La naturalesa i
per on ens movem habitualment, ens ofereix una amalgama de colors
extraordinària. I tenim la sort que quan obrim els ulls a la vida,
progressivament anem perceben a més de les formes, els colors de les coses.
Curiosament, però, ha estat en la
tècnica on el tema del color s’ha fet esperar. El cas del cinema és un exemple del que acabo de dir. Va començar amb el
conegut com cine mut i va progressar fins aconseguir la sonoritat. Si més no
les pel·lícules es filmaven i projectaven en blanc i negre. Aspecte que no
s’avenia amb la realitat. Fins que es va inventar el Technicolor que permetia
visualitzar, primer amb un acoloriment que no era del tot real, i progressivament va anar millorant fins
aconseguir els colors tal com són.
La
fotografia també se’ns presentava en
blanc i negre, fins que la modernitat no va fer possible impressionar-les en color encara van passar molts anys. Entremig, els professionals i els aficionats a la fotografia, havien
aconseguit dominar la tècnica del blanc i negre, aconseguint uns resultats que
pel meu gust eren molt més artístiques.
I si el cinema,
la fotografia, van iniciar l’evolució i millora dels mètodes emprats, el invent que va aconseguir atreure
l’atenció de tots plegats, degut a que es
podia visualitzar el que passava més enllà del nostre entorn, va ser l’aparició de la televisió i, com no
podia ser d’altra manera, les imatges que apareixien en la pantalla eren en
blanc i negre, succeïa per la dècada
dels cinquanta. Progressivament la
televisió va anar entrant en les cases, ho recordo com una de les il·lusions
més esperades fetes realitat. Paulatinament
les taulades s’anaven poblant d’aquest entramat de barnilles
metàl·liques, les antenes. Mentre les
xemeneies, fins llavors els únics elements que sobresortien d’aquelles teulades, seguien fumejant i el
núvol de fum es barrejava per entre la distribució
enginyosa d’aquella disposició.
Asseguraria que les primeres televisions que es van instal·lar
en el poble, va ser a les Societats. I
les botigues que es van especialitzar en la seva venda, la tenien ben disposada
en un lloc molt visible i estaven en funcionament durant les hores de
programació, que no eren les 24 com ara. Aquest reclam aconseguia aglutinar a
un públic esporàdic, de pas, que s’aturava i badava i com més mirava més eren
les ganes de voler disposar d’un televisor.
Aquests comerços
especialitzats tenien designades l’exclusiva de les marques més prestigioses del moment. A cal Sales, en el carrer Major, a més de
ferreteria disposaven de la secció d’imatge i so. Un dels tècnics i encarregat
de la instal·lació de tot el parament era en Josep Antoni Bertran de cal Xana, antics responsables de La Trinitat. L’home,
d’estatura baixa, era un bon tècnic. Però abans van haver de poder obtenir el
corresponent senyal, cosa que aconseguien allargant el pal de l’antena i
buscant la posició exacta al no disposar de cap repetidor per la zona.
En Joselito Guirau era el tècnic de can Pérez que combinaven les
bicicletes amb les ràdios i televisions potser perquè el invent venia a
representar que una part del món començava anar sobre rodes, en quant els avenços que
propiciava la modernitat , que ja va fer un pas de gegant quan es va inventar
la roda.
En el carrer,
ara de la Bassa Rodona, en Carmelo Ruiz tenia el seu taller, porta per porta
amb el taller de fusteria d’en Pepet Carbonell de cal pagès ric. El tècnic de
televisió també disposava el televisor al costat de la porta i la gent s’hi
enganxava com a mosques. Al cap dels anys va obrir botiga al carrer sant
Francesc, on després en Jordi Montserrat també es va dedicar a la venda de televisors .
L’Albert Solé
Baqués, allà en el carrer Jesús, amb la reforma de la casa, va canviar el pa de
la fleca que tenien els seus pares, per les televisions. Van fitxar com a
tècnic al mateix Bertran expandint el negoci cap el Camí dels
Capellans.
La família Ruiz
també va combinar la ferreteria amb la venda de televisions i quan es pot dir
que tothom tenia el televisor amb retransmissió en blanc i negre, va arribar el
color i això ha estat el màxim. Establint-se, en el poble, altres cadenes
comercials que ofereixen una àmplia gama de televisors de totes mesures i el
màxim de plans.
Tot això ve a
tomb perquè s’anunciava que totes les
pàgines de l’Eco s’imprimiran fent servir la combinació de colors, quan fins ara
els mostrava de forma parcial. Tampoc hem d’oblidar que tots els diaris s’imprimien en blanc i negre i avui surten al carrer amb les fotografies amb el
seu color original. Quan la impressió del setmanari es va digitalitzar,
va permetre fer possible que la primera pàgina i la contra portada podien
aparèixer en color, tot i que el procés d’impressió que es feia en la impremta
del carrer Bonaire era costós en tots els aspectes. Així que només el colorit apareixia en el número de Carnaval, el Ral·li,
Festa Major i Nadal. La segona observació la faig coincidir amb
l’encapçalament, perquè la tècnica vàlida per un diari no és pas la del Technicolor, però ja
saben que m’agrada acompanyar el títol amb una certa ficció. I aquesta vegada
no ha estat una excepció, tot i que cada
full, abans de ser imprès, és com una petita pantalla, on setmana darrera
setmana s’hi projecta, amb la paraula escrita, el bategar del poble, els
neguits dels seus habitants. I si tenim en compte la llarga trajectòria
d’aquest setmanari, el conjunt de tot plegat és com una gran pel·lícula viscuda
i interpretada per molts protagonistes. Des de molt abans que s’inventés el Technicolor
, quan tot es veia en color i es plasmava en blanc i negre. Mentre que el món del cinema també es permetia
acolorir la vida, aportant títols tan específics com el de: “ La
vida en color de Rosa. Però de vegades, tot plegat es sembla més al color
de gos com fuig.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 abril del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada