En quasi tots els pobles i ciutats hi trobem uns establiments, on els anys sembla com si s’haguessin recreat per deixar-los encimbellats amb aquesta pàtina tan singular, que només la història s’ha encarregat de deixar-la que sobresortís com un testimoni d’un passat, i per a que acabi sent l’admiració del present.
Malauradament, d’un temps cap aquí, establiments d’aquest caire tan peculiar, o per falta de continuïtat o bé per la posada al dia dels contractes de lloguer antics, han hagut de baixar la persiana definitivament.
Aquests dies el popular cafè Zurich de la plaça Catalunya celebra el cent anys d’existència. Sota la direcció d’Andreu Valldeperas, que ja forma part de la quarta generació davant el negoci i la cinquena ja s’obre camí.
Un local emblemàtic, amb l’altell que el fa molt peculiar, lloc preferit per artistes i sobretot per escriptors i periodistes, els quals aquell ambient de cerveseria i de cafè, on el clients s’alternaven, mentre ells anaven escrivint gasetilles, que desprès lliuraven, per exemple, a la redacció de La Vanguardia que tenien tan a prop i altres que estaven ubicades en els carrers adjacents de la Rambla. Perquè el Zurich tancava tard i obria aviat i de seguit es produeix un voluminós escampall de taules i cadires que ocupen la seva espaiosa vorera. Un reclam per a tothom que passa per davant i sobretot per aquell que acaba d’enfilar, esbufegant, les escales de la sortida del metro i a només un pas, la terrassa del cafè el convida a seure i, sense pensar-s’ho, ho fa per descansar i per delectar-se amb una cervesa mentre contempla el anar i venir de la gent. Entremig d’un personal que es planten a davant de l’escampall, esperant la persona amb la qual han quedat per trobar-se en aquest punt que és un lloc de referència.
Les imatges antigues d’aquest local, testifiquen els costums de la seva clientela que es prenia un cafè, servit en aquelles tauletes rodones amb sobre de marbre i al costat de la tassa s’hi distingeix les peculiars i eixatades botelles d’aigua, amb un broc que facilitava un rajolí ben dirigit. Els cambrers amb americana blanca i pantaló negre. Crida l’atenció que la majoria d’homes vesteixen amb americana, encara que la fotografia està presa a l’estiu. Ve a exemplificar el que he dit en altres ocasions, que la gent es mudava per anar a la capital i els qui l’habitaven també ho feien per fer-se notar que eren gent de ciutat, Alguns d’ells, mentre es prenien el cafè, aprofitaven per a que els hi netegessin les sabates, com és veu al “ neteja botes” amb el peu del client posat damunt el caixonet, amb tapes practicables ,on guardava els raspall i les cremes.
Han transcorregut cent anys i el Zurich conserva la seva identitat i amb la internacionalització del seu enunciat. I això són bones notícies, perquè demostra que, en algunes ocasions, la modernitat conviu amb ambients carismàtics que havíem vist, com s’acostuma a dir, tota la vida.
El bar Xatet, del nostre poble, no podia presumir d’identificar-se amb un nom tan internacional com el del Zurich, però el que sí podem dir que la seva clientela també ha estat gent vinguda de qualsevol part del món. El Xatet va obrir el 1925, i per relativament pocs anys no ha esdevingut centenari.
I una altra comparació que no podem establir, era la mesura de la seva terrassa, només i exclusivament limitada per l’amplada, molt reduïda, de la seva estreta vorera. Mentre que el posat dels seus cambrers recordaven els de les terrasses parisenques: camisa blanca, pantaló negre i un davantal llarg i blanc cenyit a la cintura.
El nom de l’establiment feia honor al seu responsable, en Salvador Satorra, que tenia el nas xato. Baixet d’estatura, reunia totes les condicions d’un personatge singular, que s’havia convertit en un relacions públiques, degut a la nombrosa clientela que hi acudia per degustar el pernil que servia la casa. Estaven empatats, en quant a popularitat, amb el seu veí més proper, el Conco, l’ataconador que si el parell de sabates que li portaven era d’una numeració molt gran, quan obries la porta ja et refregaves amb la puntera, per a que es facin una idea del petit que era el local.
En pocs metres a la rodona hi trobaves, el propi Xatet, en Pascaret, el Conco, l’Angeleta dels ous i en Ramonet, la Filomena i la Maria Can mas. Una representació, ni escollida, de la gent popular del poble. Ells, en concret , en poc espai, van aconseguir que les estretors es convertissin en un referent d’àmbit mundial. On sabien apreciar i valorar aquelles pinzellades d’originalitat, de traç quasi perfecte, si no fos pel surrealisme al qual s’havien abraçat i, amb ell, van esdevenir irrepetibles.
I si al Zurich es formen grupets a frec de les taules, al costat de cal Xatet, en les cantonades del Cap de la Vila, al vesprejar, es reunien, a peu dret, grups de sitgetans que la feien petar. Curiosament aquestes peculiars tertúlies eren més reeixides a la tardor i hivern, la raó la trobem en què en aquestes estacions hi ha futbol i el tema que més tractaven, ja se’l poden imaginar.
El Zurich de Barcelona i el Xatet de Sitges, dos petits mons, però de fama mundial.
J.Y.M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de desembre del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada