Potser els lectors trobaran que se’n fa un gra massa
d’aquest debat a tres sobre un mas que ens era molt proper, en quant a la seva
denominació i ubicació. Els hi demano disculpes per tornar a treure el tema, si més no m’ha semblat d’un
gran interès i molt alliçonador el resultat sobre els dubtes que sembla ser
vaig generar amb l’article en qüestió i que m’han estat aclarits, tant per la
Noemi com per l’Ignasi Mª. Muntaner. La
confusió m’ha ensenyat, gràcies a la cura que esmerça l’Ignasi en aquests
detalls dels noms dels llocs i que va
recollir en un interessant llibre, que el susdit mas es
pot dir de les dues maneres.
Un dels motius que la Noemi centrava la denominació, deia
que era per la gran quantitat de liris
que arniaven per l’entorn i que l’Ignasi també discrepa , degut que el
nom del mas prové, com ho té documentat,
del nom de qui en va ser propietari. Ell
mateix, però, s’estranya de l’existència d’aquest ocell, ja que amb aquest nom no apareix en cap diccionari. És
ben bé cert, perquè m’hi he referit
altres vegades i també ho vaig buscar amb el mateix resultat. Però diré que
sempre l’havíem anomenat així, es caracteritza pel seu plomatge, una barreja de
tonalitats grogues i barrejat amb altres d’un color més fosc. Val a dir que fa
gala d’ un refilar molt apreciat. Eren tres espècies les que predominaven per
aquests verals: les caderneres, els gafarrons i els liris, deixant a banda els
passerells i altres que els pobres acabaven amb el coll retorçat i a la paella o dintre l’arròs. Era un temps en què quasi totes les cases
sitgetanes disposaven d’una gàbia amb l’ocellet. Els mateixos que havien estat
captivats en els paranys. Cadascú tenia els seus proveïdors, els meus eren en
Ginés Rufete que vivia al Passeig de
Vilafranca, on avui hi ha la llibreria de les seves netes, la Yolanda i la
Bibi. Filles del fill de la casa, també
gran aficionat al parany, en Josep i la Pilar. L’altre era en Juanillo, en Joan
Martínez, que regentava el bar, una mica més enllà, a l’altra cantó de la pensió Julian.
Deixàvem que
comences l’època de cacera i els hi portàvem la gàbia per a que quan captivessin una de les tres especies
esmentades ens la guardessin. Aquella gent tenia tantes ganes de quedar bé que
no et donaven la primera que s’enredava entre les teles, sinó que les tenien
uns dies a casa per tal d’escoltar els
seus cants, l’ocell que mostrava un cert mutisme li obrien la gàbia i el
deixaven lliure, et donaven el que el seu refilet era persistent i bonic.
Potser els més preferits eren les caderneres, els del cap tacat de vermell i
una barreja de tonalitats en les plomes de la cua, i és que tenien una fama ben guanyada. I potser els
que eren més silenciosos eren els gafarrons que són molt similars, en quant a
colors, als liris.
I del mas d’en Lliri o d’en Liri, a la família de cal
Líri. Em refereixo als descendents i amos del mas i de les terres. Quan van
marxar d’allà eren cinc germans, tres van anar a Cuba i no van tornar més, van
quedar el Isidre Mestres Baqués, casat amb la Magdalena Vadell Marce. I el seu
germà Ramon, casat amb la Pauleta. El
primer es va comprar una casa a la Ribera, es pot dir al costat on avui hi ha
el Marenostrum . Però en l’aiguat de Santa Tecla, que va tenir lloc durant la
matinada del 23 de setembre de l’any 1874, li va quedar tot malmès i va decidir canviar
de lloc, comprant una propietat al carrer d’en Bosc, on últimament hi vivia el
doctor Serramalera i la seva família. Van tenir cinc fills: en Joan que va
morir als 18 anys, la Catarina , la Lola, la Rosita i la Cristina.
Aquesta última, la Cristina Mestres Vadell es va casar
amb en Francesc Vigó Vendrell. Van tenir
dos fills, la Mª. Dolors i en Joan que va passar part de la seva vida a Anglaterra on va morir. Quan van vendre la
casa, en van comprar una al Passeig de Vilafranca, al costat de la casa dels
pobres. Allà hi va anar a viure la Lolita quan es va casar amb l’Antoni Garcia.
El germà de l’Isidre, en Ramon i la Puleta, van comprar casa al carrer Sant Bartomeu, al costat de cal
carreter. I el matrimoni va tenir dos fills, en Francesc, que va continuar amb
l’ofici de pagès i en Josep que va fer de paleta. En Cisco es va casar amb la
Dolors Soler Comas de cal xiulet. Van
tenir dos fills, la Carme i en Joan Ramon. I en Pepet amb la Carme Soca Mur, la seva filla Olga i el net en Francesc Parra Mestres.
Continuant amb els germans Mestres, la Catarina es va
casar amb en Joan Cañellas Domingo que
va enviudar i es va tornar a casa amb l'Agustina Martí Ill, de l'espardenyeria carrer Sant Damià 8. La Lola amb en Francesc Viñola , germà d’en
Gumersindo, treballava a la fàbrica de
sabates d’en Julio Martínez Àvila van tenir dues filles, la Lolita i la Mercedes. La
Rosa es va casar amb en Manel Farreras, i van tenir també dues filles : la
Maria Rosa, casada amb l’Antoni Enríquez
i la Toni, qui damunt la seva bicicleta passeja una eterna joventut.
Són gent de cal Liri, descendents dels propietaris del
mas. I que quan en Pepito Milà i va anar a fer de masover ells ja no n’eren part
interessada. És curiós com ha donat de
si un mas que, durant tres setmanes, ha propiciat estires i arronses en les
pàgines d’aquest setmanari.
Davant les evidències podem dir que, amb
tanta terra pel mig, la collita ha estat bona.
J.
Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 d'abril del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada