MOMENT FM

       Vet aquí un anunciat que pot portar a la confusió, a la ràdio la FM és sinònim de diversitat i modernitat pel que fa al contingut de la seva programació radiofònica. A la nostra vila aquesta FM es concentra a abreviar un anunciat que aglutina la festa amb la qual més ens sentim identificats la gent del nostre poble, la Festa Major. En ella  no li falten sintonies que es tradueixen en les músiques populars interpretades pels grallers que sonen en els moments més puntuals de la vigília i del dia . Que junt amb el remor dels timbals, el so de flabiol i el del sac de gemecs, la banda i la Cobla, configuren les sintonies més nostrades de la música de casa, escoltades sense interrupció.

     Tanmateix aquest moment FM, el qual em faig ressò al començament no és correspon a cap orientació musical, sinó que més aviat ho apunto per referir-me  a un moment concret i  també al lloc on es produeix. M’explico, els sitgetans i les sitgetanes  tenim certes preferències pels seguicis: entrada de gralles, processons  -cívica  i religiosa- matinal i que per veure-ho cada any acudim al nostre lloc preferit.

    Així l’amic Joan Sella i Barrachina i la seva recordada Maria Teresa Marcet Roc amb la seva família, també quan residien amb ells aquelles nenes que van acollir i que posteriorment han tornat moltes vegades en vigílies de la FM, cada any ens retrobem en el mateix lloc, davant de la que havia estat la botiga de casa al carrer Sant Francesc.

    I com ells altres que, moments abans del migdia, es van col·locant al llarg d’aquest carrer, ocupant  l’espai on cada any tenen per costum posar-se. I aquesta mateixa idea la tenen altres i allà coincideixen i el  comentari és el mateix: “ja ha passat un altre any i sembla ahir”.

     L’amic Lluís Massó Mestre,  la processó de Sant Bartomeu té per costum anar a veure-la al carrer Jesús, on havia estat la botiga d’en Pere Cosialls Hill. Allà, sense necessitat de quedar, es troba amb en Santi. Aquest costum ve d’anys fins el punt que ha quedat establert. Durant l’any potser poques vegades coincideixen pels carrers, si més no aquest dia i en aquesta hora la tradició els permet que es retrobin en el seu espai FM, mentre fan recompte  del nombre de processons que han vist passar. 

     Al Passeig de la Ribera, als peus de l’entarimat de la Cobla, s’hi apleguen altres amics, els quals cada any hi fan cap i des d’allà veuen el pas de la processó. Ens saludem i ens congratulem de tornar al lloc que la festa ens té reservat. Nosaltres com a músics i ells com espectadors.

     D’uns anys cap a aquí, durant el castell de foc de la vigília, existeix un espai on aquest es pot contemplar assegut a la cadira, el que es coneix com el castell de foc a la fresca. Antigament, quan aquest espectacle es pot dir que es contemplava en família, la gent s’asseia a la platja i mentre el gaudien menjaven la síndria que prèviament havien tinguda submergida a la voreta del mar i que aquest mateix la refrescava. 

     D’aquesta manera ens adonem que la pròpia Festa Major crea un seguit de costums entre la nostra gent i que  no es repeteixen en les altres festes que durant la resta de l’any es celebren. Així anar a veure la sortida de les 2 al Cap de la Vila és un clàssic que molts no es volen perdre. Esperant el moment quan els gegants  arriben al cap de vall del carrer Major i no poden aguantar l’estar parats i travessen la rotllana de la sardana, en mig d’un Oh! Que va de boca en boca. Altres prefereixen assistir al moment en què just toquen les 2 en el rellotge del campanar i, d’una embranzida, els gegants són trets de dintre l’Ajuntament. Un altre moment exclusiu de la Festa, que també és aclamat amb molt entusiasme per tots els presents. 

     Qui més qui menys, tothom té el seu lloc preferit per seguir tots i cadascun dels actes  programats. El que he anomenat moment FM. I d’aquests moments se’n succeeixen molts i les preferències també són força variades. Amb el que tots coincidim és que la nostra Festa ens entusiasma i l’esperen amb molta il·lusió. Avui ja  la tenim a tocar, gaudim-la en el lloc i en el moment que més ens agradi i amb la mateixa complicitat de sempre.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 d'agost del 2024)

NÚMERO 1 DE SITGES, NÚMERO 1 DEL PRADO I NÚMERO 1 DEL RETIRO

   Ser el número 1 té un mèrit, el qual va associat a una determinada especialització. Aquesta escala de valors el primer lloc on es pot evidenciar és a l’escola. Quan jo hi anava, en la meva classe, hi havia  companys que competien per aquest primer lloc. Si durant un temps un era el primer l’altre era el segon i així s’anaven alternant.

   Recordo que aquí a Sitges, un amic de casa, que ja tenia una certa edat, davant l’afluència del turisme, els hi explicava als meus pares que s’havia hagut d’espavilar per aprendre l’anglès. I que anava a classe, amb tant bona disposició que quan no era el primer era el segon. Els meus familiars quedaven meravellats de les meritoses posicions que aconseguia en el seu aprenentatge. Tot i que ell ho trobava d’allò més normal, doncs els hi deia que a la classe eren només dues persones. Quan estaven  al complert, ell era el segon i quan fallava l’altre llavors passava a ser  el primer. No hi havia volta de full , però de la manera que ho explicava sembla que era un fora sèrie.

   En les competicions esportives el qui guanya és el primer, el segon ja és el primer dels perdedors. També en el tenis, per posar un exemple, té un mèrit arribar a ésser el número 1del rànquing mundial. I això s’aconsegueix guanyant campionats que permeten escalar posicions en  una escala de valors molt ben assortida de bons jugadors/es. Mantenir aquesta posició no és fàcil, no s’ha de defallir i, per tant, seguir triomfant en la pista, partit darrera partit, perquè el segon és a prop i, a la més mínima, aquest pot desbancar al primer.

   Si ens centrem en aglutinar personatges que passegen unes excentricitats sublims, el meu amic Lluís Massó Mestre ja fa temps que  ha arribat a una conclusió, que posa a tots en el seu lloc, quan diu;   “per individuals potser no, però  per equips segur que guanyaríem la primera posició”. Arriba a aquesta reflexió desprès d’observar els personatges singulars, irrepetibles que han vingut d’arreu i s’han quedat aquí i altres del poble que han exhibit  un pedregui de surrealisme i sublimitats excepcional, que els ha fet únics i irrepetibles. Dissortadament amb el pas dels anys han anat desfilant  i amb ells s’ha devaluat aquell número 1, del podi de les excentricitats i les maneres de ser amb un peu entre la normalitat i el fora de joc. Era quan faltava espai per donar cabuda a tots. Personatges populars del poble que, sense haver portat a terme grans accions, pel sols fet de la seva manera de ser i de comportar-se ni havia prou per ser considerats el número 1, els primers que sobresortien per damunt d’un mon centrat en cercar la normalitat, quan aquesta de vegades és molt difícil d’estabilitzar.

  Un dia d’aquests farà, o ja ha fet, 103 anys el nostre amic Joan Corella i Miracle. El número 1, en quant edat de la gent de Sitges, o potser empatat amb algú altre. Si és així, un empat a aquestes edats és un bon palmarès.  Però ell  té el mèrit, a títol personal, de ser el soci número 1 del Prado i també el número 1 del Retiro. Una primera posició molt curiosa, perquè d’haver existit altres casos,  és un episodi  poc freqüent.

   Sobretot si tenim en compte que les rivalitats que han existit entre les dues societats, no es prestava gaire  a que una mateixa persona fos soci de les dues societats rivals una de l’altra. A no ser que ostentes un càrrec, pel qual no havia de mostrar preferències per cap, tot el contrari,  la manera de demostrar-ho era fer-se soci de les dues i  a ser possible també d’altres entitats del poble.

    En Joan va arribar a ser president del Prado, passant després a presidir la junta consultiva. Home de banca, i gran jugador d’escacs. També dels primers socis de la Penya d’Escacs de la mateixa societat. Una secció on s’hi ha integrat molta gent de casa nostra i altres vinguts de fora, que es trobaven de manera esporàdica a la vila. Com el xofer del general Simáncas , que sembla ser  n’era un expert. Com també el doctor  Francesc Mena de la Torre, metge militar, que passava temporades a la vila i cada tarda anava a fer la partida. I fins i tot jugaven als escacs alguns  membres de la benemèrita que els destinaven a Sitges, com a reforç, en els mesos d’estiu, algun d’ells era bon jugador. Sense oblidar-nos d’ un ciutadà holandes,  que porta molts anys residint a Sitges, en Pedro Aalbersberg ell és un component de la Penya d’escacs del Prado i en els opens que organitza aquesta entitat, en Pedro sempre ha quedat molt ben classificat.

    La Penya  d’escacs del Prado, no queden curts en quant els anys de trajectòria, ni més ni menys que 87. I ha esdevingut escola, que compta amb un bon nombre de vailets que n’aprenen i fins i tot participen en competicions de la seva categoria.

     Els anys acumulats també confereixen una categoria. Ell, en  Joan, al viure tants anys, l’ha permès ser persona influent i molt entregada a les activitats i càrrecs de responsabilitat que ha desenvolupat, com  el d’administrador del nostre Hospital de Sant Joan.  Cent tres anys donen per molt, ara li toca descansar amb la companyia de les filles, del seu germà. Satisfet del camí recorregut, de la feina feta. I com en una partida d’aquest joc, restant amatent que no et facin jaque mate.

     Els números 1  juguen amb l’avantatge de l’experiència, de veure-les venir i ser dipositaris, en aquest cas, de molts records i vivències viscudes. Ser el primer de Sitges, del Prado i del Retiro, té l’afegitó de ser també el primer de casa teva. De ben segur l’honor més ben correspost.

                                                     J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de maig del 2019 )