L’ERMITA DE LA FONTCALDA

Cada any quan s’apropen aquestes dates, coincideixen dues efemèrides que es desenvolupen paral•lelament i que cada una, per separat, forma part de l’àmbit local i d’altre de més allunyat, el del veïnat aragonès. Sense deixar en l’oblit, però, als “maños” sitgetans.
El cinema aglutina tot el protagonisme que converteix el nostre poble, durant els dies que es celebra, en un referent de l’especialitat del festival que tanta anomenada projecta a la Vila. I pel que fa als veïns, que limiten Catalunya i Aragó, la festivitat de la verge del Pilar, acomboia el fervor popular i el folklore més representatiu d’aquelles terres, com és el ball de la jota.
Ni una cosa ni l’altra té res a veure amb l’enunciat de l’article, llevat que amb la meva rocambolesca facilitat per trobar afinitats em surti amb la meva. I és que a mesura que ens va neguitejar el deliri d’anar a visitar indrets, com el de la fotografia, ho permetia, tot sigui dit, la incorporació del cotxe, de seguit ens va sacsejar la curiositat per a deixar-ne un testimoni cinematogràfic. Ho feien possible aquelles càmeres anomenades de super 8, pel format de la pel•lícula, la qual s’havia d’enviar a revelar a Madrid i no disposava de banda sonora. Malgrat aquests petits inconvenients els aficionats gaudíem en el moment de filmar i desprès quan, a les tardes dels diumenges d’hivern, es treia el projector i, completament a les fosques, es projectava el resultat damunt la blancor de la paret del menjador i es revivien moments excepcionals i paisatges que mai havíem tingut tan a l’abast. Com tot la cinematografia casolana ha assolit una perfecció que s’apropa a la professional i amb menys aparells o, si més no, més reduïts, filmem les nostres pel•lícules que no seran del gènere fantàstic tot i que molt apreciades pel seu contingut i per les vivències que s’hi acumulen.
L’ermita de la Fontcalda estén els seus dominis entre Prat del Compte i Gandesa, a la Terra Alta. Un territori de bona aigua, com ho són les termals que brollen d’una de les fonts del indret i també de bon vi, pel seu veïnatge amb el Priorat. Però la seva situació ens apropa a Tortosa i pobles adjacents, on per la proximitat amb terres aragoneses, també es balla la jota. Un ball regional que dintre de poc, com he dit, serà protagonista,. Recordo que quan els ballets de l’anomenada Secció Femenina de Sitges, viatjaven lluny de les nostres fronteres, ballaven una jota amb el títol: Les Majorales, concretament d’Ulldemolins. Una jota molt representativa del folklore regional i d’aquestes terres on passa i desemboca l’Ebre. Amb un arranjament musical de l’amic Agustí Cohí Grau. L’èxit estava assegurat.
Relacionat amb el tema musical que apunto, i acord amb la nostra dansa, la sardana, el nostre recordat company de la Cobla Sitgetana, Manel Rius i Ramos nascut en aquells verals, concretament a Ginestar, amb motiu que un parell d’anys varem participar en l’aplec de sardanes de Gandesa, va composar una inspirada sardana, per a mi la millor del seu repertori, que va titular: “L’ermita de la Fontcalda”. La qual es troba molt a prop d’aquesta població.
Des de aleshores em vaig quedar amb el nom, però mai s’havia presentat l’ocasió per anar-hi a visitar-la. Fins que el proppassat diumenge i vaig arribar caminant des de Prat del Compte, junt amb els companys del Centre Excursionista de Sitges, en el recorregut que forma part d’una etapa del senderisme de llarg recorregut, el GR 171, que es va començar al Refugi del Caro a frec dels Ports de Beceit i que acabarem en el Santuari de Pinós en la comarca del Solsonès.
L’ermita de la Fontcalda té afinitat amb la nostra ermita del Vinyet, les dues acullen una imatge de les anomenades Mare de Déus trobades. Durant una breu aturada en el camí, l’esplanada de l’ermita va aplegar a una bona representació sitgetana que gaudíem d’un paisatge excepcional, mentre ocupàvem els graons de la plaça per esmorzar abans de continuar el camí de l’etapa que aquest diumenge ens portava des de Prat de Compte a la carretera que condueix a Gandesa. Passant prèviament pel Coll de la Salve i la Serra de Pàndols. Indrets molt castigats durant la contesa bèl•lica i, malauradament, d’aquelles serralades no van tornar molts soldats, fins i tot components de la Lleva del Biberó, la presència dels quals es perpetua en un monument erigit en un dels cims que travessàvem.
La visita a la Fontcalda ha permès reviure records musicals i alhora apropar motivacions que en aquestes vigílies des de Sitges a la comarca de la Terra Alta i més cap enllà dels Ports, el ball de la jota fa circular aires festius. I a mesura que ens hi apropem la parla es va distorsionant. Ja comença aquí al costat, a Vilanova, que d’un jove en diuen bordegàs, i quan arribem a terres tarragonines: el xiquet i la xiqueta. I els veïns tortosins i per aquells verals: xicotet i xicoteta. I fan un postra molt típic que anomenen pastissets. I a l’hora de ballar s’engresquen amb la jota, mentre nosaltres ho fem amb la sardana, amb admirada convivència amb els maños sitgetans que no desaprofiten l’ocasió.
Podrien ser els primers apunts pel guió d’una pel•lícula, no del gènere fantàstic, però sí que en podria resultar tan fantàstica com emotiva. Els paisatges, la seva gent, els costums i les tradicions, serien uns bons protagonistes.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 octubre 2010 )

25 ANYS TASTANT

Les persones convivim amb un progressiu interès per tastar. Però el que està clar, és que aquest instint tastador ha permès refinar els paladars més avesats en menjar els condiments de sempre. Les primeres en afavorir aquestes noves aportacions culinàries han estat les mestresses de casa, tot i que ara cada cop són més els homes que els motiva l’art de la cuina. Uns i altres han resolt les seves incursions en els fogons, aprenent a fer noves receptes, nous condiments. En bona part ho ha fet possible la transmissió oral, el que s’anomena el boca-boca propagandístic, perquè és molt freqüent quan les responsables de la cuina es troben, en el replà de l’escala, en una parada del mercat, i intercanvien opinions al respecte, expliquen la manera que condimenten llurs platillos. D’aquesta esporàdica dissertació n’acostuma a sorgir l’interès per posar-ho en pràctica, fins el punt que el fum encobreix que quelcom nou s’està coent en les cassoles de la cuina de casa. I aquest flaire delatador comporta un atreviment que sols un excés de confiança resolt just en el moment en què mig aixequem la tapadora de la cassola, en el punt crucial de la cocció, quan aquesta embutllofa el suquet i que tots anomenem el xup- xup.
Descoberta la nostra gosadia, per part de la persona que té cura del comandament de la cuina, som convidats a tastar el que s’està coent. És un moment excepcional, un privilegi per les sensacions gustatives, el qual va acompanyat pel mateix ritual: s’alça una mica més la tapadora i amb la cullera de fusta es comença per agafar una mostra del suquet i tot seguit, previ advertiment: compte que no et cremis, et deixen tastar una mica del brou. Instintivament, amb tota la precaució pressa, s’allarga un xic la llengua, per temptejar la temperatura, i tot seguit, aclucant els ulls, poc a poc i alhora bufant, s’ingereix el suquet. Són uns instants que tallen la respiració. I tant la persona que dóna a tastar, com qui ho prova, parteixen també el silenci en dues parts, cada una té propietat i a cada propietari li pertoca trencar-lo amb l’elocució corresponent, el provador amb aquell hummmmm tan característic. I per part de qui ho deix a tastar amb una pregunta sistemàtica: Què t’agrada?
En aquests afers culinaris es van especialitzar un seguit de sitgetanes que de la cuina en van fer el seu ofici. Amb la particularitat que no l’exercien en cap establiment de restauració, sinó per les cases particulars. Hem d’aprofundir en el tema i aclarir que en els anys que centro l’art d’aquestes cuineres, la restauració local no comptava amb gaires establiments oberts al públic. Anar a menjar fora de casa encara no havia aconseguit convertir-se en un costum, ni que fos de cap de setmana. Quasi bé tothom menjava en el recer de la llar familiar i no concebia haver de fer-ho en altre lloc. D’aquí que les abnegades mestresses no disposaven ni d’un dia de respir, sempre abocades als fogons. Llevat de les famílies que es podien permetre recórrer a aquestes cuineres les quals, dintre de la pròpia cuina de les famílies, cuinaven quan l’ocasió ho requeria. Sobretot en dies tan assenyalats com el de la Festa Major, o quan la celebració d’un esdeveniment familiar, comunions, casaments... comportava més feina a la cuina del normal i requeria una ajuda, en aquest cas una cuinera especialitzada. Com a curiositat em plau escriure que a aquestes cuineres ocasionals se les coneixia per un nom específic que les aglutinava a totes: la coquessa . És una denominació que m’atrau per la seva fonètica i pel significat que hi va associat. Fins i tot un compositor de sardanes, en Josep Mª. Tarridas i Barri, li va posar aquest nom a la sardana que va compondre a l’any 1947 i que la continuen interpretant les cobles. I ara que en parlo, pels entusiastes de la música ballable se’ls farà més familiar el nom si els dic que el propi Tarridas va ser també l’autor del immemorable pasdoble “ Islas Canarias” compost a l’any 1935, escoltat i ballat arreu del món.
Tornant a les cuines de casa i a les seves responsables, la coquessa va contribuir a alleugerir la feina de les senyores que durant la resta de la setmana en tenien bona cura. N’he volgut aportar el record d’alguna d’elles, com el de la senyora Ramona Pujol, muller del popular Vicenç Sánchez, qui durant uns anys va comandar un dels carros i cavall que disposava l’agència de can Gori. Ella sense adonar-se’n va influir en el neguit per l’hostaleria que va mostrar el seu fill Toni el qual, de ben jove, va marxar a Alemanya on ha treballat en els millors restaurants de les capitals de més nomenada d’aquell país.
També ha remenat les cassoles de les cases particulars, la senyora Carme Vidal, muller d’en Joan Vallès, la qual fins i tot era requerida per les Societats per a preparar aquells dinars de Caramelles que tan engrescaven als comensals. I fins i tot va fer de cuinera en els restaurants més acreditats d’aquells anys. Elles, com tantes altres que involuntàriament em deixo en l’anonimat, se les han vist amb les cassoles alienes i del seu mestratge n’ha sorgit un reconeixement que, en el seu dia, els hi va aportar prestigi i consideració.
El resultat de tot plegat, en definitiva, són els tastets de sempre i els que persistiran mentre l’ésser humà prefereixi alimentar-se dels condiments sortits de la cuina, abans que fer-ho amb una pastilleta que tingui la mateixa finalitat. Aquest impuls ha permès moure’ns a la recerca de les menjades més nostrades, les típiques de cada lloc, i també noves especialitats. Amb aquesta finalitat s’han obert, per arreu, establiments dedicats a la restauració.
Els restauradors sitgetans no han estat cap excepció, els locals destinats a tal finalitat han proliferat a mesura que es va generalitzar el costum, en diguem, d’anar a menjar a fora. Aconseguint, amb això, experimentar nous tastets i potenciar les especialitats dels restaurants que estan agrupats en el denominat Club de Tast. Ells, quan arriben aquestes dates de la tardor, trien un dia per tal de qui ho desitgi pugui tastar el que es cou en les seves cuines. Curiosament el primer tast que van oferir va esdevenir aigualit per la pluja que va arribar a remullar els peus dels qui eren dintre l’envelat, instal•lat en ple passeig de baix a mar i a tots els qui esperaven a fora per entrar. L’aigua, però, no va aigualir el contingut de les cassoles i la fredor del xipoller tampoc va poder refredar l’ànim dels participants i del públic que va respondre a la crida d’aquell primer cartell anunciador, obra de l’Agustí Albors, al qual seguirien fins a dia d’avui els d’en Manuel Blesa.
Vint-i-cinc anys tastant és una fita important per l’art culinari sitgetà i pels paladars dels assistents, els quals hi hem acudit atrets per una certa condició innata, la de tastaolletes, però sobretot per constar les últimes novetats. Tants anys ininterromputs de tastets, han obrat una complicitat perfecte entre els cuiners i els comensals. Els uns tenen la paella pel mànec i els altres opinen segons el criteri que els dicta el paladar. Aquest llarg bagatge del tast, ens permet, per a satisfacció de tots, arribar a la conclusió que el que es cou a la nostra vila, Ep!, centrem-ho exclusivament en les cuines, n’hi ha per llepar-nos els dits.
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 octubre del 2010 )

EL PRIMER MANTER DE SITGES

Totes les capitals i molts pobles d’arreu afronten un problema greu, el d’haver de conviure amb la que ha estat la vinguda massiva de gent de diferents procedències i condicions. Fins que els vents de l’economia han estat favorables i que es traduïa amb l’amplia oferta de feina, tothom hi tenia cabuda. Amb la sotragada i la maleïda recessió la situació ha canviat, però ells han arrelat aquí i tot estar malament de ben segur que estan millor que en els seus respectius països, d’aquí que es resisteixin a marxar. Aquesta presència ja està generant situacions crítiques que molts tracten de pal·liar mitjançant la venda ambulant. I com que no disposen de llicències ni permisos, la seva activitat és il·legal. A més tractant-se de que els productes que venen són copies dels originals, fan un mal a les empreses que els fabriquen i a les botigues que els venen i paguen, per a tal activitat, els impostos pertinents per poder tenir obert l’establiment. Perseguits pels agents encarregats de vetllar per l’ordre, han ideat com les teles del parany, en aquest cas serveix una simple manta, llençol, de manera que quan ensumen la seva presència tiren de la corda i tot queda recollit en el seu interior i cames ajudeu-me.
Estem assistint a molts canvis en quant el comportament social. Jo no he viscut amb tota plenitud, si més no recordo que en la façana de la casa del baster Sr. Salvador Bové, situada a l’entrada del poble per la banda del Passeig de Vilafranca, hi havia un cartell fixat a la paret on es llegia.: “ ARBITRIOS “ . De jovenalla sempre ens havia encuriosit aquell anunciat i com que hi acudíem per a que ens cossis algun repunt escapat de la pilota de cuir, ho mig relacionàvem amb el futbol quan, mal intencionats, hi trèiem la segona i de l’enunciat. Ja més modosets ens assabentàvem que el cartell informava que es tractava d’un lloc recaptatori del tribut que s’havia de pagar per entrar determinats productes al poble. Molta gent particular per burlar aquest impost i per pal·liar les mancances de determinats aliments, anaven a buscar la mercaderia ells mateixos a altres indrets i desprès la revenien, d’amagat, en les seves cases, sense haver satisfet cap impost, ho anomenaven: “ Estraperlo”. Aquesta modalitat, si es podien burlar els controls pertinents, va aportar un cert alleugeriment a la gana que no entén de lleis ni de tributs.
La condició humana és àvida en picaresca i sempre rumia la manera de poder esquivar impostos i altres despeses imposades per les administracions. La venda ambulant ha estat un primer signe minoritari del comerç exercit de forma inestable. No vull dir amb això que tots els qui l’han practicat ho hagin fet al marge de la llei, perquè els ajuntaments s’han encarregat de controlar-ho, malgrat que en determinats moments se’ls hi hagi pogut passar per alt determinades transaccions, totes, de molt poca envergadura.
Gosaria dir, però, que la primera persona que va interrompre en les normes comercials i es va permetre la gosadia de fer un escampall, al terra d’un carrer cèntric, de la mercaderia que comercialitzava, va ser un tal Sr. Serra que vivia de lloguer, junt amb la seva esposa i fill, en un habitacle de l’Esperança de Miralpeix, en el carrer Sant Bonaventura. L’home durant la temporada d’estiu, aglutinava tota mena de quincalla a recer de la paret de la casa que havia estat propietat del poeta Trinitat Catasús, en el carrer Parellades cantonada amb Sant Josep. Tot un poema, Últimament ja en la mateixa porta del banc existent. La quincalla no cotitza en borsa, però quin millor aparador que l’entrada d’un banc per a fer-nos adonar que la vida no sols es compon de riqueses, sinó que també del petits detalls que la complementen. Ell posava la mercaderia i el banc acollia la baixa rendibilitat, paradoxes de la vida, d’un home de carrer que en tenia prou per viure amb el que es treia de la venda de tots aquells articles, al marge de la puja i baixa dels interessos i de la serietat d’una entitat de tal categoria. En certa manera, una lliçó d’humilitat.
I és que el producte que oferia era totalment contrari a la serietat. Entre els articles de broma exposats igual et podies trobar amb una ben imitada cagarada de plàstic, com amb una ben aconseguida ratota de goma. L’escampall era d’un surrealisme total, però que entre tantes indecències, entre cometes, hom hi pogués trobar la delicada mirada d’una nina, contrarestava l’efecte que les bromes poguessin comportar, amb la gentilesa dedicada a la mainada que acollia aquella mirada amb la il·lusió que implica.
Si més no el protagonista principal, l’element que va assolir l’èxit de l’espontaneïtat, a la simplicitat més absoluta, va ser un no res aguantat per quatre fils invisibles que tenia per nom Jaimito. El personatge en qüestió va esdevenir un espectacle de carrer, on la gent s’aglutinava per seguir les evolucions. L’amo de la parada, al qual un ganivet ensangonat li travessava el cap de banda a banda, es dirigia al diminut personatge amb tot un seguit de propostes, mentre els fils el feien saltironar, l’home s’hi apropava i apuntant-lo amb una escopeta de tap de suro li ordenava abans de disparar: “Jaimito, muerete”. I allà quedava estès, sense pols ni alè. I l’actuació continuava amb una indicació més compromesa: “Jaimito, que ve la sogra”. I ja els tens trincant d’una banda cap a l’altra. Fins que la cosa decantava cap a la ballaruga amb la cançó de moda d’aquell moment: “Juanita bananaaa...”. Un suggestiu final de festa que engrescava al públic espectador que aplaudia i alhora es quedava absolutament perplex i admirat, mentre no acabava d’esbrinar com es movia aquell diminut personatge.
Per contra, els qui coneixíem el responsable de la tramoia que feia possible aquella simpàtica mobilitat, ens fixàvem en el posat seriós del seu responsable. Ell en el biaix mateix de la cantonada, sense immutar-se, oferia una caiguda d’ulls sensacional, única. Talment com si estigués en un altre món, el seu posat era un altre espectacle que sols els gaudíem els qui coneixíem la seva implicació. Alt i prim, emparentat amb els Palma, era la persona idònia per aquella comesa, no calien convocar oposicions, la plaça la tenia sobradament guanyada abans de sotmetre’s a cap prova de selecció.
Durant uns anys més va continuar l’èxit d’en Jaimito i el tàndem que formaven l’amo i l’operari. A cap dels dos, però, l’èxit els va canviar. L’un va continuar amb la seva peculiar americana, signe d’home de negocis. I l’altre sense oferir, en cap moment, un somriure de felicitat o un moviment enjogassat de les parpelles. De ben segur que si hagués canviat la seva faisó absent, per l’alegria i intromissió, hagués perdut el lloc de treball.
He gosat qualificar-lo com el primer manter de Sitges, tot i que no sigui la denominació més correcta. Però ningú em negarà que va formar part del paisatge local i que va aportar una dosis d’alegria. I quan apareixia amb el ganivet clavat, ben bé se’n podia despendre el missatge que diu: “ A les penes punyalades”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 de setembre del 2010 )

ELS SANTS PATRONS

A la nostra Vila les devocions locals s’han centrat massivament entre la mare de Déu del Vinyet i la Santíssima Trinitat, si més no als nostres Sants Patrons, Sant Bartomeu i Santa Tecla, la gent del poble els ha dispensat un fervor puntual, sobretot durant les seves respectives festivitats i poca cosa més. Ampliant l’àmbit més generalitzat, em ve present aquelles caixetes que anaven de casa en casa amb la imatge de Sant Josep, la Sagrada Família, l’Ecce Homo... Aquestes capelletes ambulants han esdevingut el testimoni i el referent, simpàtic, d’una devoció eloqüent i rotativa, itinerant, entre les persones que professen un culte a un Sant determinat i assumeixen el compromís que, quan els toca la rotació, fer un lloc preferent dintre de la intimitat de la casa, resant-li i encenen una llàntia. Esgotat el termini de permanència, plegaven la mena de petits porticons de la caixeta i la transportaven a la casa que corresponia en l’ordre de la llista establert. Era una singularitat, un petit detall, que formava part de la quotidianitat de l’anar i venir de la gent pel carrer. A hores d’ara sembla ésser que ja no té continuïtat, o potser una representació, més aviat testimonial, la d’una sola d’aquestes caixetes, ho escric perquè fa temps que no veig cap moviment al respecte.
Dintre de pocs dies sortirà al carrer l’imatge de la patrona i altra vegada l’acompanyarà el seguici festiu. Massificat de diables i timbals, que fa interminable el recorregut de les processons. La Festa Major ha canviat i els canvis també a voltes comporten degeneració. Amb tant gruix de timbals i foc, sóc de l’opinió que l’essència del nostre folklore s’ha devaluat. Quan una cercavila, o processó d’aquesta índole, aconsegueix avorrir i cansar als qui ens ho mirem, quelcom falla en les seves estructures i de continuar així, fins i tot, pot arribar a un extrem en què es perdin espectadors entre la gent de casa nostra, pels forasters sempre serà una novetat.
La festivitat de Santa Tecla aconsegueix un equilibri entre la tradició i el sentit religiós . Ho corrobora el populós seguici de senyores que acostumen acompanyar l’imatge. Que si ho comparem amb el de Sant Bartomeu la diferència és ostensible. Perquè en aquella processó el seguici religiós queda relegat a una representació simbòlica, de la qual en són fixes uns quants sitgetans i la resta la componen familiars del pendonista de torn i alguna amistat que s’hi sent compromesa. És un fet curiós que em recorda quan per setmana Santa es feien dues processons el dimecres Sant, reservada als homes i el divendres a les dones. Com sempre la dels homes va anar perdent concurrència, no així la de les dones, fins que es va trobar un equilibri just, al unificar les dues processons. En el cas que exposo no es tracta de suprimir-ne cap.
Els costums enraigant i acaben consolidant-se com un fet inamovible, perquè ni Sant Bartomeu va perseverar per a que el seu seguici fos reservat exclusivament al homes, ni Santa Tecla a les dones. Les voluntats de participació, en aquests temps on tant s’enalteix i pondera l’igualtat, haurien d’ésser indistintes, m’explico, que tant poguessin acompanyar homes i dones a un i altra. Però el que intueixo que els homes acabaríem per quedar-nos a casa i tot esdevindria acompanyament femení. O potser tindríem sorpreses. Reconec que el plantejament és molt agosarat, si més no també és molt desequilibrant que concorri un gran nombre de participants mixtes durant l’evolució dels balls i un cop arriba el pas del Sant l’acompanyament sigui tan exclusiu. Una descompensació que no s’avé amb l’autèntica finalitat de la processó.
La mateixa sensació de desigualtat la vaig tenir quan el so de les gralles encara s’escoltava en el Cap de la Vila i els qui guaitàvem a l’imatge exposada del Sant érem relativament pocs, en canvi en els establiments destinats a l’avituallament de cervesa i altres xarops, la clientela ocupava quasi bé tot el carrer. Un capgirament del sentit comú o de les preferències. És curiós com només estrenar-se la festa, produeixi una xardor tan generalitzada, de tal manera que no s’abandona el vas fins que tot ha acabat. Una mal favor a la festa i un altre signe de degradació. És un fenomen, un tema d’estudi pels qui aprofundeixen en els comportaments socials.
D’aquí que la festivitat de Santa Tecla aconsegueixi aglutinar millor les essències a les quals sóc tan procliu a escriure. Em recorda més a aquelles festes majors d’antany, no tan populoses com les d’ara, però més entranyables i amb un rerefons que les feia diferent a la resta. Amb la comparació hi plana una certa enyorança, tanmateix quan es tracte de ponderar qüestions com aquesta, hi ha preferències i opinions per a tots els gustos. Les respecto totes. Simplement expresso la meva, que no vull pretendre, ni molt menys, que sigui la millor, en sóc conscient.
La pendonista d’aquest any, la Sra. Ramona Vendrell, representa les virtuts del nostre Sitges, aquests detalls que s’han anat perdent, com ho són, entre molts altres, el respecte i l’estima pel nostre poble, demostrat en aspectes d’una simplicitat absoluta. Perquè desprès de tants canvis i evolucions que ha experimentat la Vila, ella encara escombra i rega el seu tros de carrer. Conjuntament amb la seva veïna la Maria Matas i, fins que ens va deixar, amb la Pepita Soler. Crida l’atenció justament ara, quan es pot dir que s’ha perdut el costum, que unes senyores, en ple centre de la Vila, matinegin per escombrar l’espai que els pertoca i si s’escau repassar la blancor del baixos de les seves cases. Aquests detalls les consolida com unes sitgetanes que no han sucumbit davant els canvis que ha propiciat la progressiva implantació de l’anomenada modernitat, la qual ha millorat molts aspectes, si més no ha manllevat molts altres que eren comuns a tots els pobles.
La Ramona té en el seu palmarès sitgetà aspectes tan senzills que, per ser-ho tant, impacten i ens causen admiració, perquè ja fa temps han deixat de formar part de la quotidianitat del poble. Per davant la seva casa han passat totes les processons hagudes i per haver i en les de Setmana Santa tenia la complicitat del seu marit, en Pere Sanahuja, que era un dels puntals de la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors. Filla de can Panxo Sardí, durant la seva joventut es va envoltar de sabates, d’olor de la cola que feien servir els sabaters i quan es va casar va estar en contacte amb l’abnegada tasca dels recaders que anaven i venien de Barcelona carregats amb un gran embalum de paquets, aplegats dintre aquells immensos mocadors de farcell de quadrets marrons i negres. Es familiaritzà, també per part del seu marit, amb les formules i potingues de la farmàcia, amb els noms dels medicaments que tan dominava en Pere durant els anys que va treballar en la farmàcia de can Felip Font. Fins que la premsa escrita, les revistes del cor, aquest setmanari, s’arrengleraven en l’entrada de la seva casa. Quan la notícia de la seva designació de pendonista va sortir publicada a primera plana de l’Eco, els diaris ja no formaven part de la seva activitat comercial. Però sí que ho continua sent , en el seu dia a dia, l’escombra que tan net deixa el seu portal. Entre tantes simplicitats, sobresurt la feina d’una sitgetana que amb aquests detalls, sense adonar-se’n, imparteix una magistral lliçó d’urbanitat.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de setembre 2010 )

LES PÍFIES D'EN JYM

Equivocar-se forma part de la condició humana, per tant tots estem exposats a concórrer en equivocacions, de la seva magnitud, però, dependrà les conseqüències que en puguin derivar. Hem de diferenciar, també, quan l’equivocació es produeix mentre parlem, perquè sempre hi cabrà que ha hagut un malentès, o s’ha interpretat malament.. Un exemple força freqüent el trobem en els polítics, quan diuen quelcom que no es presta a cap confusió, sinó que entenem a la perfecció i, quan s’adonen de la pífia, sense cap mena d’escrúpols diuen que ho hem interpretat malament. Aquest sistema el trobo impresentable ja que sembla que siguem uns ineptes en el moment d’assimilar la informació.
Quan el que és diu o es pensa queda escrit la cosa canvia, més si queda reflectit en la premsa. Tot i que a aquesta gent, a la qual m’he referit, també et surten que allò ha estat una equivocació del qui ho ha apuntat. Diferent sort, menys capacitat de maniobra, tenim gent com jo que escrivim en una columna assignada. Fins no fa gaire encara podíem culpar, segons fos la pífia, a la persona responsable de tornar a picar els originals. Però ara, amb les noves tecnologies, gràcies a les quals passem directament, via internet, l’article a la redacció i allà sols els cal, prèvia revisió ortogràfica, passar-ho a la pàgina que ja està maquetada, l’equivocació no té cap altre responsable que el propi autor.
Tants anys escrivint en aquest setmanari he protagonitzat pífies de diferent índole. A vegades per negligència meva, altres per una mala informació rebuda, de la qual no en tinc culpa tot i que sóc el responsable i cap visible d’aquesta secció i per tant haig d’assumir la crítica i les repercussions a que poden tenir lloc si s’ofèn a les parts interessades. I encara que ningú s’enfadi, tan sols sigui considerat com un anècdota més, amb aquest pífies es fa un mal favor a la història local.
La més sonada, sembla ésser, la que vaig apuntar en el meu pregó del clavell. La pífia em va costar perdre la credibilitat davant de la intel·lectualitat sitgetana. Dit en termes més populars, els hi vaig caure de la figuera. Amb el temps i a base d’observar m’he adonat que les pífies no són exclusiva dels aficionats, sinó que es reparteixen a cor que vols. De ben segur que influeix el que deia al començament, que som humans. El cas és que en aquella ocasió, recorrent a una fantasia de la collita pròpia, amb motiu de la visita del Rei Alfons XIII a Sitges per inaugurar l’Exposició de Clavells que estava ubicada en el recinte de La Vall, vaig apuntar que el insigne visitant es va dirigir a en Rupert Roca que es trobava, en condició de guàrdia municipal, acompanyant la comitiva, per preguntar-li si la banda de música l’integraven músics de la Vila. Una invenció que em va costar, com he dit, el prestigi. Ja no solament per la inexistència de la pregunta, sinó perquè en aquella època en Roca no formava part de la plantilla de la guàrdia urbana, es dedicava a treballar en el ram del calçat. Sabatot de mi, volent fer una gràcia i potenciar als nostres músics locals, em vaig ficar de quatre potes a la galleda.
L’equivocació més comuna acostuma a fer-se palesa amb els noms i els cognoms dels protagonistes dels articles i a voltes amb el parentesc. I l’error, a banda de la possible mala informació que s’hagi pogut obtenir, quasi sempre va acompanyat duna confiança excessiva amb la que et creus la teva veritat i que desprès t’adones que la que tenies per una veritat absoluta s’hauria d’haver comprovat abans de posar-la per escrit.
M’ha passat, també, quan m’he referit a les Maries del voltant de casa, mal informat, vaig fer ballar-li el cap a en Pepe Perea, atrafegat com estava en ultimar detalls amb la Viki del pregó. Resulta ser que la Maria Mirabent, que vivia en aquesta casa del carrer Sant Francesc, on predominaven les dones, no era pas la tia rica, sinó que era la mare del Sr. Perea i, per tant, la seva àvia. Si més no, voleu millor riquesa que aquesta? Posats els punts sobres les is, en Perea va marxar de casa satisfet, perquè malgrat els anys transcorreguts, la identitat de la seva família no la podia capgirar ni en JYM ni ningú.
Entremig d’aquesta puntualització, la família del qui havia estat fabricant de gasoses i sifons i que la veu popular coneixia més pel nom de Tomasset a tota la descendència masculina d’aquell iniciador del negoci, el cognom de tota la nissaga és Solé i no Soler com equivocadament vaig apuntar. Llençant una llança al meu favor, aquesta pífia acostuma a ser molt comuna, com ho és escriure Montaner o Muntaner, una lletra que és decisiva per canviar, sense voler, la identitat a la persona.
Continuant amb les Maries, resulta que ultrapasso els límits del carrer Sant Francesc i escric que en la casa propietat d’en Pau Benazet, quan en realitat ho era del Sr. Josep Benazet, em fixo amb la Teresa, una de les filles i em deixo a dues Maries, jo que hi anava a la recerca, ni més ni menys que a la muller del Sr. Benazet i a una de les seves Filles, la Maria Benazet esposa del Sr. Gregori Hill. Tots ells, junt amb l’altre germà Pau i els fills del matrimoni, van ser els últims estadants de la casa del Passeig de Vilafranca.
I arriben les vigílies de la Festa Major i apunto alguns dels personatges populars que la feien possible i en una d’aquestes li carrego el mort del Drac a en Blai que l’únic lligam que hi tenia era ésser cunyat d’en Jordi Roig Martínez, ara sí, alies en Tai-Tai i integrant de la colla de portadors, potser la més original i surrealista de tot el seguici de la fera foguera.
Un variat repertori de pífies que han comptat amb la tàcita comprensió de les famílies que hi han estat involucrades, les quals no sols no m’han renyat, sinó que m’han esperonat a no defallir . I com si es tractés d’un càstig a tota aquesta gosadia, apareix en el programa oficial de la Festa Major, en l’article dels pregoners, el meu segon cognom canviat, Tarrés en lloc de Martínez. L’amic Lluís Curtiada, autor de l’article, es va afanyar a demostrar-me, original en mà, que de la seva ploma no va sortir l’errada. És el que els hi deia.
L’equivocació forma part de l’acompanyament de la vida, el que passa que una pífia és molt més protagonista que tot un devessall d’encerts. Sap molt greu quan una errada et juga una mala passada, perquè desvirtua la resta de l`article. Malgrat tot continuaré escrivint i, com sempre, intentant emprar la màxima cura possible, però això no m’eximirà de què la torni a “pifiar”. Perquè sóc humà, una condició que és la mare de la imperfecció.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de setembre del 2010 )

QUAN ENCARA NO ERA FESTA MAJOR

El dia a dia, no ho sembla, però és la conjunció de moltes particularitats i circumstàncies. I si ens posem a pensar un dia dóna molt de si. I, curiosament, no acaba igual per a tothom, tot i que puguin haver moltes afinitats. Sobretot quan es tracta de compartir festes. La Festa Major no n’és una excepció, perquè té molts factors que ens són comuns, la més ponderosa la successió d’actes de cercaviles, processons... que apleguen a quasi bé tots els convilatans que en volem gaudir. Deixant de banda les preferències, perquè fins i tot amb això dels actes de la festa hi ha predileccions, a uns ens agrada la Sortida d’Ofici, a altres la simple presència dels gegants ja els captiva.
I mentre la festa no irromp en aquesta quotidianitat, els estadants de l’Hospital de Sant Joan, com cada setmana, repassen les interioritats d’aquest setmanari i ho fan en animada tertúlia, comentant les opinions dels col·laboradors. I quan s’apropen diades com les que ens ocupen, expliquen les vivències de festes majors passades. Alguns en van ésser protagonistes, altres entusiasmats espectadors, i d’aquest garbuix per entre experiències viscudes i llambregades a la festa, en surt un recull de les essències més nostrades, amb el testimoni estimat dels qui en van ser els protagonistes, participants i espectadors. Uns i altres de ben segur que, en un moment donat, quan la conversa ho porta, expliquen costums particulars. Aquells detalls que es pot dir que són exclusivitat de cada família: “A casa per la Festa Major fèiem...” Qualsevol cosa, ni que sigui una insignificança que posada en pràctica cada vegada que arriba aquell moment, esdevé una tradició particular, la qual de segur que ha passat de pares a fills.
Quan encara no s’escolta el so de les gralles, els sorolls provinents de les eines del operaris, desbaraten el silenci d’un dels llocs més calmosos i bonics del poble, el Racó de la Calma. Ara la situació no fa honor a la denominació i el lloc és abarrotat de bastides i pilars que les aguanten i el pas és tancat i barrat als vianants durant els dies de feina. Se’ns fa estrany i ens colpeix una mena de tristor no poder passejar per aquest indret quan ens plagui. És comprensible que per poder portar a terme els treballs de restauració de totes les façanes exteriors, requereixi tota aquesta parafernàlia, ja sigui per poder treballar amb més comoditat i per la seguretat dels treballadors i del públic en general. La curiositat és de les coses més atrevides, així aprofitant un descuit dels treballadors, hom ha gosat guaitar al interior del Cau Ferrat i com vulgarment es diu, l’ànima et cau als peus al comprovar l’enrenou, el desgavell que ofereix qualsevol obra quan són esventrades les seves parets i els terres. Són circumstàncies transitòries que ara ofereixen un aspecte desolador, però que milloraran amb el pas del temps, i la perícia de tots els qui ho han de fer possible, així és el desig de tots.
Si més no quan encara no és Festa Major, o també quan ja ho és, sense respectar els preparatius ni l’esclat festiu de la diada, des de fa uns anys, un cúmul de circumstàncies tràgiques es repeteixen i impacten en els ànims de la gent de Sitges. Aquesta vegada quan encara no ho era, lluny d’aquí, la muntanya ha engolit a un sitgetà, just quan ja havia fet el cim, en aquells moments quan la satisfacció es fa palesa i la calma, el silenci abraça a tots els qui tenen el privilegi d’arribar-hi. A en Lluís en el moment de girar-se per emprendre el camí cap a casa el mon va sucumbir sota els seus peus i el muntanyenc va marxar per un camí desconegut, aquest que puja més amunt que qualsevol dels cims existents arreu del món.
Havíem compartit amb ell i amb l’Anna, la seva muller, caminades per alguns dels camins del nostre Massís i altres de més llunyans, sempre amb la companyia de la resta de membres del nostre Grup Excursionista, del qual n’era el president. I al vesprejar de tots els dijous sabíem que el podíem trobar en el reduït local adossat a les instal·lacions esportives dels Pins Vens, per canviar impressions, o per comentar detalls de les properes sortides. Ara t’adones de la immensitat de les muntanyes, dels enigmes i les traïcions que amaga. Però els perills es troben, fins i tot, en els ambients més fàcils de dominar. La fragilitat de la persona, és com una sorpresa latent i persistent que quan et vol impressionar, calçat.
La primera impressió de tots els qui coneixíem el deliri que sentia per la muntanya, després dels trasbals que produeix la notícia, és que s’ha anat un cop ha abraçat el cim que és com secundar aquella expressió que quan es compleix un anhel pel qual havíem batallat, complaguts, ens hi referim d’aquesta manera: “ara ja em puc morir”. Aconseguir objectius, viure la vida amb l’entusiasme per les coses importants, però també amb apassionament pels detalls adjacents que ho complementen i li donen sentit, és una satisfacció que, en definitiva, ajuda a viure. Quan arriba el moment en què la pròpia vida s’aparta, et deix a mig camí, queden els records que han estat viscuts amb tota plenitud. De ben segur, però, que sempre pensem que és massa aviat per dir adéu. La veritat és que no trobaríem mai el moment. I per afrontar aquests desgavells també necessitem estar preparats, com ho estava en Lluís per pujar i baixar muntanyes que és comparable amb les dificultats que hem de trampejar per sobreviure i per fer front a les sacsejades que es presenten quan menys t’ho esperes.
Quan encara no era Festa Major, en mig dels preparatius, el poble presentava la imatge característica dels llocs d’estiueig . Molta gent pel carrer i veus dissonants amb el silenci de la nit, el qual desapareix durant aquests mesos . Aquesta bonança estival s’ha vist interrompuda, durant aquestes vigílies, per la força de la pluja, que l’agraíem pensant amb la fresca que l’acompanyaria. S’ha notat en les primeres hores, però després la sensació de xafogor ha tornat a prevaldre. Una climatologia que sembla que formi part dels actes de la Festa Major, aquesta, com ja ha passat altres vegades que ha esdevingut plujosa i sense la sensació tan sufocant, la festa no seria el mateix.
La vida segueix , malgrat tants entrebancs i dissorts, i mentre l’esclat irromp en el panorama festiu de la Vila, la gent de la pagesia no estan per festes, han començat la verema i els neguiteja aquestes tempestes d’última hora, perquè poden malmetre la collita o fer intransitable les màquines de collir per entre els ceps. Un altre invent, la de la mecanització de la verema, que estalvia feina, però va deixant pel record l’encant d’aquelles veremes on les vinyes s’omplien de veremadors i d’algaravia de veus i xerinola.
Entre l’abans i el després poden passar moltes coses, a segons quines, no ens hi acostumarem mai. Però ens quedarà el bon record dels dies viscuts entre els familiars i amics que ens han deixat

J. Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de setembre 2010 )

LA FESTA MAJOR DELS MANOBRES

No recordo on he llegit que abans la Festa Major la feien els manobres. Ho he entès a la perfecció, en quant a que la participació en els balls del nostre folklore acostumava a ésser minoritària, més acusada en segons quins entremesos i sobretot en tenien cura les persones senzilles de condició treballadora, potser no qualificada, si més no esquitxats d’una popularitat que sobresortia, de ben segur, per damunt la docta saviesa de les persones de coneixements més aciençats.
On comprovarem millor la conclusió a la qual ha arribat qui ha escrit aquesta puntualització, és en la colla dels portadors del Drac, mi he referit en altres apunts de la Festa. Va prevaldre, durant un nombre ininterromput de festes majors, l’aportació de la família Palma, acompanyats del recordat Joan Sabaté a qui la veu popular coneixia més per en “Barrugueta”. Li feia costat en Jordi Roig Martínez, conegut també pel mot d’en Tai-Tai. Ells carregaven amb la fera foguera i de la seva fortalesa física i del grau del vi depenia que el Drac anés dret o de cantor. I com la nit era llarga i la xardor anava en augment, podia succeir que durant tot el recorregut de la matinal, un sol portador s’hagués de carregar amb el Drac, perquè la resta dels companys havien estat sacsejats per una emboirada i espessa nyonya. Em vinc a referir que el Drac més aviat s’havia convertit en una feixuga càrrega, de la qual tothom en fugia, i que gràcies a aquells populars personatges, manobres d’ofici però mestres en els plaers de la vida, sortia al carrer quan s’esqueia. Portar la fera foguera no representava, que diguem, un honor massa digne com per a que la titularitat del personatge que se’l carregava, fos inscrit en les pàgines llustroses i pulcres de la història sitgetana. Al revés dels temps actuals, on per portar el Drac quasi és imprescindible haver de superar unes renyides oposicions.
El mateix succeïa amb els gegants, on la condició més preuada era ésser forçut i la seva classe social preferentment era extreta de la pagesia, geganters com: el Mestret, en Mingo d’en Met, en Jaume de can Curt, en Pau Tit, en Jaume Soler de la sínia de cal gat negre; en Quimet Comas Paulí; en Josep Milà, en Pepitu del mas del Liri. Poc a poc s’hi anaren integrant industrials, com els germans Llorenç i Ricard Baqués ; el carreter Francesc Jacas, en Pau Figa; en Lluís Mataix i en Josep Duran fill d’en Rayo, entre altres. D’uns anys cap aquí, qui més qui menys, tothom coneix als nostres geganters, amb especial record per l’Antoni Parra que ens va deixar en les vigílies de la Festa Major de l’any 1995, quan el gegant i la geganta ja estaven vestits i pentinats, sols faltava que ell arribés amb el ram.
En quant als timbalers de l’única colla de diables existent, hom s’adona que tampoc era gens populosa, en tenien cura dos germans: l’Antoni i en Bartomeu Ferret Curtiada, coneguts popularment pel xic de l’Esca i en Tolo del gas. Ben poc s’haguessin imaginat que l’ofici ocasional de timbaler hauria tingut tants manobres com oficials: enginyers, banquers, cambrers, metges... en definitiva gent de tots els oficis, carreres universitàries i posicions socials , al comandament populós del timbal. Quan l’Antoni i en Bartomeu eren jovenets, els seus pares es van fer càrrec de la porteria de l’Ajuntament . Responsabilitat que va continuar exercint, fins que es va suprimir el càrrec, la Lola, germana també dels dos timbalers i vídua d’Antoni Alsina. La seva popularitat va estar sempre avalada per l’aixopluc de la Casa Gran, coneixent-la tots per la Lola de l’Ajuntament.
En quant als grallers la cosa tampoc anava sobrada. Venien del Vendrell, de Vilafranca... i ja eren persones d’una edat considerable, o al menys pel seu aspecte físic així ho aparentaven. La seva longeva veterania, feia preveure que això dels grallers era una espècie en extinció. Per tal de preservar i donar continuïtat a la tradició, a la música de la gralla, durant l’any 1953 es formà la primera escola de grallers de Sitges, de la qual en surten en Joan Montaner, en Guillem Alemany, en Joan Vidal i en Feliço Cloquell, essent el timbaler l’Antoni Duran “el Rayo”. Sortosament a aquells grallers sitgetans els han rellevat un important nombre també d’aprenents que han assolit un grau de professionalitat dintre l’afició. Fins el punt que la música de gralla està garantida per bastants anys.
Els manobres, la gent de bé, persones que van arrelar en la festa i d’ells en van sorgir brots verds, no són els mateixos als quals tan sovint es refereixen els polítics, sinó el rebrot de l’entusiasme que genera la festa Major que no s’ha pansit mai i ha germinat en altres llavors. Altra cosa som nosaltres els qui, en el seu dia, varem ser manobres de la vida i ara amb l’experiència que aquesta ens ha conferit, vivim la festa amb renovat entusiasme, però potser no amb aquell apassionament dels anys de jovenalla, tot sigui dit.
Quan es vivien amb un clamorós deliri aquells preparatius de les vigílies, amb intensitat i amb la il·lusió que despertava la proximitat amb la festivitat de Sant Bartomeu era, no hi ha el menor dubte, en època de vaques flaques. Perquè no disposàvem de tants entreteniments com ara i la Festa Major representava el retrobament amb la música de les gralles i amb molts altres aspectes que feien de la Festa un motiu, una excusa, per poder tirar de beta, per menjar una mica d’extraordinari. Com exemple una petitesa tan simple, les olives sense pinyol amb les quals acompanyar el vermut. I és que durant la resta de l’any prevalien les de pinyol, perquè formaven part d’una normalitat condicionada a la butxaca. Ignoro la diferència de preu entre unes i altres, si més no les anomenades “rellenes” representaven un dels molts símbols d’un cert l’alliberament de la misèria.
Els de casa anàvem a comprar el pollastre, per a celebrar les gran ocasions, a la polleria de can Sierra. Es trobava al capdavall del carrer Muntaner. Entre la fabrica de calçat de la família Aleacar, el garatge dels Olivella i de la botiga de queviures d’en can Jamà. El local era més aviat reduït, amb una entrada estreta, a mi m’encuriosia la protecció, a mitja alçada, que s’estenia per les parets. No sé si es tractava d’una mena de suro o de xapa de fusta, feia com us quadrets entre clars i més pujats, tot tenyit d’un color ataronjat. En Pedro i la seva muller, la Maria, en dates assenyalades despatxaven els pollastres i tothom els preferia de mesures més aviat corpulents. Hores abans de començar el rebombori, l’olor del rostit era un flaire comú en quasi bé totes les cases.
He trobat genial la conclusió de la persona que ha escrit que la Festa Major la feien els manobres, perquè de la senzillesa d’aquella gent en sorgia la grandesa d’un dia especial. De ben segur que tampoc calien grans preparatius, arribat el moment cadascú sabia el que havia de fer, ni tampoc grans despeses per a que el poble gaudís. Quan amb unes simples olives sense pinyol fèiem festa, ja està tot dit.
Bona Festa Major!
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 agost 2010 )

