MOMENT FM

       Vet aquí un anunciat que pot portar a la confusió, a la ràdio la FM és sinònim de diversitat i modernitat pel que fa al contingut de la seva programació radiofònica. A la nostra vila aquesta FM es concentra a abreviar un anunciat que aglutina la festa amb la qual més ens sentim identificats la gent del nostre poble, la Festa Major. En ella  no li falten sintonies que es tradueixen en les músiques populars interpretades pels grallers que sonen en els moments més puntuals de la vigília i del dia . Que junt amb el remor dels timbals, el so de flabiol i el del sac de gemecs, la banda i la Cobla, configuren les sintonies més nostrades de la música de casa, escoltades sense interrupció.

     Tanmateix aquest moment FM, el qual em faig ressò al començament no és correspon a cap orientació musical, sinó que més aviat ho apunto per referir-me  a un moment concret i  també al lloc on es produeix. M’explico, els sitgetans i les sitgetanes  tenim certes preferències pels seguicis: entrada de gralles, processons  -cívica  i religiosa- matinal i que per veure-ho cada any acudim al nostre lloc preferit.

    Així l’amic Joan Sella i Barrachina i la seva recordada Maria Teresa Marcet Roc amb la seva família, també quan residien amb ells aquelles nenes que van acollir i que posteriorment han tornat moltes vegades en vigílies de la FM, cada any ens retrobem en el mateix lloc, davant de la que havia estat la botiga de casa al carrer Sant Francesc.

    I com ells altres que, moments abans del migdia, es van col·locant al llarg d’aquest carrer, ocupant  l’espai on cada any tenen per costum posar-se. I aquesta mateixa idea la tenen altres i allà coincideixen i el  comentari és el mateix: “ja ha passat un altre any i sembla ahir”.

     L’amic Lluís Massó Mestre,  la processó de Sant Bartomeu té per costum anar a veure-la al carrer Jesús, on havia estat la botiga d’en Pere Cosialls Hill. Allà, sense necessitat de quedar, es troba amb en Santi. Aquest costum ve d’anys fins el punt que ha quedat establert. Durant l’any potser poques vegades coincideixen pels carrers, si més no aquest dia i en aquesta hora la tradició els permet que es retrobin en el seu espai FM, mentre fan recompte  del nombre de processons que han vist passar. 

     Al Passeig de la Ribera, als peus de l’entarimat de la Cobla, s’hi apleguen altres amics, els quals cada any hi fan cap i des d’allà veuen el pas de la processó. Ens saludem i ens congratulem de tornar al lloc que la festa ens té reservat. Nosaltres com a músics i ells com espectadors.

     D’uns anys cap a aquí, durant el castell de foc de la vigília, existeix un espai on aquest es pot contemplar assegut a la cadira, el que es coneix com el castell de foc a la fresca. Antigament, quan aquest espectacle es pot dir que es contemplava en família, la gent s’asseia a la platja i mentre el gaudien menjaven la síndria que prèviament havien tinguda submergida a la voreta del mar i que aquest mateix la refrescava. 

     D’aquesta manera ens adonem que la pròpia Festa Major crea un seguit de costums entre la nostra gent i que  no es repeteixen en les altres festes que durant la resta de l’any es celebren. Així anar a veure la sortida de les 2 al Cap de la Vila és un clàssic que molts no es volen perdre. Esperant el moment quan els gegants  arriben al cap de vall del carrer Major i no poden aguantar l’estar parats i travessen la rotllana de la sardana, en mig d’un Oh! Que va de boca en boca. Altres prefereixen assistir al moment en què just toquen les 2 en el rellotge del campanar i, d’una embranzida, els gegants són trets de dintre l’Ajuntament. Un altre moment exclusiu de la Festa, que també és aclamat amb molt entusiasme per tots els presents. 

     Qui més qui menys, tothom té el seu lloc preferit per seguir tots i cadascun dels actes  programats. El que he anomenat moment FM. I d’aquests moments se’n succeeixen molts i les preferències també són força variades. Amb el que tots coincidim és que la nostra Festa ens entusiasma i l’esperen amb molta il·lusió. Avui ja  la tenim a tocar, gaudim-la en el lloc i en el moment que més ens agradi i amb la mateixa complicitat de sempre.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 d'agost del 2024)

SENSE DEIXAR EL CARRER BONAIRE

   

   

     

     En la col·laboració del Cronista en el Programa Oficial de la Festa Major, m’he referit al protagonisme que han assolit els estadants de  dues cases del carrer Bonaire, una al costat de l’altre, que es feia més notori quan arribava la Festa Major. La casa de la família Roca-Vadell i la de l’Eco. 

    A la casa d’en Josep Roca, la primera que trobem,( erròniament en el Programa li vaig canviar el seu nom pel de Francesc), hi han coincidit detalls que van associats a la nostra Festa. Com quan  el propi Josep era el responsable de la bandes de música, les quals  s’alternaven a cada Festa. L’home es posava al costat del trio de ritme i feia el mateix recorregut que el músics i, una vegada acabada l’actuació els acompanyava al restaurant on dinaven, sopaven i fins on s’allotjaven. 

    En Josep era un gran aficionat a la música i en especial de la banda. Un festa d’aquesta índole,  sense la presència de la banda no seria tal. De les més importants que van venir va ser la Primitiva de Líria. El gran nombre de músics que la formen, des del començament fins al final, ells sols ocupaven tot un carrer. La seva presència va entusiasmar a tots els seguidors d’aquestes formacions musicals, els quals fins i tot es desplacen fins  a terres valencianes quan tenen lloc els  concursos de banda que s’hi celebren. 

    Durant uns anys també va venir la banda Militar del Regiment d’Infanteria Jaén Nº 25, amb ubicació a les casernes del Bruch  a Barcelona. Deixant  de banda l’aspecte militar que hi va associat, la música no estableix diferències i els músics que llavors la componien estaven avalats per la seva  excel·lència interpretativa. Tots havien guanyat la plaça per oposicions i a més formaven part de les millors orquestres del moment. La disciplina que imposava el capità, l’assaig diari, i la qualitat musical dels components, feia que la banda militar quasi assolis la perfecció interpretativa. El més complicat per als seus components era quan els hi coincidia una actuació de la banda amb una de l’orquestra. Quan això passava no els quedava altra opció que  formar amb la banda i si a cas havien de posar un suplent a l’orquestra, mai al revés. La seva qualitat musical, associada a la de la formació  orquestral, no els era fàcil trobar un substitut.

     En atenció a en Josep, que tenia cura de  tots els detalls referents la banda, quan aquesta passava per davant de la casa del carrer Bonaire , els director tenia la gentilesa d’aturar la formació  a sota els balcons i, sense avançar,  recreava uns quants compassos que eren molt celebrats per la família: la seva muller; la Maria, la filla i pel gendre, en Josep Vadell Milá. Un gran músic que sabia apreciar la qualitat interpretativa d’aquestes bandes. Tot i que la seva especialitat era la música de jazz, també va fundar i dirigir un conjunt que interpretava música ballable: el “Golden Beachs “ que havia amenitzats molts balls, aquí i arreu.

       A la casa del costat l’ambient encara flairejava a tinta. “l’Eco” potser feia pocs  que havia sortit al carrer. I  allà mateix,  els fills de la casa,  arribat el moment, tibaven la pell de la caixa, remullaven la canya de la gralla i compartien la tradició amb els estadants de l’altra casa. La de l’Eco amb en Ramonet, oncle d’en Josep, que ja tocava la caixa, com l’Albert Soler Marcé  i també en Josep Surià Guillaumes que treballava a l’impremta. Els redobles, doncs, predominaven aquí i entre les parets mitgeres. Amb el timbaler Albert Vadell Roca, juntament amb  el so de la gralla, la d’en Josep Soler Marcé i en Josep Vadell Roca. 

     Amb un testimoni d’excepció en Joan Sella Barrachina, que tenia l’adrogueria a davant mateix i té debilitat per la música de gralla, passió que va inculcar als fills d’ell i de la Maria Teresa, que van esdevenir també un grans intèrprets d’aquest instrument.

       En només dues cases i una adrogueria del carrer Bonaire, la Festa Major ha ressorgit en aquestes vigílies. Imaginem-nos la resta dels carrers, quantes coincidències no hi trobarem amb els seus estadants. Uns i altres han fet i fan possible  que la festa no decaigui i que sigui viscuda amb tota la intensitat.

  Bona Festa Major!    

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 d'agost del 2022)