faig servir al anomenar-los “divos” de les caramelles. Els tenors solistes de les caramelles arribaven amb cara de preocupació, amb el coll i la boca tapats amb gruixudes bufandes i planyent-se que els esperava molt mala nit, degut a que estaven afònics, amb poca veu. Recorrien a les pastilles per alleugerir les cordes vocals, era tot un cerimonial. Tan era el seu convenciment que els hi sortiria malament que es dirigien al mestre per suplicar-li que els deslliurés de fer el solo i ell, que sabia de totes les peripècies de la por escènica, els donava ànims, però ells insistien. No els calia enraonar, es reservaven, sols assenyalaven el coll i movien el cap, com donant ha entendre que la gargamella estava fotuda.
El cantaire que sempre vaig notar tranquil, sense prendre cap mena de precaució per cuidar la veu era en Josep Roca. Tot al contrari, el veterà cantaire tenia ganes de solejar i quan el mestre Jordi Pañella el convidava: “Roca, aquí faràs tu el solo”, li brillaven els ulls i com si tal cosa esperava l’entrada i atacava amb entusiasme i si en un moment la solejada semblava que anava maldades, tenia prou veterania per arranjar-ho sense haver de fer el ridícul. El seu pare, en Rupert, era un dels solistes del Prado, especialista en la solejada dels popurris de contingut satíric, amb els quals la susdita colla acostumava a cantar en aquesta nit. Eren especialistes en escriure la lletra els Almiñana i en Rafael Casanova entre altres i tots ells musicats pel mestre Manuel Torrens. En Roca pare tenia bona veu, tot i que sovint, quan una nota era difícil d’arribar-hi, sempre es planyia amb els mateixos termes: “aquesta nota és una mica filla de putesca”.
La colla del Retiro tenia ajudant de director, em refereixo a en Toni Roig. Ell abans que el mestre titular prengués posició, al capdavant de la colla, aixecava la batuta i mirant als músics els incitava: “Va, va” i posant-se el dit a l’orella amb un: “jo no sento”, arremetia amb el seu sonor i peculiar riure. Només acabar el mestre Pallarès li lliurava la capeta i la batuta i ell ho transportava content, mostrant molta responsabilitat. Estava en bones mans, ningú hagués gosat arravatar-li, sense haver d’atendre a les conseqüències.
El plat fort de l’actuació d’en Roca fill, però, era a l’hora del ressopó, quan els afectes del vinet engresquen al personal. Només calia que un comencés, per a que tot la colla fos un clam: “Que canti en Roca”. I Insistien: “Rooca, Rooca, Rooca”. Per la seva passivitat semblava que no el convencerien. Si més no al final accedia i un cop arrancava ja no hi havia que el fes callar, fins que pràcticament quedava sol. I és que en Josep ha estat home de cants i de sobre cants.
Uns altres “divos” de les caramelles han estat els portants de la cistella . Semblava talment com si la plaça l’haguessin guanyat en una renyida oposició i el titular la compartís, per delicadesa, amb els altres aspirants. Per les acalorades explicacions i reprimendes que lliuren durant tot el temps que duren les cantades, fa la sensació que això de portar la cistella no és cosa fàcil. Fins i tot he viscut l’abandonament, per part del propi titular, del pal i la corresponent cistella, que deixaven repenjada en la paret de la casa, marxant del lloc renegant a desdir. Al cap de colla li era reservada la potestat de tornar adreçar la situació, responsabilitat que no era gens fàcil de resoldre i és que una vaga de portants de la cistella en plena Pasqua ve a ser com una d’avions en aquestes mateixes dates. I encara que sembli que sigui més fàcil solucionar la que es refereix a la cistella, no es creguin, la cosa porta cua i acaloraments que s’han de resoldre en plena feina, sense perdre un minut. Si pot ser durant el temps que es triga d’anar d’una casa a l’altra.
Des d’aquí vull retre el meu modest homenatge al recordat Reina que va ser, durant bastants anys portador de la cistella de la colla del Patronat, l’havien precedit eficients cistellaires com en Pérez el qual, un cop acabada la Pasqua, ajudava a la seva família en les feines de drapaire en aquells baixos del carrer Carreta. Al retirar-se va deixar el llistó molt alt, en quant al mestratge i tarannà que emprava. Al succeir-lo en Reina, aquest va haver d’atendre les explicacions de l’Antoni Ciré, que és una mena d’entrenador dels cistellaires de primera divisió. D’aquí que l’home observés i escoltés les teories del seu amic, amb una atenció especial que delectava a la resta de la colla. En Ciré, mogut per la responsabilitat de quedar bé, no li deixava treva, qualsevol petit descuit era corregit per la seva destra veterania traduïda en enèrgics raonaments i posat seriós. En Reina s’agafava al pal sense mostrar cap entusiasme, però tampoc cap desdeny. Semblava estar concentrat amb la feina, amb les explicacions del cistellaire veterà que no li parava d’enraonar i mostrar tota mena de moviments tàctics, fins el punt que a ell tan sols li quedava l’esma d’assentar amb el cap, com si pensés: “Ves dient”. Tot això envoltat del remor de les estrofes primaverals, dels solos dels “divos”.
Són molts anys de cants, de convivència entre els components de les colles, de detalls relacionats amb el protagonisme de la gent que hi participa que cadascú té les seves excentricitats i en un moment o altra surten i el conjunt de totes elles fa que s’aconsegueixin paràmetres d’un surrealisme impactant, sols equiparat a les virtuts dels “divos” que saben convertir els petits detalls en un altre art, paral·lel a l’essència de les caramelles. S’ha de viure-ho des de dintre per poder donar fe que aquesta tradició es manté en honor a la Divinitat, amb majúscula, però en un grau superlatiu gràcies a totes aquestes parcel·les on, des de sempre, hi ha hagut qui, sense adonar-se’n, de manera esporàdica, en un moment o altra, ha fet honor a la sublimitat de la seva manera de ser. I del conjunt de tot això, ja no sols s’aconsegueix un impacte poètic i musical, adient amb la diada, sinó que també d’entre les imperfeccions, hom s’adona que els “divos”, de qualsevol vesant, ho són per haver estat parits així, o per vocació, perquè ho porten dintre. I, en definitiva, per estima a les nostres Caramelles.
Que sigui per molts anys i bona Pasqua.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'abril del 2010 )

UN ALTRE PETIT TRESOR

Haig de lamentar la intromissió, en l’article de la setmana passada, d’un follet que va canviar l’enunciat de l’encapçalament, apareixent “petits treballs amagats”, on s’havia de llegir, “petits tresors amagats”. I una altra deficiència que trobo en aquestes pàgines és que les fotografies en blanc i negre surten massa fosques, aquest fet desmereix la seva qualitat i de retruc enfosqueix el contingut de l’article, el qual havia estat pensat amb la finalitat que tingués més protagonisme la fotografia que l’escriptura i, vist el resultat, et quedes amb un pam de nas. Quedo sorprès amb mi mateix, perquè no acostumo a aterrar en aquesta pàgina endut pel neguit de la crítica, tot el contrari, aquest no és el meu estil, en defujo i mira que tindria tema per endavant. Reconec, però, que a voltes les coses s’han de dir i si amb aquesta punt de vista, recomanació, es pot influir en una millora, valgui l’opinió, ni que aquesta sigui manifestada per un neòfit en la matèria.
Aquesta setmana torno a endinsar-me per l’espai d’aquests baixos de la casa del carrer Carreta, per a concloure la contemplació de l’entorn d’aquesta entrada presidida pel quadre d’en Bruno i per aquesta singular columna que es troba al començament de l’escala per on s’accedeix a les vivendes de la part superior. Si la simplicitat de la resta no ho fos tant, les mesures d’aquest vestíbul són més pròpies d’una casa senyorial que d’una de pescadors i no vull que s’interpreti amb aquesta comparança un menyspreu a la memòria dels seus antics estadants, els quals com és prou conegut, eren gent senzilla però honrada i treballadora.
A mesura que van anar deixant les vivendes que ocupaven, si van assentar gent de l’art com el molt recordat Antoni de Ronda i el seu manager Raül. Ells, després de tants anys delectant als turistes en aquells bonics i malaguanyats jardins del Retiro, amb aquell ballet de noies de bellesa i simpatia exultant que dominaven tots els estils dels balls regionals, arribat el moment del descans van escollir la nostra Vila, on havien fet amics i en aquest redós de la casa dels pescadors van picar l’ham del sitgetanisme i no se’n van poder desenganxar.
I quan van enrunar aquell volgut i admirat “ quarto de reixa” del carrer Jesús, per a construir-hi modernitat, allà on la tradició prenia forma i se’ns mostrava amb delicadesa i acurada presentació, gràcies a la destresa del Sr. Sabater que n’era el responsable d’aquelles singulars obres d’art, va anar a viure, junt amb el seu cosí Sr. Ribas en aquesta mateixa casa d’entrada gran i ombrívola. El casalot va guanyar uns altres estadants colpits per l’art i nosaltres vam perdre un símbol del neguit d’una altre artista, el qual quan arribaven aquestes dates del diumenge de rams, per entre les ben parades interioritats del quarto, lluïen les palmes i palmons, per a tot seguit canviar la decoració i durant la nit del dissabte de Glòria, quan la colla de Caramelles es plantava davant el quarto de reixa, coincidien la representació fantasiosa del seu interior amb la veracitat de l’exterior, mentre a l’home se’l notava satisfet, cofoi, entre cants, que la seva obra també estava sacsejada pels estímuls màgics de l’art .
Si més no els estadants que més temps han habitat els seus baixos, ha estat la família Cañameras, amb la dinàmica Conxita Sauch, muller d’en Joan. Dona xerrairota i instruïda, autodidacta, que estimava la Vila i el seu tarannà pencaire li va permetre contribuir a l’economia familiar quan aquesta, degut a les limitacions del mar, es ressentia. Va arribar a ser com una mena d’encarregada i responsable de la neteja dels museus. Aquest càrrec li va valer poder estar en permanent contacte amb l’art, amb la gent entesa i ella fent honor a la discreció, mentre treia la pols, parava l’orella i escoltava els comentaris alliçonadors de les persones enteses. Aquesta discreció, disfressada de curiositat, la va enriquir culturalment, de manera que et podia fer una dissertació anecdòtica del contingut dels museus, aportant una salseta personal que la dona havia pastat després d’haver escoltat tants i tants comentaris. Aquesta veterania, la seva fluida conversa, haig de reconèixer que t’embadocaven quan t’explicava les seves personals historietes amanyagades a la seva manera. Llàstima que la Conxita no fos dona de lletres, que hagués pogut escriure tot el que explicava, avui seria una guia, a mena d’historietes populars dels museus on havia netejat. Potser no seria del tot fidedigna, però la seva salseta contribuiria a amanir l’altra cara de l’art, la més apropada a la gent que li agrada més deambular entre fantasies que entre l’encotillament de la història.
La gent de Sitges, encara avui, no sabem ben bé el que va passar, els motius pels quals un dia mister Deering , cargues amb quasi tot i marxés de la Vila. Doncs la Conxita semblava tenir la resposta a aquest enigma, el de la fugida sobtada. Sabia embolcallar l’explicació amb un cert aire de misteri, per fer-te còmplice del secret, amb la recomanació: “ no ho expliquis a ningú”. Semblava com si sols ella en pogués guardar l’exclusiva. Segons deia, tot va venir perquè un dia la muller del ianqui va trucar a la porta de la casa de l’Utrillo i quan van obrir, des de l’interior va escoltar que la dona d’aquest va fer el comentari: “ on va aquesta...” Es veu que va ser la gota que va fer sobreeixir el got.
