Els camins de
casa nostra, els més propers, han
experimentat moltes transformacions. Només cal visualitzar aquests per on,
durant les passada festivitat de Sant Joan, hem transitat, per apropar-nos al
Poble Sec, on la gent que hi viu van programar un seguit d’actes amb motiu de
celebrar la festa del seu barri. El mateix Camí dels Capellans, o el propi Camí
de la Fita, camins que hem conegut quan ho eren com a tals i que ara són, per
les seves característiques, més propers a la denominació d’avingudes.
Uns camins que
han estat molt concorreguts i que s’han creuat amb el destí que és tan complex
com imprevist. Com el que afecta a les tres últimes religioses que es troben a
aixopluc de l’Hospital. Les continuadores de la tasca que van iniciar les seves
companyes de la Congregació de les germanes Concepcionistes les quals, el 7
d’agost de 1850, van arribar a Sitges per fer-se càrrec de l’Hospital de Sant
Joan ubicat on avui hi ha l’edifici del Maricel de Mar. Allà no només tenien
cura dels malalts, sinó que també feien tasques de docència , fins que aquesta
activitat es va traslladar a l’edifici del Patronat del carrer Parellades.
Aquesta faceta va durar fins el 1913.
Avui, quan són a
punt de complir-se els 166 anys de presència continuada a l’Hospital de Sitges,
aquest situat en el lloc conegut per les canteres d’en Sans, les tres monges que
hi romanen: Sor Milagros Boté Vázquez, Sor Dolores Horta Valentí i Sor Carmen
Parra Herrera, deixaran la Institució sitgetana per continuar el seu camí en aquesta
nova etapa de la seva vida, on hi
aportaran les vivències assolides després de tants anys de dedicació als altres,
a tots els qui han necessitat de la seva experiència, de la plenitud d’unes
paraules que a vegades són més efectives
que una influent medicina.
L’acomiadament ha estat íntim, a redós de la bonica capella de la casa. Presidit pel batlle,representants
de l’Ajuntament, l’Administrador i la Junta i amb sor Eulàlia Freixas,
representant provincial de les germanes Concepcionistes.
Amb la seva
marxa també desapareix un tram d’un altre camí, aquest que a voltes semblava tan costerut,
però que quan es caminava per ell, amb la companyia de les religioses, deixava
de ser-ho. Tampoc diré que es convertia en planer del tot,però feia de més bon
caminar.
Tanmateix l’Hospital va deixar de tenir competències
plenes en quant al significat de la paraula, quan va deixar de ser el lloc on
s’intentava guarir els desgavells de salut
que, en un moment donat, es presenten. La llarga i influent trajectòria en el centre hospitalari del doctor Joan Ramon Benaprés i Palet,
aporten la importància que, en el seu dia, varen tenir les instal·lacions per a
la gent de Sitges. Amb el record també de sor Asunción encarregada de les cures
de tota mena i de sargir les carns quan aquestes s’esberlaven per diferents
motius. Com també era una institució de la casa Sor Josefina, per a nomenar-ne
una petita representació, ella era una monja diferent, avançada al seu temps i
als costums. La seva esvelta figura, que no era sinònim d’elegància, doncs més aviat era de complexitat desairosa, suplia
aquesta mancança amb un estil i un tarannà molt proper. Tota la mainada del Poble
Sec li tenien una gran estima, a la qual ensenyava a ballar sardanes i quan s’iniciava
una audició, ella i, la religiosa sitgetana de la casa, la Mª.Dolors
Bernard, s’afegien a la rotllana.
Deixem, amb la
melangia que suposa la marxa de les tres
religioses, el camí del Poble Sec, per retornar al de les Cases Noves, amb
aquell camí paral·lel que conduïa a l’era dels Molins. Un camí molt concorregut
el dilluns de Pasqua, quan la gent hi anava per a menjar la mona. Comptaven amb
la presència de la Colla de Caramelles del Retiro i amb els músics
corresponents i allà s’organitzaven unes ballarugues que duraven fins que
s’apropava l’hora de tornar anar a cantar, precisament, a l’Hospital.
Els camins de
les Cases Noves, transcorrien també en paral·lel amb la via del tren, i on existia una drecera, molt transitada,
la qual permetia arribar al
centre del poble amb menys recorregut . Altres camins passaven per allà on hi
havia les cases dels germans Freixas i ens apropaven al camp de futbol, al
primer túnel, passant per les vinyes de moscatell de la “Mirona”.
Aquest cap de
setmana tornarem al camí que ens portarà
a una nova festa dedicada a Sant Pere pescador, on queden com a testimonis
d’aquella gent dedicada a la pesca, aquestes cases de planta baixa les quals,
tan ben conservades, ens retornen als orígens mariners del poble, als seus
pescadors. I a les afores d’aquest
altre barri de Sitges, en ofereix un
testimoni vinyataire. L’únic que potser queda en aquest sector, és la vinya que es troba arrecerada al marge
llarg, al costat mateix de la
benzinera. Per on es pot accedir al Puig
d’en Boronet, un dels altres camins singulars de la Vila. I d’allà es pot enllaçar amb el camí que ens porta a la
Trinitat
. Però serà al fer-se de dia quan a la gent de Sitges
ens espera reprendrem el que porta a
Campdàsens, un llogaret que encara conserva els vestigis de la pagesia . I on
cada primer diumenge de juliol es celebra la seva festa i, gràcies als Amics
del Garraf, es fa també palès l’encant de les festes camperoles,
i amb la presència de la gent de Sitges, es consolida una familiaritat que és
complicat d’apercebre en els carrers del poble on cada vegada se’ns fa més difícil
coincidir amb els nostres.
Camins que, per la transformació obrada, es van allunyant del centre del poble. Els
hem d’anar a buscar a l’extraradi i altres han desaparegut del tot. N’hi ha que
conserven el mateix nom de la toponímia local i no ho han deixat de ser-ho com
a tals. Si més no, amb tants canvis, es fa difícil apostar per aquella
conclusió que, en el seu temps, pregonava que tots els camins porten a Roma. I quan avui el
destí és un camí desconegut
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de juliol 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada