"L'INFLUENCER " DE L'ECO

   

   L'Ivan Moreno, a la porta de l'estació, amb un bocí de Sitges a les mans

Als que tallen el bacallà a internet se’ls anomena influencers. L’Ivan Moreno Remolar influeix en la venda de L'Eco de manera directa i personalitzada, sense haver de recórrer a les xarxes socials. La seva presència es fa visible cada divendres de bon matí: només arribar l’important volum de relligats que contenen el setmanari acabat d’imprimir, l’Ivan els espera impacient  per, tot seguit, dirigir-se a l’entrada de l’estació.

    Aquest fet ens recorda quan els diaris eren llançats a l’andana de la mateixa estació, perquè viatjaven en el primer tren que arribava de Barcelona. Allà els esperaven els responsables dels quioscs que llavors hi havia a la vila -de tots només ha quedat el de la Bibi Rufete-, els carregaven a les “carretilles” i els portaven als seus respectius establiments, on ja els esperaven els lectors.

    El rotatiu barcelonès La Vanguardia, a més dels exemplars que es venien en aquests quioscs, comptava amb uns repartidors oficials que els lliuraven als subscriptors. Entre els qui s’han alternat en aquesta tasca, recordo la família de l’Angelito Hernández, que va haver un temps que es va dedicar a dibuixar i en tenia molta traça. Fins i tot va fer una rèplica del Guernica de Picasso: l’Ajuntament li va facilitar l’opció d’exposar-lo, i un dia li va desaparèixer com per art d’encanteri. Desconec  si a hores d’ara l’ha recuperat...

   Doncs bé, els seus familiars s’encarregaven de repartir La Vanguardia. Recordo el seu pare, que es valia d’aquelles crosses antigues de fusta per caminar, fins que un dia l’home va prescindir-ne i va caminar amb tota normalitat. Vivien als pisos que hi havia al damunt de la bodega de can Juanillo, situada en un dels quatre cantons de can Perico, costatper costat d’on avui hi ha el quiosc de la Bibi.

   Si a la història de Rússia hi va haver un Ivan el Terrible, conegut pel seu caràcter terrorífic, aquí a la vila tenim el nostre propi Ivan Moreno, que de “terrible” només en té la persistència. Divendres rere divendres, exerceix el seu domini sobre l'accés a l'estació. Però la seva “tirania” és ben diferent: no governa amb mà de ferro, sinó amb el nostre setmanari a la mà, convencent fins i tot els més reticents que no es pot passar el cap de setmana sense llegir L'Eco. La seva capacitat de convicció és constant, la seva presència és esperada i la seva victòria només és una: acabar la jornada amb el carro buit de diaris.

    Això passa aquí o a Sant Pere de Ribes, on es trasllada per completar la jornada i on també fa sacsejar L’Eco entre les seves mans. Allà, l’Ivan té una clientela que li treu els exemplars dels dits; sembla que en ven més que a Sitges, potser perquè Ribes és el seu poble. A diferència d’altres, ell sí que és profeta a la seva terra i ha sabut influenciar els seus convencent fins i tot els més rebecs. Sap que el que té entre mans són 140 anys d'història: un setmanari que no només s’ha referit a Sitges, sinó que, en aquesta llarga trajectòria, també ha fet ressò de les gestes protagonitzades pels ribetans.

   Les relacions entre les dues poblacions no sempre han estat bones. Sobretot entre sitgetans i ribetans busca-raons que se les tenien  a cops de pedra mentre s’empaitaven per la carretera que els unia. Majoritàriament, aquestes reaccions es produïen quan s’enfrontaven, futbolísticament parlant, el Ribes i el Sitges; o també quan els esmentats esvalotadors freqüentaven els balls que se celebraven a Ribes. A causa de la “valentia” mostrada per uns i altres, aquells balls acostumaven acabar amb repartiment de llenya i corredisses per la carretera quan, sota ràfegues de pedres, eren expulsats dels dominis ribetans i els tocava córrer. Cap a casa falta gent.

    Vet aquí que l’Ivan també corre, però les seves corredisses són exclusivament de caire esportiu. Tant corre que fins i tot ha guanyat competicions importants, i ha aconseguit fer-se un nom en el palmarès on s’inscriuen els millors en l’àmbit comarcal i, de vegades, més enllà. I quan no corre, aquest Eco que tant estima, li produeix la satisfacció de sentir-se’n col·laborador. Perquè no només ho som els qui hi escrivim, sinó també els qui ens acompanyen en el recorregut; com ell, que l’ofereix a la porta de l’estació i a Sant Pere de Ribes, on una i altra capçalera formen part de la història dels dos pobles.

   Gràcies, Ivan, per ajudar a fer-ho possible. Potser això “d’influencer” sona massa tècnic, deixem-ho en el fet que ets un crac.

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març  del 2026)