LES MARIES DEL VOLTANT DE CASA

Els carrers del poble no sols han perdut identitat, sinó que també s’ha reduït la relació entre veïns. Em refereixo que les cases no són com uns anys enrere, s’han transformat i al fer-ho s’ampliat el nombre de vivendes, per tant molts dels estadants que les ocupen han rellevat aquells sitgetans/es que havíem conegut i sabíem ubicar on vivien. La relació de veïnatge permetia, a uns i altres, saber-ne el nom i el mot pel qual encara els identificàvem més, fins l’extrem que acostumats a referir-nos-hi pel motiu, aquest suplantava el nom propi.
Coincidint que demà és la festivitat de la Mare de Déu de l’Assumpció i que es celebra l’onomàstica de totes les que han estat batejades amb el nom de Maria. D’aquí el meu interès en voler deixar constància de les que he conegut pels voltants de meu tros de carrer. En el meu empeny he coincidit amb una curiositat que no he volgut deixar escapar, tot i que hagués pogut ser tema per un altre article. Fascinat amb la troballa, m’he decantat també per apuntar a les Treses les quals quasi superen a les que volia que fossin les protagonistes exclusives.
Per establir un ordre m’he decantat per començar pel cantó dels quatre pilons, la cruïlla on el carrer Sant Francesc el parteix el de Sant Gaudenci. Junt en un dels cantons hi vivia la Maria Ràfols, muller d’en Joan Olivé. Ella regentava una botiga de queviures i proveïa de llevat als forners. Era dona de davantal, el qual el portava posat quasi bé tot el dia, si més no quan sortia de darrera el taulell, és a dir fora dels límits comercials que encerclaven el negoci, es creuava una punxa del susdit davantal cap a l’altra costat, deixant al descobert una part del vestit, un signe de coqueteria femenina, com volent separar la feina de les pautes socials que marquen la presència d’una visita. Aquest costum, al llarg dels anys, l’he observat a les mestresses de casa quan surten de la cuina. Arribant a la conclusió que el davantal és una peça que portada d’una manera o d’una altra és signe de trafegar i, amb el consegüent replegament esbiaixat, ve a ésser un entremig. Perquè si la visita no és de gaire compromís, amb aquest gest n’hi ha prou, ara bé segons la circumstància s’afanyaven a treure’l. Amb davantal o sense, la Maria de ca l’Olivé era dona de tarannà afable i tracte amical.
Ara em permetran que abans de continuar cap on vull decantar, surti dels límits que jo mateix m’he establert, res, quatre passes més amunt, hi vivia la Teresa Camps, de Can Ploraire i muller d’un homònim del meu cognom, en Francesc Yll Bages. Dic que hi va viure perquè durant un nombre indeterminat d’anys va canviar de domicili i de carrer. No obstant des de fa ben poc, junt amb la seva filla, han tornat al seu anterior redós.
Al costat de la botiga de la Maria hi va viure, dedicada a la família, al fil i a l’agulla, la Teresa Sánchez , muller d’en Joan Pons, els quals alhora eren veïns de la Maria Barnés, la mare d’aquesta també s’ho deia. Davant per davant hi trobàvem a la Maria Montserrat, mare d’en Joan Muñoz que va ser acordionista d’aquell grup “Los Boleros Tropicales”. Just a la casa del costat la Tresina de la Sínia Robert la muller d’en Joan de ca l’Olivé. Avui en un dels pisos hi viu la Tere, germana de la Carme que va estar durant molts anys al costat de la Teresina. A l’altra banda de la vorera, hi trobàvem la Teresina del forn i la seva filla Tere. Dues dones que es van passar mitja vida despatxant el pa que coïa en Pablo. Ens pocs metres, pa i llet. De la bona, no ho interpretin malament.
Com volent trencar la populós protagonisme de les Treses, una Sra. Maria enmig de moltes altres senyores, mare del Sr. Josep Perea i avia del mig pregoner. Ep! És que l’altra meitat de l’honor li correspon a la Viki Plana, la seva muller. Espero que quedin aclarides les parts mitgeres. A la casa on vivia la Sra. Maria Mirabent i Llopis, era una llar molt peculiar on hi predominaven les dones, entre ties, àvies, mares i filles, aquell bonic pati interior, a la vesprada d’aquets mesos d’estiu, oferia una imatge molt femenina i molt sitgetana. Com deia les portes restaven obertes de bat a bat i els seus estadants es recollien al pati sense temors que algú goses entrar. Desconec el motiu però els de casa els coneixien per a ca les “nanes”.
Al costat de casa nostra, la Teresa de ca l’Eixut, dona de sabates i flors. I així arribàvem fins a la Maria Concepció Comas, tots els veïns la coneixíem per la Maria de ca la Siset. Casada amb el Vicenç Lluís de can Lleuger. L’economia de la casa es consolidava amb la retribució de dues activitats molt característica del poble: les sabates i la pagesia.
Resulta que un diumenge d’estiu al matí els de casa em van manar anar a buscar vi al celler de can Mas, per allà també hi vivien Maries, però ja mi he referit moltes vegades. Quan em trobava just a decantar cap al carrer Sant Bonaventura, a frec de la casa que havia estat propietat d’en Joanet d’en Mas, una Maria espontània , La Maria Vinyet Termes, la qual en aquells moments passava per allà i em va recriminar que portés posat el banyador, deixant al descobert les cames.
Ella era més coneguda per la Maria monja, l’afegitó al nom ja deix entreveure que era meticulosa en la moralitat i per tant arbitraria en la cura que s’havia de tenir en el vestir. Els haig de dir que la seva observació em va afectar, actualment en diríem que em produí un trauma, aleshores aquesta paula no formava part de l’engranatge social. El cas és que mai més he vestit amb calça curta. D’haver viscut en els temps actuals, amb tantes “carns” a l’aire, molt més voluminoses i corpulentes que les que jo tenia en aquells anys, a la Maria monja se l’haguessin endut els dimonis.
Un parell de cases més enllà hi vivien la Maria de can Felipe, germana del qui va ser durant molts anys oficial barber de la barberia de l’Eduard Roca. I just en el començament del carrer, al costat de can Joan del mas d’en Puig, hi visqué la Teresa Nebleza, la muller d’en Lluís Berenguer el popular València, com se’l coneixia. Dona dotada d’una obsessió per la neteja. Així, amb assiduïtat metòdica, abocava els matalassos a la barana del balcó i els somiers del llit al costat per fer-li una passada amb el picamatalassos i el drap de la pols.
Arribat a aquest punt em trobo amb el mateix dilema de quan he començat amb el recorregut per entre les Maries i les Tresses, perquè uns pocs metres més enllà. Encara que també ja fora dels dominis del carrer Sant Francesc, en la casa del Sr. Josep Benazet, hi van viure dues Maries, la muller i una filla del Sr. Benazet, casada amb en Gregori Hill i una Teresa, l’altra filla de la casa, germana d’en Pau de l’Oca i esposa del recordat metge Juan Martínez. I quasi davant per davant, la Teresina Paixó, muller del salvaguarda de bona part del patrimoni parroquial, en els moments difícils de la revolta, en Jaume Daví.
Actualment en el tram de carrer que he escollit, hi trobaríem alguna Teresa, però de Maries cap. A no ser que entre els estadants que es van alternant en els pisos n’hi hagi alguna. Estenent-me a tot el domini sitgetà, i a totes les Maries que em puguin llegir, moltes felicitats.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'agost 2010 )

ANY SANT

Enguany la festivitat de Sant Jaume ha recaigut en diumenge i aquesta coincidència és la que condiciona la celebració de l’Any Sant. Atenent-nos que el proper tindrà lloc dintre d’onze anys, una data molt llunyana, el d’ara està tenint un ressò molt ampli. De manera que els diferents camins que condueixen fins a Santiago de Compostel·la es troben molt concorreguts de pelegrins de totes condicions, edats i procedències que s’afanyen per arribar a abraçar l’imatge de l’Apòstol. Expliquen les persones que l’han realitzat, o estan esgotant les etapes que han seleccionat per arribar-hi, que l’experiència és molt gratificant i que val la pena el sacrifici que comporta, sobretot quan els peus s’embutllofen i les molèsties que en resulten fan més feixuc el trajecte. Si més no ben pocs defalleixen i es fan enrere, quan pot més la predisposició, la il·lusió d’arribar i poder caminar pels carrerons empedrats de la bonica ciutat gallega, fins aconseguir travessar la Porta Santa. De deixar-ne un testimoni més ampli, especialment en aquestes dates, s’encarreguen els mitjans de comunicació, quan molt sovint ofereixen reportatges i opinions dels protagonistes, al llarg de tot el recorregut. On no hi manquen les curiositats, el tarannà de determinats personatges que aposentats a peu del camí, amb les seves extravagàncies, però també amb la seva hospitalitat, trenquen la monotonia amb la qual tots els camins de les muntanyes, en determinats moments, assetgen al caminant que els transita.
Pregona la veu popular que tots els camins porten a Roma, davant les evidències, la dels peregrins que venen d’arreu, dels països més llunyans, també s’hi podria afegir que tots els camins porten a Santiago. Si més no recordo que quan l’amic Jofre Vilà i el seu fill van sortir d’aquí i van fer tot el trajecte fins a la ciutat compostel·lana, durant aproximadament un mes, van haver, diguem-ne, d’improvisar un recorregut perquè fins quan l’Ebre no encausa un itinerari que ho encarrila, fins trobar el camí oficial, és un campi qui pugui. No fa pas gaire ha aparegut una informació que dóna a conèixer que per terres del tarragonès s’han dedicat a marcar el camí, dintre una lloable iniciativa de la gent interessada . Posats a fer quedaria pendent un traçat que des de la frontera recorres tota la costa com ho fa el camí del Nord. Aprofitant els traçats del Gr, establerts no seria una idea descabellada. Coneixedors que un acaba i altre passa per la nostra Vila, els camins de la nostra costa es veurien concorreguts i amb el ganxo que té el poble, alguns es decidirien per a fer-ne final d’etapa. Sols caldria popularitzar-lo i assenyalar el recorregut amb l’emblema que els és tan familiar als peregrins. Però potser a aquest suggeriment li manca la tradició , però de ben segur que més que això hi cal el protagonisme de la història que és la que estableix les pautes, els costums que en deriven i, per tant, el camí que proposo entenc que no té l’aval populós de la fe que el qualifiqui com un camí de peregrinatge.
Sense haver de caminar tant, quan s’escau l’any Marià, el fervor popular de casa nostra ens porta a visitar els santuaris de devoció mariana i haurem complert també amb un precepte que, com el de Santiago, és voluntari. Però passa igual que el camí de Sant Jaume, no cal que coincideixi amb l’any adient per transitar-hi, sinó que qualsevol data del calendari és propícia per posar-se a caminar. Llarg o curt el trajecte a recórrer, que més dóna la distància, la voluntat que cal menester, quan les creences ens hi apropen i ens ho fa planer. Acabem de celebrar la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet i hem caminat, un any més, fins al seu santuari, sense estralls, ni patiment desmesurat. I heus aquí com el compromís ha estat renovat, i quan s’escaigui hi tornarem, sense que necessariament sigui la seva festa, ni cap any dedicat a aquests pelegrinatges locals.
És el que ha fet tantes vegades mossèn Ramon Català, ell per atendre les obligacions del seu sagrat ministeri. Apunten que durant més de quaranta anys al servei pastoral del Santuari. És molt temps de dedicació, en el transcurs del qual, són moltes les parelles que han rebut la seva benedicció durant la celebració del sagrament del matrimoni. Quants “sís” escoltats darrera una veu tremolosa, motivada per l’emoció del moment i que el sacerdot ha de saber temperar amb les paraules protocol·làries, junt amb les que pronuncia durant l’homilia i que venen a ser com la guia que els inicia en el camí. Mossèn Ramon sap de camins, de viure amb contacte amb la natura, en aquest llogaret del Massís, tranquil i arrecerat a l’esguard de la petita església parroquial d’Olivella, de la qual encara en fa més anys que en té cura. Però també sap de cants, els ha dirigit durant anys i el seu tarannà, la seva bonhomia, ha aplanat el camí de les persones que s’hi han apropat amb l’ànim de rebre el conhort del ministeri que representa, el qual té les arrels en la terra però creixen cap el cel.
A partir d’aquí, quan el fervor popular abraça costums i tradicions, sortim a l’encontre del camí i aquest ens porta al Vinyet, a la Trinitat, a Campdàsens, quan s’escau les seves festes. I sempre, ni que sigui fora de temps, em refereixo, com deia que no cal que coincideixi amb la festivitat, sitgetans i sitgetanes, excursionistes experimentats, fan camí fins arribar a postrar-se als peus de l’imatge de la Mare de Déu de Montserrat, allà on les muntanyes li fan de bressol.
Tot té el seu mèrit, com emocionant ha d’ésser que desprès de tants dies de pujar i baixar muntanyes, arribats a la ciutat, la música de la gaita et doni la benvinguda i l’olor d’encens del “Botafumeiro” acompanyi l’abraçada tan desitjada. Bon camí !

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 d'agost 2010 )

COMENÇAMENT D'AGOST

Comença el mes d’agost hi ho fa avalat per la calor que li correspon, també per la il·lusió que hi dipositen les persones que just comencen les vacances i, entre altres genuïnes particularitats, per les múltiples i esperades festes majors les quals, al llarg de tot aquest mes, tindran lloc arreu. Aquest diumenge marca el tret de sortida d’un període de temps, en el qual mentre uns es diverteixen, altres aprofiten per intentar omplir una mica el calaix. I si les previsions són favorables, poder fer honor aquella expressió tan coneguda, com molt apreciada i esperada per a les economies dels botiguers, hotelers i derivats: “fer l’agost”. En una època difícil en quant a poder mantenir unes determinades perspectives, influenciades, o millor sotmeses, per unes despeses i altres aspectes financers als quals s’ha d’atendre, just quan la crisi fa estralls.
Es pot dir que només començar l’agost, la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet desperta el fervor popular de la gent de la Vila, no s’ha afeblit mai. Mentre a la veïna població de Vilanova celebren la seva festa major. Hi ha detalls, dates, que et queden per sempre més gravades a la memòria. Tal dia com el de la festivitat del 5 d’agost, del llunyà 1970, ens vaig examinar i aconseguir el permís de conduir, gràcies a les lliçons pràctiques impartides pels germans Muñoz i les de teòrica pel recordat Marcel·lí Almirall, el qual convertia la classe en una sessió d’amenitat , en els baixos d’aquella casa on havia viscut en Josep Mirabent Calaf, en el carrer de les Ànimes. La nostra joventut, com la d’en Miquel Matas i Arnalot, company d’aprenents de conductor, contrastava amb la veterania d’en Daniel Fusté de ca la Mariana i d’en Justo Requena, integrant del cos de la benemèrita, els quals s’havien aprés fins i tot els punts i les comes d’aquell llibret on ens alliçonàvem de la teòrica. Aquells companys, veterans de la vida, ho havien agafat amb tanta afició i eficiència que es pot dir que no fallaven una. Era quan els exàmens tenien lloc a Barcelona, la teoria era posada a proba en les dependències rònegues i malmeses de l’Estadi de Montjuic i la pràctica en una de les esplanades exteriors i si el circuit tancat anava bé, es passava a circul·lació que es rodava per la muntanya del mateix nom.
De retorn a casa, era ja un costum establert, els qui tornaven amb el carnet provisional a la butxaca, pagaven una convidada al bar de l’autovia de Castelldefels conegut com “La Pava”. Era una de les convidades on més de bon grat es feia el gest. En aquells anys aconseguir el carnet de conduir era com el primer pas per rodar pel mon, significava pujar un graó en l’aprenentatge de ser home “de profit”.
Em disculparan que segueixi exposant detalls, d’àmbit particular, d’aquell dia, festivitat del Vinyet, però una cosa em porta a l’altra i de pas vull fer referència a una persona que no se’n ha parlat gaire si ho comparem amb el seu antecessor. Arribats a Sitges, amb carnet de conduir, passava una mica de l’hora de dinar i com a curiositat vull fer costar que assegut a la taula de casa hi havia mossèn Joan Justes, rector de Sant Miquel d’Olèrdola que havia substituït al recordat i polifacètic pare Ricard Serra que va ser, durant molts anys, el sacerdot de la comunitat de les Mares Mercedàries. Un capellà, devot també de la Mare de Déu del Vinyet, que havia tret profit del seu permís de conduir, ho feia damunt de la seva inseparable “Vespa”. Seria confiança o una certa addicció a la velocitat, el cas és que el Pare Serra havia protagonitzat esterrossades d’una certa consideració que el deixaven baldat, vull dir amb seqüeles d’una certa consideració. El tal Mossèn Justes, com el seu predecessor, celebrava les misses a la capella que tenia l’entrada principal per la llavors carretera. Acabada la celebració litúrgica impartia classes en el col·legi que les monges dirigien. Durant la seva estada a Sitges va viure, de lloguer, en un pis de casa, d’aquí que tot sovint s’asseia a taula amb nosaltres. Va acabar tornant a la rectoria de Sant Miquel, on no va deixar mai de ser el seu responsable, fins a la seva mort prematura.
Vet aquí que l’article d’aquesta setmana més que una al·lusió a la festivitat del Vinyet, sembla més escaient per la diada de Sant Cristòfol, patró dels conductors. Si més no el tema automobilístic, en aquell moment de gran importància per a qui escriu, ha esdevingut el fil conductor d’aquests detallets que en aquella festa va coincidir en un dia carismàtic per la nostra gent.
Quan comença l’agost a Sitges és vigília de festes assenyalades i totes elles serven els seus protagonistes. El tenen les Vinyets que dintre de res celebraran la seva onomàstica. L’han estrenat en Josep Marcet i la Ramona Vendrell, pendonistes de Sant Bartomeu i Santa Tecla respectivament. Mentre que la Viky Plana i en Josep Perea seran els encarregats de pregonar els pros i contres de la nostra Festa Major.
Davant aquest començament hom es referma en la conclusió que l’agost és un mes per fruir de Sitges i de la seva gent. També per a constatar que per a la Mare de Déu d’agost a la set ja és fosc. I quan han passat les gralles, bona nit i tapat. “Carpe Diem “.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol 2010 )

BEGUDES DE L'ESTIU

Diuen que la millor beguda per alleugerir la set és l’aigua, no hi ha dubte. No obstant l’ésser humà no es conforma amb la puresa de les coses naturals i en concret, atenent-nos a l’enunciat, els líquids que no contenen cap substància afegida els trobem insípids. Ja no em refereixo sols a l’aigua, un altre exemple podia ser la llet. Pocs la preferim amb el seu estat pur, per poc que la trafiquem li posem sucre i ens la bevem fresqueta, però ja no és el mateix, tot i que hi ha molts que els agrada beure-la sense cap substància afegida, la immensa majoria, però, li afegim cafè o cacau en pols que és el que més hi lliga.
Els de la meva generació varem viure entre el límit de l’aigua i el començament de les begudes refrescants. Si més no encara l’aigua tenia un protagonisme destacat, era quan en moltes cases hi havia pous o cisternes i que quan calia es pouava de les seves interioritats i aquesta sortia fresqueta i bona, o es baixava el cantí. Era la beguda per excel·lència, tot i que el porró de vi podia molt bé presidir la taula a l’hora de les menjades, a fora d’hores la seva consumició era reservada a les persones que tenien per costum fer el gotet de vi, potser abocats per les teories populars que vaticinaven que el vi negre fa sang, és clar que si se’n beu amb desmesura una pujada de sang et pot fer el paquet. Comença també, en aquella època, a proliferar el consum de cervesa, tot i que era tinguda com una beguda que no agradava a tothom. Com passava amb el vermut que els italians van popularitzar i que aquí es bevia com a preàmbul dels grans esdeveniments que requerien un bon dinar i per tant un entreteniment previ.
Com acompanyament del vermut era indicat, ho continua sent, un raig de sifó, un beguda inclosa dintre l’apartat del que anomenen carbòniques. De la mateixa manera que ho eren les populars gasoses. Les més apreciades eren les fabricades al Vendrell. Es sabia de la seva procedència per l’anella de paper que encerclava aquell original tap amb caputxó de porcellana que s’accionava deslliurant el senzill però sofisticat filambrat que tancava hermèticament el broc de l’ampolla de vidre. La fama de les gasoses del Vendrell venia justificada, per l’aigua que empraven que n’és la base principal, potser també hi acabava de fer el pes el xarop dolç i amb un punt d’aroma de llimona que l’edulcorava i li aportava un gustet bo.
A la nostra Vila hi havia establerts un seguit de locals que es dedicaven a la fabricació de sifons i gasoses. El que tenia més a prop n’era la de la família Soler, al home la veu popular el coneixia per en “Tomaset”, en record del seu progenitor. Els de casa disposaven del local costat per costat amb el seu que havíem fet servir de taller i desprès magatzem, just en el començament del carrer Sant Francesc i que abans havia servit de local social del que anomenaven l’orfeó. Des del seu interior s’escoltava el trafegar de l’embotellament i tot sovint un estrèpit diferent i un soroll de vidres trencats desbarataven la monotonia de la feina, això es produïa cada vegada que explotava un sifó per massa càrrega de gas. Les precaucions que es prenien i l’acondicionament per aquest cas, feien que fos més espectacular l’espetec que altres conseqüències.
L’amo guardava el carret i el burret, amb el qual repartien les begudes, en un tancat que donava al passatge de Pau Benazet, a pocs metres d’on ara visc, just a la propietat del costat. Aquest local també donava a la casa del Passeig de Vilafranca, on els baixos els tenia arrendats amb en Salvador Bover i la Trini, que la gent els reconeixia pel baster i en el pis de sobre i vivia el Sr. Soler i la seva muller la Montserrat Arumí.
El curiós del cas que al costat mateix on ells tancaven el burret, allà al Torrent, hi havia un altra fàbrica de sifons i gasoses, aquesta la regentava el Sr. Esteve, a qui la veu popular coneixia com en “Mamita”, el seu fill va regentar un bar a la Platja Sant Sebastià, dels primers que hi va haver, entre a Can Paixó i la caseta on hi vivien “doña Maria” i la senyoreta Rosita.
El Sr. Soler també va fer companyia amb en Muntaner de ca l’Animé , tenien la fàbrica de carbòniques en el tombant del carrer Santiago Rusiñol. Negoci que va acabar a mans d’una sola propietat, la del Sr, Muntaner, el seu fill, en Ventura, va ser un bon amic meu, el qual el destí de la vida li va deparar que morís a la flor de la joventut.
Eren les fàbriques dels sifons i les gasoses, una beguda aquesta última que per no beure simplement aigua, s’escollia en les tardes d’estiu per acompanyar les hores de feina. Quan no existia aquest invent anomenat “xibeca”. I tot just es començava a degustar les begudes de cola. Una de les primeres que va irrompre en el mercat va ser la Pepsi, de la qual en Pepet de can Gori, en tenia la representació aquí i en Josep Almirall l’encarregat de la distribució. l’Almirall vivia al costat de la meva avia Maria i gràcies a la seva generositat disposaven de tots els reclams publicitaris que l’empresa repartia, com aquelles xapes que s’enganxaven a la camisa amb el peculiar i original tancament d’una agulla. Érem canalla i aquella distinció que ens plantificàvem damunt la samarreta, es donava la sensació que teníem un càrrec important. Que bonic era somniar en aquella edat, sense cap maldecap que ens assetges. Arribada la fira de Vilanova ens obsequiava amb uns tiquets que podíem bescanviar a l’estand de la marca. Recordo que en aquells començaments de novembre, quan el fred ja es notava, simplement per la golafreria, ja que de set no n’hi havia, ens afanyàvem per beure una Pepsi fresca, gelada, que es feia interminable, tot per aprofitar la convidada. Era quan els temps estaven com per a no desmerèixer res. La foguerada d’aquesta beguda es va anar afeblint a mesura que una altra marca de beguda de cola es va anar imposant amb força. Però per a la mainada d’aquells anys la Pepsi va ser la nostra beguda predilecta que només la degustàvem quan sortíem els diumenges i, com un extraordinari, ens asseiem a la terrassa del que nostres pares anomenaven “El Brollador“, avui Picnic, per a refrescar-nos, els més grans ho feien amb una orxata i nosaltres amb la susdita beguda de cola, era un altre detall que feia festa, diumenge.
I com l’home només experimenta a aquestes begudes refrescants, li van voler trobar altres al·licients i per a tal motiu hi van afegir unes gotes de ron, de ginebra... i a la combinació resultant li van posar el nom de “Cuba-libre”, el qual poc a poc es va anar augmentant la mesura d’alcohol i la beguda va deixar de ser una exclusivitat de la canalla, de les senyoretes, que sols la consumien com refresc.
Fins i tot el vi s’acostuma a batejar amb un increment de substància alcohòlica, sucre taronja i tot el que els hi plagui. A la combinació s’anomena “sangria”. Fresqueta i agraïda al paladar passa com un dels millors bàlsams, però al mateix temps que s’escola per la gargamella els ulls es van fent petits. Si en té de potestat el vi que es veu negre, s’orina blanc i fa anar de tort.
Són begudes de l’estiu, de l’aigua al “cubata” passant per la gasosa i el sifó. Que tenien la particularitat de no enterbolir res.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de juliol del 2010 )