La porta de sota l’escala, està tancada, quants records guarda. Petits tresors atresorats durant tota una vida.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març del 2010 )

PETITS TRESORS AMAGATS

Diguem que cada casa és un món , si més no aquesta expressió s’acostuma a fer servir per deixar entreveure que la intimitat de la llar és molt complexa. De la porta cap endins és un petit univers que es governa i s’administra en conseqüència amb el tarannà dels estadants, els quals conviuen i alternen penes i alegries, estirabots i satisfaccions. I la seva manera de fer, aparentment, no transcendeix a l’exterior.
Tots recordarem el costum que hi havia de deixar la clau posada al pany, o la porta mig entreoberta o oberta de bat a bat, quan era l’estiu i s’agraïa un cert corrent d’aire. Aquesta simplicitat, quasi generalitzada, era tot un senyal d’hospitalitat, com volent deixar entreveure que en aquella casa no era necessari trucar per entrar. Eren temps d’una absoluta confiança, res a veure amb ara. Les cases grans, em refereixo a les que tenien una amplia portalada i una entrada sense estretors des d’on s’accedia a la vivenda de la planta baixa o a l’escala per pujar als pisos, durant el dia les dues fulles de la porta principal eren obertes, aquest detall permetia veure diferents elements, fossin propis de la construcció o decoratius, quasi sempre predominaven els objectes que més s’identificaven amb els estadants. Aquesta voluntat de lluir estris de les diferents activitats, es va veure incrementada a mesura que la gent arranjaven les seves interioritats. Penjant a les parets que si nanses, eines del camp, o aquelles voluminoses gerres, les quals col·locades en un racó oferien una decoració simple però regia.
Els curiosos mig abocaven el cap vers l’interior d’aquestes portalades. Cohibits, però, amatents de no trepitjar la propietat aliena i, des de la porta estan, la mirada no es cansava de passar revista. A mesura que aquestes cases van tancar portes, o per precaució als pispes o per sucumbir a la modernitat, el panorama de les entrades va canviar per complert. I si en el seu lloc es va construir de nou, l’entrada va perdre tota aquella singular identitat, per convertir-se en un model estandarditzat que no guarda cap interès. Malgrat que atenent determinats gustos decoratius, en algunes d’elles, incrustades a la paret, dels seus estrets passadissos, si hagin enganxat una correlació de rajoles de diferent temàtica decorativa amb la voluntat de treure la fredor que ofereix unes parets buides. Res, però, iguala la personalitat d’aquelles espaioses entrades, moltes d’elles amb les bigues i corresponents llates de fusta a frec del sostre.
El nostre poble encara conserva un seguit d’aquestes entrades, una de les més espectaculars la de Can Barrabeitg que quan els amos hi són, les portes resten obertes i des de la seva espaiosa entrada permet contemplar la decoració de l’època. Una altra de molt més petita la trobem a can Bartés, amb un enteixinat treballat. Si més no hi ha entrades menys senyorials, com ho són la de les cases dels pescadors . Com la del carrer Carreta, en aquesta casa que n’he parlat tant, on hi han viscut un bé de Déu de gent que ha feinejat en el mar. Que si els populars “cuñaos” els que no ho eren i en els baixos, en Cañameras i la seva família. El tresor d’aquest casalot, a banda del record de tots aquells estadants, pescadors i gent colpida per les inquietuds de l’art, es troba només entrar en una paret lateral, allà en Bruno, el nostre recordat artista pulcre i meticulós, amant del seu poble, de les seves costums i tradicions, ciclista aficionat, el pintor que vestia de blanc impecable, el qual feia parlar els pinzells amb un traç fi, calculat fins a la mil·lèsima, ell, en Francesc Ferrer, va pintar un mural amb una temàtica marinera, tal com mana el reagrupament mariner que s’hi aixoplugava. Datat a l’any 1962, sobta trobar aquest petit tresor amagat rera la blavor d’unes portes emmarcades per un bonic i ben cisellat arc de pedra. Dintre una entrada molt simple, si més no grandiloqüent per les característiques esmentades. Amb terra de rajoles rústiques, tacat per l’humitat que en aquests baixos, tan propers a la platja, l’aigua de mar llepa els seus fonaments i esquitxa les parets, fent caure la calç, l’arrebossat i deixant, en l’ambient, una olor de florit, de peix passat.
Totes aquestes incongruències, comunes a totes les plantes baixes d’aquests carrers, no han malmès l’obra de l’artista, el qual va viure en una casa del capdamunt d’aquest mateix carrer i en la seva planta baixa va decorar, amb elements pictòrics, els vidres dels finestrals, rajoles i plats incrustats en la paret de la façana. Volia dir que la pintura de l’entrada de la que havia estat propietat dels Robert i desprès heretà la Montserrat Ginestà, manté encara la blancor i el traç del pinzell impregnat de pintura negra. En un estil molt particular en ell i que acostumava a realitzar amb una rapidesa admirable, sempre amb la temàtica preferida de les barques i els galls. Sorprèn obrir la porta i trobar-te amb aquesta obra pictòrica tan a prop del carrer i que en cap altre lloc podia reflectir amb més encert, de situació, el tema escollit per engalanar aquestes paupèrrimes parets, on damunt la mateixa pintura s’estén la cadència de bigues i llates de fusta, que contribueixen a deixar al descobert els elements propis d’una casa vella, en quant la data de construcció, tanmateix integrats amb l’evolució de la vida sitgetana, com a testimoni de la permanència dels pescadors que encara s’apropen a la seva confraria , quasi davant per davant de la portalada blava.
Un petit tresor que porta la firma d’un gran artista sitgetà i que reflecteix el seu tarannà tan enraigat amb els pescadors i amb tota la gent del poble.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de març del 2010 )

DEL CAMÍ FONDO A CAN MILÁ

La capelleta, fornícula, de Sant Muç, és l’última que queda del anomenat camí Fondo, que anava des d’aquest punt fins al Vinyet, passant per la sínia del Gall. Jo ja no ho he conegut, però al llarg d’aquest camí hi havia tot un seguit de capelletes. Curiosament la que queda està incrustada en la paret d’una casona que té història, perquè en ella hi va dormir, una nit, Joan Josep d’Àustria, segons consta escrit en la pedra que hi ha als seus peus. Tot i que la data es confusa i apareix l’any 1668, la qual, segons l’Ignasi Mª. Muntaner hauria d’ésser 1660.
Amb l’obertura de l’avinguda del Vinyet, el camí Fondo va quedar relegat, va perdre el seu traç, i a mesura que es va anar urbanitzant aquest sector, les sínies i vinyes que es trobaven en el seu recorregut sucumbiren a la modernitat. L’última que recordo i sembla ser que també va ser la que més va aguantar el progressiu canvi, passant de l’activitat camperola a la construcció de vivendes residencials, fou la sínia la de la família Raventós, a qui la veu popular coneix pels Pixabrosses.
El Vinyet centra la confluència de nous camins que ens hi apropen. A partir d’aquí el caminant pot escollir la destinació que més li plagui. Cap a mar o vers la muntanya. Aquesta vegada decanto cap el camí que condueix a la riera, bordejant la verdor del camp de golf i amb el record posat en aquell pont que feien servir els golfistes per a vèncer la riera i que també la mateixa veu popular denominava “el puente colgante”. Aquella feble bellugadissa que s’establia quan hi transitaves li conferia un caire d’aventura, emmirallada, amb les consegüents limitacions, amb aquells ponts que, tot sovint, se’ns fan palesos en els recorreguts dels aventurers per les zones selvàtiques d’arreu. Arribar fins aquest indret, passar una i altra vegada la riera pel pont, era un dels al·licients dels dies de festa, com també ho era anar a tirar farigoles a la boca de la Bufera.
El pont ha estat desmantellat i la poca aigua que la riera retè a la desembocadura, l’aprofiten una colònia d’ànecs que hi campen a cor que vols. Des d’allà decanto cap a la banda de muntanya, el camí passa per sota el pont de pedra del tren i surt a sobre del nou, construït per tal de poder accedir, des de la carretera, al nucli de Miralpeix , i d’allà a la Mare de Déu de Gràcia, amb les decadents runes de la susdita masia de Miralpeix als seus peus i el nou Hotel que si ha construït que encercla una bona parcel·la de terreny. Més cap aquí, avui envoltada pel camp de golf, la masia coneguda per a can Pere Pau, nom que va agafar dels masovers que en tingueren cura i que era propietat de la família Vidal – Quadras. Aquests jornalers posteriorment passaren a cuidar les terres de Can Pei, propietat de la família Soler i Forment, en ella hi van romandre fins que la modernitat també arribà a remoure les seves terres i es va urbanitzar l’entorn. Actualment, pam més pam menys, on eren les vinyes i la masia s’hi aixeca el col·legi Maria Ossó, com homenatge a aquella popular i activa mestra de les anomenades escoles de la vila, i que tots coneixíem per “doña Maria “. Pel camí urbanitzat que decanta cap a la carena, bordejant les Minivilles, cases incloses dintre un primer pla d’urbanització, arribem a posar-nos per damunt un revolt de la pista de l’autòdrom . Abans, quan érem situats sobre el nou pont, ja es divisava la masia de Can Baró, entre una exuberant i bonica florida d’ametllers. Des d’aquí, a frec de pistes, la susdita hisenda , amb les vinyes que la circumden, es fa molt més visible. Cap allà ens dirigim.
Deu ser dels pocs camins amples, sense urbanitzar, que encara voregen els camps, el bosc. Aquest ens porta a peu de vinyes i travessant-les arribem fins a tocar els antics marges de la propietat. Avui l’entrada està barrada, tot és tancat com una fortalesa i, per tant no es pot accedir al seu interior. A aquesta masia, de grats records per a la gent de Sitges, s’hi anava a omplir la garrafeta de vi que elaboraven els últims masovers que recordem, la família Grau. També, quan s’esqueia, ens hi apropàvem a menjar la mona entre els seus descampats i pinedes. Un gran admirador d’aquell celler i un entusiasta bevedor dels seus caldos era un tal Rodrigo, navarrès d’origen i que s’ocupava de la consergeria de l’Hotel Terramar. L’home destinava les seves festes a satisfer la seva xardor vinatera, acudint a la masia, omplia les vegades que calia el seu bot i no parava d’enlairar el colze, fins que la graduació del vi podia amb ell i li aclucava els ulls. Es passava tota la nit dormint sota els ceps, nyonya que estava aliada amb el seu tarannà responsable, de tal manera que a l’hora de tornar a la feina no havia fallat mai. Allà hom es trobava amb en Rodrigo, al peu del canó, vestit impecable, atent i amable, sense cap signe de la seva feblesa pel vinet de can Baró.
Per entre marjades encara he pogut fotografiar el camí principal que condueix a la casa, amb aquestes singulars columnes que s’hi arrenglen en una banda. Detalls com aquest delaten que havia estat un mas d’una certa importància, amb un celler molt gran. El camí continua cap a la masia de can Bruguera, restaurada de fa poc i d’allà, travessant la carretera, a Les Torres.
Aquest llogaret està format per un agrupament de cases, petites la majoria i altres de molt més senyorials com la de can Miret, d’estil modernista, amb els dentells de les finestres acuradament treballats . És la més senyorial, o la més gran, junt amb la de can Roig. Aquesta última domina la plana i té tot el traç de masia important, incloent-t’hi el rellotge de sol, molt comú en totes elles. Les Torres, tot i les seves limitacions, hem de tenir present que les proporcions edificades no són gaires, té raconets, cases, detalls, molt suggestius. Com es pot apreciar en aquestes fotografies. Des d’aquí, desplaçant-nos més cap a l’interior i sense haver de caminar gaire, arribaríem a les Casetes. Però tornem enrere.
Salvant un tram de l’urbanització de Vallpineda, pugem a la carena de la creu, a tocar el bosc d’en Bruguera. Un altre lloc on s’anava a caminar els dies de festa i a buscar molsa quan tocava fer el pessebre i encara no hi havia res construït. Una molsa blanca, arrissada, com poques he vist. Aquest punt limita Sitges de Ribes i la panoràmica que s’hi albira és molt curiosa: mar i muntanya, per una banda l’ermita del Vinyet i per l’altra la de sant Pau, emblemes de les dues poblacions. Des dalt el turonet hem anat seguint l’evolució dels dos pobles. Si guaitem cap a Ribes, com queda més lluny el nucli de la població, dóna la sensació que poc ha canviat. Però Sitges, vist des d’aquesta talaia, és sorprenent la transformació que ha experimentat. Les cases s’emparren fins quasi arribar al cim del Puig d’en Boronet o, si ho prefereixen, la Creu de Sant Isidre. Massa ciment que empastifa la natura, a la qual han esgarrapat la roca viva, per on hi floria la farigola, el romaní, la grogor de l’argelaga. Aviat serà una flora en camí d’extinció. Observat des d’aquest indret, Sitges es nota que ha perdut el seu encant, sobretot l’imatge de l’església sola, sense res que malbaratés el paisatge de les muntanyes del seu darrera. Quan aquesta carena muntanyosa abrigava un poblet de pescadors i camperols i darrera seu ja no hi havia res més, solsament camp per córrer. Poc ens imaginàvem quan, de nens, albiràvem aquella meravella que el nostre poble acabaria sucumbint a la modernitat, amb tan poc decoro i perdria identitat paisatgista i altres de més íntimes. Diuen que és el tribut que hem de pagar si volem continuar progressant. Són punts de vista , com tots, respectables. Que cadascú en tregui la lliçó que cregui convenient. El que està clar que tornar enrere ja no podem. Com vulgarment es diu, hem que ballar al so del ball que toquen.
De tornada cap el poble, es passa a tocar a cal Arbonès, de les quasi ben poques llenques de terra que, a frec del poble, al costat de l’urbanització, encara mig es cultiven, sobretot amb collita de patates i faves. Abans d’arribar a l’anomenat Parc de can Robert, on hi havia la sínia que portava el mateix nom, hi ha la que havia estat finca de can Milà, propietat també de la família Robert i de la qual en van tenir bona cura la família Argilagós. De les seves vinyes se’n extreia la tan reconeguda Malvasia Robert. Durant el temps que durava la verema, era un no parar de carros, carregats amb portadores, que anaven a descarregar al celler que tenien al carrer Sant Pere. La fotografia mostra la porta d’entrada a la hisenda, per un camí franquejat pel xup, on hi havia un magraner que s’abocava a l’exterior i a l’altre costat la casa dels amos, amb aquesta portalada i finestral tan majestuós i més enllà la casa dels masovers. Guardo grats records d’infància, quan amb el recordat amic Josep Matas Martín hi anàvem a passar moltes de les tardes que lliuraven de l’escola, principalment durant les vacances d’estiu.
Del Camí Fondo a can Milà no pretén ser cap mena de guia d’excursionisme, ni tan sols de passejada, si més no, enjogassadament, vol rebolcar-se per entre la fredor d’aquest hivern, quan com una excepció en aquest diumenge ha lluït el sol, això sí, amb la feblesa i fragilitat amb la qual ens té acostumats en aquests darrers festius. Deixem que la seva escalforeta acaroni la plenitud dels sentiments amarats de sitgetanisme i que els vigoritzi una vegada més. Si aquest testimoni gràfic, l’escriptura airejada d’una de les tantes caminades dels dies de festa, aconsegueix mantenir un determinat caliu, haurà valgut la pena fer un tomb per casa, fins a ultrapassar els límits del terme. Perquè com va deixar escrit l’enyorat Ramon Planes, la terra té camins.