UNA LLIÇÓ

Les noves tecnologies permeten, entre altres coses i detalls, guanyar temps. Ho hem comprovat els qui col·laborem en aquest setmanari, al poder apurar més el termini per lliurar l’original a la redacció. I també els lectors s’hauran adonat de l’avançament en el dia de sortir aquest al carrer, malgrat que sempre la data correspon a la del dissabte que és, des del inici, el dia establert per entrar a les nostres llars. Actualment l’Eco el podem tenir el divendres cap allà al migdia, tot depèn de les obligacions dels repartidors que s’ho combinen. I amb comentaris, cròniques d’esdeveniments produïts tot jut el dia anterior. Impensable quan s’emprava altres tècniques de confecció i impressió.
Amb aquest nou plantejament d’influència moderna el diari, doncs, el rebérem avui, que justament és la festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors i de totes aquelles persones que tenen quelcom a veure amb l’immensitat del mar i ja no diguem de totes les sitgetanes que porten el seu nom. No obstant A casa nostra queden pocs pescadors, si més no es mantenen intactes les reminiscències pobletanes amb les quals han contribuït a tenir present a tots els pescadors que caben dintre del record. La seva procedència, la seva implicació amb les festes i tradicions, les seves vides senzilles i abocades al dur feinejar, quan s’ha de pactar amb la meteorologia i, al final, aquesta no correspon i els fa la guitza sense deixar-los sortir a pescar. I si el mal temps durava massa, les seves economies se’n ressentien i les passaven magres.
Des de fa anys, per aquestes vigílies de la festivitat, pescadors i familiars, fins i tot d’aquells que ja no són entre nosaltres, acostumen a reunir-se per celebrar-ho. Una manera de mantenir viu el record i l’homenatge permanent. N’és, però, la processó de les barques, que al llarg del nostre litoral acompanyen l’imatge de la Mare de Déu del Carme, la que més simbolitza aquesta celebració. Seguida, des de terra, per gran nombre de curiosos que no es volen perdre la visualització de tan singular comitiva la qual, en aquesta diada, es fan a la mar sense el propòsit de pescar, sinó la de navegar damunt la bromera blanca que es forma a mesura que la barca avança i que ve a ser com el vel que la corona.
La gent del mar, acostumaven a no ser gent de pilota, de ben segur perquès la dificultat de la seva feina, no els permetia disposar de masses hores per entretenir-se en aquesta afició. Més aviats els equips locals es van nodrir de jugadors procedents del ram del calçat. Tinc entès que com alguns fabricants va formar part de les diferents juntes directives, quan els arribava a les orelles que en tal o qual lloc hi havia un jugador que despuntava, buscaven la manera de integrar-lo a la plantilla. Un al·licient afegit consistia en proposar-li, també, formar part de la plantilla de la fàbrica. D’aquesta manera sorgiren equips d’un cert nivell dintre la categoria que jugaven. Els més dotats de bona memòria, per no dir els sitgetans més veterans, tot sovint parlen d’alineacions mítiques i de noms propis prou coneguts tot i no haver nascut al nostre poble. Ara se m’acut en Banqué, sabater d’ofici, que va venir de fora, va ser un bon jugador de futbol i, segons ell, el taloneig perceptible amb aquell “queteclic cataclac” de les seves sabates negres de xarol i ben llustrades, amb aquella xapeta de ferro que es posava en els talons i la puntera, per tal de no desgastar aquestes extremitats, però vull dir que aquest taconeig va captivar l’atenció d’una noia, quan anar calçat amb sabates era un privilegi, total que s’hi va enamorar i es van casar , combinant la família, el treball i la pilota. Com tants altres futbolistes de la Vila.
Entre aquestes ja existia una afició pels equips anomenats de primera divisió. Una ceba amb la qual tant s’implicaven, menestrals, burgesos i gent de la clerecia , com mossèn Pasqual Prats Boira, rector que va ser de la nostra parròquia i com no fa gaire ja vaig escriure, el sacerdot interposava la devoció, el seu equip preferit a les obligacions i amb complicitat o sense de tots els estols celestials passava de rosaris i novenes i amb gran cigar a la boca seia en el seu seient del camp de les Cols.
Entre aquestes la selecció de futbol d’aquells anys, s’enorgullia de poder guanyar a la de la Rússia comunista, com el millor exemple de que una nació petita declarada, per les autoritats d’aquell moment, de dretes, podia desbancar tota una potència i, sobretot el triomf de la dreta sobre l’esquerra . Ha calgut arribar a aquestes altures per a que la selecció d’Espanya, deslliurada d’aquesta mena de polítiques, aconseguís guanyar el campionat del món. Amb un joc bonic, de l’escola de casa, i amb la participació de jugadors prou coneguts i admirats pels qui sentim certes simpaties pels colors que defensen. Altres polítiques d’actualitat han volgut establir una altra mena de divisió, fins el punt que els qui són més de la ceba, volien celebrar, a primeres, la derrota d’aquest combinat d’esportistes. No ha estat així, per sobre de tot, ha guanyat l’esport, tal com ha d’ésser. L’estil d’uns jugadors, tot el conjunt, que amb el seu joc, net, espectacular, aconsegueixen admirar a tothom. Per tant un triomf merescut.
En definitiva ha estat una lliçó, al constatar que el treball d’equip, sigui quina sigui la procedència dels integrants, pot arribar assolir fites impensables d’aconseguir. On a més de l’ambient futbolístic, s’ha insistit en la magnífica convivència demostrada entre jugadors els quals, durant el transcurs de la lliga, són eterns rivals. Aquests aspectes ens alliçonen i donen peu a pensar que a voltes són els dirigents dels clubs, els periodistes, que posen llenya al foc i empastifen un esport de masses, però que ben jugat ofereix espectacle. I on també, tot sigui dit, quasi sempre preval el gran i voluminós interès econòmic que també l’han inflat la gent de l’entorn dels jugadors.
Una altra lliçó, aquesta d’humilitat, la impartit el seleccionador. Sempre m’ha agradat el seu tarannà, l’estil, les seves maneres, però aquesta vegada, el mestre s’ha convertit en catedràtic i ell, davant l’eufòria desfermada continua com abans, sent el mateix. Que és bonic això. Que els fums que s’enlairaven tan gloriosos i espessos, no li han pujat al cap. Tot el contrari, ha declinat qualsevol mèrit seu en la trajectòria que els ha portat a aixecar la Copa de Mon de futbol. Em recorda a altres entrenadors més propers. Són d’una nova escola, la millor.
Ha guanyat una selecció, un equip de joves jugadors, que per sobre de qualsevol ideal, han saltat al terreny de joc per demostrar la seva vàlua futbolística. Ho han aconseguit i la seva victòria ha servit per a que l’esport mantingui les seves essències . No en vulguem treure altres rocambolesques conclusions . Em quedo amb la lliçó apresa des de la victòria, quan tampoc és fàcil saber guanyar.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juliol 2010 )

LA VIDA ENTRE LLITS

L’Artur Sentís , de cal Valent, junt amb la seva muller la Dolores, com l’anomenava ell i “la Camiona”, denominació emprada per la veu popular, van convertir la seva vivenda del carrer Sant Crispí en una residència, si així es pot catalogar la utilització que en feien durant els mesos d’estiu que era quan llogaven habitacions. Els dos, però sobretot ella, tenia un gran predisposició pels negocis. De tarannà decidit i emprenedor va convertir la seva llar en un espai residencial, on hi arribaven turistes de diferent procedència i al principi sols oferien el servei de pernoctació i prou. Degut a la seva limitada infraestructura, gairebé no podien alternar amb cap més altre servei. Però els clients van establir confiança, desprès d’acudir-hi un any darrere l’altre i tal assiduïtat va influir en la direcció de la casa a la qual els hi demanaven una ampliació en el contingut del servei i aquest simplement consistia a si la Dolors els hi podia preparar quelcom per a sopar i també per esmorzar. Com que la capacitat de l’habitatge no permetia un gran nombre de turistes, passavolants, que hi arribaven amb reserva prèvia, el matrimoni va optar per si s’avenien en menjar el que ells sopaven i esmorzaven, sols era qüestió de coure més mongetes tendres i fer unes quantes truites més. Tothom hi va estar d’acord i aquells àpats a la vesprada i a primers hores del matí, tenien lloc en la terrassa que s’abocava als pins del torrent ara urbanitzat. I mai millor exemplaritzat, davant aquesta circumstància, bé haguessin pogut penjar aquell cartell que abans es podia llegir en molts establiments de restauració: “el patró menja aquí” escrit però en idioma internacional. Va ser així com l’Artur i la Dolores van compartir sopar i esmorzars amb la clientela que ho preferia abans d’haver de traslladar-se a altres establiments.
Aquells veïns del barri de Sant Crispí, treballadors del ram del calçat, canviaren la forta olor del semen pels menys tòxics flaires de les cremes bronzejadores. I de donar de dormir van ampliar l’oferta amb la inclusió del menjar i el compartir taula amb els seus ocasionals acompanyants, van assolir una internacionalitat tal que van permetre al Valent i a la Camiona, “codejar-se” amb representants del món i alhora convertir-se en ambaixadors del seu propi poble, quan encara no existia el consell de nacions d’Europa i la pela era més barata davant les altres monedes, una raó per la qual tots els hotels, apartaments i cases particulars, durant els mesos d’estiu, estaven plens de gom a gom. Hi havia alegria.
Fins aquest auge turístic, la gent acostumàvem a viure en la casa on es naixia i els avis fins i tot hi morien. Per norma bastant generalitzada els nostres avantpassats no havien pernoctat, llevat puntuals excepcions, en altres llits que no fossin els seus, com a molt en els dels familiars més propers quan els anaven a visitar. A no ser també que l’home de la casa fos representant, encara en diguem viatjant, de quelcom i per tant la seva feina l’obligava a desplaçar-se, ho anomenaven fer la ruta, per indrets apartats de la nostra geografia i, és clar, s’havien de quedar a dormir fora de casa.
Però van ser precisament els avis els qui primer van començar a viatjar a una edat avançada, un desplaçament que equivalia a haver de dormir fora de casa. Era quan s’estilava anar a prendre les aigües en reconeguts balnearis. Sempre motivats no per poder gaudir d’uns dies de lleure, sinó tot el contrari, un viatge amb la finalitat d’intentar alleugerir els maleïts dolors reumàtics i d’altra naturalesa que apareixen a l’edat del si no fos. I és que quan l’home, la dona, eren joves, com que acostumava a no fer mal res, la gent s’entregava a la feina i com tampoc existia el gran invent de les vacances, el més generalitzat i normal era treballar, menjar i dormir i altres entreteniments de caire més privat per tal de que el món no s’acabés, amb el llit com a protagonista. I poca cosa més.
Sortosament les generacions que els han precedit ja van jeure en altres llits que alternaven amb el de casa. I no ho interpretin malament, em vull referir a que la gent començava a desplaçar-se amb més assiduïtat, i aquesta dèria per viatjar es va fer encomanadissa. Tot i que per a molts el viatge més primerenc i, per cert, el més bonic, va ser aquell que es planificava per a després del casament, al qual els romàtics li van atorgar la denominació de: “lluna de mel”. I com que l’amor no està subjecte a cap llit concret, per aquesta ocasió tots resulten bons. Van ser els primeres desplaçaments amb vaixell i avió, per a apropar-se fins a Mallorca i a les altres illes del contorn. Fins i tot a destins on hi visqués algun familiar amb la finalitat de que el viatge en qüestió no ocasionés gaire despesa a les butxaques sempre esmorteïdes de la parella. Com a deferència aquests familiars oferien el llit, anomenat de matrimoni, als nuvis. Ara que em parlo, però, hi ha molta gent que és reticent de sortir del seu llit i busquen altres alternatives abans que marxar, és quan el llit de matrimoni es converteix en una peça de propietat intransferible, on no cal menester cap document notarial que ho certifiqui, és suficient la voluntat dels qui hi jeuen.
Si més no les incursions a llits de fora de casa, sols reservats per a homes, i no tornin a malpensar, van començar a proliferar al mateix temps que tenien lloc les primeres excursions, molt més enllà dels nostres límits, que organitzaven els de les Colles de Caramelles. Tot i que els més joves a prou feina tenien temps per escalfar-lo, perquè es passaven quasi tota la nit en vetlla, corrent-la amunt i avall de la ciutat escollida.
El desvetllament d’alguns també va influir en l’espiritualitat d’aquelles romeries a Montserrat. Els més bromistes, arribada la nit, gosaven desbaratar el silenci d’aquelles cel·les es suposaven que quasi celestials on, per cert, la comoditat dels llits no era la millor per conciliar el son de manera ràpida. I si això hi afegim una desmesurada gresca per part del insurgents es podia convertir en la nit del lloro. Que es va quedar: “ sin plumas y cacareando”, com diuen els castellans, quan la romeria de Sitges va ser declarada non grata.
Però vet aquí que passen els anys i els llits de la casa pairal queden buits, tan sols s’hi agiten les persones de més edat, el matrimoni ja gran. I un al costat de l’altre van trampejant el temporal. Però arriba el dia en què la fragilitat de la salut aconsella una determinació. Es necessiten unes atencions, la companyia de persones especialitzades, cal anar a jeure en els llits de les residències, hospitals. El nostre té l’avantatja entre altres, que forma part indissoluble del nostre Sitges, per tant de la nostra vida. Quin goig serpentejar el camí, sabedors que tenim el llit fet, que l’escalforeta, com la del bressol, s’arrauleix entre els llençols.
Hem passat moltes hores de la nostra vida agitats al llit, els uns ens són familiars, els altres buscats i trobats al llarg i ample d’aquests mons de Déu. Al cap dels anys ens esperen altres llits. Llàstima que el son ja no és tan profund i que a voltes venç el insomni. Amb tot, però, sempre hi ha el temor de morir vestit. És a dir, fora del llit.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juliol 2010 )

CAP DE SE SETMANA POÈTIC I FESTIU

Se’ns presenten tres dies molt atapeïts d’esdeveniments, tot i que hi estem avesats. A la nostra Vila estrany és el cap de setmana que no hi hagin programats un nombre indeterminat d’actes a quin més interessant. Però és poc freqüent veure passejar pels carrers a un nombre rellevant de poetes coneguts que vénen de visita. Que arriben a l’estació i són rebuts amb tots els honors, amb banda de música inclosa i que durant la seva passejada pels nostres carrers, siguin saludats, des dels balcons, per sitgetanes i sitgetans que alhora els donen la benvinguda recitant poesia sorgida de l’inspiració dels nostres poetes/esses, per tant no és un fet massa habitual, que diguem. Tots sabem, i ho escric sense apassionament, que el nostre poble es distingeix per la seva hospitalitat i d’aquesta en deriva tot un seguit de projectes que ajuden a enaltir el nom de casa. Des de ja fa uns quants anys degut a la iniciativa d’en Joan i la Cèlia, arropats pels nostres estaments oficials, també per les Societats i la gent de casa en general, quan just s’acaba d’estrenar l’estiu, tenen a bé a organitzar, amb les dificultats que comporta tenir-ho tot lligat, la Festa de la Poesia. Un projecte original i lúdic que permet apropar fins al poble a poetes i poetesses que passegen, amb tota naturalitat, aquesta sensibilitat tan exclusiva que els hi permet escriure delicades estrofes i de les quals, tots plegats, en som admiradors.
Curiosament, amb molta simpatia i admiració, per part meva, he volgut establir un emotiu enllaç entre la Festa de la Poesia i la que es celebrarà també aquest diumenge al llogaret de Campdàsens. Aquest nexe que estableixo com a fita que limita els termes plausibles de la rima i l’esclat festiu d’una festa sitgetana que transcorre per entre les vinyes i terres de conreu, té per protagonisme testimonial, amb el reconeixement que jo mateix li atorgo, a una sitgetana i, per a més honor, poetessa. Entusiasta de les tradicions i amiga de la gent de Sitges. El record de la Toni Pañella crec que és el més adient per delimitar el camp, la parió que ens separa de la festa de la poesia i de la festa camperola que tindrà lloc en la planúria de la muntanya. I és que la Toni ha estimat la poesia, hi ha posat tot el seu sentiment, fins aconseguir, amb ella, establir una complicitat, també, entre les seves amistats, ja que quan l’ocasió ho requeria els hi dedicava unes sentides estrofes que tots, en el moment adequat, li hem agraït.
Per la seva banda sentia un gran apassionament i volgut goig per la festa de Campdàsens, a la qual havia dedicat molts poemes, com el que llegirà la seva filla Vinyet en el recer de can Lluçà. Si més no quan calia erigir-se amb les funcions de mestressa de casa, deixava les seves quartilles i es disposava remenar la massa de fusta del morter, per ajudar el seu marit en Joan de can Terradeus, que entre escarafalls d’entusiasme i grans nocions culinàries, preparava l’all i oli per l’esmorzar que forma part important d’aquesta diada. Ell que n’és un especialista i ella una abnegada col·laboradora de la causa, formaven un tàndem sensitiu i culinari de primer ordre. I al misticisme de la poesia de la Toni en Joan, de tant en tant, gosava trencar la rima, simplement amb un dels seus renecs gingolats, però a l’hora de la veritat descafeïnats, tot i que pronunciats amb una veu potent que es feia més portentosa quan se li tallava la salsa, però l’esposa que estava avesada en cultivar la delicadesa, sabia el secret per tornar a lligar el que s’havia aigualit. I al cap de poques hores el matrimoni apareixia en aquest raconet del Massís, ell amb l’all i oli que es podia tallar amb un ganivet i ella amb les quartilles a la mà i en un moment de la festa els dos es miraven darrera una llambregada de complicitat. L’un satisfet per la picantor de la salsa, per la vermellor que provocava en les galtes dels més sensibles a la reacció desprès d’un bon àpat, o simplement d’un esmorzar on l’all i el vinet s’avenen a la perfecció. I ella entusiasmada de veure a l’espòs satisfet pel èxit de la tramoia culinària i perquè la seva poesia s’havia enriquit amb els aires nets i purs d’un primer diumenge de juliol, quan és festa a Campdàsens i es va a esmorzar a can Lluçà. A voltes la satisfacció és fàcil d’aconseguir i sobretot quan aquest es sustenta amb detalls d’una simplicitat exultant. La felicitat l’elabora i la vitamina un mateix, gaudint de l’entusiasme que es dedica a la vida familiar i amb ella a les petiteses que l’envolten.
En Joan i la Toni han tingut el privilegi de viure davant l’ermita de Sant Sebastià, que es troba situada entre els límits de les Cases Noves, per la banda del barri que més guaita i s’aboca al mar, a frec de la gran bombolla d’aigua dolça que emana de les interioritats de la Falconera i va a desembocar en el mar. L’Aiguadolç és el nom de la toponímia amb el qual es coneix el llogaret.
A les jornades poètiques, a la festa camperola d’aquest indret enlairat del Massís, s’hi suma una altra festa, aquesta implica a la gent de les Cases Noves que també aprofita aquest primer festiu del mes de juliol per sortir al carrer i donar la benvinguda a una nova festa. La Toni havia dedicat sentides estrofes a un barri que ha mantingut l’esperit d’una sempre confabulada i ben atorgada novetat. Durant tres dies es pot dir que a la Vila la festa es fa itinerant però no es separa de l’eix que vertebra tot el contingut i al qual el nostre escalf lubrica la base. I si la poesia embolcalla bona part d’aquest ambient festiu, a les Cases Noves coincidim amb la sensibilitat de la seva gent que cuida cada racó dels seus carrers i places, per tal de que una florida flairosa i elegant, esquitxi de color cada raconet o determinats balcons que mostren una espectacular mostra del que són capaços d’oferir a força de tenacitat i estímul de tots els qui s’impliquen per a que les flors esdevinguin les protagonistes dels seu paisatge particular.
Com l’Encarna Rubí que guarda el secret d’un privilegi innat que li permet oferir, cada any, una florida sensacional que esdevé l’admiració de tothom. D’ella es pot dir que ha viscut en els punts més estratègics de les Cases Noves, fins que decideix establir-se en el centre del poble. En aquell balcó del carrer Jesús les flors s’aboquen per damunt la barana, l’Encarna torna a triomfar amb la complicitat de l’Encarnita que ho contempla exultant d’admiració. S’hi troba bé però les Cases Noves segueixen en el seu pensament, fins que hi torna a fer cap, aquesta vegada per instal·lar-se en les immediacions d’allà on havia estat l’era dels Molins, de grat record per a molta gent de Sitges. I com no podia ser d’altra manera, els geranis estableixen una correlació que avarca tot l’espai de la terrassa que li correspon, fins que de la seva florida se’n parla i es fa mirar. Per tants honors, permetin que li atorgui, en aquestes dates tan poètiques, el títol de poetessa de les flors.
Envoltats de poesia, de festa a Campdàsens i a les Cases Noves, no em cap altra definició, per aglutinar-ho tot, que la de: “Això és Sitges”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de juliol del 2010 )